24 de juliol del 2007

Llach i Prokofief

Quasi sempre que es parla de la música del disc "Verges 50" (1980) s'esmenten les influències que Llach podia tenir de Nino Rota, excel·lent compositor italià sobretot de bandes sonores de películes molt famoses. Llach, però, ja va dir en el seu moment que en aquells anys desconeixia força el treball de l'italià.

En canvi, poc es parla d'una influència claríssima, com és la del rus Sergey Prokofief. El cantautor empordanès es va mostrar molt sorprès de que cap crític músical ni ningú en fes referència, i va ser ell mateix qui va haver de dir, ja anys més tard, que el "Tema dels carros", el tercer de la primera cara del disc, era quasi un plagi d'una peça de Prokofief. Efectivament, si algun tema de Llach es pot considerar un plagi és aquest, quasi calcat al fragment titulat "The Montagues and Capulets", de l'obra per a ballet "Romeo i Julieta". És una de les parts més conegudes no només del treball sinó també de tot el que va escriure el compositor rus, i té una força brutal. O sigui que es podria dir que fins i tot quan Llach ha triat per a copiar, ho ha triat bé!

19 de juliol del 2007

Projecte Ítaca

Els músics que en la darrera gira van acompanyar Lluís Llach en el directe estan preparant el Projecte Ítaca. Sembla ser que no volen deixar d'interpretar les cançons de Llach, i al setembre estrenaran un espectacle amb temes llaquians. Hi seran quasi tots els músics de la darrera etapa del cantautor: Laly Rodríguez (a la fotografia), Jorge Cuscueta, Dani Forcada i, com no, Laura Almerich, i se n'incorporaran de nous, destacant sobretot Odette Telleria, que en diverses gires ja va acompanyar el de Verges i que serà qui "portarà la veu cantant".

De moment no se sap gaire de les ambicions d'aquest nou grup, si preveuen fer molts concerts, si volen omplir grans teatres o més aviat petits cafès, si enregistraran algun disc...

Suposem que ja estan preparats per a rebre per tots costats, i els diran que es volen aprofitar de l'èxit de Llach sense crear res de nou, o que al retirar-se Llach s'han quedat sense feina i ara s'inventen aquesta història, o que simplement es dediquen a fer karaoke...

Jo, sincerament, tampoc les tinc totes, i no per res de tot això, sinó perquè els directes de Llach eren molt més que les seves cançons. Eren els seus comentaris, durs, irònics, sarcàstics, tendres, divertits... eren els seus moviments de cames, eren les seves pujades i baixades de veu, era el seu buidar-se dalt d'un escenari... en definitiva, era Llach, amb tot el que comportava d'espectacle en sí. I Llach sense Llach...

Però bé, el que està clar és que aquests músics tenen moltes taules, en saben, i per tant abans de jutjar res caldrà esperar. I sobretot, demanar-los que no vulguin omplir un buit, perquè no ho aconseguiran: el buit hi és, i, com deia, Llach és Llach, encara que parlem de músics que n'aprenguessin molt amb ell.

17 de juliol del 2007

Si... Quan...


Crec que les paraules més usades per Llach per començar una cançó són "Si" i "Quan". Suposen una bona manera de situar l'oient en un lloc, un espai, un temps... en definitiva, en una història o ficció. El "Si" és de suposició, una cosa que pot ocórrer o no, tot i que en alguns temes, per tal com es desenvolupen, sembla clar que això que ens diu està passant. Per exemple, al Torna aviat: "Si tu no hi ets les coses no van bé...". L'ús del "Quan" és segur que ha passat, passa o passarà: "Quan la plaça s'adorm...", "Quan el sol trenca l'alba...", "Quan l'onada em durà, a la platja dels morts...".

Té un punt de curiós veure com en algunes cançons el "Si" es podria substituir pel "Quan", i el to del tema canviaria un xic però no suposaria cap destrossa. Per exemple, en el "Vaixell de Grècia": "Quan per les albes veieu passar un vaixell..."; o en "En Quítero": "Quan pel carrer et trobes sol...". En canvi, a la inversa és molt més complicat de fer-ho en cap cas, i, al meu entendre, quan es pot fer, el to de la cançó canvia molt més. Per exemple "Si surts a fer el viatge cap a Ítaca...", seria una manera molt més "poruga" d'iniciar aquest viatge...

