25 d’agost del 2008

I ara què en fem, d’aquest noi?



Diversos missatges al meu correu m’informen de la polèmica que ha sorgit sobre els “Onze Llachs”, i en alguns casos també em demanen que n’informi o en digui quelcom en aquest bloc. Gràcies a tots. Ho podeu llegir aquí: http://onzellachsmes1lagravaciooriginal.blogspot.com/

La veritat és que alguna cosa n’havia sentit, i ja esperava que tard o d’hora se’n sabessin més detalls. No deixa de ser un tema una mica rar i encara amb molts interrogants oberts, que esperem que, tal com promet el senyor Ignasi Teixidó, es vagin esclarint. Fins a quin punt aquell disc enregistrat fa més de 10 anys va ser obra d’Ignasi Teixidó, i fins on obra de Manu Guix? Com és que si Teixidó hi va posar tots els diners i la producció, Guix unilateralment va poder decidir que no es publiqués? Què deia exactament el contracte que, suposo, devien signar, i que per tant ha de ser la clau de si Guix va actuar sobre allò establert en el contracte o no?... Siguin quines siguin aquestes respostes, entenc perfectament l'enfadament de Teixidó si és que ell va tenir la idea original, s'ho va estar currant, i a sobre en va posar diners, i ara veu com Guix publica el disc sense ni tan sols esmentar-lo en cap entrevista.

El que està clar és que Manu Guix no és aigua clara. Amb la seva joventut i ja té massa punts foscos en la seva biografia. Ja la seva sortida de la companyia El Musical Més Petit, amb la que anava recollint èxits, va ser estranya i sembla ser que donada per un problema d’ego. La sensació amb el pas del temps és que a aquest noi se li van pujar els fums de ben jovenet de tants elogis com va rebre, i a partir d’aquí ha volgut aconseguir una carrera en solitari d’èxit a qualsevol preu, fins al punt de prendre part de la famosa acadèmia d’OT. La seva boca massa grossa l’ha delatat massa sovint: recordo com en una entrevista va comentar que el seu somni era tenir una casa amb piscina i jardí (perfectament respectable, però que després no vagi fent cançons sobre la pobresa i el que costa aixecar-se...); algunes de les declaracions que va fer sobre Llach tampoc van ser gens lluïdes... Ha tret el disc amb versions de Llach després d’haver fracassat totalment amb dos discos de temes propis, i, després del que ara es va sabent, sembla com si es tractés d’un as a la màniga que es guardava per si tenia moments de sequera en la inspiració o no li anaven bé els temes propis, com així ha estat. Que passava alguna cosa rara també es veia amb la seva web: quan més hauria d'estar en funcionament, entreu-hi per veure com la té! I amb el bé que s'ha acceptat el disc, i no ha fet ni gira de concerts ni res de res. Tot plegat força peculiar.

Jo he defensat el treball de Manu Guix sobre Llach perquè musicalment m’agrada, el trobo interessant, i perquè crec que sempre està bé versionar Llach si es fa ben fet, i més si això permet fer arribar les seves cançons a públics que habitualment no l’escolten. Una altra cosa és Manu Guix com a persona, que en això no m’hi volia posar, però que evidentment la cosa no pinta gaire bé, tot i que, com deia abans, caldrà saber més detalls de tot plegat.

Per cert, que no em desagrada gens com sonen les cançons de Llach en anglès!

La petitesa del país

I, com sempre, l’autoestima d’aquest país per la seva cultura, pels seus artistes i fins i tot per les seves polèmiques està sota mínims. Que jo hagi vist, cap diari s’ha fet encara ressò d’aquest tema, ni tan sols els més “nostrats” (corregiu-me si algú ho ha vist publicat en algun lloc), i per tant si no arriba a ser per l’invent dels blocs encara seria l’hora que ningú en sabria res. Diaris que després es faran ressò de qualsevol denúncia de plagi o petit conflicte entre artistes nordamericans o de qualsevol altre punt del món, o entre discogràfiques, però que no diuen res quan passen coses molt més a prop, a casa nostra; i estem parlant d’un disc de versions sobre l’artista que, cantant en català, ha venut més discos de tota la història, i sobre el disc en català que més discos i descàrregues porta aquest any. No sé si Ignasi Teixidó s’ha dirigit o no als mitjans de comunicació del país, però està clar que aquests, sobre aquest tema, n’haurien d’informar.

13 d’agost del 2008

Un disc de contrastos

"Somniem" (1979) està quedant com un dels discos més poc convencionals de l'àmplia discografia llaquiana. I això, parlant de Lluís Llach, un cantautor que no ha parat de renovar-se i d'intentar trobar noves sonoritats per a les seves cançons, no és poca cosa. Però jo més aviat el definiria com un disc de grans contrastos, en que la sorpresa és una constant, i que va arribar en un moment molt concret de la seva carrera.

Després de publicar treballs tan impactants i considerats conceptuals com "Viatge a Ítaca", "Campanades a morts" i "El meu amic el mar", difícilment el de Verges podia tornar a un disc de cançons senzilles i de cantautor "pur", com ho havia estat "I si canto trist" abans de tota aquesta producció. S'hagués considerat que feia un pas enrera. A més a més, Llach va fer el disc pensant en la seva retirada - va estar un any sense pujar als escenaris -, i això també va marcar les seves lletres.

