29 de maig de 2007

Un comiat amb llegat

Article d'Antoni Segura, Catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Barcelona, publicat a la pàgina 13 del diari El Punt del dia 31 de març de 2007.

Lluís Llach s'ha acomiadat sacsejant de nou l'acomodatícia quotidianitat dels que creuen que ja no val la pena «anar més lluny». Un llegat clar i ple de vida

Lluís Llach acomiadava la seva carrera artística a Verges, el poble on va néixer. Ho va fer envoltat d'un públic entregat i d'una densa i desconcertada representació de la classe política que va rebre, a tort i dret, els comentaris crítics i un pèl desencisats del cantant que, quaranta anys després del seu debut, reivindica encara els seu compromís de sempre: d'esquerres i nacionalista radical. Som un país mesquí amb els nostres intel·lectuals i artistes –ho recordava el mateix Llach, en referència a Salvador Espriu, en una entrevista a El Temps– i, sovint, oblidem que la parla, l'escriptura, la música, el cant, el ball, la pintura foren, en els seus orígens i abans que qualsevol altra cosa, mecanismes de comunicació. Lluís Llach ha estat sempre un gran comunicador i és encara un dels pocs cantautors de la dècada dels seixanta i dels setanta capaç d'enganxar amb aquells sectors joves que també es consideren d'esquerres i nacionalistes radicals. Però, de manera transversal, també connecta amb altres generacions sense desagradar a la seva, tot i que sovint li remou la mala consciència recordant-li tot allò que havíem somiat i allò que finalment som. I, com no podia ésser d'altra manera, Llach s'ha acomiadat sacsejant de nou l'acomodatícia quotidianitat dels que creuen que ja no val la pena «anar més lluny». I aquest no és un vici que afecti només els polítics, sinó a tota una generació que ha bescanviat els somnis per la mesquinesa del possible. I, més enllà dels monòlegs crítics que intercalava entre cançó i cançó, Lluís Llach deixava un llegat perfectament visible en les seves cançons. Atenent sols al repertori de dissabte passat podríem sintetitzar-ho de la següent manera:

Som un país mil·lenari, però petit, «des de dalt d'un campanar sempre es por veure el campanar veí», que envelleix amb dignitat. I, tanmateix, crec «que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí», perquè visc «malalt d'amor pel meus país». Som un país que reviu dia a dia amb tots aquells que arriben a casa nostra a la recerca d'un futur millor: «venim del nord,// venim del sud,// de terra endins,// de mar enllà,// i no creiem en les fronteres// si darrere hi ha un company// amb les mans esteses// a un previndre alliberat.// I caminem per poder ser// i volem ser per caminar». «Novament,// i deslliurats d'enyors,// som aquí// tossudament alçats,// proclamant el nom, el temps i el lloc// que ens dol i pertany, si vols amb els punys ben oberts,// si cal amb els punys ben tancats,// per mor que el somni que tenim junts// es faci possible.// De bell nou,// gent d'allà i d'aquí ens donem el dret// a escriure el futur,// pensant que aquest vell país//potser encara és el camí// que ens faci anar més lluny». I, malgrat uns polítics maldestres i unes circumstàncies adverses «a poc a poc reviu amb força//tanta memòria//els vells neguits i aquells designis,// ara són nostres.// A poc a poc i plens d'orgull// comencem de nou el vell futur// que ens ha de dur enllà i més lluny.// Quant i fins quan caldrà que alcem// el nostre cant, la nostra veu.// Quant i fins quan perquè el demà// sols sigui un gest de llibertat». Un llegat clar i ple de vida, perquè el missatge de les cançons de Lluís Llach difícilment pot entendre's sense al·ludir el neguit profund de saber aprofitar fins al darrer instant el curt parèntesi que ens ha estat donat entre dues foscors. Un curt parèntesi que és compromís amb la vida, amb l'instant que ens ha tocat viure, amb tots aquells que estan disposats a emprendre el llarg viatge a Ítaca, que no és res més que el camí per arribar-hi, perquè Ítaca és la il·lusió que ens dóna vida, que ens fa emprendre el viatge. «I si la trobes pobra, no és que Ítaca// t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,// sabràs el que volen dir les Ítaques».

El llegat dels dos concerts de comiat de Verges assenyala el camí. Un camí que cal fer des de la nostra circumstància vital que no és altra que el compromís amb el temps, el lloc i els companys d'aquest instant de vida que tenim i que cal no desaprofitar. Sense renunciar al passat, cal seguir endavant i ser políticament conscients que encara podem ser allò que havíem somiat. El present només té sentit si som capaços d'escriure el futur. En definitiva, d'esquerres i nacionalista radical fins al darrer moment de la seva vida artística pública, que vol dir alhora solidari i universal. Per això, probablement, Llach va dedicar els beneficis dels concerts a Metges Sense Fronteres i Salvem l'Empordà. Per això també, segurament, desconcerta i resulta molest a uns polítics de curta volada que no saben enlairar-se del frec a frec quotidià i «anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen... de l'avui que ara us encadena... del demà que ara ja s'acosta».

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolgut cronista,

Espero que no defelleixis amb el teu blog i ens continuis informant o opinant el que vouguis sobre la vida i l'obra d'en Llach.
Em sento identificat amb tu, des de que vaig nèixer que escolto en Lluís i el llarg de 40 anys no ho he deixat mai. Els vinils estan gastats i algun d'ells fa aquells soroll tan típic de disc gastat.
Jo tampoc se moltes coses de la seva vida, el llarg dels anys he escoltat les seves cançons i quant podia anava algun concert d'ell.
Ara que ha dit que es retira m'ha entrat la curiositat per un home que la seva veu m'ha acompanys tots aquests anys. I la veritat és que és un home fantàstic, ho això és el que a poc a poc vaig descobrint.
Sort i força

Jordi Torrell

Anònim ha dit...

moltes gràcies pel teu bloc, jo hi entro quasi cada dia, i em fa molta il.lusió trobar un nou article, comentari etc., és una manera de tenir en Lluís una mica aprop.
Espero que el que segueixis fent molt temps.
Molta sort
dolors

Miner ha dit...

Moltes gràcies per l'empenta i la trempera!

Voro un amic LLuistaire ha dit...

Gracies amic pel teu bloc i la teua empenta, segeix aixi, sempre hi aura qui t'escolte com jo.