Ja a la venda!

'Llach, lletra i música', de Xavier Amat. Editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Pròleg a càrrec de Joan Reig.

Fi

Un homenatge a Lluís Llach reunirà estrelles musicals de tot el món

Notícia extreta de www.elperiodico.cat, del 19 d'abril de 2010. A la foto, Llach amb Sílvia Pérez Cruz.

NÚRIA MARTORELL
BARCELONA

Quan Lluís Llach va anunciar el seu comiat dels escenaris, va dir que a nivell creatiu només li quedava pendent una promesa que li va fer al poeta i amic Miquel Martí i Pol: acabar la cinquena peça de la integral, Arrels d’univers (que se sumaria als anteriors treballs conjunts Ara mateix, Un pont de mar blava, Porrera i Germanies). Però la salut del desaparegut escriptor va empitjorar i el projecte no va poder materialitzar-se. Fins ara. Els pròxims 15 i 16 de juliol es podrà escoltar la cançó en l’espectacle batejat amb aquest nom, en què participaran artistes de la talla de Jane Birkin, Ute Lemper, Pedro Guerra, Concha Buika, Dulce Pontes, Enrique Morente, Chano Domínguez i Sílvia Pérez Cruz.
Aquest macroconcert s’emmarca en el Festival de la Porta Ferrada (en coproducció amb Project) i agafarà el testimoni a la iniciativa que va
posar en marxa l’any passat sota l’epígraf de Visions de la Mediterrànea. El director serà Lluís Danés, que aclareix: «És un tribut, més que homenatge, que se’m va encarregar donant-me carta blanca». La llista de convidats no està tancada. I de moment també hi han confirmat la participació Nena Venetsanou (la cantant grega que va cantar amb Llach a Un pont de Mar Blava), així com Mouss & Hakim.

VERNÍS POÈTIC / Donada la polifacètica vena artística de Danés, hi haurà números circenses, de dansa i projeccions. Molt d’impacte visual. I un vernís poètic per a un muntatge que concep com «una banda musical». Però, ¿qui serà l’elegit per abordar Arrels d’univers? «És una peça polifònica i no està decidit. De fet, tampoc desvelaré quina peça interpretarà cadascú, només que Lemper cantarà en anglès Amor particular. Mantindrem coses en secret perquè siguin una sorpresa i el Lluís ho disfruti així com espectador».
L’elecció de Danés per part del festival no és gratuïta. Fa anys que col·labora amb Llach primer com a escenògraf i després com a director d’escena i del documental Llach: la revolta permanent, i junts van donar contingut a obres com Tranuites Circus i Llits. Precisament va ser buscant material per a aquest últim xou que Danés va escoltar Arrels d’univers. «I quan em van trucar del festival vaig pensar que podria ser bonic recuperar aquesta melodia inèdita. I no només això, que fos l’eix de l’obra, fer jo una altra arrel d’univers a partir de la seva filosofia».

RESPECTE A LES DIFERÈNCIES / Danés avança que es tracta d’«un cant a les petites cultures, a la importància del país petit en aquest món globalitzat, de les llengües, de les maneres d’actuar en tots els nivells, des de la política fins a la sexualitat. Perquè hi hagi un univers hi ha d’haver arrels. Llach sempre diu que un bosc amazònic des de dalt és com una taca verda compacta, però a sota hi ha troncs que la subjecten. I sense tots aquests troncs diferents no existiria». El director recorda que Llach «ha cantat a les diferències, a les lluites i les revoltes, a l’amor i a l’amor diferent». I per això vol obrir i tancar el recital amb Arrels d’univers. «Entremig s’aniran descobrint les versions dels seus clàssics en llengües i formes diferents, però el llenguatge és universal».
La idea de convidar-hi artistes estrangers li sembla «oportuna i bonica» ja que Llach li ha cantat a tot el món. L’escenografia serà molt circense. «Serà com visitar una carpa de circ abandonada que el Lluís va deixar en un lloc entre el cel i la terra, per això a dins hi ha hagi un bosc d’escales, envoltat d’estrelles». I afegeix que «primeres espases del circ i la dansa» apareixeran contínuament.
La direcció musical recaurà en Carles Cases, «creador de moltes bandes sonores i responsable de la producció de Llach a Astres i Maremar, de manera que 20 anys després tornen a trobar-se». Cases s’encarregarà «tant dels arranjaments per a una orquestra com de dirigir una banda de deu músics i els acompanyants dels participants». En total, s’interpretaran «més de 20 cançons, però també músiques que Llach va escriure per al cine o músiques sense veu i lletres recitades».
Finalment, «podrien ser 15 els cantants convocats». I cada un d’ells amb el seu particular vincle amb Llach. «Jane Birkin, per exemple, el va veure actuar a París i entre ells hi ha una admiració mútua. I Ute Lemper, arran d’aquesta última trobada, vol gravar peces seves».

Que passaran els anys i vindrà l’adéu, com així ha de ser...

Quina certesa més immensa, aquesta frase! Us n’adoneu? Totes aquelles persones que ens envolten, tota aquella gent que ens estimem, arribarà un dia que serà el darrer en que les veurem, que marxaran... si és que no marxem nosaltres primer. I no parlo només de la mort, també de comiats, de motius pels quals l’atzar fa que ja mai més et creuis en el camí...

