Com és que t'agrada en Llach?

Potser com en cap altre camp, en el món de la música és molt habitual el retret: "Com és que t'agrada X cantant?", no preguntat en el sentit de voler obtenir una informació sinó de manera pejorativa. Jo fa anys que vaig aprendre a deixar de fer-lo a ningú i sobre cap estil musical, que tothom gaudeixi amb la música que li plagui i amb les veus que li toquin la fibra, i via fora!

I si vaig aprendre això és perquè a mi, amb en Lluís Llach, m'ha passat en un munt d'ocasions, que algú m'ha dit "Com és que t'agrada en Lluís Llach?". Em passava de ben jovenet i em segueix passant ara. I la veritat és que dol, i emprenya haver de donar explicacions de per què t'escoltes un cantant. Durant molt temps, i encara ara en segons quins àmbits, intentava evitar de dir quines són les meves preferències musicals, no tinc ganes que em mirin com un ésser extrany ni haver de començar a filosofar amb segons qui sobre la vida i miracles d'en Llach.

Suposo, com apuntava abans, que li deu haver passat a molta gent i en relació a grups i cantants molt diversos, però em sembla que als que ens agrada en Llach ens hi hem trobat tots, i sovint. I és que en Llach és d'aquells cantants prou consagrats i amb prou anys de trajectòria com perquè el conegui tothom de nom (almenys a Catalunya) i per tant es vagi creant sobre ell una sèria de mites i d'estigmes: que si és avorrit, que si fa adormir, que si s'enrolla molt, etc. Aquests comentaris poden tenir la seva part de raó, no dic que no, però en Llach no només fa cançons lentes i "per adormir", i sí, s'enrolla, però com també ho pot fer un monologuista, i els seus comentaris estan farcits d'humor, de crítica, d'anècdotes...

Bé, m'estic anant del tema. El cas és que la immensa majoria de persones que t'etziben aquesta frase estan plenes de prejudicis i et parlen des de la més remota ignorància. A la que els hi preguntes: "però, has anat mai a algun concert d'ell? Tens algun disc seu a casa? Quantes cançons coneixes?...", en els dos primers casos la resposta és no, i en la tercera pregunta fan prou si et responen "L'estaca".

Per sort, tinc la satisfacció d'haver vist al llarg d'aquests anys com moltes persones que algun dia van dir aquesta frase es van sumar al club llaquià després d'aconseguir portar-los a un concert. Ara, qui és tancat de mires del tot, no hi ha res a fer.

Foto: colitafotografia.com

Pel broc gros

Quan Lluís Llach presenta les cançons durant el concert, o en qualsevol entrevista que li fan, usa molt el sentit de l'humor i la ironia. En canvi, la immensa majoria de les seves lletres són serioses, poètiques, reflexives...

Només unes poques cançons de la seva discografia es podrien considerar com a iròniques o directament sarcàstiques i amb un cert sentit de l'humor, que van pel broc gros tant en la lletra com en la música. Són poques però molt marcades, i que no deixen a ningú indiferent. Els crítics musicals normalment no han perdonat a Llach introduir-se en aquest tipus de cançó: ja en el seu moment es van carregar "La mula sàvia" (del disc "Somniem"), però la que se'n va emportar la palma va ser "Neofatxes globals" (del disc "Jocs"), a la que els crítics van desqualificar de mala manera.

Com que hi ha temps per a tot, més endavant ja dedicarem articles exclusius a cadascuna d'aquestes cançons, però així en general es podria dir que és cert que aquest no és el gènere que més afortunadament ha creat Llach, molt lluny d'altres veritables especialistes en la matèria del país com poden ser La Trinca, Ovidi Montllor, o fins i tot Pi de la Serra. I que, amb alguna excepció, aquestes cançons han desaparegut de seguida del repertori llaquià, interpretant-les només en la corresponent gira de presentació del disc en que es trobaven. Però també és cert que aquestes peces servien per donar un canvi de to al treball discogràfic, un altre ambient, i que a més a més hi ha vegades que cal dir les coses pel seu nom, clarament i sense fer tombs, com passava a "Neofatxes globals".

El disc "Com un arbre nu" (1972) és el que més experimenta en aquest gènere, amb cançons com "La gallineta" i "La Madame", però sobretot amb "Bon senyor". Molts anys després (1979) arribaria "La mula sàvia", i hem d'esperar fins al disc "Torna aviat" (1991), amb el tema "Esquizoclub", per a trobar una altra cançó d'aquestes característiques. A "9" (1998) hi ha la peça dedicada al xofer de Jordi Pujol, "L'Estanislau anant a palau", mentre que "Neofatxes globals" és del disc "Jocs", editat l'any 2002.

Són aquestes una sèrie de cançons a les que jo els hi veig com un nexe d'unió, un denominador comú, una manera molt semblant de denunciar i dir les coses.

