Pocs dies després del seu concert a Verges el 24 de març de 2007 (el darrer?), entra en funcionament aquest bloc dedicat al cantautor Lluís Llach, que vol aprofundir en l'obra i el pensament d'aquest gran artista, i en que es recuperaran entrevistes de tots els temps, articles d'opinió, fotografies, i també es faran anàlisis personals de les lletres, les músiques, les escenografies, les portades dels discos, els espectacles en directe...
Del tot, del tot, sembla que Lluís Llach no s'ha retirat. S'acaba de publicar un disc del brillant acordionista i compositor basc Kepa Junkera en que el de Verges hi fa una intervenció ben sorprenent: cantant en euskera! Si no falla el reproductor de la pàgina web, en aquest moment l'heu d'estar escoltant. El disc, com tots els de Junkera, és altament recomenable, però aquest encara més pel nivell de les col·laboracions que hi ha, entre d'altres el protagonista d'aquest bloc.
Que en gaudiu!
Maitia, nun zira?
Nik ez zaitut ikusten
ez berririk jakiten
nurat galdu zira?
Hala kanbiatu da
zure deseina?
Hitz eman zenereitan
ez behin, bai berritan
enia zinela!
Ohikua nauzu
ez nauzu kanbiatu
bihotzian beinin hartu
eta zu maitatu.
Aita jeloskor batek
dizu kausatu.
Zure ikustetik
gehiago mintzatzetik
hark nizu pribatu.
On ets, estimada? No et veig ni tinc notícies teves, potser t'has perdut? potser ha canviat el teu designi? Em vas prometre una i altra vegada que eres meva.
Soc la de sempre, no he canviat, el meu cor va decidir estimar-te a tu. Un pare gelós és el responsable de tot. Ell em priva de veure't i parlar amb tu.
Contundent i polèmica cançó la que tancava el disc "El meu amic el mar" (1978). Diuen que molts "companys" es van cabrejar amb Llach, i el van posar a la llista negra. I és que la lletra és clara i transparent com l'aigua, directa i amb metàfores evidents, i convertint Lluís Llach una vegada més en la veu del poble que, tres anys després de la mort del dictador, veia com moltes coses per les que havia lluitat, en les que havia somniat, per les que havia plorat de dolor, seguien sense fer-se realitat, i amb el desencís afegit que molts dels "companys de viatge i de lluites" de temps enrera ara es baixaven els pantalons i donaven per bones coses increïbles. I així seguim encara avui, amb crims d'Estat que no han estat jutjats, amb una constitució aprovada a punta de fusell i que s'ha convertit en la Bíblia per a retallar un munt de llibertats individuals i col·lectives, amb ministres i secretaris franquistes que encara es troben en llocs de responsabilitat...
Sí, no és gens extrany que molts s'enfadessin amb Llach, perquè ja sabem que les veritats ofenen, i molts es pensaven que allò de "cantautor protesta" només havia de ser aplicable contra les dictadures, i no per a d'altres circumstàncies. I el més trist de tot és que la cançó "Companys, no és això" segueixi sent vigent. Independentment d'això, deu ser el títol de cançó en català que més s'ha usat en articles de premsa (no necessàriament per a qüestions polítiques, també quan un equip de futbol no rutlla, per exemple), tot i que són (som) molts els que canviem sovint el títol: situem el "companys" al final de tot, o el verb el posem en passat (tal i com comença la cançó)...
Musicalment, potser Llach ni ho sap però va fer servir cadències molt semblants al "Can't help falling in love with you" de l'Elvis Presley (paranoies meves, de segur que no hi esteu d'acord). Són tres estrofes amb la mateixa melodia i acords, fàcils de taral·lejar (és un himne), però a mesura que avança la cançó cada vegada és més contundent per la força de les paraules i per la incorporació d'una coral, recurs utilitzat en diverses ocasions en la seva discografia (un dia podem fer un article sobre això). Diuen que Llach ja tenia enllestit el disc quan, de la nit al dia, va decidir escriure i enregistrar aquest tema, i certament poc té a veure amb les altres cançons que el precedeixen, perquè totes tenen el nexe d'unió, d'una manera o altra, del mar, i aquesta en canvi se serveix a part. Tot i així, l'estat d'ànim de Llach sí que ja es deixa notar en d'altres moments del disc, sobretot a "Camí cap al nou cant", en que el rerafons no deixa de ser el mateix que a "Companys, no és això".