Que certa, aquesta frase, i que ben posada en el rovell de la cançó! Un gran poeta no només ha de saber d’aquelles que has d’agafar el diccionari per conèixer el seu significat. Un gran poeta també ha de situar frases properes en el moment oportú, que toquen la fibra, que t’hi sents plenament identificat. I si a sobre se’t queden gravades en la memòria i et vénen al cap en moments clau de la teva vida, aleshores, el poeta, ja fa el ple, ja és complet. No sé si a vosaltres us ha passat, penso que a més d’un/a segur que sí, però aquest vers, en concret aquest vers, m’ha vingut i revingut en moments emocionals molt intensos. Que passaran els anys i vindrà l’adéu, com així ha de ser...

Una certesa, passaran els anys i vindrà l’adéu. Decepció, tristesa, melangia, el que es vulgui. I aquest “com així ha de ser” que és perfecte, que ens dóna la mesura del que som, que no podem lluitar contra segons què i per tant ens ho hem d’agafar tal com és, tal com se’ns dóna, i per això mateix aprofitar-ho plenament, viure-ho intensament, potser fins i tot pensant que cada moment pot ser el de l’adéu, el darrer, carpe diem. És també allò que cantava aquella? “Como si fuera esta noche la última vez”?

Que tristos són els comiats, els finals, i en canvi quina força interior ens acaben donant, com ens fan viure la vida a flor de pell. Una vegada acabada una història és quan es pot fer balanç, l’hora de valorar, de recordar, sobretot, les coses bones, el que t’ha ensenyat. Quan fem un viatge molt intens, de molts dies, sovint no gaudim prou del que veiem, del que vivim, perquè el mateix cansament i l’acumulació d’experiències noves ens ho impedeixen. És quan hem tancat el viatge, una vegada reposats, que recordem, revivim, les meravelles que vam veure, i les gaudim.

Que tristos, però que importants, són els comiats per a la nostra vida. Com així ha de ser.

Fent el 'Llits'

Reportatge publicat a capgros.com, per Xavier Amat.

L'arenyenc Lluís Danés assaja Llits, una proposta de teatre visual, música, dansa, circ i vídeo que s’estrenarà al Teatre Nacional de Catalunya

Darrera de les ulleres gruixudes, Lluís Danés, director de cinema i de teatre, realitzador i escenògraf d’Arenys de Mar, mou incansablement els ulls controlant que tot segueixi el seu curs. Ja fa algunes setmanes que l’equip assaja a la Sala Pintura del TNC envoltat de centenars de matalassos vells amuntagats que formaran part de l’escenografia, sota una gàbia gegantina, i d’altres artefactes que surten i entren des de racons diversos.

Llits arrenca quan Lectus (Albert Pla), un cèlebre acròbata de llit elàstic, intenta el quàdruple salt mortal però té un accident i acaba a l’hospital de la doctora Kliné (Lídia Pujol). En el trànsit entre la vida i la mort, Lectus, acompanyat per Lèctica (Alba Sarraute) i els Matalàstics, farà un viatge per la vida a través dels llits. “Anem d’un llit a un altre des que naixem fins que morim, començant pel bressol, després el llit en que dormim de petits i ens expliquen els contes de por, en el que descobrim el sexe, el de matrimoni i el contracte que aquest suposa, el de l’adulteri... fins que arribem a l’últim llit, el del darrer viatge. Vaig pensar que podia ser un nexe d’unió, una excusa perfecte, per acabar parlant del de sempre, de l’ésser humà”, explica Danés.

La cantant Lídia Pujol pregunta al director quina escena toca i si es posa micròfon o l’assagen en ‘play-back’, per a tot seguit enfilar-se dalt d’una pila de matalassos i començar a interpretar el tema de Lluís Llach Roda. La música de l’espectacle és del cantautor de Verges, retirat dels escenaris aviat farà tres anys, però al que Danés ha aconseguit motivar per tornar a abocar-se sobre el piano. “No em va costar convèncer-lo que compongués de nou. Ha fet una desena de temes, i hem agafat alguna altra cançó seva més antiga, mentre que Borja Penalba s’ha encarregat de la producció musical. Les lletres les signa Feliu Ventura”, informa el d’Arenys. Mentrestant, un dels sis acròbates que feia exercicis d’escalfament en un còrner, Jordi Gaspart, apareix amb una roda alemanya, un giny semblant a la roda de les gàbies dels hàmsters però a escala humana, i comença a realitzar tota mena de moviments impossibles al ritme de la música. “El que m’està costant més és concentrar-me en el meu paper, perquè passen tantes coses dalt l’escenari que quedo fascinada i em despisto!”, exclama Lídia Pujol, que es declara admiradora de Danés des que va veure, també al TNC, l’espectacle Tranuites, l’any 2007: “Sap crear dalt l’escenari un món molt particular, màgic, surrealista, ple de misteri. És com la cara B del que veiem cada dia, segurament allò que és essencial. Et porta a retrobar-te amb aquell nen que tenim dins i que ni recordem”.

Pla a la gàbia
Una de les sorpreses en els mesos de preparació del muntatge va arribar quan es va saber que el paper protagonista recauria en el cantant Albert Pla. “Em va agradar la idea de posar en contacte dos móns com el de Llach i el de Pla, segurament diferents, però amb punts en comú com són la sensibilitat, la tendresa i la manera de treballar amb els companys. Quan li vaig dir a Llach, primer es va sorprendre, però després va dir que perfecte, i encara més entusiasmat va quedar al conèixer personalment l’Albert”, explica Lluís Danés.