Dins de tota aquesta rarera, el disc inclou algunes de les joies en majúscula de la seva discografia. "Vida" és la que més s'ha popularitzat, i sens dubte una de les millors lletres de la seva trajectòria, però a "Dibuix" hi trobem Llach en estat pur, el que es deixa anar i el que envolta a qui l'escola, i "Cançó d'amor a la Llibertat" és una peça injustament oblidada pel mateix Llach als concerts, i diria que per gran part dels seus seguidors. "Criatura dolcíssima" ens descobreix el Joan Fuster poeta, i té el seu ganxo la melodia composta. Però a partir d'aquí arriba l'altra cara de la moneda, aquells temes que han fet passar aquest treball a la història com a rar. A dalt de tot del podi, "La mula sàvia", considerada per a molts la pitjor cançó de Llach, i una demostració clara que a l'hora de fer cançons iròniques o satiriques va quedar sempre una mica coix; "Darrera les muntanyes" és un tema lentíssim, d'aquells que fan que molts considerin Llach un cantautor avorrit. I els punts se'ls marquen els temes que obren i tanquen el disc, i que creen divisió en les opinions; "Encara" recupera com a leiv motive el "Venim del Nord, venim del Sud..." que tanta fortuna havia fet en el disc anterior, però amb uns jocs de veus contundents i com si es tractés d'una marxa. Mentrestant, "Somniem" és una manera ben impactant de cloure el disc, tot un seguit de principis més recitats que cantats, de manera contundent, i que va in crescendo com una tempesta, fins que arriba de nou la calma.

Un disc, però, que cal escoltar perquè segurament és dels més profunds de Llach i en que hi trobem tot un ventall de temàtiques i d'estils que no es troben en cap altre treball. Segurament Llach no seria Llach si no hagués tret "Somniem", encara que per a ben pocs sigui el seu disc de referència del de Verges.

12 d’agost del 2008

Lluís Llach tornarà als escenaris, puntualment



Notícia extreta de Vilaweb.cat


La música de Lluís Llach tornarà a escoltar-se a un escenari. Serà al desembre en el marc d'un espectacle, iniciativa de l'actor Jordi Dauder, al Teatre Lliure dedicat al desaparegut poeta Miquel Martí i Pol. El seu representant però, ja ha matisat que es tracta d'un retorn puntual i que en cap cas reprèn la carrera musical. El cantautor de Verges va posar punt i final al seu pas pels escenaris el març de l'any passat .

L'espectacle al Teatre Lliure és una iniciativa de l'actor Jordi Dauder, amb qui Llach ja va col·laborar el 2004 per recordar el poeta de Roda de Ter. A diferència d'aquella vegada, ara Lluís Llach no cantarà, i només l'acompanyarà al piano. Completarà el repartiment l'actriu Sílvia Bel, coneguda pel seu paper recent de Colometa a 'La plaça del Diamant'.

2 d’agost del 2008

Parlavà


Aquí també és a casa i també el temps
hi transcorre lentíssim, entre dubtes,
plàcids enyors i algun escadusser
somni que els dies dallen, implacables.
Tant se val aquell rastre que vaig perdre,
sense saber-ho, una tarda llunyana,
embadalit com una criatura,
i tant se val aquesta fosca absència
que se m'entortolliga a les entranyes.
Tant se val tot. Aquí també és a casa.

Fragment de Suite de Parlavà, Miquel Martí i Pol.

És curiós com Lluís Llach sempre ha estat molt gelós de la seva intimitat, però en canvi ha tingut pocs problemes per a explicar a quins pobles residia, en quines cases... Per poc que se seguís la seva trajectòria, sabem, perquè ell mateix ho explica en entrevistes, que ha residit a Verges, a Parlavà, a Porrera, a la plaça Reial de Barcelona, al port Olímpic de la capital catalana... Potser és pel seu amor per l'entorn, per les seves ganes d'agrair als veïns la manera com l'han acollit i respectat sempre, o perquè ens vol fer més entenedores moltes de les seves lletres, aneu a saber.

Dels llocs on ha residit, però, Parlavà és l'únic que es va quedar sense disc dedicat o com a mínim cançó. Possiblement no hi va haver el moment, tot i que a Parlavà Llach hi va treballar de valent, sobretot per al disc "Torna aviat", i en certa manera li va servir per a recuperar una mica la inspiració. A Parlavà va ser on es va anar gestant una relació d'amistat més profunda amb Miquel Martí i Pol, que donaria els seus nombrosos fruits durant la dècada dels 90, i que per al mateix poeta va ser importantíssim: la seva estada al mas de Llach va propiciar la redacció dels poemes de "Suite de Parlavà", llibre altament recomanable.

I aquesta connexió amb el territori, amb l'entorn, Llach sempre l'ha volgut exterioritzar i compartir. No va parar fins fer realitat el desig que les cançons del "Verges 50" van sonar a la plaça del seu poble, tot i les dificultats que això suposava; també va ser sonada la presentació del disc "Porrera" al camp de futbol d'aquest poble del Priorat. I potser no es coneix tant, però també va ser multitudinària, la presentació del "Torna aviat" a Parlavà. Hi van assistir prop de 2.000 persones - en un poble que té uns pocs centenars d'habitants -, i va comptar amb la presència del mateix cor que participava al disc; va ser un concert d'aquells que els que hi van assistir tenen emmarcat, i a més a més Llach amb la seva habitual generositat va fer donació de la recaptació al poble, per a una pista esportiva.

La seva marxa cap a Porrera, però, va trencar en part aquesta intensa relació que s'havia començat a donar amb Parlavà, tot i que hi va continuar anant i ell mateix va declarar en més d'una ocasió que "és el lloc on realment m'agrada estar".

21 de juliol del 2008

Arbres


A més a més del mar, l'altre gran element de la Natura protagonista de les cançons de Lluís Llach són els arbres. Els arbres apareixen en tres portades dels seus discos ("Verges 50", "I amb el somriure, la revolta", "Verges 2007"), intuïts a la portada del "Viatge a Ítaca", en la contraportada a "Com un arbre nu", i al llibret interior del "I si canto trist".

I és que l'arbre li serveix com a metàfora fantàstica per a un munt d'arguments. Qui no ha vist en la seva vida arbres ben diversos, i que cadascun comporta una imatge ben diferent? D'arbres n'hi ha d'immensos, d'escarransits, de pelats i de frondosos, solitaris en un racó o formant un immens bosc, de fulles de formes i colors ben diversos, amb fruits petits o grossos, amb nius... Arbres cremant-se o arbres caiguts a terra, per la força d'una tempesta o per l'acció de l'home. I és que un arbre pot semblar d'allò més fort, i viure centenars d'anys, però al mateix temps ben fràgil i caure a terra en un obrir i tancar d'ulls. I ens donen ombra, i aliment, i fusta per a escalfar-nos i paper per a escriure o fer llibres que llegim.

I Llach, que això sap, ens els acosta amb imatges poètiques...
"... i així el seu arbre es desfulla en flor..." ("Darrera les muntanyes")

Com a racó de solitud...
"... com un arbre nu, com dibuix fet al vent..." ("Com un arbre nu")

Com a metàfores sobre l'esforç...
"... no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo..." ("Cal que neixin flors a cada instant").
"... van caient arbres i quan es fosc pensa en la seva mainada..." ("Cop de destral")

L'arbre com el "jo", que vol conservar les seves arrels, o que està ple de desig...
"... i perquè l'arbre no fruita sense arrels..." ("I ara de nou")
"... i jo l'arbre assedegat que a la riba està esperant..."

L'arbre com a símbol de cor, de casa o de país...
"... jo tinc per tu un niu en el meu arbre..." ("Un núvol blanc")
"... l'arbre del meu desig creix allunyat dels horrors..." ("Vull somiar el demà")
"... i a dalt dels arbres més bonics hi niuen els amors ferits per un tren..." ("A l'estació")
"... a l'arbre sec un niu implores..." ("Jo sé")

Arbres com a riquesa en sí, però que deixen de ser-ho per accions inhumanes...
"... dels teus camps de pell bruna t'arrabassen els arbres..." ("Palestina")

Però també com a obstacle a superar si són a terra i ens impedeixen el pas...
"... més lluny dels arbres caiguts que ara ens empresonen..."("Ítaca")

O com a simple element de l'escenari on se succeeix la història...
"... m'amagava darrera d'un arbre..." ("Que feliç era, mare")
"... tots els arbres els contemplen i ni el vent mou el fullam..." ("Tomb d'atzars").

15 de juliol del 2008

Jo, hi era?


Una de les finalitats de les samarretes de l'estil "Jo hi era" hauria de ser la seva perdurabilitat en el temps, que estiguessin elaborades a prova de bombes. Si no, no val la pena d'adquirir-les. Però veig incrèdul com a cada bugada les lletres de la samarreta que vaig comprar a Verges i que m'havien de recordar que havia assistit al darrer concert de Lluís Llach, es van descolorint sense remei, i que d'aquí a poc tindré una samarreta del tot negre.

No sé si vol ser una metàfora, de com passa el temps, o de com, com a país, anirem esborrant el record de Lluís Llach, o de que, quan s'acabi de perdre la llengua en la que aquest cantava, les seves cançons es deixaran d'entendre i no podran commoure tant com ho fan ara a tots els que els escoltin. En definitiva, la samarreta quedarà tota negra, sense cap signe d'haver-hi estat mai res escrit, mentre aquí ens seguim quedant en blanc davant dels atacs que ens fan dia i nit.

25 de juny del 2008

Bruixa



Fa uns dies em deixaven un comentari en que em demanaven que parlés de la cançó "Bruixa", tema no editat de Lluís Llach i que a molts ens va sorprendre quan el van emetre dins un programa de televisió pocs dies després del seu darrer concert.

Com ell mateix ha explicat, Llach sempre compon de memòria. És a dir, no es posa una gravadora al davant, apreta el rec i diu "a veure què em surt", sinó que comença a crear una música, i si al dia següent se'n recorda, doncs perfecte, i si no, vol dir que no valia la pena. Això fa que de ben segur existeixin ben poques cançons de Llach no editades, perquè si ell era capaç de recordar-la tard o d'hora l'acabava enregistrant perquè volia dir que li agradava. Per això ens sorprèn tan trobar ara peces com aquesta. I a més a més amb un Llach tan jove i amb la guitarra.

Sembla ser que no la va acabar gravant perquè la lletra la tenia incompleta o no li acabava de fer el pes. El mateix realitzador del programa de televisió, Lluís Maria Güell, el va estar ajudant a cercar rimes mentre preparaven el programa, i així va ser que van decidir enregistrar-la com estava en aquell instant. Però devia seguir sense agradar gaire a Llach, que no la va acabar enregistrant. La cançó, sense ser una meravella, té el seu ritme i la seva gràcia, però sincerament no me l'imagino enmig de discos d'aquella època, no m'encaixa amb cap dels discos de mitjans dels 70; potser per això la va descartar, perquè no hi acabava d'encaixar.

I bé, això de "Bruixa" és alguna metàfora sobre algú conegut? Digueu-hi la vostra, si voleu, que jo no ho acabo de veure clar...

S’ha d’oblidar, bruixa
el color rosa de la teva pell
i els teus aires d’ocell
que pluja i vent, bruixa
t’han espatllat la talla d’estarlet
dels teus anys primerencs.

Però, bruixa,
em plau l’estil del teu volar.
Ai, bruixa,
encara queden anys
per fer por als infants
quan s’adormin cap al tard.

I el pobre nas, bruixa
s’ha anat fent gros
a cops de constipats
preu del vol destapat.

Ai, bruixa,
t’estimes massa el teu treball
i oblides que em tens abandonat.
Jo t’espero cada nit,
però he de jeure sol al llit.

Les teves dents, bruixa
estan clavades dalt d’un campanar
els teus ulls emboirats.

Però, bruixa,
m’agrada el teu somriure amarg
dibuixa molt més els teus encants
el sadisme d’una dent
sota un nas ample i punyent.

Aquesta nit vine
tindràs el matalàs en el teulat,
una flor i un amant.

Ai, bruixa,
me'n ric del què dirà la gent
no saben
que amb tu s'està més bé
que amb alguna d'un convent
bleda i sense sex-appeal.

23 de juny del 2008

Enderrock

Cal agrair a la revista "Enderrock" la feina feta en aquests 15 anys d'existència, el haver ajudat a normalitzar un camp més que estava desert de les publicacions en català, fent-ho a més a més donant prioritat absoluta als grups i cantants que ho fan en aquesta llengua, i amb gran professionalitat pels recursos que, em consta, tenen al seu abast.

Dit això, però, també voldria comentar que no m'ha agradat mai la seva línia d'opinió o línia editorial, si en podem dir així. La idea que a mi em transmeten és que són d'aquells que pensen que quan més estrany sigui el cantant o el grup més bo és. Es desfan en elogis de noms que acaben venent quatre discos, perquè es veu que a Catalunya ja ens va, això, la cosa rara i poc exportable. La qüestió és que "rar", per a aquests periodistes, equival a qualitat, i això no sempre es correspon. La teoria aquesta de que si ets crític musical t'ha d'agradar aquest, aquell i l'altre. Aquest so "underground" de la música en català que s'ha intentat vendre tan hippie o progre ens ha fet més mal que bé. Si almenys els que el fan tinguessin bona veu... Jo personalment estic tip de veure com posen en altars discs com "Dioptria" de Pau Riba o "Qualsevol nit pot sortir el sol", d'en Sisa, discos que no estan malament però que són més llegenda que no pas el que realment van suposar. Excepte alguna cançó molt concreta, quanta gent se sap cap cançó d'aquests discos?

I aleshores fan la gran excepció: una vegada i una altra rememoren i recorden el concert del palau de Sant Jordi de l'any 1991 amb Els Pets, Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït. Ho han explicat tot, d'aquell concert. Que va ser important, però precisament potser que en passin pàgina, si volen que la música en català vagi endavant. En certa manera, els de "Enderrock" encara en viuen, i no és que precisament en aquells moments aquests grups aportessin gaire res de nou...

I a què ve tot això en un bloc sobre Lluís Llach? Doncs ve a que precisament aquesta doble política de "visca els rars" per un costat i "visca els 4 magnífics del rock català" per l'altre, a qui sempre li ha acabat tocant el rebre ha estat a les vaques sagrades de la Cançó. En moments puntuals n'han tret alguna bona entrevista o reportatge, però en general ha donat la sensació que els emprenyava que hi fóssin, que seguissin fent concerts i traient discos, com si els fes ràbia que una part important de la música d'aquest país cantada en català i amb un públic nombrós encara seguís estant en mans de Llach, Raimon o la Bonet. Una mostra clara és que mentre que, cada any que treia disc, Llach era escollit per part dels lectors com a autor del millor disc de l'any en cançó d'autor en els mateixos premis organitzats per la revista, "Enderrock" escollia qualsevol altra cantant, però mai Llach. El seguiment a concerts importants que el de Verges va fer en aquest temps també deixava molt que desitjar, i, en general, el volum d'informació va ser molt poca en comparació amb el que Llach va arribar a fer.

I això, tenint una sola revista en català dedicada a la música del nostre país, marca molt i deixa una part del públic potencial fora de joc... o emprenyat.

13 de juny del 2008

Un pont a l'Estadi Olímpic



Potser molts no recorden que "Un pont de mar blava" no només va ser portat a escena, pel que fa a Barcelona ciutat, en aquell doble concert del palau de Sant Jordi. Quasi dos anys després, el 30 de setembre de 1995, Llach interpretava també aquest disc conceptual ben a prop, a l'Estadi Olímpic de Barcelona. Si no em falla la memòria, va ser l'única vegada que el de Verges va actuar en aquest emblemàtic recinte, si bé no era l'únic protagonista d'aquell dia... i a més a més es pot considerar que fou un concert fallit.

Davant la petició de moltes persones que li havien demanat que tornés a interpretar aquest espectacle a "la ciutat comtal", Llach va veure l'oportunitat de fer-ho en el marc de la "Gran festa del civisme i la tolerància", organitzada per la Generalitat de Catalunya, i que també comptava amb la companyia Comediats i l'Elèctrica Dharma. Va ser una matinal de dissabte, en que prop de 50.000 persones, prèvia sol·licitud d'invitació per telèfon, es van acostar a l'Estadi. Va ser un matí ben estrany, recordo que era el meu darrer cap de setmana d'estiu, hi vaig anar amb molts amics, i l'ambient no és que fos una gran festa, com el nom indicava. Tothom estava com desubicat, i això de l'entrada gratis (jo no n'he estat mai partidari, dels concerts gratuïts) va fer que molta gent es dediqués a petar la xerrada en comptes d'escoltar la música. I qui ho va pagar va ser "Un pont de mar blava", obra complexa i que requereix d'atenció, i que va anar desenvolupant-se amb evident rostre de "encara no s'acaba!?" per part de moltes persones que van pujar a Montjuïc per a anar a passar l'estona, i que no eren seguidors de Llach ni, encara menys, coneixen el "Pont". Per mi Llach va fer una mala elecció - no ha estat l'únic cop que li ha passat -, l'ideal aquell dia hagués estat un seguit de cançons curtes, i tirant a animades, ja que l'altre cap de cartell era la Dharma, com deia, i la gent anava allà a moure's una mica, i no a seure al terra de les pistes d'atletisme durant 45 minuts seguits... A més a més, al ser a plena llum del dia, no hi havia ni els afectes de llums ni res de res del que s'havia pogut veure al Sant Jordi, i la veritat és que l'espectacle va deixar molt que desitjar. També recordo un Llach molt malament de veu (potser no li va això de cantar als matins?).

Resultat: així com al Sant Jordi les ovacions havien durat un quart d'hora, a l'Estadi encara no s'havien situat tots els músics a primera fila per a saludar que la gent ja havia deixat d'aplaudir. I jo que em volia fondre... Per acabar-ho d'adobat, una barra de ferro de l'Estadi em va caure sobre l'espatlla, deixant-me ben grogui. Segurament des d'aquell dia "Un pont de mar blava" està lluny, molt lluny, de ser un dels meus discos preferits de Llach.

5 de juny del 2008

Fent de jurat musical



La darrera cosa que envejaria de la feina que ha tingut Lluís Llach és quan havia de triar els músics que l'acompanyaven o deixar de comptar amb ells. En aquest sentit, les bandes o grups ho tenen molt més fàcil: són els que són, i en tot cas de tant en tant es pot dir: "va, en aquesta gira comptem també amb un saxofonista", i les responsabilitats recauen entre tots els components. En canvi, un cantautor està sol, ell sol decideix quin instrument necessita i quin no, ha de pactar percentatges, ha d'aprendre a gestionar personalismes... A més a més de tota la feina compositiva, d'anar decidint quan vol fer un nou disc, de triar si l'interessa fer una gira llarga o curta, etc., ha de fitxar els "jugadors" i els ha d'entrenar. Fa de directiu, tècnic i jugador alhora. Una feinada en la que, com dic, no m'hi voldria pas trobar.


Us l'imagineu dient a tots els músics: "mireu, durant un any busqueu-vos una altra cosa, perquè me'n vaig a fer una gira sol amb el piano"? I que tots s'ho prenguin bé, i que després d'aquesta gira els torni a dir d'actuar amb ell i tots li diguin que sí... O quan, en plena gira, un músic et diu: "m'ha fitxat en Bisbal i me'n vaig", haver de córrer a cercar un altre músic, i que aprengui ràpid tots els acords, solos...

Per això aquesta feina també deu tenir la seva part de bronques, de desenganys, de punyalades per l'esquena... Llach ha consevat molt bona amistat amb alguns dels músics que l'han acompanyat durant anys i ho van deixar de fer, i han tornat a col·laborar amb de manera esporàdica quan els ho ha demanat. En canvi, amb d'altres, i és sabut, han acabat com gat i gos, i aquesta part del món de la música no ha de ser gens gratificant.

1 de juny del 2008

El públic de Llach: els altres límits



Dels concerts que he pogut anar de Lluís Llach fora dels límits territorials de parla catalana, n'he tret la conclusió de que, en general, el públic està més abocat i el cantant més concentrat. No sé si a la seva terra tenia la sensació de sortir ja amb el partit guanyat o què, però la veritat és que els seus errors en els oblits de les lletres eren mínims, i que la veu sempre la tenia molt i molt atinada.

Això no em deixava gaire bon sabor de boca, tot i que fredament entenia que escenaris o províncies senceres que potser trepitjava una vegada cada vuit anys, calia deixar-hi un bon regust perquè mai se sabia si aquella seria la darrera vegada que hi cantaria. Per tant, dins del que cap, ho entenia.