Fins a deu cançons de Lluís Llach comencen amb "Quan"! Aquí van els "Quan" i els "Si":

"Si em dius adéu vull que el dia sigui net i clar..."
Que tinguem sort

"Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca..."
Ítaca

"Quan l'onada em durà, a la platja dels morts..."
Ídem

"Quan tancarem les llums d'aquesta escena..."
Al teatre

"Si avui parlo d'amor és per dir-vos potser..."
Cançó d'amor

"Quan els mots només són la impotència dels mots..."
Debilitas Formidinis

"Quan moriré porteu-me a l'Empordà..."
Arran de terra

"Si pel carrer et trobes sol..."
En Quítero

"Quan estava tot sol amb la mare..."
Que feliç era mare

"Si arribeu en la vida més lluny d'on jo pugui arribar..."
Si arribeu

"Quan el desig fa el seu camí a soles..."
Potser el desig

"Si m'heu de fer callar que sigui ara..."
Silenci

"Quan el vent amb recança..."
Valset per a innocents

"Si per les albes veieu passar un vaixell..."
Vaixell de Grècia

"Si tu no hi ets les coses no van bé..."
Torna aviat

"Quan el sol trenca l'alba..."
Somni

"Quan la plaça s'adorm..."
Un cor a Barcelona

9 de juliol del 2007

A sac! Entrevista a la revista Enderrock, 1995


Després d'una entrevista "convencional", la revista Enderrock va fer aquest test ràpid a Lluís Llach. Apareix al número 10 de la revista, el gener - febrer de 1995.

Text: Agnès Rotger. Foto: Juan Miguel Morales.

1.- Què se n'ha fet, del teu primer piano?
És a casa del meu germà, amb els pedals i les cordes molt fotuts. És de marca desconeguda.
2.- El veurem algun dia a la subhasta d'en Jordi Tardà?
Espero que en Jordi no sigui tan sàdic.
3.- Ets tan meticulós com diuen?
No, sóc molt anàrquic.
4.- Tu que vius a la plaça Reial, què li falta i què li sobra a Ciutat Vella?
L'hi falten moltes estructures socials que permetin una vida millor a la gent que no té gaires mitjans, i li sobren misèria, pobresa, droga i policia.
5.- Quants quilòmetres hi ha entre Lluís Llach i Roda de Ter?
Zero!
6.- Què es pot fer amb el 0,7%?
Es pot fer moltíssima feina, i em sembla una lliçó de coratge i de dignitat. Encara que s'ha de continuar lluitant, el que s'ha aconseguit ja és una victòria fantàstica.
7.- Què és ser d'esquerres avui?
És un ofici molt difícil, perquè no hi ha referències. És un acte de voluntat profund, meditat i que porta moltes contradiccions.
8.- Què és ser nacionalista avui?
El mateix de sempre. Ser nacionalista vol dir defensar el dret dels pobles a ser lliures.
9.- Defensar causes perdudes no és ser una mica massoquista?
No, perquè t'ho passes molt bé! A més, totes les causes guanyades, abans han estat causes perdudes. Ja n'he vist algunes.
10.- Per exemple?
Bé, jo vaig viure 28 anys de la meva vida sota una dictadura militar, on la llibertat sexual, d'expressió, etc. eren inexistents.
11.- Ara que estan de moda les campanyes, quina en podríem organitzar?
Una campanya llarga i profunda per l'intent de la felicitat, no?
12.- Què faràs quan t'imposin una quota de bilingüisme?
Amb mi no podran!
13.- Quina ha estat la causa més estrambòtica on t'han demanat l'adhesió?
Ui! N'hi ha hagut de molt, molt, molt estranyes. D'aquelles que dubtava si era una broma o què.
14.- Epíleg d'Els Setze Jutges.
Per a mi són intocables. Només els faria pròlegs.
15.- Quina és la teva assignatura pendent en matèria musical?
Fer un musical. Espero que m'ho proposin.
16.- Qui o què són les teves muses?
Res, a mi m'agrada molt pencar. Jo subscric allò que les muses t'han de trobar treballant. Ara, quan estàs en un estat d'ànim trist o nostàlgic, tens més necessitat d'expressar-te.
17.- Quantes cartes d'amor reps?
Algunes, però no gaires. M'agradaria rebren més, i que enviessin la foto. A veure si s'animen.
18.- Vas imitar-te a tu mateix al programa "Tot per l'audiència" de TV3. Què cal fer per riure's de sí mateix?
És un exercici molt bo, enfotre's d'un mateix. Va estar molt bé donar quatre hòsties ben donades a aquesta imatge que he cuidat tant. Vaig trucar jo mateix, per anar-hi.
19.- La família Aiguader és el nou model de família catalana?
No ho sé; jo dec ser l'única persona d'aquest país que no he vist mai el "Poble Nou".