Quan el singular cantant està preparat, el director demana que facin baixar la gàbia que penja del sostre de la sala, i Albert Pla hi entra. Assajaran l’escena titulada El jaç dels presoners, amb tres “Matalàstics” penjant de la gàbia, que s’enlaira sense parar de donar voltes. Encara hi ha alguns desajustos i està per resoldre el final, però el número és espectacular, mentre Albert Pla interpreta i canta acompanyat de Lídia Pujol i Alba Sarraute.

Com anell al dit
I és que l’elenc maresmenc no s’acaba en Danés. L’argentonina Alba Sarraute, resident a Mataró des de fa poques setmanes, completa el trio d’actors – cantants que, junt amb els sis acròbates, seran dalt l’escenari a Llits. A més, per a Sarraute és un espectacle que li va com anell al dit, ja que té currículum tant en cant com en acrobàcia. “M’ho estic passant molt bé amb aquest treball. En Lluís Danés ho té tot molt clar i pensat des de bon començament, i a mi potser m’agrada més improvisar una mica, però l’ambient que hi ha és fantàstic i penso que l’espectacle agradarà”. Per anar acabant la jornada, assagen una de les escenes dels inicis de l’obra, la del bressol, amb tots els intèrprets sobre l’escenari i amb Sarraute i Pla fent un duet especialment divertit. Tot i que hi ha tants matalassos per tot arreu, el temps no s’atura, el temut i esperat a parts iguals dia de l’estrena es va acostant, i no hi ha temps per jeure.

Llach lamenta a Sant Hipòlit que les crítiques i rumors malintencionats impedissin que acabés col·laborant més amb Martí i Pol

Notícia publicada el 12 de novembre de 2009 a el9nou.cat

Marc Riera / ACN

Lluís Llach ha parlat durant una hora llarga a Sant Hipòlit de la seva relació amb Miquel Martí i Pol. Hi ha dit, entre altres coses, que les crítiques i els rumors -entre ells, de la seva relació i la que els dos mantenien amb Pep Guardiola- van impedir-los col·laborar encara més.

El cantautor Lluís Llach es penedeix 'molt' d'haver decidit un dia reduir els seus nivells de col·laboració amb el poeta Miquel Martí i Pol. El músic català, ara retirat dels escenaris, ha reconegut que els dos es van 'acovardir massa' davant les crítiques que van rebre pel seus projectes conjunts, pel que van optar per aparcar temporalment les col·laboracions. Llach diu que li queda la sensació que en 'una cultura petita com la nostra' la col·laboració entre dues persones que 'sumaven' provoca la 'gelosia de moltes altres'. Llach ha recordat la seva relació amb Martí i Pol aquest dimecres en un acte a l'Ateneu de Sant Hipòlit de Voltregà. Llach diu que l'èxit que van tenir dos dels seus projectes conjunts com 'Un Pont de Mar Blava' i 'Porrera' els van acabar condicionant molt.

El cantautor empordanès ha recordat alguns comentaris -entre ells d'intel·lectuals- que van començar a qüestionar la seva col·laboració. Entre els que feien aquests comentaris, Llach ha fet referència, sense citar-lo, a Xavier Bru de Sala, a qui s'ha referit en genèric a 'intel·lectuals del Consell de les Arts amb càrrecs presidencials'. Entre aquests comentaris que es llançaven el cantautor de Verges (Alt Empordà) n'ha posat alguns exemples: 'Si ell m'utilitzava a mi, que si jo m'aprofitava de la seva qualitat, que si el feia pujar a dalt l'escenari per si no se què...', ha recordat Llach.

El músic admet que els comentaris que deien que eren 'massa amics' els va fer arribar a plantejar de 'no sortir tant junts'. Llach assegura que fer-se aquesta reflexió ja és 'l'hòstia'. Llach admet que aquests comentaris també feien referència a la relació d'amistat que Llach i Martí i Pol mantenien amb el futbolista Pep Guardiola. Un cop el poeta rodenc i el músic català van decidir deixar estar 'una mica' la seva col·laboració la vinculació es va reduir perquè va 'desaparèixer' l'excusa que tenien per veure's 'cada 15 o 20 dies, un cop al mes...'.

Aquesta voluntat però de tornar a treballar conjuntament va canviar en un viatge a París, una ciutat que tots dos tenien com a 'referència cultural'. Allà van decidir fer la cinquena col·laboració que volia des de la 'humilitat' tancar la seva 'petita aportació a la cultura catalana'. Allà van decidir iniciar la cinquena col·laboració, que no es va poder acabar. Aquest cinquè projecte entre músic i poeta havia de portar el nom d''Arrels d'Univers' però no es va poder desenvolupar per l'agreujament de la malaltia de Martí i Pol. En la seva hora llarga de conversa a l'entorn de la relació entre ell i Martí i Pol, Lluís Llach ha ressaltat que l'osonenc era un 'molt bon poeta' malgrat que hi hagi qui hagi volgut discutir-ho. Aquesta discussió és una 'absurditat'. D'ell n'ha destacat la seva capacitat de comunicació 'fabulosa' que 'molta gent mai li ha perdonat'.