Junts Llach i Carreras

Lluís Llach i Josep Carreras junts dalt d'un escenari, 29 de desembre de 2002. Una trobada que amb protagonistes equivalents en qualsevol altre racó de món hagués omplert no un sinó molts palaus Sant Jordi, mentre que a casa nostra amb prou feines va omplir la meitat del recinte olímpic. Una vegada més va fer-se evident una mena d'autoodi brutal i que arrosseguem de fa anys, tot i que les causes de no omplir en van ser diverses, des d'una nefasta promoció fins al preu de les entrades. Ara mateix tenim dos cantants veterans que s'han aplegat per fer una gira conjunta, ens diuen que matarem dos ocells d'un tret; algú no se n'ha assabentat? Tot i que les entrades no són pas barates, venen tot el paper com si res. Saben fer màrqueting, et venen com una gran cosa el tornar a interpretar per enèsima vegada les seves cançons de sempre, això sí, ara l'un, ara l'altre; d'altres això, el màrqueting, no l'han sabut fer mai, i aquest concert de Llach i Carreras en va ser un bon exemple.

Però deixant de banda aquest fet l'espectacle va tenir moments prou emotius. Se'ns dubte el que més la interpretació del "Campanades a morts", i moments per oblidar, com que Josep Carreras no se sabia ni la tornada de "L'estaca". Potser és per això que encara és l'hora que ha de sortir a la venda el DVD que ens havien promès?

També van sonar força bé "Un núvol blanc" i "País petit", i va ser prou ben trobat l'encaix entre dues versions tan diferents de "El cant dels ocells".

Llàstima que en aquella època no era quan Llach es trobava millor de veu, i no es va poder posar al nivell de Carreras. A més a més, es va equivocar al fer-se el valent i dir: "ei, que jo també tinc veu", i intentar interpretar temes com "El jorn dels miserables" (quan feia temps que el feia a mitges amb l'Odette), i que ni tan sols es va recollir en el CD posterior.

La barreja de tot plegat va acabar resultant un pèl estranya: cançons tradicionals catalanes amb les cançons més conegudes de Llach, però interpretades en els moments culminants (com el "pinyol" del "Amor particular") per Josep Carreras... A més a més, entre un sector dels assistents s'observava com una certa necessitat de convertir allò en un concert històric, com l'oportunitat de recuperar alguna cosa perduda. No es van acabar de complir els objectius, tot i que el concert va ser un bon regal de Cap d'Any.

Veritat i mentida

Aquesta cançó la va interpretar per primera vegada en un concert el 23 de setembre de l'any 2.000 a Verges, poques setmanes abans que sortís el disc que la contenia, "Temps de revoltes". Curiosament, en el seu concert de comiat també a Verges, sis anys i mig més tard, aquesta va ser precisament l'única cançó que va saltar del repertori habitual que feia en la darrera gira. Davant la previsible llarga durada dels bisos, Llach va voler treure algun tema de la primera part del recital, i "Veritat i mentida" va ser la sacrificada.

I això que a "Veritat i mentida" hi trobem potser alguns dels motius que, al meu entendre, l'han portat a deixar els escenaris. Un cert desencís per com està evolucionant el món, i no només per l'actuació dels polítics, a qui és molt fàcil de donar la culpa de tot, sinó la societat en general, el poble. Una certa sensació d'estar predicant en el desert, de que els referents van marxant i els que queden estan més vistos com a éssers rars i com a especímens que l'únic que volen és portar la contrària, que no pas com a això, com a referents. Sovint Llach deia, en la presentació d'alguna cançó, que l'entristia veure com una lletra que havia escrit potser feia 20 o 30 anys seguia tenint la mateixa vigència...

Malgrat tot plegat, a "Veritat i mentida" Llach veu en l'amor una força motriu per a seguir, per a continuar, deixant així una porta oberta a l'esperança. És, per a mi, una mica forçada aquesta lletra, entra una mica en calçador la contraposició, ja que després d'enumerar tot un seguit de temes prou trascendents acaba dient que, menys aquest "amor", tot el demés li és per demés, i per tant fa el gest d'amagar el cap sota l'ala, refugiat en el dibuix d'un somriure.

Musicalment, la cançó li servia en els directes per al seu lluïment vocal i al piano, i la interpretava molt per sobre del que ofereix al disc. Comença amb un to força greu i pausat que recorda Leonard Coen, per anar in crescendo cap a la tornada. Potser és la millor del disc "Temps de revoltes", malgrat els punts febles que he dit.

És veritat que hi ha un gran silenci
que s'escolta de tot arreu,
és veritat que el buit és esplèndid
quan ens queda tant per a fer,
però és veritat també que t'estimo així com ets... dolç com la mel

és veritat que els déus ja no habiten
els olimps del pensament,
és veritat que el més banal brilla
mentre s'apaguen els rars estels,
però és veritat també que t'estimo així com ets... dolç com la mel

és veritat que el món ja no roda,
com sol dir-se, humanament,
és veritat que fa vergonya
dir-se humà tal com som i fem,
però és veritat també que t'estimo així com ets... dolç com la mel

dolç com la mel per amor, dolç per bondat,
dolç i és així com t'estimo,
tot el demés és per demés,
així ho canta el dibuix lluminós que hi ha en el teu somriure

és mentida que no hi ha esperança
quan espera un món sencer,
és mentida que la mentida
guanyi sempre a la bona gent,
és mentida que jo t'estimi si tu no ets... dolç com la mel

és mentida que siguem feliços
mentre a fora hi ha guerra i fam
és mentida que amb més mentides
puguem creure que és tan normal...
és mentida que jo t'estimi si tu no ets... dolç com la mel.