No era això, companys, no era això pel que varen morir tantes flors, pel que vàrem plorar tants anhels. Potser cal ser valents altre cop i dir no, amics meus, no és això.
No és això, companys, no és això, ni paraules de pau amb garrots, ni el comerç que es fa amb els nostres drets, drets que són, que no fan ni desfan nous barrots sota forma de lleis.
No és això, companys, no és això; ens diran que ara cal esperar. I esperem, ben segur que esperem. És l’espera dels que no ens aturarem fins que no calgui dir: no és això.
Si no heu llegit mai cap biografia sobre Lluís Llach, no comencéssiu pas per la titulada "Lluís Llach, alè de rovalta". Escrita pel periodista Víctor Mansanet i publicada ara fa deu anys per l'editorial La Màscara, més que una biografia el volum és un tractat sobre els esdeveniments històrics de les darreres dècades del segle XX. Dit d'una altra manera: aprofitant que Llach estava per allà i d'alguns temes en va fer cançons, l'autor s'explaia a gust a fer un llibre d'història.
En aquest sentit, l'històric, el totxo no està malament, està ben documentat i pot servir per a informar a molts que no recorden o no van viure els fets que s'expliquen. El problema és que la biografia de Llach acaba convertint-se en quasi secundària o una excusa, i jo al llegir-lo em vaig trobar amb un llibre que no va complir amb el que jo m'esperava al veure'n la portada, el títol i demés. No hi ha gaire cosa nova sobre els seus inicis que no trobéssim anteriorment en altres biografies del de Verges, la resolució fotogràfica està poc cuidada (totes les fotos en blanc-i-negre i, en general, la lectura es fa poc amena), i per exemple al final de tot que hi ha un capítol titulat "Tal com el veuen", en que diversos (no gaires) personatges parlen de Llach, la poca varietat dels personatges triats és total: o estan en el camp de la música o són escriptors.
Suposo que la idea de l'autor sí que era bona, la de contextualitzar les cançons de Llach, explicar el perquè d'aquella cançó o d'aquell disc en aquell moment. Però, com dic, la història acaba ofegant les vivències de Llach, i a més a més tampoc tantes cançons seves de cada disc estan relacionades amb fets històrics generals concrets, sinó que, com sabem, té moltíssimes cançons d'altres temàtiques, o de lluita i combat però sense necessàriament referir-se a un succés concret.
En definitiva, sempre és bo que vagin apareixent llibres amb Llach com a protagonista, però com deia només començar, si no n'heu llegit mai res no agafeu aquest volum en primer lloc.
Llach sempre s'ha acompanyat de molt bons músics dalt l'escenari, alguns d'esplèndids, d'altres excel·lents. El més habitual era que s'envoltés d'un quintet o d'un sextet, això sí, amb una varietat de combinacions d'instruments força àmplia segons el que li convenia. En casos excepcionals, com per exemple la gira de "Un pont de mar blava", l'equip va augmentar força, mentre que en èpoques com les del "Nu" es va quedar ben sol amb el piano.
Però avui volia escriure una mica sobre els baixistes de Lluís Llach, ja que considero que el baix i el contrabaix són instruments força desagraïts perquè no estan fets per a prendre gaire el protagonisme de cara al públic ni elaborar-hi solos espectaculars i amens a l'oïda. És més un instrument per a dotar d'un ritme continu la cançó i per a omplir-la, i per això, ¡com es nota quan no hi és! Llach sempre ha cuidat molt la part musical del baix, i penso que per les seves formacions han passat alguns dels millors baixistes que ha donat mai aquest país, molts cultivats en l'àmbit del jazz, i la majoria amb una versatilitat gens fàcil, que tant prenien el baix elèctric (alguna vegada de sis cordes), com el contrabaix, amb l'arc o sense aquest. Quico Rodríguez, Eduard Altaba, Jordi Portaz o Marc Prat són només alguns d'aquests baixistes sensacionals.
Sempre recordaré, ja fa bastants anys, quan li "vaig fer" escoltar el "Viatge a Ítaca" a una persona molt propera, a casa seva. El seu equalitzador tenia la part de baixos molt pujada, i la veritat és que l'equip en sí sonava la mar de bé. Asseguts al sofà, vam al·lucinar de valent del que arribava a fer el baix en la versió original de "Ítaca", i tots dos vam convenir que sigui aquest un instrument que sovint passa desapercebut.