Lluís Llach considera que Martí i Pol estava en el camí del mig entre els poetes que donen més valor al formal i als que donen més valor al compromís. 'Martí i Pol és un immens poeta d'idees' que va saber deixar 'la fullaraca' per parlar de coses 'essencials'. Per Llach aquest aspecte té un gran valor en una societat on la 'fullaraca t'ofega', fet que dóna a la poesia de Martí i Pol un 'valor immens' . Llach ha tancat la seva participació en aquest acte amb la lectura de tres poemes de Martí i Pol. Aquest acte de record a Miquel Martí i Pol se celebra cada any a Sant Hipòlit de Voltregà dins de la setmana d'activitats culturals 'L'estiuet de Sant Martí'.

Vaig i vinc

M'agrada molt el so - i, per què no?, també el soroll - d'aquesta cançó. Quan es va acabant el disc en directe 'Ara', mentre la gent marxa, s'escolta com els espectadors van comentant la jugada, i ell, com si no gosés molestar, agafa el piano i algun músic que encara té ganes de bufar una mica, i ens fa tota una declaració de principis. Un tema que baixa fins a les tenebres amb notes molt greus, i al mateix temps s'enfila amb força als cims, per dir-nos que no, que no se'n va, que potser ara arriba, però que, sigui com sigui, ens deixa llum a la finestra per si ens venç l'enyor. Sabia ja de la seva greu malaltia quan va escriure aquests versos? És molt probable. Algunes vegades que li vaig sentir cantar en anys posteriors no ho va fer mai amb la mateixa intensitat, amb la mateixa veu de certa preocupació i resignació de quan la va enregistrar. Però el que n'acaba sortint és un gran cant a la vida - un més! -, i a l'essència, al record, i als racons que podem trobar per mantenir vives a les persones que ja no podem besar.

Serà tan fàcil de partir
d’entre els llençols d’aquesta vida,
sempre és tan fàcil de partir,
creuar lleuger a l’altre riba,
suaument lliscar cap a la fi,
molt més enllà de l’ombra blava
i sens gest dir l’últim sí
al res ignot que espera encara.

Està tan lluny de mi partir
quan en la calma posseeixo
els màgics verds, d’aquest país
que em diu qui sóc,
i per què sento,
i enjogassar-me en el seu pit
infant amant que encara envejo.
Està tan lluny de mi partir
que ni he pensat en el que deixo.

I no t’estic dient que me’n vaig,
ans al contrari, potser ara arribo:
pren fort la meva mà
i no la deixis quan m’allunyi...
no la deixis mai.

Sé tan a prop el meu partir
que et deixo llum a la finestra
per si així et creus que sóc aquí,
quan l’enyor venci
els teus vespres;
tossudament dir-te que sí,
que val la pena si segueixes.
Sé tan a prop el meu partir
que ni el acords no em posseeixen.

Mai no me n’he d’anar d’aquí
si en un racó del teu somriure
em fas un lloc petit per a mi
on no d’estorbi el teu viure.
Ho escoltes bé? Jo sóc així
i t’encomano el meu pervindre:
que no me n’he d’anar aquí
mentre m’alenis molt endintre.

Descans

Tot el que comença algun dia ha d'acabar. O com a mínim fer un punt i... Fa temps que no em puc dedicar com voldria a aquest bloc, i em sap greu, però per escriure el primer que se'm passi pel cap només "per ser-hi", prefereixo donar un descans a tot plegat, tancar els ulls i escoltar la música. Ara mateix no puc torbar-me engalanant aquest raconet, i no dic que no hi pugui tornar a escriure, però almenys en els propers temps serà complicat.

Endarrera queden dos anys i mig i 181 posts en que he intentat parlar una mica, reflexionar, sobre diversos aspectes de la carrera artística de Lluís Llach. El fet musical, que és el que sempre més m'ha interessat, per davant d'altres, com el polític o altres afeccions i aspectes de la seva vida. Suposo que no cal dir-vos que queden moltes, moltíssimes, coses en el tinter, perquè la carrera de Lluís Llach ha estat llarga i intensa, però bé, de moment haurem d'ajustar la porta. Moltes gràcies a totes i a tots els que heu entrat per aquí, i sobretot als que heu deixat comentaris que sens dubte han enriquit el lloc.

Que tingueu molta sort!


Foto: Pere Formiguera, per a l'exposició Ulls clucs.

Lluís Llach, no ho facis!

Article d'Empar Moliner al diari 'Avui', 19/06/2009.

Llegeixo en aquest diari que Lluís Llach tornarà a compondre per a l’espectacle Llits, de Lluís Danés, que s’estrenarà al TNC. Fa dos anys que el músic estava retirat. Estic molt amoïnada.

No és que em sàpiga greu que Lluís Llach torni a fer música. Al contrari. Però, la qüestió és: si ho fa, tindrà temps de seguir fent vi?

Què més voldria jo que fer un article de burla sobre un cantautor transformat en viticultor, que inverteix els calés a fer vins de noms poètics i gust ulcerant que no compra ningú? Però, per desgràcia, no puc. Els seus vins són magnífics.

No conec de res Lluís Llach. No en sóc amiga (perquè si ho fos ja hauria tastat aquest vi d’edició limitada que fa “per als amics”). No tinc accions al seu celler (ja m’agradaria). Al contrari, sempre que faig propaganda del seu vi, algú em retreu que parli de vins “mediàtics”. I per què no, si són bons?

Dels tres que fa (Embruix, d’uns 18 euros, Idus, d’uns 35, i Vall Llach, d’uns 63) el meu preferit és l’Idus, que trobo que és el més representatiu del Priorat. En algun restaurant de Barcelona, com Hisop, tenen l’Embruix i en algun altre, com el Lasarte, el Vall Llach. Com que el preu no és broma, val la pena que un dia s’estiguin de sortir a sopar i se’l prenguin a casa. Jo ho faig sovint.

No el tenen a tot arreu, però sí als cellers especialitzats com Lavínia o Celler de Gelida. (Jo no el compraria en uns grans magatzems on no saps si l’hauran tingut en un camió a 40 graus.) Si no, l’empresa que el distribueix (Idees, de Vic, que també ven tot d’objectes de disseny que val la pena veure) te’l porta a casa. Espero que Lluís Llach recapaciti. Si li sembla que no podrà amb tot, que es concentri en el vi i ja escoltarem discos seus. Hi ha altres cantants que també fan vi, però dolent, que es poden quedar la feina.

LLITS, un espectacle de Lluís Danés amb música original de Lluís Llach

Nota de Lluís Danés.

Del 17 de desembre de 2009 al 3 de gener de 2010
Sala Gran del TNC (Teatre Nacional de Catalunya)

Una producció del TNC i Santamandra / Andréas Claus

amb la col·laboració del CAER (Centre d’Arts Escèniques Reus)

LLITS, un espectacle de Lluís Danés
amb música original de Lluís Llach i moviment de Mar Gómez

Llits és la NOVA CREACIÓ del director de teatre i cinema LLUÍS DANÉS, amb una banda sonora creada per a l’ocasió pel músic i compositor LLUÍS LLACH i moviment de la coreògrafa MAR GÓMEZ, que s’estrenarà a la Sala Gran del TNC el proper mes de desembre (del 17 de desembre de 2009 al 3 de gener de 2010)

Llits és una producció del TNC i Santamandra / Andréas Claus amb la col·laboració del CAER.

Després de l’èxit de crítica i públic de l’espectacle Tranuites Circus que es va poder veure fa dues temporades al TNC, Llits serà una nova col·laboració de LLACH amb DANÉS i la primera composició original del cantant de Verges després de la seva retirada dels escenaris ara fa dos anys.

L’equip artístic del muntatge el completa OLIVIER ROUSTAN (coach de circ) i BORJA PENALBA (productor musical). El muntatge ja compta amb dues intèrprets confirmades: la cantant LÍDIA PUJOL i la clown i música ALBA SARRAUTE

Llits és un espectacle que fusiona el teatre visual, la música, la dansa i el circ per narrar la història d’un personatge, de qualsevol de nosaltres, a través dels LLITS que ha habitat al llarg d’una vida: el llit on naixem, el bressol on escoltem el primer conte, la llitera d’adolescent, el llit on descobrim el sexe, el llit del matrimoni i la intimitat compartida, el llit del malalt, el llit infidel, el jaç del sense sostre, el llit dels somnis, el llit de la soledat, el llit on morim...

Un muntatge creat per a TOT TIPUS DE PÚBLIC, ja que desenvolupa un llenguatge artístic molt obert mitjançant una sèrie d’imatges poètiques i oníriques de gran bellesa visual. No deixa de ser una excusa per parlar, un cop més, de la condició humana: de les nostres grandeses i misèries, de les nostres frustracions i debilitats, de la nostra força i capacitat per tornar a inventar-nos constantment, de la nostra fragilitat.

Desfogant-me / Desfogant-se

Assassins! Assassins de raons, assassins de vides!!

Reagan, mal actor. Andròpov, policia. Mals actors, mal teatre, mal públic, teló!

Mireu-los com van, neofatxes de sempre, neofatxes per sempre, neofatxes globals!

Si cal, conviurem la misèria, però ha de ser sense engany, dignament,
prou d’amenaces innobles amb la fam i el tronar dels canons.

On vas quan ja l'infant no vol jugar perquè els carrers vessen de sang i ets tu qui l'omples?

La gallina ha dit que no, visca la Revolució!

VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.

Fort, fort, cop de destral, la fusta vella tallar-la cal.

Cridem qui som, i que tothom ho escolti!

... perquè avui és l'hora de poder lluitar pel que volem ser!

Ni els lladres de somnis que incapaços com són del demà que ens encisa
fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme.
No trobaran perdó!

Qui va vèncer? Qui del llit s'aixeca amb el dret d'anar pel carrer sense tenir por?

En Maurici sap què fer, trobarà als companys i sortirà al carrer.

Ah!, si sabéssim, poguéssim, cremar els seu caus...

Ja us ho fareu si arribeu tard, que no em moureu del meu forat!

Quanta ràbia que tinc, potser cal ser gos des d'ara;
quanta ràbia que tinc i no vull pas oblidar-la.

Un buit immens

Quan trec tots els CD's de Lluís Llach de la prestatgeria per a reordenar-los o mirar-me'ls - també em passa amb els vinils, i en part igualment amb les cintes de casset - hi queda un forat immens. Amics que a vegades vénen al meu pis i es miren la meva discografia encara em pregunten: "com és que tens tants CD's de Lluís Llach?". Simplement, doncs perquè ha estat un cantant que ha tingut una trajectòria llarga i per tant ha tret molts discos al mercat. Està clar que això ara no es porta, o la gent no hi està acostumada, els grups tenen una mitjana de vida de set anys, i molts cantants troben serioses dificultats per a mantenir una carrera llarga, per a que les discogràfiques els donin recolzament disc rere disc, i més tal com s'ha posat la cosa de la pirateria i tot plegat. Però en darrer terme si això passa, almenys en gran part, és perquè el públic tampoc té paciència, o sempre reclama carn tendra i nova, noves veus. Molts et diuen: "jo de Llach em vaig quedar en el 'Campanades'", d'altres encara pitjor: "Jo em vaig quedar en 'l'Estaca'". I penses: per què?? Si t'agradaven tant aquelles cançons, com és que no hi vas seguir fruint, aprenent-te noves tonades, noves melodies? Això no voldria dir en cap cas deixar d'escoltar nous artistes, altres cantants... Com dic, es veu que no es porta...

Però se me n'està anant molt la bola! Jo no sé si per a mi aquest buit que queda en el prestatge si trec la discografia llaquiana és el buit semblant que queda en mi des que va deixar de cantar, o que quedaria en mi si de cop i volta em prohibissin d'escoltar mai més cap més disc del de Verges. La música té un poder especial, i marca molts moments de la vida. Certament hi ha pel·lícules sense bandes sonores, però les que la tenen ben feta, caram com impacte i com dóna encara més vivència a les imatges! D'alguna manera la nostra vida també és una pel·lícula i hi ha molts moments en que la música hi és imprescindible; amb la família o amb amics ens hem fet un tip de cantar o escoltar Llach en moments importantíssims. Si Llach no hagués existit, què hagués sonat en aquells instants? Haguessin tingut la mateixa força aquells minuts? Quan et deixa un amic i sona el "Viatge a Ítaca", quan a la mare li fas una adaptació de "Un núvol blanc", quan en un casament sona el "Que tinguem sort"... És difícil explicar amb paraules, i és complicat imaginar el buit immens que hi podria haver en la meva vida, com en la de molta altra gent, si Llach no s'hagués assegut davant d'un piano.

Tata

Des del primer moment va ser una cançó oblidada, sepultada pel seu propi autor. I en canvi la seva melodia és preciosa, elaborada, tendra. El problema és que el disc "Geografia", al que pertany, la cançó "Tata", és un disc d'impàs, on Llach no acaba de trobar els instruments adecuats que han d'acompanyar les seves cançons, o diguem que queda a mig camí del canvi que vol realitzar, com fa molt més evident al "Torna aviat", i sobretot al "Ara. 25 anys en directe".

Però a més sembla com si gran part del públic de Llach no li accepti segones parts o repeticions de fórmules. No conscientment, esclar. Com si ens tingués tan acostumats a novetats, a sorpreses, a evolucions estilítiques, etc., que quan mínimament es repeteix, ho apartem. I és que "Tata" vol assemblar-se massa a "Un núvol blanc". Les dues són cançons dels anys 80, les dues pertanyen a discos, diguem-ne, de cançons "normals", les dues són unes balades tendres amb una tornada que es repeteix i que va agafant força, les dues tanquen la primera part del disc, l'una està dedicada amb molta estima a la seva mare i l'altra igualment però a la dona que li va fer de mare durant els seus estudis a Barcelona... Són massa el mateix, i com que la segona no supera la primera, doncs ens quedem amb l'original.

No obstant, repeteixo que em sembla preciosa la melodia de "Tata". Si per a alguna alguna gira hi hagués treballat uns bons arranjaments estaríem parlant potser no d'una obra mestra però sí d'una peça seva molt més coneguda. D'altra banda, es tracta d'una lletra molt descriptiva, plena d'imatges d'un matí assoleiat d'una Barcelona de fa quatre o cinc dècades, i com no, del mar acaronant la platja. Potser "tieteja" una mica en la manera de parlar del personatge, i això tampoc hi juga a favor. Bé, en tot cas, a mi em va agafar molt fort al llarg d'un estiu, diria que fins i tot em va ajudar, i, què més se li pot demanar a la música, no?

El teu cabell és un niu blanc on s’encalma el temps
i en cada rull hi dorm el gest d’un ahir viscut,
només els ulls més tendres, els més nets,
sabran mirar el teu secret.

El segle i tu éreu infants al carrer del Mar,
ell va jurar-te, enamorat, morir amb el teu temps,
tu a canvi li faries un món millor...
agulla, fil, i el teu cor,
agulla, fil, i

el teu cor,
la casa a prop del mar oberta al sol
i a l’ombra del record
vas brodant un destí millor
la casa a prop del mar oberta al sol.

T’has vestit sempre amb la bondat
pel fred dels humans
el temps ha dibuixat joiells a la teva pell
i si és diumenge
mudes els teus ulls
amb el record de l’amat...

El segle i tu sereu demà al carrer del Mar
et veurà hermosa amb els teus anys, sempre enamorat
sabent que has fet el món tant més bonic...
agulla, fil, i el teu cor
agulla, fil, i

el teu cor,
aquest rellotge antic de suau batec
que mesura la tendresa
i diu l’hora de l’amor més dolç.
Aquest rellotge antic de suau batec.

61

Que els gaudeixis amb la teva gent propera, i fes bondat amb la veu per si mai tens ganes de tornar-nos a cantar alguna cosa.

Per Molts Anys!