En canvi, el tema del públic ja em costava més i encara em costa. Sé que Llach ha tingut èxit a Catalunya, i per tant no se li pot aplicar, ni molt menys, aquella frase de que ningú no es profeta a casa seva. Però sí que molt sovint veia als concerts un cert refredament de la gent, com si no es valorés prou aquest gran cantautor i tot el que havia fet. Llach es va fer un tip de cantar en pobles molt petits, possiblement dels pocs de la seva qualitat que podien veure en aquest poble en anys, i en canvi als pobles petits em semblava que era on el rebien de manera més freda. Potser ja sempre la gent és així, en aquests llocs.

Doncs bé, això que deiem. A Madrid, a Saragossa, a París... el de Verges rebia llargues ovacions i se li demanaven tants bisos o més que a Olesa o a Figueres, cosa que potser des d'aquí (Catalunya) ni ens imaginàvem. I té mèrit, o era quasi un miracle, que en aquests llocs seguís tenint públic, amb el boicot absolut que es va fer a la cançó catalana i se segueix fent des de quasi tots els mitjans de comunicació no catalans.

Foto: www.lluisllach.org

26 de maig del 2008

Amor particular



Em costa afrontar-me a escriure sobre les cançons o discos més coneguts i populars de Lluís Llach. Penso que la majoria dels que entreu en aquest espai ja n'heu sentit totes les explicacions i anècdotes possibles, ja que el mateix cantautor n'ha parlat sovint en entrevistes o al presentar les cançons, i per tant no sabré aportar res de nou o direu "això ja ho sap tothom!". Per tant, i ja em perdonareu, l'única manera que trobo per a parlar d'aquests temes més coneguts és des d'una visió estrictament personal, de vivència pròpia respecte el tema.


"Amor particular" no va ser una cançó en que hi entrés fàcilment. Jo era molt i molt jovenet quan es va publicar el disc "T'estimo", i la trobava molt lenta. Jo no tenia criteri musical, i per tant si era més difícil de cantar o menys i tot això per a mi era molt secundari. No dic que no m'agradés, senzillament no estava entre les meves preferides de Llach. He de dir en defensa meva que penso que a la majoria de seguidors de Llach quan els va començar a agradar més aquesta cançó va ser a partir del concert i posterior disc del "Camp del Barça". A la versió original sonava excessivament "prima", amb poqueta força en les cordes i en la veu de Llach. Va ser al Camp Nou quan es va veure la força i l'empenta d'aquesta cançó, la seva passió, la seva dificultat, i quan la lletra prenia tota la seva dimensió. Recordem, pels que no ho sàpiguen, que és un tema dedicat al públic, i que el títol el va prendre d'una obra de teatre que en aquells moments estava representant Josep M. Flotats, "Una jornada particular", amb la qual cosa es va crear tota una rumorologia de si la lletra la va fer més pensant en Flotats que no pas en el públic... Bé, ja les tenen, les grans cançons, també, aquestes llegendes, o històries, al darrera.

Com també moltes grans cançons tenen aquests dobles jocs, que cadascú se les pot fer seves i portar-les molt més enllà del seu significat inicial. Està clar que pot ser una cançó dedicada al públic, però a qui no li hagués agradat escriure aquesta mateixa lletra per a qualsevol parella seva en el moment de més enamorament? Ens trobem davant d'una immensa cançó d'amor, molt ben trabada, i segurament és una de les millors melodies de tota la trajectòria del de Verges. No hi ha cap dubte que amb el pas dels anys formarà part del repertori de cançons tradicionals d'amor d'aquesta petita cultura nostra. Com els bons vins, quants més anys van passant més bona sembla que es faci, i més gent la coneix i la taral·leja. Cada cop s'esperava més en els directes, si bé per la seva dificultat a partir dels 90 Llach la va incloure ben poc en el repertori habitual, i la reservava per als bisos només en algunes ocasions.

El tema és un in crescendo tant en ritme com de tonalitat, creant-se una estructura perfecte i amb un moment culminant, de clímax, com són els aguts dels "...que joooooo....". És la melodia perfecte, l'impacte, i d'aquelles que et fan pensar que si Llach hagués nascut als Estats Units aquesta cançó seria mundialment coneguda, al mateix nivell del "My way", amb la que hi trobo certs paral·lelismes.

Ell mateix en va fer algunes versions boniques, com la que interpretava a l'inici de la gira de "Un pont de mar blava", però també és cert que tenia una base instrumental massa bona, tant en el disc original com al Camp Nou, i per tant quan la cantava ell sol al piano és com si quedés massa senzilla, com si li faltés alguna cosa, com es pot escoltar al disc "Nu". És a dir, passa de ser una cançó sensacional a ser una cançó més del repertori.

En definitiva, és la cançó preferida de Llach per a molta gent, aquella que potser no entra de seguida la primera vegada però que després et pren i ja no et deixa, i musicalment és la cançó perfecta, la que tot compositor o cantautor voldria que portés la seva signatura, i segurament és un tema d'aquells que marquen diferències entre un cantautor - compositor més amb un dels grans del gènere.

Com t’ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

21 de maig del 2008

La tristesa (1)


La tristesa és “Infant de Beirut” i “Novembre del 72”.

La tristesa és la darrera mitja hora de “Salvador”, i veure totes les injustícies que es van produir aquells anys i que ningú no ha pagat per elles.

La tristesa és veure’t plorar quan comença el darrer concert tot escoltant els acords de “Geografia”.

La tristesa és el “Campanades a morts” a Vitòria, i saber que les víctimes no troben resposta.