5 de juliol del 2007

Dibuix

Per mi "Dibuix" (disc "Somniem", 1979) és una de les cançons més sensuals de Lluís Llach. I a més a més és, de nou, una raresa que el caracteritza i el singularitza com a cantautor. Quan Las Ketchup es pensaven que descobrien la sopa d'all perquè amb el "Aserejé" van fer una tornada de paraules inventades, se'ls hauria d'explicar que això Llach ho practicava des de feia anys, i el cas més frepant va ser el de "Dibuix", en que pràcticament la totalitat de la cançó la canta en "monstre", com diu ell.

Amb aquest tema Llach ens ensenya una composició a mig fer, ja que quan compon, i també en la majoria d'assajos, la melodia la fa amb aquesta mena de sons. Descobrim les seves interioritats compositives, però també de desig i de passió, i ens demostra que la veu humana pot ser un instrument més, i que pot commoure sense necessàriament expressar paraules.

La cançó, que comença a ritme molt lent, amb un piano i una guitarra distorsionada que sona a Janis Joplin, es va accelerant i va creixent. Primer s'acaricia el cos, suaument, fins que s'acaba fent l'amor de manera apassionada i s'arriba a l'orgasme, moment en el qual torna a alentir-se el ritme, els batecs del cor van recuperant-se de l'esforç, i fins i tot sembla que al final els protagonistes de "l'acció" quedin adormits.

Una persona que escrivia a la llista de discussió del Cafè Antic, la Marta "pessigot", la va transcriure, ja fa uns quants anys, d'aquesta genial manera:

Dibuix del teu cos,
només fet amb soooooo
que maaaaai no he sabut trobar els teus mots,
trobar el seu pols.

Dibuuuuuu leroror niroreroovoooo vaíiiiii doasiiiisennn
mmmmnenaaahhhaaa ditosasiiiih
tasedendiiii nanevafindoporoaaah
mmmnanenosinoro divasenosisaquin
nenadorerondaaaa eooonesone
deguin nera deguin nenla deguin
Viiiiraravaguevaquivenwania
lamareasiiigoguinaoveveverara quivarera
ninaera naera naera nivasjo nivasjo nivasjo nivasjo
nereatereamereaquegüei
pepeeeeeeeee titotitoeeeeeaaaaahhhh
vare vare vare vavaaaaaa
vare vare vare tata
tituverahhhhh quequequiquequema
alebasivi siki sipiiiiii pi pi paaaa
memadau madau madau
metorequeeee

I tot aixòoooo és el teu cos
quan descobreixo una nova drecera a la teva pell,
i en un instant es faaaaa present
un univers on tot és nou per tu i per mi.

Dibuix hh! del teu cos
fet només amb soooooo
que maiiiiiiiii no heee sabut trobar els teus mots
mai no he sabut trobar els teus mots.

4 de juliol del 2007

Recitats

Un dels recursos utilitzats per Llach, no de manera molt freqüent però sí remarcable, ha estat el recitar, i no cantar, alguns del seus temes; en alguns casos parcialment i en d'altres tota una cançó. Això no ho han fet gaires cantautors, però a més a més, a diferència d'aquests, ell no ho ha usat tant des del punt de vista poètic com des del punt de vista de causar impacte, allò que en podríem dir "posar la pell de gallina". Es converteix en aquests moments en tot un rapsode, i sembla mentida com una persona que quan parla ho fa en aquest to baix, sovint entrebancant-se, equivocant-se, quan es posa en aquest paper pren una força descomunal.

