Penso que a Llach cada vegada li feia més mandra entrar en un estudi de gravació. Ell gaudia sobretot del contacte amb la gent, amb el seu públic, se li notava molt en els concerts. Però això de tancar-se setmanes i setmanes entre quatre parets a enregistrar un disc... no ho tinc tan clar. Ja quan va fer de productor per al disc de Joan Amèric Tornar a l'aigua (1989) va comentar que ho havia fet com a favor personal, però que no ho faria més perquè en va quedar molt cansat.Només cal repassar els seus darrers discos: Junts (2003), Poetes (2004) i Que no s'apagui la llum (2005) són tots enregistrats en directe. Es pot més o menys entendre, perquè es tracta de col·laboracions entre dues persones i que la màgia es troba en el directe, o per la revisió de temes que ja havia enregistrat. Ja el Temps de Revoltes (2000) el volia enregistrar en directe, però no li va agradar com va quedar la gravació del Germanies a València, i es va haver de tancar a l'estudi. No sé per què (bé, ho sospito), crec que aquell treball li va suposar un desgast important.
Són molts anys de no entrar a l'estudi, i quan ho podia fer, amb el seu darrer disc, I., va triar l'opció de gravar els temes tocant tots els músics en directe i en un parell de dies. Evidentment, la banda sonora de Salvador és un cas a part.
Curiós aquest canvi en la manera de fer d'un músic que sempre es va mostrar entusiasmat amb les noves tecnologies i amatent a que els seus discos sonessin molt nítids. Alguns va trigar més de tres mesos per a enregistrar-los! Els darrers anys enllaçava una gira amb la següent, un no parar, i semblava com si no deixés temps per a enregistrar tranquil·lament els treballs discogràfics, com si no li interessés, com si no anés amb ell, i, com deia abans, que el que volgués és fer concerts i prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada