Evidències

Ja fa uns quants anys es va organitzar un doble concert, a Barcelona i a Madrid, d'aquests solidaris, amb la intervenció de diversos grups, dels de més renom del moment del panorama estatal. El retransmetien per televisió, i anaven connectant ara amb Madrid, ara amb Barcelona. Com que alguns dels que hi actuaven em cridaven l'atenció, em vaig gravar el concert, i vaig deixar la cinta VHS posada a l'aparell.

Al cap de ben pocs dies vaig enganxar per sorpresa la repetició del concert de Lluís Llach al Palau de Sant Jordi en que presentava "Un pont de mar blava". Ja estava en la recta final, i vaig ser a temps de posar el vídeo a gravar quan interpretava "Que tinguem sort". Tot i que ja tenia gravat el concert de la primera vegada que l'havien fet, tenia l'esperança de que després d'aquesta cançó en posessin alguna més que no havien posat en la retransmissió en directa pel tall per a mi brusc que van fer-ne. No va ser així, però bé.

Van passar els mesos, i un vespre em va donar per mirar de nou aquell concert solidari. No estava malament, alguns grups i cantants millor, d'altres no tant. Quan va finalitzar, em va aparèixer tot seguit - ni me'n recordava - el rostre d'en Llach cantant sol al piano, enmig d'un munt de llumetes enceses al Palau, el "Que tinguem sort". Va ser un impacte. Tot i que els grups del concert solidari eren de primera línia, no es podia ni comparar amb la bellesa de la melodia d'aquesta cançó, la veu tan especial d'en Llach, la comunió amb el públic... Molts dels grups que acabava de veure portaven no sé pas quants músics, algunes de les cançons me les sabia volgués o no perquè les havien radiat mil vegades per tot arreu... En canvi, en Lluís apareixia tot sol, només amb el seu piano, ja a les acaballes d'un concert que havia durat més de dues hores, i en canvi la qualitat musical, i la de la "posada en escena", el que transmetia, eren mil vegades més atraients que tots aquells que l'havien precedit a la tele. Va ser un moment en què per a mi es va posar en evidència la diferència entre qui és un geni, i qui es dedica simplement a fer algunes cançonetes que enganxen durant un temps amb el públic. Em vaig quedar ben escarxofat al sofà, per una sola cançó, per un sol moment.

Lluís Llach: "neofachas como Aznar llegan al poder hablando de pureza y justicia, ¿cómo se atreven?"

Entrevista publicada a larepublica.es, el 14 de novembre de 2006.

Lluís Llach no es tan sólo un producto musical, no podemos encasillarlo tampoco en las exclusivas denuncias social y política. Pero sería injusto definirlo por aquello que no es. Lluís Llach es uno de los productos culturales más completos que hemos tenido la suerte de compartir en este país. Es un producto que ha educado y formado a muchos, con su poesía, con su palabra, con sus estilos musicales siempre inmersos en la innovación y la ruptura con lo establecido. Ha tenido siempre la palabra adecuada en el lugar preciso, pero además, siempre se ha brindado a la lucha solidaria, a la denuncia de las injusticias.

JULIO CASTRO Y ANA DELICADO | 16 11 2006

Más de dos décadas escuchándole y siguiéndole cuando se ha podido, él, en cambio cuatro décadas de profesión en los escenarios y en la discografía. Le avalan tantas cosas que es imposible enumerar todas. Baste decir que, para colmo, tras el personaje del escenario, detrás del piano, detrás del genio musical y de la dulce voz que a veces se endurece, se esconde una de las mentes más claras de nuestro cada vez más pobre panorama político. Una vez más, ahora desde nuestras páginas, y un rato antes de su despedida de los escenarios en Madrid, denuncia la situación política y social en todos los ámbitos que tocamos, y ofrece su visión particular de diversos y peliagudos asuntos. En esta despedida musical, en este traslado, esperemos que no aparque muy lejos, porque se le echará de menos.

¿Se hacen largos 40 años de giras y conciertos?

No, en absoluto. Es un trabajo muy hermoso en este aspecto. Se hacen largos los kilómetros, pero eso es normal.

Si los traducimos a términos de compromiso político, social y cultural...

Son largos, porque normalmente, cuando una persona empieza una actividad de este género a los 18 años como me pasó a mí, hay muchas posibilidades de que el sistema te vaya ganando, te vaya comprando, y resistir no es fácil. Todo te invita a la banalidad, a los laudos y festejos, y empiezas a vivir en una nube. En la música moderna pasa mucho así. Intentar mantener un cierto equilibrio personal interior que te permita durante mucho tiempo que la estética y la ética vayan juntos y equilibrados (al menos pretender, no digo que uno lo consiga), no es fácil, porque te encuentras con casas de discos, medios de comunicación que dan por hecho que lo normal es canción de consumo gilipollas y tú si no vas bien rodeado y defendido en tus parámetros interiores, es muy difícil.

¿Es compleja la complicidad con el público?

Compleja sí, pero es inexplicable. Creo que es compleja porque no tenemos buena memoria. Creo que las dos Españas existen porque el PP en menos de 10 años ha hecho resucitar las dos, así que cuando es tan fácil resucitarlas, con ocho años de gobierno y un poco más de oposición, quiere decir que las dos Españas existen. Yo diría que Madrid es el resumen de estas dos Españas, porque es una ciudad que por un lado, en sí misma, es la esencia de lo que es el poder, y por tanto hay toda una clase ligada al poder y desde hace casi siglos, y por lo tanto hay unos remanentes en estas clases políticas y administrativas que dominan el poder, muy difícil de pasarlas por encima. En el Estado español hemos tenido la mala suerte de que el poder siempre ha sido de un reaccionarismo yo diría impenitente. Somos un mal ejemplo en Europa y en el mundo. Y todo eso convive con el otro Madrid, que es el Madrid que se entronca con el Madrid progresista, con el Madrid republicano, con el Madrid antifascista y que está muy vivo. Y ese Madrid queda semioculto detrás del Madrid del poder, y yo supongo que la gente que viene a mí es de este, porque si es de otro entonces quiere decir que lo hago muy mal.

Es una gente que desde hace 40 años me ha ido aceptando y se ha ido renovando porque, no sé qué pasará, pero ayer había una mayoría de gente bastante joven y entonces dices: bueno y a esta gente, quién les ha dicho que han de venir aquí... yo supongo que es bastante complejo, para mí inexplicable, pero el único camino que veo es entroncar con esa España con grandes ansias de libertad, con tradiciones republicanas muy ahondadas, la comprensión de pluralidad aunque solo sea sospechada, de que hay cosas que no se han esclarecido aunque insistentemente les digan que hay los buenos y los malos y entiendan que puede haber matices... yo imagino que la comunicación es con este sector. Otra cosa no me explicaría.

¿Cómo está, a tu juicio, el panorama musical en nuestro país?

No está en un buen momento, entre otras cosas, porque lo primero que falla es la propia industria. La música normalmente ha sido una cultura muy industrial. No tiene que ser forzosamente así. Lo que pasa es que deja de ser industrial. La industria ha tenido siempre un soporte para vender. A partir de los años ’90, 2000, la industria se queda sin soporte. La música pasa por otros canales que la industria no domina, como Internet. ¿Qué pasa? que la industria está patas arriba. Y por lo tanto está intentando controlar el poder sobre la productividad económica del sector y al mismo tiempo ve que no hay futuro posible. Se están haciendo intentos muy astutos, como lo del i-pod de Mac, y por lo tanto la gente que empieza música actualmente lo tiene muy mal. Tiene un campo de libertad muy grande, ya que no han de tener el miedo de antes de hacer concesiones a la industria para que te hagan caso. Es igual, ahora no te hacen caso de ninguna manera fuera de que no hay interés en canales muy precisos pero ya ligados a poderes mediáticos: Prisa, El País, 40 principales, SER etc. O entras ahí, y pagas los precios que se deben de pagar por estar ahí (o en otro grupo) o no hay manera.

