Camp del Barça

Jo era un infant quan Lluís Llach va fer el concert del Camp del Barça, i, tot i que ho volia, no m’hi van deixar anar. “Et pots perdre amb tanta gent com hi haurà”, em van dir. Potser és per aquella espina clavada que amb el pas del temps encara em vaig anar tornant més seguidor de Llach, com un dir “no he estat al seu concert més multitudinari i segurament històric, però en viuré molts d’altres, tant com pugui!”.

Però la recordo molt bé, aquella nit. Teníem a casa una ràdio que aleshores devia ser força nova però que ara la recordo com un aparell molt arcaic, i, amb el meu avi, anàvem fent voltes a la rodeta a veure si per casualitat en alguna emissora retransmetien el concert en directe o bé hi connectaven. I en més d’una i de dues emissores estaven parlant de Llach i del seu èxit, però enlloc hi feien el concert.

Sabíem que tard o d’hora TV3 hi connectaria, i per això la teníem posada, però amb el volum a 0 perquè, com dic, anàvem provant la ràdio a veure si...

Finalment TV3 hi va connectar. No va ser tot el concert, ni molt menys, però va arribar a les cases una bona dosis de sensacions. Realment era espectacular i molt vibrant.

Al dia següent els companys d’escola me’n parlaven. Ja sabien d’abans que a mi m’agradava Lluís Llach, però fins aquell dia ningú em feia gaire cas en aquest tema... Va ser a partir d’aleshores que alguns em preguntaven per ell, que des de quan cantava, que quines eren les seves cançons més conegudes...

Possiblement a molts dels seguidors d’en Llach ens agraden els concerts més íntims, les curtes distàncies... però està clar que els concerts grossos serveixen per a això, per a que els mitjans en parlin i, per tant, s’arribi a un públic més ampli i que qui sap si a partir d’aquell moment s’hi “enganxarà”.