L'estrany afer del vídeo del concert del Camp del Barça

Fa uns dies plantejava a l'enquesta si hauria de sortir editat en DVD l'històric concert que Lluís Llach va fer al Camp Nou el 6 de juliol de 1985. Les respostes (gràcies a tots els que hi heu participat) no deixen gaire lloc al dubte que molts seguidors de Llach, tot i segurament tenir enregistrada la part d'aquest concert que ha emès en algunes ocasions TV3, i també el disc doble que en va sortir pocs mesos després, anirien a la botiga a comprar aquest producte, i més si hi anés tot el concert, de principi a fi. I és que tot el que es refereix al vídeo d'aquell concert està envoltat d'un cert misteri, i mai, mai, s'ha emès íntegre.

Ja els dies abans de l'esdeveniment es va especular molt de si s'emetria en directe per televisió. S'entén en part que no fos així, ja que les entrades es van acabar de vendre el mateix dia, i aleshores no era tan habitual com en els darrers anys fer concerts en directe d'un cantant o un grup per la petita pantalla. Però van dir que hi connectarien a la part final, i així es va fer, declarant que al cap d'uns dies el farien sencer.

Però va arribar el moment i de tot el concert en va quedar un resum d'una hora en imatges. Per què? Ningú no en va donar cap explicació, i per tant hi va haver un munt de cançons d'aquella nit màgica que, excepte els que allí estaven, ningú més no ha pogut veure. Aleshores es va rumorejar si seria perquè en treurien al mercat el vídeo, però van passar els anys i no va ser així.

En la celebració del desè aniversari del concert, el 33 va emetre de nou el resum d'una hora. Hagués estat un magnífic moment per a fer-lo sencer. Estem parlant de l'única vegada que un cantant català, tot sol i amb entrada de pagament, ha reunit 100.000 persones en un concert. Però no va ser així, ni en dates properes a la seva retirada dels escenaris, en que també TV3, o almenys el 33, s'haguessin pogut marcar un gran detall.

Als anys 80 no era tan habitual com ara editar vídeos de concerts, però ja es feia, i crec que hagués estat un dels primers vídeos d'un cantant en llengua catalana que hagués sortit al mercat. Ja que no va ser així, poc hagués costat fer-ho més recentment, en format DVD, i acompanyant per exemple la col·lecció completa de Llach que va sortir a la venda fa uns pocs anys, o la col·lecció més recent de La Vanguardia. Aquest sí que hagués estat un gran valor afegit a aquests productes!

Els motius de tot plegat són ben desconeguts. Potser una tossuderia del mateix Llach, potser algun impediment dels polítics de torn (només cal recordar que pràcticament cap polític amb càrrec va assistir al concert), potser per una mala entesa amb la discogràfica... El cas és que, una vegada acabada la seva carrera, ens trobem amb uns productes àudiovisuals de Llach al mercat poc representatius i que sembla que cerquin recuperar el temps perdut o la mala gestió d'anys enrera; tenim el concert del Liceu de la presentació del disc "Jocs", el DVD del concert del palau de Sant Jordi amb Feliu Ventura, i un dels concerts que va fer a la sala Apolo de Barcelona per a presentar en la gira de "Poetes"; quan seria molt més àlgid i representatiu poder adquirir la presentació de "Un pont de mar blava" al palau de Sant Jordi, el concert també al Sant Jordi amb Josep Carreras, la "Tríada" del TNC, i com no el del Camp Nou.

En tot cas, si cap discogràfica s'hi posa, i ja que els drets de la retransmissió els deu seguir tenint la Televisió de Catalunya, ara que hi mana una gran amiga seva a veure si està per la labor i el retransmeten íntegre ni que sigui pel canal 300.

Evidències

Ja fa uns quants anys es va organitzar un doble concert, a Barcelona i a Madrid, d'aquests solidaris, amb la intervenció de diversos grups, dels de més renom del moment del panorama estatal. El retransmetien per televisió, i anaven connectant ara amb Madrid, ara amb Barcelona. Com que alguns dels que hi actuaven em cridaven l'atenció, em vaig gravar el concert, i vaig deixar la cinta VHS posada a l'aparell.