País petit

"País petit" (1980) té molts dels ingredients de les cançons que perviuen per sempre. Per mi és dels seus millors temes. Ho és tant per la lletra com per la música. Aquesta segona té una base pop, amb tres estrofes i una tornada que es repeteix en tres ocasions, és enganxosa i molt versionable - el mateix Llach n'ha fet variacions ben variades. M'agrada el so estripat però al mateix temps suau de la guitarra, i em sabia greu quan, durant molts i molts anys, el va eliminar en els directes.

Però és en la lletra on hi trobem l'excel·lència, aquestes metàfores tan ben trobades, potser un xic fàcils, sí, però molt poètiques, visuals, efectives, entendridores. "El meu país és tan petit que sempre cap dintre del cor si és que la vida et porta lluny d'aquí...", ens diu, i , buff!, només amb això ja tenim atrapades totes aquelles persones que, pel motiu que sigui, han hagut de marxar a viure lluny, i més encara, totes aquelles que algú proper ha hagut de marxar lluny .

"... que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist", magnífic, i a més a més és cert, perquè, com Llach explica en d'altres cançons, sigui quin sigui aquest nostre país petit, ens creiem el centre del món i no som ni un gra de sorra en un desert per a l'Univers.

"... sempre em sabré malalt d'amor pel meu país", quina declaració de principis més bonica, des de la tendresa absoluta, l'amor a la terra, sense anar en contra de cap altre petit país, ni tan sols diu si aquest amor està per davant o per darrera d'altres amors...

"... que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí", tot i que això no és una veritat absoluta, al seu Empordà s'hi acosta, i cert és que tenim un país en que, a diferència de molts altres territoris, els pobles i ciutats pràcticament arreu es toquen l'un amb l'altre. I malgrat aquesta frase, i això és important per a una cançó, no cal ser de l'Empordà, ni català, per a fer-te aquesta lletra plenament teva, adaptar-la a la teva realitat, al teu petit tresor, a l'espai minúscul que ens pertoca, i, com que la cançó també és petita, guardar-la dins del cor i posar-la al coixí, arran d'orella, quan la necessitis.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.


Fotografia: http://zel-aramateix.blogspot.com

Llach: 'L'única sortida que hi veig és la independència'

Extret de www.anoiadiari.cat.

Cultura dilluns, 27 abril 2009. 10.45h

La Sala es va omplir ahir de gom a gom per a escoltar les opinions del cantant Lluís Llach. Centenars de persones van assistir a la xerrada que va mantenir amb l'escriptor Antoni Dalmau, a qui li va reconèixer que, en vista de la situació actual del país, 'l'única sortida que hi veig és la independència'. Llach i Dalmau van encetar així la primera de les 'Converses a La Sala', que també duran a Igualada la directora de la CCMA, Mònica Terribas, i el president del Barça, Joan Laporta.

Llach va traçar un paral·lelisme entre ell mateix i el filòsof Xavier Rubert de Ventós, del qui va dir que, després d'anys de mirar de fer pedagogia, va arribar un moment en que es va declarar partidari de la independència. 'Tinc 60 anys, només me'n queden 10 per a veure resultats', va dir. Malgrat confessar-se de tradició àcrata i de reconèixer que es mira les estructures estatals amb certa prevenció, va opinar que, si Catalunya vol continuar existint, ja no té espai dins l'Estat espanyol, sinó que se n'ha de construir un de propi. Opina que la transició va ser una magnífica oportunitat, la primera en un grapat d'anys, perquè els diferents pobles de l'estat compartissin un projecte ibèric comú, però l'oportunitat s'ha malbaratat.

Va criticar el conjunt de la classe política actual, a qui considera incapaç de reconduir la situació de Catalunya, però també va dir que renunciava a entrar en política ('sóc massa primari', va etzibar). Tot amb tot, no va tancar la porta a col·laborar en nous projectes que consideri positius per al país. Així mateix, es va lamentar que, en la seva joventut, podia acusar els partits socialdemòcrates de 'reformistes', mentre que ara 'ja no serveixen ni per a reformar, com a molt per a gestionar'.

Llach va dir sentir-se commocionat 'd'assistir a l'esfondrament del sistema' neocapitalista actual. Va assenyalar els tres personatges que, des del seu punt de vista, han estat els responsables de la situació actual de crisi econòmica, política i moral: Reagan, Tatcher i Joan Pau II. Des del seu punt de vista, tots tres es van encarregar d'anihilar el sistema social sorgit després de la II Guerra Mundial. Però no els culpa només a ells, sinó que també opina que l'esquerra no va estar a l'alçada de les circumstàncies quan li va tocar entomar el relleu: des del socialisme grec als casos de corrupció de Felipe González, l'esquerra europea no va saber respondre com hauria calgut. Això va fer que al cap de poc temps ressorgís la dreta més dura, que ha dut el conjunt de la societat occidental a un punt de no-retorn.

El cantant de Verges va reiterar que no tornaria als escenaris. Diu que se'n va retirar per poder viure 'amb plenitud' l'última etapa de la seva vida, gaudint de 'la normalitat' i sense la 'cuirassa' de l'èxit; va explicar a bastament la seva experiència com a viticultor del Priorat i va evocar multitud de records de la seva vida (els concerts a l'Olympia de París, la col·laboració en una pel·lícula de Mastroianni, la seva infància a Verges i el contrast amb l'arribada a la Universitat...).