Feu-ne la prova, poseu els baixos ben amunt dels vostres aparells, i deixeu-vos portar per com es toquen els baixos en els discos de Llach. A la foto, Marc Prat, el darrer baixista de Lluís Llach.
En un munt d'entrevistes, Llach ha parlat (o li han preguntat) per la seva etapa escolar i d'infantesa. No és extrany, ja que, si ens hi fixem, és l'única època de la vida de Llach que en podríem dir "no pública", en la que ell era una persona "anònima". Encara no fets els 19 anys ja va començar a pujar dalt dels escenaris i ja no en va baixar fins quasi els 59... Per tant, coneixem bé a què es va dedicar durant 40 anys, sabem què pensa, què ha fet, lògicament conservant la seva vida íntima, però no li ha importat explicar d'altres activitats amb les que ha combinat la música, com el tema dels vins o anar a navegar... Els únics anys en que no va estar sota la mirada de la societat i de les càmeres van ser amb prou feines dues dècades de la seva vida. Mirant-ho així, es pot entendre que hagi expressat la seva voluntat de recuperar un anonimat que quasi mai ha tingut.
I a més a més l'escola que va viure Llach estava ben immersa en la metodologia franquista, i això li serveix per a explicar moltes coses, de l'època, de l'ambient, de l'educació. També ja maneres de ser seves, com que no anava al pati a jugar sinó que es quedava al piano de paret tocant peces. Va estar internat, i després va viure una experiència universitària en la que no se'n va acabar de sortir amb els estudis.
Però per tal com s'expressa està clar que l'escola el va marcar. Un dels temes instrumentals del seu disc "Verges 50" és precisament "L'escola", una simpàtica melodia a la que després va posar lletra (ell i Martí i Pol) per al "Germanies", i que precisament cantaven diverses corals infantils (l'única col·laboració infantil de la seva extensa discografia). Diu que li agrada sortir a la seva terrassa de Porrera i escoltar els nens de l'escola; però al mateix temps, algun cop que li han preguntat sobre el fet de tenir fills, s'ha mostrat molt escèptic. Tot i que en més d'un programa de televisió s'ha fet la broma de que si mai es publica una revista de premsa rosa en català, una de les primeres notícies que hi apareixeran serà "Tot sobre el fill secret de Lluís Llach".
Doncs no, Llach no és un cantant trist. Almenys no si només mirem el nombre de cançons en que hi apareixen plors. Perquè en la mateixa proporció hi fa sortir també riures i somriures. O sigui, almenys en aquest sentit és equidistant: ara riuen, ara ploren. A diferència de les llàgrimes, però, quasi tots els somriures són humans. Només en un parell de casos no és així:
... i ella riu tendrament (la Lluna) compartint els secrets... ("Embruix de Lluna") ... somriu la nit mentre veu que avança... ("Una il·lusió")
Els infants, per sort, somriuen més que no pas ploren:
... que darrera el somrís d'un infant sempre hi ha l'esglai d'algú que ens deixa... ("Mai no sabré) ... que m'agrada el somrís d'un infant vora el mar... ("I si canto trist") ... que el riure net dels infants faci el seu repòs ben feliç!... ("Sol")
Llach en primera persona també riu, encara que sigui per ironia o sarcasme:
... això sí que em fa petar de riure... té la gràcia d'un somrís ben fet... ("La mula sàvia") ... i així em fas somriure, així em fas somriure, així em fas somriure, així... ("Véns")
També la Madame i qui cerca en Quítero:
... riu, riu, i res no diu... ("La Madame") ... i tu riuràs, tu somniaràs, seràs quasi com en Quítero ("En Quítero")
Però, sobretot, riuen o demana que riguin aquell o aquells als que es dirigeix en la cançó:
... però un somriure teu em faria un sant amb la feina acabada... ("Tinc un clavell per a tu") ... m'agrada el riure dels teus ulls... buscant recer en el teu somriure... ("I amb el somriure, la revolta") ... si en un racó del teu somriure em fas un lloc petit per mi... ("Vaig i vinc") ... tens un secret al somriure que és un ensurt pel somni plàcid dels omnipotents... ("Un no sé què") ... així ho canta el dibuix lluminós que hi ha en el teu somriure... ("Veritat i mentida") ... no em cal el cos et prenc sols el somriure... ("Al teatre") ... t'he vist com sempre a l'estació, somriure net, avui de nou... ("A l'estació") ... ni que només fos per riure junts la mort... ("Cant de l'enyor")
A "A cara o creu", però, l'alegria no se'n surt:
... vols somriure i tens un plor...