La tristesa és veure com cap mitjà de comunicació de casa nostra es fa ressò amb crítiques o cròniques del concert de presentació del disc més venut en català del darrer any, i en canvi dediquen planes i més planes a informacions buides.

La tristesa és la “Lluna” del Tranuites, i “Un himne per no guanyar”.

La tristesa és escoltar “Vell és tan bell” al Liceu, l’emoció, la llàgrima.

La tristesa és no haver nascut abans per haver pogut gaudir de més concerts.

14 de maig del 2008

Llach i els periodistes

Lluís Llach ha mantingut públicament molt bones amistats amb periodistes de primera fila del nostre país. O potser caldria dir-ho al revés: moltes primeres espases periodístiques es mostren públicament fascinats per la figura i l'obra de Llach, segurament en un percentatge molt més elevat del que realment existeix a la nostra societat.

Periodistes com Antoni Bassas, Jordi Basté, Mònica Terribas, Oriol Soler, Xavier Grasset, Miquel Calzada, Toni Clapés, Joaquim M. Puyal, i d'altres noms consagrats en menor mesura, s'han declarat grans seguidors llaquians, i la majoria d'aquests grans amics personals. A vegades fins i tot he pensat que per acabar essent algú en el periodisme català, si més no presentador d'un programa de ràdio del matí en una emissora important, has de ser fan de Llach!

Potser Llach encara vincula per damunt de tot la premsa amb la llibertat d'expressió, recordant com molts periodistes, a l'igual que cantants com ell, se la jugaven en anys foscos, publicant informacions que no agradaven al règim, donant veu als que no en tenien... I potser per això aquest acostament fàcil al món periodístic. També, és clar, pel contacte que hi ha de mantenir constantment, amb entrevistes i tot plegat.

Però segurament res és del tot casual. Una persona que es vol dedicar al periodisme generalista i d'actualitat, dirigir-ne programes, i a més a més fer-ho en català, amb tota la càrrega extra que, ens agradi o no, això sempre comporta, vol dir que té un poc o un molt interès per la política de casa nostra, per la seva història recent, per la lluita per les llibertats... I és clar, en tots aquests terrenys, d'una manera o altra, hi entra sempre Lluís Llach. Dit d'una altra manera: no és el mateix dedicar-se a fer de paleta (i ho dic amb tots els respectes), en que no és necessari per al teu dia a dia conèixer gaire res de la història recent d'aquest país, que dedicar-se a explicar l'actualitat, ja que tots venim d'un lloc i d'uns esdeveniments concrets.

I d'altra banda, Llach ha tingut clar sempre que la informació és poder, i que és bo estar a bones amb els periodistes. Atenció!, no dic que la seva amistat amb en Bassas o la Terribas no sigui sincera, però sí que és més "important" per a ell estar bé amb gent que s'anirà trobant i que, potser, en alguna entrevista el collaran, que no pas amb qualsevol altre seguidor que se li acosti. Al cap i a la fi, els recursos per a una persona que només canti en català, les maneres de promocionar-se, el "merchandaising", sempre seran molt limitats, fins i tot per al mateix Llach, i per tant més val que et deixin una mica bé les vegades que et deixen sortir als mitjans de comunicació. I Llach sembla que ho ha anat aconseguint, ja que fins i tot en entrevistes a diaris que en podríem dir del tot oposats als seus valors l'han tractat molt bé en reportatges, cròniques i crítiques. Majoritàriament, perquè n'hi ha que no tenen remei.

10 de maig del 2008

No plou


Suposo que el títol, en un dia com avui en que per fi sembla que l'aigua del cel es deixa veure, no deu ser el més adient. Però la veritat és que la idea d'aquest text m'ha vingut al cap al veure que plovia de manera força contundent, i he pensat en una estrofa d'un altre cantautor que fa referència a que al seu país la pluja no sap ploure. I aleshores he dit: coi, en Llach, ben poc parla de la pluja en les seves lletres, per a Llach no plou mai.

I així és. Deu tractar-se dels lletristes, poetes, o digueu-ne com vulgueu, més secs que hi ha. Tots sabem que als poetes sovint els ve la inspiració a partir de fenòmens meteorològics. Doncs no és el cas de Llach, al que la pluja el deu inspirar ben poc. En els seus treballs hi apareixen núvols, vents, llunes, astres i sols, però ben poca pluja. Tan sols tres lletres escrites per ell en fan referència:

- "Terra": ... on sí que hi neva, on sí que hi plou ...
- "Arran de terra": ... la pluja em dugui al riu ...
- "Novembre": ... vent i pluja, amargant, pell ardent de l'amant ...

O sigui, a més a més, dues d'aquestes lletres són de temes en que parla de la seva mort, i en que ell la pluja ja no la veurà, i en la tercera hi adjunta la paraula "amargant". Certament, a Llach l'inspira ben poc la pluja!

Com sabeu, el percentatge de cançons que ha compost en que la lletra és d'altres és ben petit. Doncs entre aquestes ja hi ha molts més textos en que hi plou que no pas en els redactats propis:

- "A cara o creu" (Josep M. Andreu): ... has de rebre pluja i sol ...
- "Ara mateix" (Miquel Martí i Pol): ... la pell d'aquest retorn acumula la pluja ...
- "La casa que vull" (Salvat - Papasseit): ... no molt lluny dels pins, que la pluja amainen ...
- "La idea podria enamorar-te" (Joan Amèric): ... un temps de pluja irreversible ...
- "Lentament comença el cant" (Miquel Martí i Pol): ... pluja d'or, domini encès ...