De recitats que en podríem dir "poètics" només n'he trobat dos "i mig", però de gran bellesa: el de l'inici de la cançó "Sol", del disc "Astres" (1986), i alguns fragments de la cançó "Vell és tan bell", al disc "Jocs"(2002). El "mig" es refereix a uns breus moments de la cançó "Una finestra al mar", del "9" (1998). Reproduïm el primer:

"Sé pels antics oracles
que ets com un escull jove i valent
i que en els teus cabells d'algues i curculles
jo aprendré els camins tan difícils del vent.

Que el teu pit contra la mar,
que els teus ulls contra la llum
són només el senyal de la teva primavera
i que encara no tens por del teu orgull.

Jo, adorador de les branques d'olivera
captiu dels raigs de sol,
amb una magrana d'estels com únic present, vinc a tu
i despullo el meu pit
per encadenar-lo al teu."


Però és, com deia, en aquells recitats "de força", de gran energia dramàtica, on no el supera ningú. Sobreactuat? Potser una mica, i també de fàcil imitació. Però, qui no s'ha sentit frepat quan ha escoltat allò de "Assassins, assassins de raons, assassins de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies, i que en la mort us persegueixin les nostres memòries", del "Campanades a morts" (1976)?

D'un to semblant és una cançó sens dubte trencadora com "Somniem" (1979), que serveix per cloure un disc, donar-li nom, i, ja molts anys més tard, obrir un espectacle també d'impacte com el "Tranuites Circus".

Com dèiem, Llach no ha abusat d'aquest recurs, li podia haver tret més suc, i no el torna a utilitzar fins el disc "Porrera" (1995), en aquest cas en dos temes, i també de gran impacte, "Pilar" i, sobretot, "Núvols":

"Passen els núvols per la Sentiu
talment com antics vaixells per un mar
blau de solituds i esperances

passen els núvols
i de les fumeres dels teulats de Porrera
s’enfilen amunt àncores blanques
que intenten retenir-los inútilment

roden món
greus i misteriosos
van cap a Sarajevomathaussen
Groznimathaussen
Kigalimathaussen
Riomathaussen
casamathaussen

passen els núvols talment com antics vaixells
i miren les dones i els homes
barquetes sense timó ni orsa."

Aquí la força de la seva veu es barreja amb el so del saxo d'una manera vibrant i contundent, i que, en directe, era d'una teatralitat total.

2 de juliol del 2007

Fonomusic


La discogràfica Fonomusic va ser la primera en agafar els antics vinils de Llach i convertir-los a la nova tecnologia, a disc compacte. I no ho podia fer pitjor. Els CD's de Fonomusic fan pena per totes bandes, semblen elaborats per quatre aprenents amb poques ganes de treballar, i això que estem parlant dels anys 90!

Mires el llom del disc, i què hi posa? "LLUIS LLACH CD-1090", "LLUIS LLACH CD-1092", i així anar fent... ni el títol del disc! Ho heu vist en cap altre lloc, això? Els llibrets s'emporten el premi d'or de les "xapuces": són el més simple que es podien arribar a fer, perdent totalment les imatges o el tractament que hi havia als interiors dels vinils, amb una cançó darrera l'altre en lletra negra i el fons blanc (tots els CD's iguals), i uns errors ortogràfics a les lletres en català esgarrifosos (mireu l'exemple de dalt, només un exemple dels molts que es podien haver agafat). En cap moment hi posa els músics que hi escoltem, enlloc hi ha l'any en què va ser enregistrat el disc (sí que hi ha l'any en que aquest es va editar a CD, o sigui que algú poc informat que d'aquí uns anys agafi, per exemple, el "Com un arbre nu" en "versió" Fonomusic es pensarà que és del 1991...).

I molta gent encara es pregunta: "però, el "Ara i aquí" no era un disc gravat en directe al Palau de la Música?" Doncs sí, però els senyors de Fonomusic van "aprofitar" les noves tecnologies per a pulir aquest disc i deixar-lo irreconeixible, eliminant els aplaudiments dels assistents, els comentaris de Llach, la versió instrumental de "L'Estaca"... dient literalment, atenció, que "tot això pertany a una altra època i ara ja no interessa". Sense comentaris. Un autèntic nyap i que quasi seria denunciable.

A tot això, però, caldria preguntar-se com és que Lluís Llach va vendre els drets dels discos a aquesta gent, com és que no va controlar tot això... Potser ja ho hem dit en alguna altra ocasió, però no està de més dir-ho que sovint Llach ha descuidat en excés la imatge de la seva pròpia obra.