I també riuen terceres persones, protagonistes d'històries que ens explica:
... si trobessin el somriure, si el recel no els separés... ("Tomb d'atzars") ... i el riure clar dels que dins del cor... ("La Lira")
Llàgrimes i somriures. A vegades la diferència entre estar enfonsat i estar a dalt de tot. A vegades no, a vegades plorem d'alegria o riem per no plorar. En tot cas, expressió de sentiments humans, i sentiments que s'expressen en les cançons de Llach.
Fa alguns dies dèiem que la pluja era quasi inexistent en les cançons de Lluís Llach. En canvi, un verb que s'hi assembla molt, "plorar", sí que és molt present en les seves lletres.
Potser tenen raó els que diuen que Llach és un cantant trist, ja que ningú se salva de plorar en els seus temes. Plora la gent gran:
... és vell, prou que ho sent, cada instant que plora... ("A la taverna del mar").
Ploren els homes i les dones:
... ma llibertat, ma llibertat, només per a tu l'home està plorant... ("Ma tristesa") ... l'home s'ajup i plora, la ràdio encara sona... ("Somni") ... no mira endarrera, no vol plorar... ("Se'n va content") ... potser sigui aquest el darrer plor que escolti el vent... ("Una il·lusió") ... la mare plora, mare marona... ("Marona") ... no ploris més, noieta, noieta... ("Res no ha acabat").
Junt amb els infants, tots plorem:
... els ulls que ens ploren pel plor de tants infants... ("I ara de nou").
Ens salten les llàgrimes com a societat i com a poble:
... pel que vàrem plorar tants anhels... ("Companys, no és això") ... l'espasme del plor, l'alfabet del crit... ("A força de nits") ... rebutjo un món que plora aquestes penes... ("Tendresa").
Tristesa per la duresa d'alguns moments de la vida:
... sé que això és un adéu on no hi manquen plors... ("A cavall del vent") ... vols la vida i l'has jugada, vols somriure i tens un plor... ("A cara o creu") ... sense cap més tresor que la raó dels que ploren?... ("Campanades a morts").
Però també plora la terra i la Natura:
... jo et grataré, terra, fins fer-te sang, vull saber si saps plorar... ("Cant miner") ... i així el seu arbre es desfulla en plor... ("Darrera les muntanyes") ... plora el vent i ens sagna el cor... ("Al Cafè Antic") ... trepitjades terres que heu plorat amb fills el dret d'existir... ("Encara") ... sé que si sento el plor de l'ocell quan vola... ("Jo sé").
I fins i tot elements, d'entrada, inanimats:
... ploren els trens... ("Els trens de Kosovo") ... vaixell que plores igual que plora el meu... ("Vaixell de Grècia") ... sabessis bé com ploren les paraules... ("Sabessis bé).
Tot plegat, un mar de llàgrimes, tot i que en cap cançó plora el mar, i això, tractant-se de Llach, ja és prou excepcional.
Després de tres anys de retirar-se de l'alta competició, el set vegades guanyador del Tour de França, Lance Armstrong, possiblement el millor ciclista de la història, acaba d'anunciar que tornarà a les grans curses. Ho farà de manera totalment desinteressada, sense guanyar un duro / euro / dòlar, però amb un objectiu molt clar: seguir utilitzant la seva imatge pública, com ja va fer, per a conscienciar a la gent en la lluita contra el càncer, i sobretot demostrar als que el pateixen que hi ha possibilitats de sortir-se'n, i no només això sinó a més a més ser els millors en les seves feines. És probable que no guanyi més tours (té 37 anys i poc o molt ha de notar la falta de ritme de competició), però allà vol estar.
