La mort

Llach no ha defugit de parlar de la mort en la seva obra, però podríem distingir que ho ha fet des de tres vessants molt diferents:
- la pròpia mort
- la mort de gent molt propera
- la mort de gent anònima

Voldria ara només comentar el primer punt, la “pròpia mort”. Certament ha tingut sempre molt clar que la mort forma part de la vida, i potser per això un dels versos més contundents que li dedica es troba a la cançó que precisament es titula Vida:

Si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!

Fa poc li vaig sentir dir en una entrevista que, quan ha parlat de la mort, sempre ho ha fet en positiu. Jo més aviat diria que deixa molt clar que la rebutja i que s’estima molt la vida, com es veu en els versos a dalt escrits, o en aquests altres de I si canto trist:

Jo no estimo la mort

ni el seu pas tan glaçat,

no la vull per a avui, ni tampoc com a record...

O dit totalment en positiu, quin millor exemple que els versos que enceten la cançó A força de nits:

A força de nits

m'estimo la vida

i d'ella en vaig fent

la millor amiga,

a cop de veritats,

a cop de mentides,

un poc em fa mal,

un poc em fascina.

En aquests casos és així, però hi veig una excepció molt gran en la que, per mi, és una de les seves cançons més empatxoses i tristes, tot un testament. No és que aquí digui que l’estima, ni molt menys, però sí que parla de la mort amb tota la seva crueltat i considerant-la del tot inevitable, amb un to diferent de les anteriors cançons. Parlem de Quan l’onada em durà a la platja dels morts:

Quan l’onada em durà / a la platja dels morts

serà l’hora potser, / de fer l’últim repàs

al grapat de records / que els sentits han robat

a cada un dels instants / que ha durat el camí.

Diré adéu a la plana / que em va veure infant

i a aquell alt campanar / del meu poble, polsós,

enfilat cap al cel, / vigilant, sempre atent,

tramuntana del nord / o tempesta de l’est.

Diré adéu als amors / que m’han acompanyat,

tant se val si han sigut / ombra, llum, plany o goig,

que tots m’han ensenyat / l’art antic d’estimar.

Si tingués força al cos / tornaria a besar-los.

Diré adéu als companys / que són el meu país,

ciutadans d’un vaixell / amb anhels per ormeig,

i, amb l’adéu, el desig / d’un viatge feliç

amb l’enveja d’aquell / que no els podrà seguir.

Però potser el seu gran testament relacionat amb la mort és a la cançó Arran de terra, encara que el ritme i to de la cançó fa que sembli que parli de la mort com un bonic descans, i sobretot l'usa per a exaltar el seu estimat Empordà:

Quan moriré porteu-me a l’Empordà,

només a l’Empordà, porteu-me a l’Empordà,

que no hi ha terra que a la meva carn

la sedueixi tant...

i abans que sigui massa tard

faig la reserva del forat.

Quan m’hi poseu feu el fotut favor

arran de terra i prou,

que aquesta plana és el dibuix dels déus

i no seré pas jo qui trenqui el seu encert.

Ja us ho fareu si arribeu tard,

que no em moureu del meu forat.

Arran de terra per a sentir els renecs

que diu la gent d’aquí, que diu la gent com jo

i sentir els peus dels infants que jugant

potser m’explicaran camins que no he trobat.

Que quedi clar i ho deixo escrit

que un bon forat serà per a mi.

Arran de terra perquè si em faig pols

la pluja em dugui al riu i amb ell anar al meu mar,

del mar a un núvol i que dolçament

sigui el llevant calent qui em torni al meu racó.

Ja us fotreu si arribeu tard, que no em treure del meu forat.

Quan moriré porteu-me a l’Empordà,

només a l’Empordà, porteu-me a l’Empordà,

que no hi ha terra que a la meva carn la sedueixi tant...

i abans que sigui massa tard reclamo el dret del meu forat.

Ja dues cançons abans del mateix disc clou el tema Els meus ulls aquí dient allò de “penso que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí”.

Uns pocs anys més tard, al disc Astres, a la cançó Terra, utilitza unes descripcions amb molts paral·lelismes a les de Arran de terra:

Terra avall,

heus aquí finalment el meu lloc on viuré la mort,

per molt que el pensament aixequi el vol:

és terra avall la darrera estació,

m’agradi o no.

Terra avall

ben mirat un bon jaç per al repòs,

el més llarg de tots.

Caldrà endreçar-lo bé i a poc a poc,

guarnir-lo amb gust i fer-ne un bell racó,

bonic i dolç.

Així doncs

ho proclamo als quatre vents;

terra avall tinc la casa del meu demà.

Res de fums,

que m’embruten del cel i les flors de l’últim recer.

Que és fum d’anhel cremat al treballador

i terra avall d’esquerres tindré el cor, la pols, la tos.

Si apareix algun cínic de professió

predicant: "que ecològic que és el neutró",

de terra avall sorgiran els meus dits

com estenalles d’un pop venjatiu

per engolir-lo a la panxa del bou,

on sí que hi neva, on sí que hi plou, on les calderes esclaten al foc.

És l’infern per als voltors, atiem-hi un gran foc!

Militars: prohibit que poseu els esclops sobre el meu redós.

Que basca em fan les raons que us fan com sou

i quan parleu de pau als ulls us veig dos clots de por.

Si apareix un cranc cínic de professió

tot lloant les virils formes del canó,

de terra avall pujaran els meus crits

com coloms blancs segrestant l’armament

per engolir-lo a la panxa del bou,

on sí que hi neva, on sí que hi plou

on les calderes esclaten al foc.

És l’infern per als voltors atiem-hi un gran foc!

Tindrem l’ajut del bon Pere Botero,

d’àngels i arcàngels caiguts en la reforma,

aplegarem paperassa i poltrones,

farem fogueres dansant la gran joia!

Terra avall... heus aquí el meu lloc...

Veiem com torna a donar per inevitable la mort, i, tot i que s’entreveu que segueix sense agradar-li, ja no ho expressa tan frontalment com a d’altres cançons, dóna per fet que no hi ha res a fer “m’agradi o no”, i que més val preparar-se bé.

Passats els anys i ara que es pot fer una reflexió més global de la seva obra, no deixa de ser curiós veure com totes aquests cançons s’anaven publicant amb un Llach molt jove (la darrera tot just és del 1986, o sigui quan tenia 38 anys...). El tema de la mort, doncs, realment l’ha tingut molt present des de sempre, però en canvi a partir del disc “Astres” no té cap cançó en que parli de la mort en primera persona o si més no de manera tan directa i clara, com ho fa en peces com Arran de terra.

Qui sap si aquesta constant presència de la mort en la seva producció, i a més en alguns casos d’una manera descrita amb unes imatges molt clares (cucs, cendra, pols, forat, terra avall...) no van ser les que van produir que en més d’una i de dues ocasions es rumoregés molt sobre el seu estat de salut... En canvi, quan realment va tenir una malaltia greu, a principis dels anys 90, ningú en va dir res. Potser per la manca de cançons que parlessin sobre el tema?