'I si canto trist', el seu millor disc de cançons

Parlar de "I si canto trist" (1974) és fer-ho - sempre al meu entendre - del millor disc de cançons de Lluís Llach, i possiblement un dels millors treballs de la dècada dels 70 de tot Europa. En aquest treball, Llach explota definitivament com a cantautor melodista, amb unes peces que sonen netes i equilibrades, i sobretot amb unes harmonies que ja han passat a la història, i això és perquè per molt que transcorrin anys mai avorreixen i sempre ve de gust taral·lejar-les i escoltar-les.

A "I si canto trist" s'hi desenvolupa el Llach cantautor, que arriba a una primera maduresa creativa, tot i la seva joventut. El disc és prou uniforme en quant a sonoritat i ús d'instruments, però al mateix temps variat, perquè va del crit de ràbia gospelià de "El jorn dels miserables", al folk - pop enganxós de "Que tinguem sort" i "Si arribeu", a ritmes mediterranis amb "Vaixell de Grècia", o a la balada amorosa de "Onades". No oblida tampoc l'estil que es podria considerar el propi de la cançó - protesta, com a "Silenci" i a "I si canto trist", mentre que posa música preciosa als poetes, amb "Cançó a Mahalta", plena de sensibilitat, i "La casa que vull", amb to més rítmic. Tota una amalgama de peces genials, i que a més a més temàticament serien l'avantsala del gran eix que és "Ítaca", un any més tard. Què ens expressen, si no, les lletres de "Si arribeu" o "Que tinguem sort"? Doncs moltes idees que després ens diu a "Ítaca".

Els gustos són molt personals, però el que és objectiu és que difícilment trobareu cap concert de tota la seva carrera (a partir de l'any 74, és clar) en que no hi interpretés com a mínim una cançó del "I si canto trist", cosa que no es pot dir de cap altre disc. També és objectiu que, en conjunt, aquest ha estat el seu treball més versionat; només cal veure el doble disc que va sortir aquest Nadal homenatjant-lo, i les hi trobareu quasi totes, les cançons.

És un disc que expressa l'anima llaquiana més profunda, el Llach en estat pur, el que hagués estat "l'estil Llach" si no hagués estat una persona tan inquieta i amb tantes ganes d'evolucionar sempre musicalment i cercar noves sonoritats. Un disc que dóna ganes d'escoltar en qualsevol moment, i que va enganxar - ja quan va sortir, però el curiós és que també ha estat porta d'entrada de moltes generacions futures - a un munt de gent des del primer moment, que només escoltar-lo una vegada es van convertir en seguidors de Llach.