Els amants de la cançó també coneixem un gran contrarellotgista que va anunciar la retirada fa uns quants mesos, que va estar molts anys a dalt de tot, i que era portaveu de moltes causes dels més desafavorits i dels pobles i cultures petites. Potser que s'emmiralli, per una vegada, en un nordamericà. No cal treure un disc cada any, no cal fer un o dos concerts per setmana. Però, per què no seguir competint en un "segon" nivell? Per què no de tant en tant fer una cosa segurament tant antiga com la mateixa Humanitat, com és cantar i fer música? I per què no seguir sent un referent per a aquesta nostra societat que, sovint, em sembla que tota ella pateix una malaltia dolenta? Seria tot un detall que Llach tornés a pedalar i ens arrossegués amb ell per a superar els ports més difícils.
Diuen que quan estàs tan ocupat estimant plenament una persona no escrius perquè ja li expresses directament a ella tot el que sents, ja et buides en / amb ella. És quan vénen els desenganys, les roptures, les baralles, que aleshores et poses davant del paper i deixes anar la teva pena o la teva ràbia.
Això només deu ser veritat a mitges, perquè, com tothom sap, hi ha milers de cançons d'amor precioses, i Llach en té un grapat. Però certament també n'hi ha moltes de desamor. I la gran cançó de desamor de Llach es titula "Irene". Un tema primerenc, de l'any 1969, i el qual, diuen, va sonar molt per les ràdios i li va obrir un camí al mercat espanyol.
Hi trobem encara un Llach perfilant el seu estil, tant musical com a l'hora de fer lletres. Sobretot això darrer, perquè no repetirà gaire més el fet d'expressar de manera tan clara i amb nom propi i tot un cas particular d'amor (desamor) de parella. En tot cas, aquesta tal Irene s'emporta l'honor, junt amb Laura, de ser l'única dona que dóna nom a una cançó de Llach.
Oblidada per sempre del seu repertori als directes, "Irene" forma part de la memòria musical d'un sector de públic d'una època molt determinada, però amb gran força perquè, com dèiem, en el seu moment sembla ser que va fer furor. No hagués estat malament que, com a dedicatòria al públic que l'ha seguit des dels seus inicis, hagués recuperat el tema en alguna de les seves darreres gires.
No, no he volgut pintar el teu cabell llarg ni les teves mans.
Ni el teu cos, que he envoltat d'ones que he robat al mar abrivat.
No, no he volgut pintar aquest despertar serè, deslliurat.
Ni el primer cant d'ocell que ens acosta el vent abans de l'adéu.
I ara que el temps se m'emporta i em tanques la porta per on vaig entrar, no, no vull recordar ni la teva imatge ni les teves mans, No, no em puc aturar i mirar la vida des del finestral.
No, no vull trepitjar fulles que em recorden el teu caminar.
No, ja no vull tornar al camí que em porta a la teva llar.
I ara que queda enrera aquella drecera per on vam passar, no, no vull recordar ni la teva imatge ni les teves mans. No, no em puc aturar i mirar la vida des del finestral.
Entrem al mes de setembre, i ja comencem a notar al clatell el frec de la tardor. Els dies s'escurcen i les nits seran més fresques. Hi haurà (esperem) pluges i tempestes, i vent. La Natura amb la seva força. I a Llach això li agrada, i sempre s'ha declarat un enamorat de la tardor. Possiblement sigui una estació per als poetes, o per als nostàltics, o per als melancòlics: després que durant alguns mesos no passi pràcticament res climatològicament parlant, tot és remou i els colors es transformen. No són sensacionals els marrons i ocres i carbasses dels boscos a la tardor? Aquell pessigolleig a la panxa, dels quals molts en fugen com odien els diumenges a la tarda, però en canvi a tants d'altres ens encanta.
Llach ens va ensenyar a molts una nova manera d'anomenar la tardor: reravera. Ho fa a través de la cançó "La Joia", que subtitula "Cançó de reravera", i que tanca el disc "9". No és habitual que Lluís Llach usi paraules poc corrents en la llengua en els seus temes; la seva és cançó popular, per a tots els públics, i fins i tot m'atreviria a dir que quan demanava a Martí i Pol que li fes lletres per a les seves músiques li insinuava que les paraules fossin molt planeres o habituals.