A nivel creativo, en los países catalanes hay mucho movimiento y a mí me parece que en el Estado también. Lo que pasa es que va por unos canales que no son los normales, a los que estábamos habituados. Es decir, no pretendas ver algo interesante en la televisión. Casi nunca ha pasado. Está todo muy confuso.

Tú supiste adaptarte a los medios electrónicos desde el principio, pero hay gente que empieza y que no tiene estas posibilidades. ¿Crees que las administraciones (que son muchas ya) hacen su trabajo?

Aquí no. Creo que la tentativa más hermosa en este aspecto se hace en Brasil. Lo hace un Ministro de Cultura que es un pirado de la música, muy progre, que tiene el permiso (si lo renombran, que no sé) de la presidencia de la República brasileña para que lleve adelante un programa de ese género. Allí se hacen cosas muy interesantes: apertura de canales de comunicación y de creación completamente distintos de los normales. Pero yo creo que, de la misma manera que el sistema que se cae está patas arriba, el sistema que están haciendo está empezando a poner sus patitas. Es una época en la que vivimos todos muy despistados. De todo lo que yo conozco (y he tenido el privilegio de que me lo explicara él) me parece que lo más interesante es lo que se hace en Brasil, que es una sociedad tan nueva, y que viene de unos problemas económicos tan inmensos, que para ellos es muy posible hacer un salto revolucionario sin tener que luchar contra las estructuras anteriores. En cambio aquí, venimos de unas sociedades más complejas, burguesas, etc., donde todo eso está no sólo controlado por la ley sino controlado por usos y costumbres sociales, y saltarse eso es mucho más difícil.

A mí me parece que en este aspecto hemos de intentar crear nuestros espacios y mirar mucho qué se está haciendo por ahí. Estamos en un momento en el que se debe apostar por la mejor idea no salga de aquí o de París. Puede salir de Sudáfrica, o de México, o de Brasil. Como puedes imaginar, hay infinidad de gente que se está haciendo esta pregunta que nos estamos haciendo nosotros. Y aquí yo creo que el poder va absolutamente despistado. Yo no he escuchado a ninguna Ministra de Cultura monárquica socialista que me dé ninguna solución o ninguna orientación, y en la Generalitat, en la Consellería de Cultura, están en un lenguaje, en este aspecto, completamente decimonónico. Están en otro sitio, se les escapa.

En torno a la política
¿Crees que las libertades ciudadanas se van incrementando con el tiempo? ¿Qué nos diría en Siset?

No, no hace falta, yo ya soy l’avi Siset, creo que estamos en una rebaja de las libertades, sobre todo mirado en macro-estructura. En el mundo, en general, hay un empobrecimiento de las libertades adquiridas. Es posible que haya poblaciones que antes no tenían esta posibilidad y ahora se les abra. Pero aquellas sociedades tenían ya espacios de libertad adquiridos, y yo creo que ahí vamos a menos. La preparación de eso viene de muy lejos. La gente piensa en Bin Laden. Yo no. Yo pienso que todo eso empieza cuando suben al poder un triunvirato que le llamo diabólico por lo papal, de Juan Pablo II, de Reagan y de Thatcher. Es una gente que lo que hace es poner las bases del neoliberalismo más bestia, la escuela famosa de Chicago, (que además dicen los economistas buenos que son los más idiotas de todos), y que a partir de ahí, ayudados por los grandes lobbies que necesitan un capitalismo salvaje y deshonesto, todo eso va haciendo un caldo de cultivo, con la retirada del socialismo, sobre todo el europeo, de contrapeso. Lo del muro de Berlín es relativo. Lo que es importante en el socialismo europeo es la rendición que hacen de cuestiones éticas y que el socialismo francés tenga que acabar con punto final, el italiano (huido en Túnez) en danzas del vientre, Papandreu por otro lado, y el Felipe González axioma de la listeza política española habiendo practicado nepotismo, terrorismo de Estado etc. Todo eso sucede en un momento muy importante en que se tenía que responder a la conformación de este neoliberalismo.

Y esta izquierda totalmente cretina, totalmente estúpida sin ningún sentido de su función histórica, lo que hace es traicionar a los aspirantes a ciudadanos de izquierda y los deja sin instrumentos ni éticos ni formales, porque lo hacen tan mal que lo que provocan es la llegada al poder de las derechas, y así pasa en toda Europa, los Berlusconi, los Aznares, los Carmanlis, los Chirac son el fruto del fracaso de esta izquierda. A veces hay fracasos electorales. Esta izquierda no sólo fracasa electoralmente sino que se queda sin moral, sin instrumentos éticos con los que luchar contra la derecha. Es por eso que fachas, neofachas como Aznar llegan al poder hablando de pureza, hablando de justicia, y dices: ¿cómo se atreven a esto, ellos que son los herederos de los embaucadores de siempre?

Se atreven, simplemente, porque la izquierda no sólo ha dejado de hacer su función, sino que ha traicionado su función. Ahí es cuando llegan los Bushes, los Berlusconi, y el neoliberalismo se impone no como una opción política sino como la única manera de tirar. Y además, no sólo eso. Además, esta izquierda está amputada por todos lados y ni tan siquiera ofrece recambios. Yo no veo ninguna izquierda que me diga que se va a acabar el latrocinio financiero que representa el movimiento libre de capitales, que puede arruinar países, que no paga impuestos, etc. No hay ni uno. Lo que hacen es la gestión de un sistema de derechas, pero de extrema derecha y el sistema económico corresponde no a una derecha moderada, corresponde a un sistema de derechas de ultraderecha. Pretenden gestionarlo siendo de izquierdas, lo pretenden gestionar con estos matices de izquierdas. Y por eso se encuentran con estas contradicciones, que al final acaban perdiendo el norte.

Pasamos tiempos aciagos por eso. Los papeles no están definidos, sino que son traicionados. Y cuando buscas la complicidad (hablo de la izquierda alternativa de poder, la izquierda más radical, la que no hace estos planteamientos es otra cosa).La cuestión política genérica está fatal.

Zapatero tiene ideas progresistas, quizá, pues sí. ¿Cómo lo hará? Pues gobernando un sistema absolutamente de ultraderecha. Si ha de contentar a los de siempre, los poderes económicos, los poderes fácticos, ¿cómo lo hará? Con matices. Vale, de acuerdo, deja casarse a los gays. Gracias Dios mío, está muy bien, es muy importante para las libertades individuales, pero a nivel de lo que es importante en política, que es el cambio de estructura para cambiar el mundo y funcionar de otra manera, es un cachondeo. Yo lo veo así.

Hablando de los conflictos internacionales más grandes, porque conflictos internacionales hay muchos, ¿cómo los ves? ¿Se agravan conflictos como el de Palestina? ¿O l’infant de Beirut sigue ahí?

Eso va mucho peor, porque yo diría que antes, lo de que la política defendía la economía, era más o menos sabido: ahora ya se sabe que la política es un instrumento de la economía, la usan los poderes económicos, y esto es aceptado así.Por lo tanto, ahora a los políticos no se les pide “altura de Estado”, visión de Estado. Y si no, no se entiende que un Bush pueda ser presidente de verdad (más allá de las pasiones sexuales personales, este señor no lo puede ser). Igual que en la vieja Europa, un Presidente del Consiglio Italiano que ha de estar continuamente haciendo leyes para no ir a prisión no sería recibido en ninguna mesa decente, etc.

Creo que la cualidad política es absurda, y entonces los lobbies, como son los grandes petroleros, los lobbies informáticos, antes encontraban gente que defendía sus intereses, pero con una cierta visión, yo qué se, un Carter... es que si me apuras, hasta los Kennedy, que representan intereses muy concretos. Es que, hasta Reagan, a ver, no hacía lo que estos.

Estos no, estos ya no han de pasar casi cuentas a ningún tipo de ética ni de moral universal, y entonces: ¿se acaba el petróleo en los próximos 50 años y...? ¡ostras! ¿cómo tenemos eso?: pues vamos allá y hostias limpias y pam, se matan los que sean.

Tenemos un problema en Israel (el Estado de Israel, porque yo no digo nunca “los judíos”) que está efectuando el escarnio más impensable que uno pueda imaginar a su propia historia: está haciendo a un pueblo que tiene a su merced lo mismo que hacían los nazis con ellos, rompiendo huesos a los jóvenes, asesinando,... esto es así, pero ¿qué hace la vieja Europa? Absolutamente nada.

Se han perdido todos los parámetros, que la política internacional, con todos los problemas que tenía de traiciones, de deshonestidades, más o menos intentaba llevar una cara limpia. Pero eso ya se acabó. Estamos en un mundo donde lo que funciona es que el que llega primero es el más fuerte. Y en esta política el mundo se puede encontrar en cualquier situación, en cualquiera. ¿Quién te dice que si Bush no ganase las elecciones no le encantaría entrar en Irán? Lo van a dejar así, y espero que el que gane no tenga ganas de entrar, pero el sentimiento de la gente de la calle es que estamos en manos de locos.

¿Los hilos de la economía, tú crees que los manejan, o más bien se les han ido las riendas?

Yo creo que los hilos de la economía manejan la política. Nosotros habíamos aprendido hace muchos años según la teoría política que la política maneja la economía en función de los intereses... Bueno, eso hoy en día es de un infantilismo tal que lo de Astérix es mucho más serio. Hoy en día esto se acabó, son los grandes poderes económicos los que se hacen servir de la política según sus intereses, y eso se ve claramente.Cuando empieza la mundialización (y yo estoy por la mundialización de la justicia y demás), se trata de las grandes multinacionales, a las que los controles estatales ya les molestan para sus asuntos, y que necesitan la explotación de los países más pobres del mundo para poder crear riqueza y demás. Y ves cómo los políticos se ponen a trabajar, a pesar de que pagan precios inmensos (chomage en Francia, aquí problemas de competitividad en el textil,...) pero es igual, porque se han de poner al servicio de las grandes empresas.

¿Qué eso nos lleva al progreso económico? Pues no lo sé, porque la distancia entre la riqueza y la pobreza es cada vez mayor; lo dicen los economistas, yo no sé, tenemos continentes enteros condenados. ¿Dónde está todo eso?Creo que la sociedad ha de intentar encontrar un punto de inflexión, y espero que todas esas reuniones que hay, el Foro de Portoalegre, Praga, Génova, lleven a algún sitio, y que algún día tengan alguna influencia y los ciudadanos nos demos cuenta de que, realmente, el poder es para nosotros, y que, por lo tanto, lo hemos de ejercer, y hemos de tomar un compromiso mucho más alto en la sociedad, y que hemos de exigir a nuestros políticos el cumplimiento de sus promesas.

Tal como lo veo, hoy es espantoso.

Zapatero: es un ejemplo majísimo, Zapatero. Es un tío bien querido por la izquierda. Con el Estatut de Catalunya: es un tío que se pasa por el forro la voluntad del 90% del Parlamento catalán, traiciona a su partido catalán, traiciona al presidente que siendo Secretario General de los Socialistas Catalanes lo hizo Secretario General del Socialismo Español, y traiciona al President de la Generalitat, que es de su partido, para poder tener el apoyo de CiU durante una legislatura, porque tiene miedo al PP, pero no tiene miedo de que Catalunya se vaya al carajo.Y claro, cuando tú ves todo eso dices: ¿fuerzas centrífugas? No, oiga, un cohete en el culo y fuera ¿me explico?. Estos son los malos cálculos que hacen los políticos, y ¿esto qué es, política de Estado o política de qué? Y cómo este señor puede, desde el talante hermoso que aparentemente tiene, hacer cosas así. ¿Cómo puede poner en juego su carrera? (porque ha ido de un pelo que la izquierda catalana en general, pierda). Y si pierde, ¿qué piensa que va a pasar con el PSC y con Catalunya?

Bueno, pues si estamos en estos niveles, y la alternativa a esto es un Bono, o un Ibarra, o un Rajoy, dices: estamos aviados, si el panorama político genérico está fatal y el nuestro también, no se puede ir así por la vida. No puedes pactar jugándote la responsabilidad de no respetar al 90% y contra tus cómplices y tu hermano fiel... y dices ¡y éste es el bueno de la película!: un bambi que se le debe ver la cola roja por aquí.

Yo creo que Zapatero es un punto de renovación que el PSOE necesitaba y por tanto estoy muy de acuerdo con que esté en el poder... dentro de las posibilidades que hay, evidentemente, si no, butifarra de pajés. Ahora, cuando le ves hacer esas cosas, dices ¿qué sentido de Estado hay? ¿A qué se juega? ¿Es que son todas pequeñas Medeas y Casandras...? ¿Están locos o qué? No se entiende.

¿Quizá están poniendo la carne en el asador en el proceso de paz de Euskadi, o es una cortina de humo...?

Perdona pero, ¿estáis locos en Madrid o qué? Para mí, el proceso de paz de Euskadi se acaba en Catalunya. ¿No os dais cuenta? Si a Catalunya desde el respeto institucional, desde el respeto a la voluntad del 90% del Parlamento, de todas las fuerzas democráticas con mucha tradición... porque todo ese follón que se monta con Esquerra Republicana: mira Esquerra Republicana era democrática cuando todos los que la critican aún iban levantando el brazo y cantando el “cara al sol”. ¡Por favor! Con presidentes mártires con luchas republicanas, con todo lo que se quiera. Si no se es capaz de respetar todo eso...

¿Cómo quieres que los representantes del aliento vasco de autodeterminación (que me parece que deben ser cercanos al 60%, más o menos) piensen que pueden discutir sobre un proceso de paz donde ellos puedan pedir sus aspiraciones? Yo creo que este es un error político inmenso. Lo que se tenía que hacer con el Estatut de Catalunya era una gran demostración de generosidad, entender que el Estado era la voluntad de los pueblos que lo componen, con los riesgos que sea (pero cuanta más generosidad menos riesgo hay, curiosamente) y hacer una Federación, una Confederación (es igual), encontrar una fórmula que permita una salida. Si Catalunya hubiese conseguido unas cotas altas de autogobierno y autodeterminación, los vascos verían una salida, pero ha sido un cachondeo: el Guerra diciendo: “¡Les hemos cortado por la mitad!”... ¿Cómo vas después a Donosti a hablar con una gente que es mucho más radical en algunos planteamientos, y que tiene sus razones históricas y sociales? Porque tienen un cuerpo social que les va detrás fantástico.

O los gobernantes del Estado son rematadamente cretinos, o ya saben desde hace mucho tiempo que ese proceso de paz no va para adelante. Porque si alguno piensa que los vascos y los partidos políticos vascos se van a conformar con algo parecido al Estatut de Catalunya... esto es un cachondeo. Cuando ahora oigo hablar a Rajoy y a Bono, digo que no puede haber proceso de paz, porque no se está a punto para la negociación.

Más allá de las cuestiones éticas, los asesinos son asesinos y se acabó. Pero más allá de eso, el tema del proceso de paz es un cachondeo desde hace muchos meses, y donde empezó es en la propuesta de Maragall: Maragall es un nacionalista enamorado de España, y eso en España no lo ha entendido nadie. Pero claro, si España no es capaz de identificar a los que la quieren, bueno, tienen un problema grande. Y Maragall es lo que proponía: consigamos un Estado plurinacional (plurinacional quiere decir plurinacional). Y a partir de un reconocimiento de la realidad nacional catalana, está la puerta abierta para conseguir algo para el País Vasco y para Galicia, y si Andalucía quiere, pues... Y lo otro es la España Castellana... o no sé... Yo me imagino a los Otegui, los Ibarretxe, discutiendo si son una “nacionalidad”.

¿Le das mucha supervivencia a este modelo de Estado?

Sí... a base de mantenerlo así, en mal estado.

¿No crees que cada vez hay más voces discordantes?

Claro. Pero es que el otro proyecto es facilísimo. A mí me dejó acongojado. El proyecto de una España plurinacional donde los pueblos puedan participar a través de unos compromisos éticos, de política internacional, de solidaridad económica, etc., pero desde la propia voluntad de cómo quiere gestionar cada uno sus propios problemas internos. Es un proyecto de futuro inmediato. No pasa nada, es el camino que está siguiendo más o menos Gran Bretaña, es el camino que viene funcionando desde hace muchos años en Alemania, y no pasa nada. ¡Es el camino de Estados Unidos! No hablemos ya de Suiza, que es el ejemplo que nadie quiere ni mirar.

Esta posibilidad existe, se propone y se le acusa de no sé qué.

Mirada hacia delante
¿Tienes en marcha alguna publicación musical antes de cerrar la puerta?

Hago las canciones nuevas, y me parece que las saco ahora en Navidad.

Decías en el concierto que casi debes acabar escondiéndote detrás del piano... Entiendo que te retiras, pero, obviamente, no te retiras para esconderte detrás del piano, ¿el compromiso político sigue ahí?

No, no, no, es que sigue en mi interior. Yo me retiro por cuestiones mucho más estéticas que no políticas. Políticas no hay ninguna. Al revés, yo por política continuaría, porque esto me permite decir las cosas que tengo ganas de decir, y denunciar las cosas que tengo ganas de denunciar, desde un sitio tan humilde como éste, que son 800-900 personas cada día. Pero yo continuaré, por eso no es: el compromiso yo creo que no es un problema de oficio, es un problema interior, porque, aunque seas un viejete con el bastoncito por un pueblecito de 300 habitantes paseándote, tú puedes tener un real compromiso con el mañana y con los sueños.

Y en los años que te quedan por delante, ¿dónde te veremos participando?

No lo sé. Porque yo quisiera romper un poco con todo lo que hago ahora. Me parece que mi reto en la vida, precisamente, es cortar, para aprender a vivir de otra manera, y yo esto no sé qué quiere decir, lo de inventar y probar. No sé si podré hacerlo, pero no quiero que los jirones hagan que lo deje a medias. No sé si podré hacerlo, si sabré hacerlo, y por lo tanto, en estos momentos no me planifico todo eso. El 25 de marzo me voy a encontrar delante de un vacío estrepitoso y voy a decidir a ver qué hago.

Y en esta despedida, ¿ves el sentimiento del público, digamos, un tanto agobiado, o crees que es una despedida más bien alegre?

Los conciertos no me los planteo desde el punto de vista nostálgico ni remotamente. Hago canciones nuevas, arreglos nuevos, no hablo de ello durante el concierto. Cuando me despido hago así con la mano [saluda], porque realmente ya lo hacía antes. Ahora digo: ¡hostia, ahora sí que va de verdad!, pero me lo planteo como un recital más, y con plenas ganas de comunicar, y de ser creativo, y de trabajar bien. Si hubiese querido hacer una despedida “melo-nostálgica”, cantaría otras canciones, evidentemente, tengo recursos para poderlo hacer, en los países catalanes, y aquí algunos. Para mí es un acto de alegría, un lujo, poder demostrar respeto a mi público, que me ha mantenido ahí a contracorriente durante 40 años.

Cuidado, que eso tiene mérito, no mío, del público. Porque si yo no hubiese tenido este público (no sé cuánta gente son) que tozudamente me ha ido comprando discos, me ha ido a ver a los recitales, hace años que yo no existiría, pero muchos, y además con razón, porque a los que tienen el poder, si les molestas, un bandazo y se acabó. Yo he podido estar encima de los escenarios por ese milagro que pasa aquí. No me ha tenido que invitar nadie. Ni el Ministerio de Cultura del PSOE (que no lo ha pensado y seguro que tiene ganas), ni el Partido Popular en Madrid me invitan. A las cinco o seis mil personas que habrán venido, poderles decir “muchas gracias”, poder decirlo antes de las “debacles”, que no sé cuando llegarán pero van a llegar, es para mí un acto de alegría, un privilegio.

Muchas gracias, Lluís, y mucha suerte.

Lentament comença el cant...

Ja es veia a venir que Lluís Llach no podria estar eternament amagat. I aquests darrers dies, amb l'excusa de que els seus vins complien 10 anys i que llençava al mercat el seu primer vi blanc, dedicat a Miquel Martí i Pol, Llach ha concedit unes quantes entrevistes a mitjans prou importants. Qui realment el va treure del cau, però, va ser l'escriptora Isabel Clara - Simó, a qui va fer la presentació del seu darrer llibre, "El meu germà Pol", en una sala en que no hi cabia ni una agulla. Potser inconscientment com a agraïment a l'escriptora, avui, dia de Sant Jordi, he comprat aquest llibre.

Diguem, doncs, que Llach ha fet un any sabàtic clavat, sense voler saber res de la seva part pública, però aquest any s'ha acabat, per sort dels que volem saber alguna cosa d'ell de tant en tant. Jo no espero que torni a fer concerts, i entenc perfectament la seva decisió. Però després de veure que, com si res, tant amb en Bassas com amb en Basté es prestava a cantar algunes cosetes, no m'extranyaria gens que tard o d'hora donés alguna sorpresa. Lentament comença el cant, i amb força pot continuar.

Més llaquistes que en Llach

A voltes em dóna la sensació que molts dels seguidors (també val el femení) de Lluís Llach tenen una mena de "síndrome de puresa" que va molt més enllà de la que mai hagi tingut el propi cantautor. No sé si em sabré explicar prou bé. Exigeixen a Llach una mena de compromís sincer, total i absolut, que després ja caldria veure si ells en les seves pròpies vides també compleixen. És el que té ser un referent, un símbol, però trobo que hi ha gent que en fa un gra massa, amb aquesta exigència, fins al punt que a vegades m'he plantejat si gran part del públic de Llach no està format per persones que tenen un punt de radicalisme o de "puresa de raça", que no voldria pas posar en comparació amb moviments sociopolítics que han fet tan de mal i són tan condemnables...

El fet que fa anys que formi part del fòrum del Cafè Antic fa que n'hagi vist de bastants colors en aquest sentit. Per exemple, gent que no estava gens d'acord que Llach fes un duet amb el grup manresà Gossos, perquè aquests havien enregistrat un disc en castellà! És a dir, ja no estem exigint que Llach no canti en castellà, sinó fins i tot que no s'ajunti amb ningú que ho hagi fet!! Uix, caca, caca! això no es toca que contamina!! En el mateix sentit, hi va haver qui es va mostrar del tot en contra de que Llach convidés al seu amic Pedro Guerra a cantar per la diada de l'11 de Setembre de 2001, a Barcelona, en la presentació del "Germanies" a la capital catalana. "És que canta en castellà", deien. Sí, és clar, és el que té haver nascut a les Canàries, i ja m'agradaria a mi que molts més cantants espanyols s'atrevissin a actuar sota un núvol d'estel·lades per la nostra diada, tot demostrant que almenys ens intenten comprendre! Que diferent seria Espanya...

Però darrerament, que s'estan editant discos amb versions de cançons de Llach com a xurros, aquest nou "puritanisme" torna a aparèixer amb força per una altra banda. Per a alguns, les cançons de Llach sembla que no es puguin "tocar", que ningú les pugui agafar i fer-ne noves versions. Tot el contrari del que sempre expressa i diu el mateix Llach, al que li encanta que li "destrossin" les cançons, que les agafin i les tergiverssin (ell mateix ho ha fet amb les seves pròpies composicions al llarg de la seva carrera). Doncs no, molta gent això no ho entén, i frases com "no em penso comprar aquest disc de versions de Llach" o "no m'agrada gens aquest disc que han fet", estan a l'ordre del dia. Sobre gustos tothom que opini el que vulgui, està clar, però es que es diu amb un to com si inclús estiguessin enfadats de que es versioni Llach. Només cal anar al bloc d'un dels activistes de la revista "Enderrock" per veure la tonteria que diu sobre el disc de Manu Guix... No conec cap seguidor de Serrat, per exemple, tan crític amb cap dels molts discos que s'han fet ja amb versions d'aquest, al contrari, els seus seguidors es llancen a comprar-los a les botigues, i per això cada Nadal tenim més i més Serrat... En canvi, el disc "Si véns amb mi", amb versions de Llach, ha estat un fracàs de vendes, en comparació amb el que es podria preveure, perquè els seguidors de Llach són els primers que diuen (no tots, és clar) "no el penso comprar". En comptes d'agrair que es versioni Llach, i així se segueixi parlant d'ell i arribant a nous públics, ens dediquem a criminalitzar-ho. No ens estem passant una mica?

Roda

"Roda" és una cançó preciosa, la que obre el treball i més destaca d'aquell disc gris que es deia "Torna aviat". Un tema d'un ritme constant, que entra suau, i que es nota que està fet des del sentiment per a un amic molt estimat. En aquest sentit, la prefereixo, i de molt, a "Sabessis bé...", trobo que és molt més apta per a retre homenatge a Miquel Martí i Pol, és més subtil, i més vital i propera.

A "Roda" el lletrista juga amb el nom del poble del poeta, Roda de Ter, i la imatge que tots tenim de Martí i Pol, sempre ancorat a una cadira de rodes. I també la roda i el rodar com a elements que ens poden portar a tants imaginaris: roda el temps, roda el món, tots anem rodant cap al no res... o cap al tot! És una cançó més profunda del que potser, d'entrada, la música ens aporta. Que fa pensar, sobre la vida, la mort, el pas del temps, l'amistat... En poques línies, les principals qüestions que, des de sempre, han preocupat i ocupat l'ésser humà.

Era especialment bonic quan Llach interpretava aquesta cançó i aprofitava per a parlar del seu bon amic i presentar-nos el ninu de La Bisbal, que posava sobre el piano. Però el moment més especial va ser quan la va tocar al palau de Sant Jordi, després de la presentació de "Un pont de mar blava", l'any 93, amb el poeta dalt l'escenari i aquells ulls que li brillaven.

Gira la roda del temps
per la força del vent de les ànimes soles.

Gira, mentre seguirem
demanant a un estel la mateixa resposta.

Com si no coneguéssim els senyals
que ens diuen la justa mesura
superba i absurda d’aquesta existència.

Gira, però a Roda de Ter
hi tinc un amor secret
que porta el nom del meu àngel.

Gira la roda del temps,
i en el fràgil vaivé que la vida comporta

dubtes de si encara vas
o si ja només vens en el ball de les ones.

Com si no fossin clars tots aquests fars
que escriuen la mida tan curta
que no és ni una excusa per al nostre viatge.

Gira però a Roda de Ter
hi tinc un amor secret
que porta el nom del meu àngel.

Gira la roda del temps
i s’acosta silent el moment de les ombres,

sabent la dansa dels morts
farem l’últim esforç per al darrer aprenentatge.

I si no fos absurd el més enllà
seuríem rera la finestra,
mirant el capvespre amb les mans llaçades
per dir-nos aquell adéu
que sempre ens va negar el temps
mentre deixàvem l’escola.

Gira, però a Roda de Ter
tenim un amor secret
que porta el nom d’un bon àngel...

'I si canto trist', el seu millor disc de cançons

Parlar de "I si canto trist" (1974) és fer-ho - sempre al meu entendre - del millor disc de cançons de Lluís Llach, i possiblement un dels millors treballs de la dècada dels 70 de tot Europa. En aquest treball, Llach explota definitivament com a cantautor melodista, amb unes peces que sonen netes i equilibrades, i sobretot amb unes harmonies que ja han passat a la història, i això és perquè per molt que transcorrin anys mai avorreixen i sempre ve de gust taral·lejar-les i escoltar-les.

A "I si canto trist" s'hi desenvolupa el Llach cantautor, que arriba a una primera maduresa creativa, tot i la seva joventut. El disc és prou uniforme en quant a sonoritat i ús d'instruments, però al mateix temps variat, perquè va del crit de ràbia gospelià de "El jorn dels miserables", al folk - pop enganxós de "Que tinguem sort" i "Si arribeu", a ritmes mediterranis amb "Vaixell de Grècia", o a la balada amorosa de "Onades". No oblida tampoc l'estil que es podria considerar el propi de la cançó - protesta, com a "Silenci" i a "I si canto trist", mentre que posa música preciosa als poetes, amb "Cançó a Mahalta", plena de sensibilitat, i "La casa que vull", amb to més rítmic. Tota una amalgama de peces genials, i que a més a més temàticament serien l'avantsala del gran eix que és "Ítaca", un any més tard. Què ens expressen, si no, les lletres de "Si arribeu" o "Que tinguem sort"? Doncs moltes idees que després ens diu a "Ítaca".

Els gustos són molt personals, però el que és objectiu és que difícilment trobareu cap concert de tota la seva carrera (a partir de l'any 74, és clar) en que no hi interpretés com a mínim una cançó del "I si canto trist", cosa que no es pot dir de cap altre disc. També és objectiu que, en conjunt, aquest ha estat el seu treball més versionat; només cal veure el doble disc que va sortir aquest Nadal homenatjant-lo, i les hi trobareu quasi totes, les cançons.

És un disc que expressa l'anima llaquiana més profunda, el Llach en estat pur, el que hagués estat "l'estil Llach" si no hagués estat una persona tan inquieta i amb tantes ganes d'evolucionar sempre musicalment i cercar noves sonoritats. Un disc que dóna ganes d'escoltar en qualsevol moment, i que va enganxar - ja quan va sortir, però el curiós és que també ha estat porta d'entrada de moltes generacions futures - a un munt de gent des del primer moment, que només escoltar-lo una vegada es van convertir en seguidors de Llach.

Se'ns envan...

Cassià Just, Palau i Fabre, Josep Benet... En pocs dies ens estan deixant molts referents d'aquest país, referents culturals, socials, polítics, religiosos, persones que van lluitar per un món més just, millor, per un país més lliure, i que van ser a primera línia i donant la cara. I omplien de sàvies paraules les seves declaracions, els seus discursos, els seus treballs, o les seves obres. Són noms que Llach de ben segur apreciava, una generació abans d'ell, amb els que segur va intercanviar més d'una conversa, i que sense ells potser tampoc hagués existit el Llach reivindicatiu i inquiet que hem conegut. Són persones que ja trobem a faltar, perquè ens estem quedant sense referents, i els que ho podrien ser o ho han sigut molts anys de cop s'amaguen darrera una roca i només es deixen veure en processons vergelitanes... En té tot el dret, però el país i tots plegats estem més que desorientats, i necessitem més llum a la finestra.

1 any...

S'està bé, plegats, a Verges,
sota un cel teixit de sentiments, els anys i acords.
S'està bé perquè junts volem
fer el ritual d'un adéu d'amor.
És senzill, si jo puc, si tu vols...

S'està bé, plegats a Verges,
m'has deixat encendre estels de llum dins dels teus ulls,
sols això és el que et puc donar,
tot això és el que ara me'n duc,
tan senzill, si tu vols, jo sí vull.

I és tan gran, gran i màgic,
quan plegats alcem el cant i aixeca el vol
fins el somni d'un demà
que ara junts només podem imaginar
però amb la certesa de que els que arriben les viuran.

S'està bé, plegats a Verges,
mentre fem de les cançons i enyors un bell camí
que, si ens acosta a "l'adéu",
ha deixat escrit en el cor:
Molta sort, que tingueu molta sort..

