Per a molts, aquesta és una de les millors lletres de Lluís Llach, i no seré jo qui els contradigui. Emmarcada dins d'un treball especialment esplèndid a nivell lletrístic com és "T'estimo" (1984), d'aquells que fan gran la figura d'un cantautor, "Aprendre" es pot considerar una cançó - bandera per a l'artista, ja que recull moltes de les idees força i pensaments que, a vegades separadament en d'altres temes, vol transmetre.
Tot i que el to de la cançó vol ser positiu ("res no acaba si tu no ho vols", "que el sol es pon sempre amb tornada"...), la veritat és que la base musical i la presència d'infants que maten, la tendresa que mor, la tristesa que és només un refugi... porten a que, si ja estàs una mica tocat, no sigui la millor audició per a enlairar-te de nou. Encara recordo quan, acabat de sortir el "Ara", a un amic que ho acabava de deixar amb la parella li vaig posar el vinil i, quan vam arribar a "Aprendre", em va preguntar si el volia acabar d'enfonsar... En tot cas, les frases clau queden al cap, penetren i ajuden quan les pots necessitar.
Aprendre. Un verb que Llach diu sovint que és un eix de la seva experiència vital. Una gran cançó; potser no és de les més fàcils d'entrar ja que no té estructura de tornada que es repeteix i que queda, com passa en el mateix treball amb "Amor particular" o "Tinc un clavell per a tu", però el clima que creava en els concerts era molt especial. Llàstima que caigués ben aviat en els directes la part en que Llach puja el to de la veu i fa com si se n'anés per les branques, i que de fet és un moment de trencament del ritme de la canço que, pel meu gust, hauria d'haver mantingut de manera semblant.
Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.
Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.
Aprendre
que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.
Aprendre...
Tot i que el to de la cançó vol ser positiu ("res no acaba si tu no ho vols", "que el sol es pon sempre amb tornada"...), la veritat és que la base musical i la presència d'infants que maten, la tendresa que mor, la tristesa que és només un refugi... porten a que, si ja estàs una mica tocat, no sigui la millor audició per a enlairar-te de nou. Encara recordo quan, acabat de sortir el "Ara", a un amic que ho acabava de deixar amb la parella li vaig posar el vinil i, quan vam arribar a "Aprendre", em va preguntar si el volia acabar d'enfonsar... En tot cas, les frases clau queden al cap, penetren i ajuden quan les pots necessitar.
Aprendre. Un verb que Llach diu sovint que és un eix de la seva experiència vital. Una gran cançó; potser no és de les més fàcils d'entrar ja que no té estructura de tornada que es repeteix i que queda, com passa en el mateix treball amb "Amor particular" o "Tinc un clavell per a tu", però el clima que creava en els concerts era molt especial. Llàstima que caigués ben aviat en els directes la part en que Llach puja el to de la veu i fa com si se n'anés per les branques, i que de fet és un moment de trencament del ritme de la canço que, pel meu gust, hauria d'haver mantingut de manera semblant.
Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.
Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.
Aprendre
que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.
Aprendre...
1 comentari:
realment és una cançó molt bona i amb una grandíssima lletra.
jo, com el teu amic, però, considero que és més aviat pels moments tristos que no pas per animar. Bé, en general el Llach entra més els moments tristos. almenys així em va entrar a mi i així el veig, més pel ritme que pel que diu, fins i tot, en depèn quines cançons.
però sí.
genial.
Publica un comentari a l'entrada