I és que de fet la paraula "reravera" no surt en cap moment durant la cançó, i només els que es fixen en el títol la troben escrita. Tampoc la lletra fa una descripció de la tardor. Aleshores, per què aquest títol? Doncs m'imagino que en gran part és això que deiem, aquests contrastos que provoca la tardor també en els ànims de la gent, i és com si una persona que viu a gust la tardor li digués a una altra que ho passés malament: "vinga, ànims que segur que hi ha un demà en que brilla el sol. Potser ara hi ha núvols i tempestes, però a casa nostra sempre acaba sortint la llum i la claror". Temàticament, doncs, segueix molt la línia llaquiana (potser és el gran tema llaquià?) que ja trobem a "Que tinguem sort", "Ítaca", i tantes d'altres cançons, això de l'anar més lluny dels arbres que ara ens empresonen... Fins i tot musicalment és pur Llach, ell sol al piano i amb aquest to una mica trist i narrant coses una mica dures però per a acabar amb un crit d'optimisme i d'esperança. És a més a més una cançó fàcil de corejar, i que entronca perfectament amb "Abril 74", "On vas", "Companys, no era això", i també tantes altres. De fet, de segur que si l'hagués compost als 70 ara seria una de les seves peces més conegudes.
A tot plegat cal sumar que la dedica a Tortell Poltrona i als cors sense fronteres. Sens dubte uns col.lectius que necessiten d'aquesta classe de lletres per a afrontar-se cada dia a moltes imatges amb les que es troben, però també aquestes mateixes persones poden dedicar les paraules de Llach als infants i no tant infants als que intenten ajudar.
Ja només sé cantar per dir-te que hi ha un món nou dins aquest món que et costa viure. Que val la pena si tens la força dins del cor per prendre el risc que és sempre el bell intent de posseir... la joia, la joia per què avances pel llarg i vell camí que du a un món millor.
No em dono vergonya d'aquests somnis ni em cansa fer un poc més possible l'impossible. Que si no arribo fins al destí que em diu el cor, faré senyal del lloc a l'horitzó guardant en mi la joia, la joia de sentir-vos sabent que aneu encara molt més lluny que jo.
No hi puc fer res i et dic encara que un món millor sempre t'espera enllà dels astres. No és sols un somni, també és la urgència pel dolor de tanta gent, desheretats de tot, de tot menys de... la joia, la joia d'inventar-se un bell demà més digne on hi surti el sol...
Aprendre que res no acaba si dintre meu abans no acaba, que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba. Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà. Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.
Aprendre que si un infant mata la meva mà no és massa estranya, què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa. Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.
Aprendre que en certesa res no tinc si no m’ho dónes. A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa. Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix. Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.
Aprendre...
Més lluny, heu d'anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen, i quan els haureu guanyat tingueu ben present no aturar-vos. Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l'avui que ara us encadena. I quan sereu deslliurats torneu a començar els nous passos. Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s'acosta. I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
Em pregunto per què mai no sabré comprendre que darrere el somrís d’un infant sempre hi ha l’esglai d’algú que ens deixa.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre que el preu d’aquest fusell és un cos que la fam va ajaient a la terra.
Ni el cinisme d’aquells que encadenen el cos dels que van a estimar-se. Ni els que en nom d’algun déu crucifiquen de nou quan amaguen i callen.
En nom de qui, perdó?
Em pregunto per què mai no sabré comprendre que l’adéu d’un amor faci sempre oblidar tants moments de tendresa.
Em pregunto per què mai no sabré comprendre per què el meu benestar serà sempre la torna de la teva pobresa.
Ni els lladres de somnis que incapaços com són del demà que ens encisa fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme. No trobaran perdó!
Ni el cinisme d’aquells que encadenen el cos dels que van estimar-se. Ni els que en nom d’algun déu crucifiquen de nou quan amaguen i callen.
Ni els lladres de somnis que incapaços com són dels demà que ens encisa fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme.
Ni que un braç justicier, vingut del fons del mar, no executi solemne als qui amb i pel poder, bavegen sobre els pits destripats per la guerra. En nom de qui, perdó?
Oh, si un adéu d'amor fos només el gest del dolor compartit per no haver sabut volar junts més alt. Oh, si un adéu d'amor fos encara amor.
Oh, si un adéu d'amor fos pols d'un camí sense espai pels retrets, sols un pas més pel bell do de seguir en l'intent, en l'antic intent d'estimar i somiar de sempre, per sempre i sempre lliurament.
Oh, que no acabi mai el teu pas per mi ni aquest joc dels sentits que ara ens fan senyals d'un amor tan dens, rar entramat de por i desig d'enllà...
Oh, si un adéu d'amor fos encara amor, per sempre, de sempre i sempre lliurament.
Mai no em voldria esclau de res i encaro percaço l’anhel que tenaçment em fuig.