El públic de Llach: el component polític

No és gaire difícil d'imaginar quins partits polítics serien els majoritaris si poséssim una urna als concerts de Lluís Llach per a que els assistents al recital votessin. Però penso que ens podríem emportar algunes sorpreses.

Llach és de ben segur dels cantautors que més parlen entre cançó i cançó, i que més es mulla políticament. I no se centra només en els grans i més o menys allunyats temes, com el dir no a les guerres, l'armamentisme, o en contra de la fam i a favor del medi ambient. Tot això ho diu, però sobretot ha parlat molt del dia a dia polític, potser amb alguns moments de demagògia, com ell mateix reconeixia sovint, però dient el que pensava en veu ben alta i sabent que de ben segur alguns dels que l'escoltaven en aquell moment no estaven gens d'acord amb les seves afirmacions.

Amb això, potser molts seguidors de Llach s'han preguntat sovint, per exemple, si és possible ser votant del PP, o ser clarament de dretes, i agradar-te la música de Llach. Al meu entendre, no és pas incompatible, i de casos coneguts n'hi ha, però també és cert que deu ser difícil si s'és molt tancat de mires o un fanàtic; dit d'una altra manera: es deu poder ser seguidor de Llach essent una persona declarada de dretes sempre i quan tinguis un esperit almenys una mica obert i dialogant.

Està clar que els evidents posicionaments de Llach al llarg de 40 anys li han creat simpaties molt fortes en certs sectors, i a l'altra costat de la balança molt públic potencial que mai no n'ha volgut ni sentir a parlar per aquestes idees que expressava. Dic públic potencial en el sentit que podria ser gent que li pot agradar el seu tipus de cançó, la seva veu, la manera de cantar... però que no el poden veure ni en pintura. I és que la música traspassa fronteres ideològiques, i com dic de casos reconeguts n'hi ha, però per a moltes persones que pensen de determinades maneres havia de ser ben difícil anar a concerts de Lluís Llach perquè no s'hi sentien còmodes, fins i tot a vegades se sentien insultats o els dolents de la pel·lícula, i això no agrada a ningú. Però després aquests mateixos possiblement escoltessin Llach a casa seva, en la intimitat...

Foto: www.lluisllach.org

Despertar

Obrir els finestrons i esperar un nou dia... Així comença "Despertar", una cançó que durant molts anys va descansar a l'armari llaquià, i que a partir del disc "Nu" va tornar a prendre gran volada.

Segurament és una cançó senzilleta, amb estrofes constants de quatre versos i una tornada que es va repetint. Les metàfores també són fàcils de fer i d'interpretar. Però segurament per tot això i d'altres motius van passar els anys i la cançó va tornar a entrar a la primera.

Crec que a "Despertar" li devem moltes coses. Probablement Llach hi estableix un precedent temàtic que seria clau en la seva trajectòria, i que es podria resumir en "que fotuts que estem, però cal mirar endavant i ser optimistes". I com que això es pot aplicar en tants i tants casos, a nivell col·lectiu i en la vida privada de cadascú, aquests temes tenen gran acceptació i la gent es fa seves les lletres. Compareu "Despertar" amb "L'Estaca": són cançons totalment paral·leles. En una a través d'una conversa amb un avi, en l'altra s'ho diu a sí mateix, però vénen a dir exactament el mateix. I no diguem ja frases concretes, quasi iguals que en futures cançons: "... mirar molt més enllà d'aquesta boira espessa...", que al "Que tinguem sort" es converteix en "...malgrat la boira cal caminar...".

En definitiva, un tema de gran força, bonic d'escoltar i de cantar, precedent de futurs grans èxits.

Obrir els finestrons i esperar un nou dia,
i trobar altre cop entelats els vidres,
com aquests meus ulls, que sovint obliden
que encara hi ha llum per a adreçar la vida.

He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa.
He d'esborrar el pensar que sempre ens toca perdre,
mirar molt més enllà d'aquesta boira espessa.
He d'aprendre a lluitar sense tenir cap eina.

I el pas del temps, hores repetides,
va llaurant la pell cada cop menys lliure.
Sense guanyar res, perdre un tros de vida,
i anar cap al llit fent veure que es somnia.

He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa...

I aquesta cadira coixa i atrotinada,
els vells finestrons i la llarga escala
són la gran mentida, perdre l'esperança.
Per això m'aixeco ara que puc encara.

He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa...

Manu Guix

Et vaig descobrir en el teatre musical, amb "Tu, jo, ell, ella...", ja fa una pila d'anys i tu amb prou feines deixaves enrera l'adolescència. Tothom parlava tan bé de tu! Apuntaves molt i molt amunt, i jo de seguida et vaig veure una espurna llaquiana dins teu. Però pensava: "massa jove!, de segur que en Llach no li interessa gens!". Però jo veia que en podies ser un perfecte hereu. Al cap i a la fi, no hi ha gaire gent en la nostra llengua que toqui el piano perfectament mentre canta amb una gran veu, i a més a més sigui compositor! Així doncs, et vaig imaginar de seguida com al "nou Llach", tot i que no les tenia totes.

També et vaig veure després a "El somni de Mozart" al TNC, de ben segur una de les millors obres de teatre musical que s'ha fet al nostre país, per la màgia, per la joventut i a la vegada grandesa dels actors i actrius que hi sortíeu. Però aleshores vas deixar la companyia El Musical Més Petit, te'n vas anar a millorar la teva formació musical, i quan vas tornar, oh horror, ho vas fer en programes de televisió de dubtosa qualitat musical.

No et pensis que no ho entenc. El món de la música (com molts d'altres) està del tot complicat. 20 segons d'una cançó en un anunci de TV et poden reportar èxits i anys d'omplir la butxaca; en canvi d'altres fan bones i més bones cançons, i no hi ha manera que es mengin un rosco.

I com que una cosa porta a l'altra, vas començar a treure discos en castellà, i que poc em semblaven que aportessin gran cosa.

Però per fi els meus somnis es van complir: primer perquè et vaig veure cantar "Que tinguem sort" en un concert amb l'Àngel Llàcer en una Festa de la Diversitat. I després vas adaptar "Despertar" al disc d'homenatge a Llach, en la que és per mi una de les millors versions del disc. En tenia la intuició, gràcies, sabia que tard o d'hora Llach i tu us creuaríeu i hi hauria màgia.

I ara treus un disc que tot sencer versionarà Llach. Sensacional! Tot i que a vegades trobo que tens coses millorables, veig que sí, que comences a ser el relleu natural de Llach, tot i que no es podrà comparar ni per l'època ni per gaires més coses. Però la força que mostres i el teu posat davant d'un piano servirà per a que, ens enyorem, el recordem una mica. Gràcies i esperem ben aviat aquest disc!

Un Llach molt 'guitarrero' a l'Olympia

Essent Llach molt més pianista que no pas guitarrista, pot sorprendre com en els seus primers treballs la presència de la guitarra tocada per ell mateix és tan contundent. Hi ha dues explicacions per aquest fet: l'una és que sobtava que un cantautor - protesta de l'època es presentés darrera d'un piano, era molt més habitual la guitarra; i la segona explicació és el simple fet de la logística: portar un piano dalt d'un escenari era molt més complicat que no pas una guitarra, també econòmicament. I no només això: en cas que s'hagués de córrer a mig concert davant la policia, era més fàcil emportar-se la guitarra a coll que no pas el piano!

En tot cas, un altre dia ampliarem la dicotomia entre el Llach de tecla i el Llach de corda. Encara que el piano també tingui cordes, ja ens entenem. Aquesta introducció era només per comentar que el disc "Lluís Llach a l'Olympia", enregistrat en directe en aquest teatre de París el 21 de gener de 1973, i editat el mateix any (en versió diferent a França i a Espanya), és de llarg el disc més "guitarrero" de Llach. I les guitarres hi sonen la mar de bé, amb molta força, i amb versions que superaven les originals enregistrades bàsicament gràcies a la contundència de les guitarres de Llach i de Laura: "El bandoler", "Aquell vaixell", "Com un arbre nu"...