Al cap de ben pocs dies vaig enganxar per sorpresa la repetició del concert de Lluís Llach al Palau de Sant Jordi en que presentava "Un pont de mar blava". Ja estava en la recta final, i vaig ser a temps de posar el vídeo a gravar quan interpretava "Que tinguem sort". Tot i que ja tenia gravat el concert de la primera vegada que l'havien fet, tenia l'esperança de que després d'aquesta cançó en posessin alguna més que no havien posat en la retransmissió en directa pel tall per a mi brusc que van fer-ne. No va ser així, però bé.

Van passar els mesos, i un vespre em va donar per mirar de nou aquell concert solidari. No estava malament, alguns grups i cantants millor, d'altres no tant. Quan va finalitzar, em va aparèixer tot seguit - ni me'n recordava - el rostre d'en Llach cantant sol al piano, enmig d'un munt de llumetes enceses al Palau, el "Que tinguem sort". Va ser un impacte. Tot i que els grups del concert solidari eren de primera línia, no es podia ni comparar amb la bellesa de la melodia d'aquesta cançó, la veu tan especial d'en Llach, la comunió amb el públic... Molts dels grups que acabava de veure portaven no sé pas quants músics, algunes de les cançons me les sabia volgués o no perquè les havien radiat mil vegades per tot arreu... En canvi, en Lluís apareixia tot sol, només amb el seu piano, ja a les acaballes d'un concert que havia durat més de dues hores, i en canvi la qualitat musical, i la de la "posada en escena", el que transmetia, eren mil vegades més atraients que tots aquells que l'havien precedit a la tele. Va ser un moment en què per a mi es va posar en evidència la diferència entre qui és un geni, i qui es dedica simplement a fer algunes cançonetes que enganxen durant un temps amb el públic. Em vaig quedar ben escarxofat al sofà, per una sola cançó, per un sol moment.

Un sol play-back

Que jo sàpiga, Lluís Llach només ha fet un play-back en un programa de televisió en tota la seva carrera artística. Poc després va reconèixer que no s'hi va sentir gens còmode, i que intentaria que no li ho tornessin a demanar. Va ser amb "El bandoler", en un programa de la Lloll Bertran si no recordo malament, i en la versió del "Ara, 25 anys en directe", que en aquells moments estava presentant.

O sigui, que a sobre que no estava gens acostumat a fer play-backs, a més a més va triar una cançó especialment difícil per a fer-lo, ja que havia de fer veure que posava cara de veu greu, i després de veu aguda, i a sobre estava enregistrada en directe... Realment, va ser bastant desastre la interpretació!

Per sort, ara els programes en general cuiden molt més les actuacions musicals, i les interpretacions en directe han guanyat molt terreny als famosos play-backs. Tot i així, Llach tampoc ha fet excepcionals actuacions a la televisió quan només hi ha cantat una cançó, ja que és un artista que sempre va escalfant la veu a mesura que avança el recital, i també la combinació amb els músics, la comunicació amb el públic, etc. Sens dubte, però, mil vegades millor en directe que enregistrat!

La Marató de TV3

Aquest proper diumenge, hores i hores de la televisió nacional catalana estaran dedicades a la solidaritat. I és que, a una setmana i escaig del Nadal, sempre arriba la Marató de TV3. Dotzenes d'artistes hi prenen part, però aquest any el més probable és que n'hi falti un d'habitual: Lluís Llach.

Tinc una opinió sobre la Marató bastant diferent de la d'en Llach, però en aquest tema la meva opinió és el de menys i per tant anem a parlar de la relació d'en Llach amb la Marató de TV3. Hi va començar col·laborant més o menys una vegada cada dos anys. Curiosament (o no), semblava que s'alternessin ell i en Serrat: un hi anava un any, i l'altre, el següent. Així va ser fins a finals dels 90, quan Llach comença a fer bandera de la Marató i hi comença a participar en cada edició, i en parla fins i tot als concerts.

El punt més àlgid d'aquesta intensa relació va arribar el 16 de desembre de 2001: Llach hi va interpretar una cançó feta expressament pensant en el programa, "Fabià", que encara no estava enregistrada i que la va presentar amb el títol de "Perquè arriba la llum", bromejant uns moments sobre aquest títol ja que dos dies abans hi havia hagut una gran apagada a Catalunya (les coses no canvien gaire...). Aquell 2001, en que a més a més se celebraven els 10 anys de la Marató, l'edició estava dedicada a la Sida, i aquesta era una malaltia que havia afectat a gent propera a Lluís Llach, com el director de teatre Fabià Puigserver, amb la qual cosa la lletra d'aquesta cançó és força intensa. Al cap de quatre anys, el tema també es va recollir en el primer disc de la Marató de TV3.