Molta llum (i 4)

Et deixo un ram de preguntes
perquè t’emplenin els dits de llum
com la que encén l’esguard
dels infants de Sidó.
(Et deixo un pont de mar blava)



Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
(Jo hi sóc només si tu vols ser-hi)



Però serà tan estranya gent
que amb la torxa cremi el vent
per donar la llum
entre tot el fum.
(Cançó de Nadal per a ningú)



…com aquests meus ulls, que sovint obliden
que encara hi ha llum per adreçar la vida.
(Despertar)



Que el teu pit contra la mar,
que els teus ulls contra la llum
són només el senyal de la teva
primavera i que encara no tens por del teu orgull.
(Sol)



Si tu no hi ets les coses no van bé
i no em serveix obrir el llum.
(Torna aviat)



Però tu i jo podem ser llum pels que lluiten...
(Fabià)



Pel pendent d´aquesta llum
que en els sentits decobreix la seva bellesa...
(Lentament comença el cant)



Però aquesta llum dels teus ulls
omple de fars l´horitzó,
i encega els llops que cada nit vigilen
la llibertat encadenada lliure...
(Un no sé què)



... m’has deixat encendre estels de llum dins dels teus ulls...
(Verges 2007)

Molta llum (3)

Segueixo viatge pel mar de l´afany,
buscant l´amor amic perdut
quan tempestes de corbs esquinçaren la llum.
(Amor que m’ets amic)


Per la vella carretera
entre esclats de llum i mel
hi ha dos homes que caminen
amb la fosca dintre seu.
(Tomb d’atzars)


Fem cinema mut a la finestra
i som tants milers que cada nit seiem al galliner del món.
ens treuen la llum donant "l´electra"
que així puguem veure els cretins de llavis fins i cors garrins.
(Un cinema paradís, si us plau)


Perquè has obert alguna llum
amb les espurnes dels teus ulls
i aquest somriure màgic.
(Véns)


Una llum, una llum, una llum
ens crema els ulls...
(Tossudament alçats)


No hi haurà desert ni buit
si amb dits de vent recollim tanta llum dispersa...
(Lentament comença el cant)


L’espai ple de llum
on s’emmiralla el mar... el mar... el mar.
(Et deixo un pont de mar blava)


Corren els trens, la llum de la pobra gent, pobra,
fa senyal d´un camí basardós i tenaç d´una Europa en plena nit.
(Els trens de Kosovo)


Com l’encís diferent
d’un demà ple de força i llum,
pels camins costeruts
s’aprèn el goig de viure
(Embruix de lluna)


Obre els ulls: som el cos;
tanca els ulls: som l'esperit,
som la llum del sol, de la nit la foscor.
(Com un arbre nu)

Molta llum (2)

Tot el que et dic no té sentit si sóc dempeus
però és clar com la llum del mar si remo a la barca...
(I tanmateix)

Però ja saps que cada dia
té el seu temps de llum i dol...
(A cara o creu)

...que la llum no els escarneixi
amb llur propi desesper
precisant perfils al fred, la fam...
(Lluna)

Disset anys només
i tu tant vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles...
(Campanades a morts)

Astre d'amor,
mestre de la llum,
llavi rogent d'alba en foc,
per qui amb afany visc i sóc.
(Sol)

Quan la plaça té son
queden només les faroles
que mandroses fan la llum...
(Un cor a Barcelona)

Tot era buit de mar i de perfum,
tot eren platges de miratge i fum,
com una estranya llum esperada
que encén els ulls només un sol instant...
(Canto l’amor)

En el màgic color dels teus ulls,
hi he posat el desig dels meus ulls
i com una petjada, quan minvava la llum,
va quedar una cançó.
(Som tu i jo)

Com un gran ram
de roses blanques
el teu record que m´acompanya,
de tanta llum et sóc deutor
que em sobra espai i em sobra tarda
(Roses blanques)

Sé tan a prop el meu partir
que et deixo llum a la finestra p
er si així et creus que sóc aquí,
quan l´enyor venci els teus vespres.
(Vaig i vinc)

Molta llum (1)

Neixen les albes

quan amb els teus ulls obres la llum.
(Astres)

M'agrada el riure dels teus ulls on el reflex d'una llum
em sembla un far a la marina...
(I amb el somriure, la revolta)


Junts, junts, sempre junts,
així ho diran cada capvespre,
mentre la llum del seu llitet
no és la de cap estrella.
(Junts)

Tens un clavell per a mi
que a voltes tinc pena al cor
i tristesa als ulls
i em sembla tan difícil un poc de llum.
(Tinc un clavell per tu)

Mireu-me els ulls per creure
en el demà que teniu als dits,
sense la llum dels meus ulls clars
no hi haurà per ningú cap demà.
(Mireu-me els ulls)

Però vindran
els nostres atletes que esperem fa temps
i ompliran l'ample horitzó amb llum de dignitat.
(Al carrer dels quatre llits)

Diré adéu als amors
que m´han acompanyat
tant se val si han sigut
ombra, llum, plany o goig...
(Quan l’onada em durà a la platja dels morts)

...tu eres llum, eres por, eres pau i foscor
ara dolç o amargant, ara fràgil diamant.
(Novembre)

Qui sinó tots
-i cadascú per torna-

podem crear des d'aquests límits d'ara

l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
(Ara mateix)

Quan tancarem les llums d´aquesta escena
és que tindràs un lloc per mi...
(Al teatre)