Però de sobte apareix com un miratge una cançó nova i que, a més a més, està interpretada amb la suavitat d'un piano, i també amb una viola. Es tracta de "Novembre 72". Tot i que hi apareixen els aplaudiments del públic al principi i al final, és molt fàcil malpensar i considerar que aquesta peça la devia gravar en estudi i la va incloure enmig del directe, de manera molt semblant al que va fer molts anys més tard amb la cançó "Vaig i vinc". "Novembre 72", enmig de la contundència guitarrística del disc de l'Olympia, trenca esquemes, i al ser una cançó nova fins i tot pot considerar-se com una declaració d'intencions, ja que a partir d'aquest disc sí que ja trobem un Llach molt més abocat al piano que no pas a la guitarra, tant en els estudis com dalt dels escenaris.

Ens acaba de desconcertar del tot, però, una segona cançó tocada al piano: "Jo també he dormit a l'alba". Sens dubte, aquesta cançó necessita de piano. Però aleshores: van portar expressament a dalt l'escenari un piano per a interpretar-hi només una, o màxim dues, cançons? O és que aquesta també la va enregistrar a l'estudi? Són d'aquelles anècdotes o dubtes que queden per a la història dels enregistraments discogràfics, ja que molt probablement ni el mateix Llach se'n recorda de com va anar tot plegat...

Es busca

Home de prop de 60 anys, poc cabell al cap i molt pèl als braços, potes de gall fermes al rostre, se'l va veure massivament per darrera vegada ara fa 11 mesos a la petita localitat empordanesa de Verges. Fa 176 centímetres d'alt, té un posat de feblesa al caminar, espatlles caigudes, i uns ulls una mica tristos però delatadors de ser bona gent i tenir un cor generós. Portava a Verges una camisa fosca i un gorro per a cobrir la calvície. Alguns diuen que ha sofert una mena d'atac d'amnèsia i que vol deixar de fer d'ell mateix, i que per això s'amaga i no va ni a recollir premis que li donen, ni a la presentació de treballs que l'homenatgen. Han arribat veus que se l'ha vist recentment pel Senegal. Respon al nom de Lluís.

Si algú el captura, viu o viu, que l'assegui davant d'un piano i li posi un micròfon als llavis. Es recompensarà.

El públic de Llach: la renovació constant

He anat durant molts anys a concerts de Lluís Llach com per a fer-me una idea sobre els seguidors que té, si bé, és clar, tampoc n’he pogut fer una anàlisi científica ni m’he dedicat a fer enquestes entre els assistents als seus recitals.

Està clar que el seu públic ha estat molt transversal en quant ens referim a l’edat. És un dels temes més comentats: per molt que això que en diem “opinió pública” veiés en Llach un cantautor vell, cansat, amb cançons que fan adormir, etc., els seus concerts sempre han estat plens de gent jove, en una renovació constant que no es va aturar mai, i molt superior a la d’altres cantants de la seva generació. Reconec que en els darrers anys aquesta incorporació de jovent va ser menor: la barbaritat d’estils musicals i de modes que s’han menjat el mercat, el domini absolut en ràdios i televisions de cançons en anglès i en espanyol, o el fet que els joves catalans ja poguessin trobar, sortosament, una variada oferta en la nostra llengua, i no pràcticament només cantautors, en podrien ser algunes de les causes.

Els joves, n’estic segur, van ser els motiu principal de que Llach seguís molts anys dalt dels escenaris, a pesar de les constants intencions de plegar. No crec que l’haguéssim tingut 40 anys en directe si hagués observat que a les platees només hi havia cabells blancs. Ell va intentar anar renovant la seva música, sorprendre en cada disc, i hem d’entendre que també esperava que el seu públic canviés. No perquè volgués perdre el que ja tenia, però sabia que els majoritàriament consumidors de música, els que compren discos i van a concerts, són els joves. A més a més, per a molta gent es fa difícil seguir un mateix cantant o grup durant dècades, al meu voltant en tinc molts exemples, de persones que anaven als seus concerts durant molts anys però, pel que sigui, hi van deixar d’anar. A vegades la música, certes cançons o melodies, et porta a un passat que ja has superat, o que vols oblidar, o el que sigui, i també sovinteja la frase aquella de “m’agradava més abans”. Dit d’una altra manera, el públic o es renova o desapareix. Molts milers dels que van córrer a comprar una entrada per als seus darrers recitals ho van fer a mode de dir un adéu a algú que havia estat important per a ells en alguns anys de la seva vida, però que potser ara feia molt i molt de temps que no anaven a escoltar i ni coneixien els seus darrers treballs.

A pesar de la seva aparença, Llach sempre va voler mantenir un esperit jove, en la seva manera de parlar, les seves actituds, les seves col•laboracions amb grups de pop i de rock, la incorporació de potents guitarres elèctriques al conjunt... No sé si calia arribar a l’extrem d’actuar al Primavera Sound o al Senglar Rock (on finalment va haver de suspendre concert per malaltia), personalment penso que Llach apareixia com desubicat en aquests festivals, i també em feia patir especialment quan participava en concerts conjunts celebrats per causes vàries, sobretot al palau de Sant Jordi, i on la majoria del cartell el formaven grups de rock. Perquè una cosa és que hi hagi joves que s’incorporin als teus concerts, i l’altra és deixar-te caure allà enmig d’on hi ha pràcticament només joves i que hi van majoritàriament a escoltar un altre estil de música. Però bé, si ell s’ho passava bé fent-ho, doncs què s’ha de dir?

Foto: www.lluisllach.org

Respon-me

Cançó carregada d'emotivitat, i especialment sentida com la canta i com respon el públic només iniciar-se el disc "Gener del 76", "Respon-me" és la germana bessona d'aquella que diu "On vas amb les banderes i avions...". Però "Respon-me" sempre ha quedat més relegada, potser perquè sembla referir-se molt més estrictament a una guerra concreta, i en canvi "On vas" apareix més aplicable a tots els conflictes bèl·lics en general. També perquè Llach en moltes èpoques s'ha negat a exaltar fàcilment els que l'anaven a escoltar, a fer esclatar el públic, i amb aquesta cançó se'ns dubte és ben fàcil d'aconseguir, igual que amb "La gallineta" o "L'estaca". I sempre va preferir allò de l'etica junt amb l'estètica, i segurament l'estètica d'aquest tema no li va acabar d'agradar.

A més a més la lletra tampoc el va convèncer. Una vegada li vaig sentir dir que això de que "tots hem perdut, tots som vençuts" quedava molt bé, però que era una punyetera mentida, que estava ben clar que hi havia hagut vencedors i vençuts. Sigui com sigui, el disc "Gener del 76" de ben segur no seria el mateix si no s'obrís amb aquest tema, que potser ja està bé que es recordi per a uns anys concrets de la seva trajectòria i manera de fer cançons.

Amic que tants de cops em parles,
aquí assegut,
ulls abatuts,
mai no has sabut
dir-ne allò just
del nostre absurd.

I avui que tinc el cos ple d'ànsia,
la meva sang,
les meves mans,
els meus afanys,
aquests pocs anys
m'estan cridant.

Qui va vèncer?
Qui dels ferros forjats per les bombes
va fer un poble nou?
Qui va vèncer?
Qui damunt de tants cossos aixafats
va aixecar aquella casa per a tothom?
Qui va vèncer?
Qui del llit s'aixeca amb el dret d'anar
pel carrer sense sentir por?
Pots dir-m'ho tu?
Pots dir-m'ho tu?
Saps que ningú.
Tots hem perdut,
tots som vençuts.

I amic, renegaràs amb força
d'aquesta nit,
de qui som fills,
d'aquest destí,
del nostre ahir
que ens ha traït.

Però, amic, més que buscar respostes,
cal adreçar
el foc, la llar,
hem de guanyar
tots aquests anys
que estan cridant:

Qui va vèncer?