També va ser bonica l'entrevista que li van fer com a convidat tot parlant de Miquel Martí i Pol, al costat de la seva vídua, del futbolista (ara entrenador) Josep Guardiola, i del periodista Xavier Grasset. Després Llach es va aixecar i va interpretar al piano "Roses blanques", com un cant a l'amistat.

Sens dubte Llach ha tingut uns darrers anys de carrera artística molt marcats per les malalties i morts d'amics i familiars, com ho demostren molts dels temes dels darrers treballs, i d'alguna manera a la Marató hi abocava aquest sentiment, hi cantava sempre en rigurós directe des de molt endins, i transmetent la seva solidaritat i el seu desig de pal·liar el patiment d'aquells que patien alguna malaltia i dels que són prop d'ells.

La crosta nacionalista

Des que tinc raó de ser, crec que puc comptar amb els dits de les mans les vegades que he vist alguna actuació musical d'algú que s'expressés en llengua catalana en una cadena de televisió d'àmbit estatal, incloent-hi les dues públiques, que paguem entre tots i que se suposa que són de tots els espanyols. Cada aparició d'algun cantant o grup que s'expressa català és vista, ara i fa vint anys, amb una total excepcionalitat, i així es recorda també amb el pas del temps: "recordes la penosa entrevista que li va fer Miguel Bosé a Llach al programa 'El séptimo de caballería'?", "Vas veure aquell any que a La 2, a partir de les 12 de la nit, van fer un reportatge sobre els 25 anys de carrera de Lluís Llach?". Quasi que m'atreviria a dir que en les darreries del franquisme hi va haver més aparicions de cantants cantant en català (o en gallec o en euskera) a TVE que no pas en democràcia, bàsicament pel ressò i la repercussió que va tenir en el seu moment la Nova Cançó, i potser amb filtres i censures i tot el que vulgueu, però és que ara ni això. Grups i cantants més moderns que a Catalunya han venut milers de discos i s'han fet d'allò més populars, són del tot desconeguts a Espanya, ningú els ha convidat a cap plató de televisió, ningú els entrevista en cap diari que s'editi al centre peninsular...

No és d'extranyar que en els seus concerts a Madrid i a d'altres llocs d'Espanya Lluís Llach digués sovint que el fet de que vagi gent a veure'l "és un miracle". S'ha amagat conscientment i consistentment des dels mitjans públics espanyols tot allò fet en les llengües peninsulars no castellanes, usant un nacionalisme espanyol molt evident, governés qui governés. Una crosta nacionalista que no s'ha pogut arrencar o millor curar mai.

10 de setembre de 2007: el darrer concert

A voltes et reconcilies amb la caixa tonta, i veus que aquest aparell pot servir d'alguna cosa. Lluís Danés s'està convertint en un mestre de l'àudiovisual i es nota que s'estima en Llach i mima especialment els productes que fa al voltant del de Verges. L'edició del vídeo del darrer concert que acaba de passar TV3 és fenomenal, cuidat al detall, amb 4 i 5 plans diferents per cançó. I on coi estaven les càmeres? Jo estava allí, al darrer concert, i us ben asseguro que en cap moment em va molestar cap càmera, i això també és un mèrit del realitzador.

La tria de cançons crec que ha estat molt encertada, i és clar que voldríem que les tornessin a posar totes, però per a això ja tenim el concert que van passar en directe. Ara es tractava de, a través d'alguns dels temes més representatius, acostar-se al pensament i a l'obra de Llach. Perquè hi segueix havent molta gent del nostra país que (sembla mentida) encara no el coneix, i d'altres que encara no els agrada (encara sembla més mentida).

Només he trobat un però a aquest gran documental: la tria dels personatges a entrevistar. Recoi: sembla que al concert, de famosos, només hi haguessin anat els polítics, l'Ariadna Gil, en Guardiola, i un parell de periodistes estrella, i ho dic tant pel resum d'avui com per la retransmissió en directe. Us asseguro que hi havia molta més gent famosa entre el públic. I també estaria bé donar molta més veu als "anònims", que hi surten poc.

Bé, tant se val: aquest concert, d'un so també molt bo, aconsegueix retransmetre emocions, m'ha tornat a emocionar i a fer vibrar. I això és el que acaba comptant.