Sempre fidel al mateix gest que em fa senyal d’un obsessiu camí. Mai no em voldria esclau.
Però deutor d’amor ho seré de grat, que m’obliga el batec d’un cor generós. Ser deutor feliç dels qui em són amics, que a les seves mans tinc l’únic país meu. I deutor lleial de la gent d’arreu, dels qui conec només l’alè fratern. Així és la geografia del meu cor.
Lliure només em puc donar i lliure sols puc prendre el que tu em dons. Mai no em voldria esclau...
Però deutor d’amor ho seré de grat, que m’obliga el batec d’un cor generós. Ser deutor feliç dels qui em són amics, que a les seves mans tinc l’únic país meu. I deutor lleial de la gent d’arreu, dels qui conec només l’alè fratern, així és la geografia del meu cor...
Si arribeu en la vida més lluny d'on pugui arribar, moriré molt gelós del que m'hàgiu avançat, que no em sabré resignar a no ser el millor vianant, l'atleta més fornit i el més frondós amant.
I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas, tot allò que hàgiu vist i jo no podré mirar: la fondària dels rius que els meus peus no mullaran, la fragància del cos que no podré estimar, la immensitat d'un cel en el qual mai no he volat, les espurnes d'un foc que no m'hauran cremat, les barques que a la mar no podré amarinar.
No em doneu consol, no em sabré consolar.
I perquè sé que vosaltres anireu més lluny que jo, estic gelós i content, molt gelós i content de la sort que heu tingut, de la sort que tindreu, que tanmateix sé que mai no he estat fornit atleta, ni tan sols digne amant, només un vianant.
No abarateixis el somni, res més que això tinc per dir-te, si vols. No abarateixis el somni, que és com l’estel que hi ha al fons del camí.
Si cal, refarem tots els signes d’un present tan difícil i esquerp, però no abarateixis el teu somni mai més.
Que ens han fet preu per viure i el viure a voltes té el preu de dir prou. Prou de renúncies mediocres que no ens permeten la història dempeus.
Si cal, conviurem la misèria, però ha de ser sense engany, dignament, prou d’amenaces innobles amb la fam i el tronar dels canons.
No abarateixis el somni, el teu estel que hi ha al fons del camí, no abarateixis el somni o et donaràs per menyspreu tu mateix.
Un himne per no guanyar per no vèncer mai fent la guerra que malmena tota raó que ens pugui fer lluitar... Deixa'm doncs cantar aquest himne per no guanyar. Només som si vosaltres sou vida, sols tenim si podem compartir-la. Que de res no ens val la vida en la mort, la pau en la por... Deixeu-me així doncs cantar...
Un himne que sigui un prec pels infants que han de perdonar-nos i salvar-nos. Per les dones que ens han d'infantar un futur de pau un demà on no calgui guanyar. No som res si no som amb vosaltres,... que no som si no sou amb nosaltres Hem d'aprendre l'espai difícil i fràgil de l nostre conviure on puguem tots cantar un himne per no guanyar...
Un himne que sigui un cant on es mesclin totes les llengües que ens permeten el so màgic del mot estimar. Deixa'm doncs cantar aquest himne per no guanyar. Diferents en la pell i en la parla, ens feu rics quan no sou com nosaltres. Ens donem lo divers compartim lo distint i volem l'univers per conviure un destí. Un himne per dir ben alt: No ens cal ni volem guanyar...
SOMNIEU. És clar que sí, somniem constantment. ESPEREU MASSA. És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot. VOLEU MASSA. És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament. TENIU MASSA PRESSA. Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.
SOMNIEU. Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà. ESPEREU MASSA. És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança. VOLEU MASSA. És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure. EXIGIU. És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.
I tanmateix, i tanmateix, millor així, millor un poble que es mou, encara que, a vegades, precipitat, encara que, a vegades, massa prudent, encara que, a vegades, brut, baix, rastrer, encara que, a vegades, sublim, millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla; millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos. Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar: somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis, somniem fins l’inimaginable. Somniem sempre, i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot, i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible, volem el possible per a arribar a l’impossible; millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla; millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos; per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...
SOMNIEU. És clar que sí! constantment, somniem sempre. Si en dieu: ESPEREU MASSA. És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot. Si ens dieu: VOLEU MASSA. És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament. Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA. És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.