De Sol a Sol

Lluís Llach mirava de donar un fil narratiu a la majoria dels seus espectacles, i ho feia des de diverses vessants. Logicament, podien ser tot allò subjectives que vulguéssiu, perquè al cap i a la fi els temes de les cançons es relacionen o es deixen de relacionar segons convingui; i també per a un pot ser un fil narratiu anar combinant una cançó lenta o balada, amb una cançó ràpida o canyera, com feia quasi sempre; o això que va usar tant en les darreres gires (i que per cert a mi no m'agradava gens) de posar quasi totes les cançons noves, les del darrer disc, l'una darrera l'altra enmig del recital, en comptes de barrejar-les amb la resta.

Sigui com sigui, i veient que, efectivament, mirava de donar uns sentits concrets amb les tries de cançons dels concerts, no m'extranyaria gens que també per a ell tingués sentit de que, al llarg de la darrera gira, comencés l'espectacle amb un Sol, el de la cançó "Geografia", i l'acabés sempre (el recital pròpiament dit, sense comptar els bisos, moment en el qual tot es desmadrava) també amb el Sol del "Tossudament alçats". De Sol a Sol, anaven els darrers concerts de Llach. Com va dir una vegada en una entrevista, per a ell compondre era començar amb un acord a través del qual s'obria tot un univers de sentiments i passions, que el removien per dins. Per tant, hem de creure que de fet tot el concert era un immens univers que també s'obria amb un sol acord, i que també calia tancar-lo bé, i a poder ser amb el mateix acord, ja que també així fan la immensa majoria de cançons, començant i cloent amb el mateix acord.

I no és gens extrany que triés el Sol. Aquell Sol al que ja va dedicar una cançó al disc "Astres", aquell Sol que a "La joia" ens diu que espera que surti en aquell demà més digne, i després de que en un grapat de cançons ens parli de deixar-nos llum a la finestra, o que arriba la llum, o aquella llum que ens crema els ulls... No, no crec que fos gens casual que els seus darrers concerts comencessin i acabessin amb un Sol, i vulgués que ens emportéssim a casa aquest so (ja que ja diuen que després d'un llarg discurs, el que més es recorda és el principi i el final), encara que no ho fes conscientment; un acord d'altra banda preciós, molt brillant.

Anem a publicitat

Per la seva manera de pensar, Llach s'ha intentat allunyar el màxim possible de tot allò relacionat amb el que en podríem dir la publicitat de productes comercials, els anuncis i tot això. Tant ell com les seves cançons, que al cap i a la fi una cosa és l'extensió de l'altra. No sempre se n'ha sortit, però, i d'històries n'hi ha algunes.

Ja fa molts anys, als inicis de TV3, la Generalitat va fer un anunci amb la musiqueta de fons del "Cal que neixin flors a cada instant". No era la composició original, era una versió només instrumental, i no recordo gaire exactament quina idea "venia" l'anunci... Algú hi pot aportar una mica de llum?

Sé també que una botiga de roba va fer servir una imatge de Llach sense demanar-li permís per a publicitar una marca concreta de texans. Diuen que quan el de Verges ho va saber va fer retirar la seva imatge d'immediat.

Tampoc té gaires bons records de les campanyes electorals. Un federació catalanista va agafar allò del "més lluny, hem d'anar més lluny" de fons per als seus espots a televisió. Evidentment Llach es va posar com una moto i es van veure obligats a canviar-ho.

Ara bé, anunci que hagi sortit ell, només en sé d'un. Va ser de la revista "El temps", no fa gaires anys, i al costat del "Pitxi" Àngel Alonso, exfutbolista i exseleccionador de la selecció nacional catalana. Llach sempre s'ha vist molt implicat en tot allò que podríem definir com la cultura catalano-valenciana, i tot el que ha hagut de patir i està patint un sector de gent per a poder tirar endavant els seus projectes. La revista "El temps" és dels pocs mitjans de comunicació que creu fermament i sense amagar-se'n en la idea dels Països Catalans, i que a més a més es ven de manera força equitativa per tot el territori de parla catalana. I Llach i Pitxi Alonso representaven o representen molt bé la implicació en aquests Països Catalans, per la seva trajectòria, declaracions, etc. Lluís Llach va ser entrevistat molt sovint en aquesta publicació, i no m'extranyaria gens que l'anunci fins i tot l'hagués fet desinteressadament.

Llach ha estat coherent pel que fa al tema de la publicitat. De ben segur que ofertes per a posar la seva música a anuncis no n'hi han faltat. Però si deia que ni li agradava fer vídeoclips de les seves cançons perquè tothom s'hi imaginés els personatges o paisatges que vulgués, imagineu-vos si li podria haver agradat gaire que una música o cançó seva passés a identificar-se amb una marca de refresc o de cotxe!

Cançó de rem i de vela (n. XII)

Preciosa cançó, encert en la melodia donada a una encisadora lletra de Josep M. de Segarra. "Cançó de rem i de vela (n. XII)", el tema que tancava la cara A de "El meu amic el mar", és una altra d'aquelles peces que no se sap ben bé per què Llach va deixar guardada en un calaix, i no va treure ni per a la gira del "Poetes". Possiblement perquè un dels encants està en les segones i terceres veus que hi va incloure, però que hagués pogut simular amb instruments o amb la cantant Odette quan aquesta l'acompanyava. O potser perquè és una cançó molt "guitarrera", i durant molts anys Llach va agafar molt poc la guitarra en directe.

Té sensualitat i erotisme, i almenys a mi em pren totalment, sento i tot el so de les onades, la frescor de la sorra de la platja, i veig el capvespre damunt el mar. És com una germana de "La poesia dels teus ulls", a l'altra banda del mateix treball.

Tot i que ell la va discriminar, crec que aquest tema anirà quedant, i així va quedar demostrat, per exemple, quan va ser l'única cançó seva que va sonar a l'acte inaugural de la darrera Fira de Frankfurt.

Vaig trobar a faltar, en la darrera producció llaquiana, més temes com aquest, versionant grans poetes i grans poemes, perquè la lletra és mitja cançó, i que no només Martí i Pol fos el seu poeta de referència i li fes els textos a mida.

Entre les barques quan passa l’amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l’amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l’aigua.

Perquè a la platja hi arribi l’amor,
hem de tenir una miqueta de calma,
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i un aigua ben blava.

L’amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.

Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l’amor que es viu a la vora del mar
és un amor de molt poques paraules.

Entre les barques quan passa l’amor,
no vol ni plors ni gemecs ni rialles,
l’amor que passa a la vora del mar
és un sospir que batega com l’aigua.

La visió d'en Jap

El 25 de març de 2007 en Jap publicava aquesta vinyeta al diari "El Punt".

Un sol play-back

Que jo sàpiga, Lluís Llach només ha fet un play-back en un programa de televisió en tota la seva carrera artística. Poc després va reconèixer que no s'hi va sentir gens còmode, i que intentaria que no li ho tornessin a demanar. Va ser amb "El bandoler", en un programa de la Lloll Bertran si no recordo malament, i en la versió del "Ara, 25 anys en directe", que en aquells moments estava presentant.

O sigui, que a sobre que no estava gens acostumat a fer play-backs, a més a més va triar una cançó especialment difícil per a fer-lo, ja que havia de fer veure que posava cara de veu greu, i després de veu aguda, i a sobre estava enregistrada en directe... Realment, va ser bastant desastre la interpretació!

Per sort, ara els programes en general cuiden molt més les actuacions musicals, i les interpretacions en directe han guanyat molt terreny als famosos play-backs. Tot i així, Llach tampoc ha fet excepcionals actuacions a la televisió quan només hi ha cantat una cançó, ja que és un artista que sempre va escalfant la veu a mesura que avança el recital, i també la combinació amb els músics, la comunicació amb el públic, etc. Sens dubte, però, mil vegades millor en directe que enregistrat!