6 de maig del 2008

Seixanta

Li deu agradar, a Llach, fer-se gran? O deu ser dels que, sobretot quan canvien el número del davant, els hi entra una depre que és massa? De sempre Llach sembla que ha tingut molt clar que en aquesta vida només hi som uns anys, que cal aprofitar-la, i que la vellesa és una etapa més que cal gaudir. Ha fet broma molt sovint als seus concerts amb la seva edat, i ha mostrat autèntica devoció per vells republicans o vells savis, als que sempre s'ha volgut emmirallar, tant en entrevistes com en cançons. Sovint ha dibuixat ell mateix el seu futur com un vell rondinaire amb bastó pels camins costeruts de Porrera, o els no tan costeruts de l'Empordà. Crec que no, que a Llach no li importa envellir, i ho fa content de la sort que ha tingut, i de la sort que tindrà. Tot i que mai es pot treure del rostre la seva mirada d'infant, i el seu constant acostament als joves, tant músicalment com reivindicativa. Potser és que Llach té clar que totes les etapes de la vida tenen coses bones i boniques, i sobretot que serveixen per a APRENDRE, aquest constant aprenentatge que sempre ha cercat i que ha trobat tant en joves com en vellets.

Llach, doncs, arriba als seixanta, i pot mirar enrera amb orgull, però sobretot al present ben content de com pot viure i satisfet de les opcions que ha anat triant i l'han portat on ara es troba, potser molt a prop de la seva Ítaca.

Ah, i per cert, Per Molts Anys!

5 de maig del 2008

Brillants Onze Llachs



Primer disc que un cantant de manera íntegra dedica a versionar Lluís Llach. Manu Guix ha agafat onze cançons del de Verges i les ha fet ben bé a la seva manera. I el resultat, tot i que no perfecte, és molt brillant. Per fi algú versiona Llach de manera contundent, pensada i ben treballada, fent-se les cançons completament seves i pensant que, tot i tractar-se d'un personatge històric, mític, o el que n'hi vulguem dir, els seus temes es poden tergiversar i retocar, jugar amb ells, com al mateix Llach li agradava fer.

Manu Guix aconsegueix un so molt propi i al mateix temps, en la majoria de composicions, se segueix traspuant la saviesa musical de Llach. M'agraden les versions que són això, versions, i no còpies mimètiques de l'original. Però també he de dir que entenc que una versió ha de conservar el rerafons del tema del que parteix, perquè si no és una cançó completament nova. Per això penso que Guix s'equivoca amb temes com "Roda" o "Al teatre". En aquesta segona l'escabatxinada és total, i ambdues són temes completament nous. Sort n'hi ha que tenen una primera estrofa en que Manu Guix copia l'original, perquè si no ni se sabria que ho són. Fins i tot algun malpensat creu que es tracta de músiques que ja tenia compostes, i que va cercar la lletra de Llach que li anava millor al que ell ja havia fet.

En canvi, clava "Per un tros del teu cos", "A cavall del vent", "Vida" i "A força de nits". Perfectes, res a dir-hi, sonen modernes, canviades, agradables, encisadores a la seva manera. No canvien en excés "Un núvol blanc", "Amor particular" i "País petit", però les interpreta fantàsticament bé i en moments els dóna nova vida. Segurament, i com va dir en una entrevista, deu trobar que aquestes peces ja són tan perfectes que no els calen gaires arranjaments més. "Que tinguem sort" no m'acaba de convèncer del tot, si bé s'ha versionat ja tant - fins i tot el mateix Llach - que comença a ser difícil de fer-li canvis que realment valguin la pena. I curiós el tema de "Despertar": el mateix Guix la va incloure fa uns mesos al disc col·lectiu "Si véns amb mi", i al veure el títol a "Onze Llachs" ja m'esperava trobar-hi la mateixa gravació. No obstant, i en un gest que demostra de nou que no ha fet aquest disc per a cobrir l'expedient sinó que se l'ha currat, el jove cantant ha estat prou bo per a fer dues versions completament diferents d'aquesta cançó, tot i que he de dir que m'agrada més la de l'homenatge col·lectiu.

I és clar que la tria és molt personal, i que Llach té tantíssimes cançons que tothom hi trobarà a faltar aquesta o l'altra. Però en el meu cas deixeu-me dir que no entenc com no s'ha atrevit amb "El jorn dels miserables", que l'hi hagués anat com anell al dit. Potser ens sorprendrà amb aquesta, o alguna altra cançó, en els concerts? Estaria bé que fos així.

28 d’abril del 2008

Evidències


Ja fa uns quants anys es va organitzar un doble concert, a Barcelona i a Madrid, d'aquests solidaris, amb la intervenció de diversos grups, dels de més renom del moment del panorama estatal. El retransmetien per televisió, i anaven connectant ara amb Madrid, ara amb Barcelona. Com que alguns dels que hi actuaven em cridaven l'atenció, em vaig gravar el concert, i vaig deixar la cinta VHS posada a l'aparell.

Al cap de ben pocs dies vaig enganxar per sorpresa la repetició del concert de Lluís Llach al Palau de Sant Jordi en que presentava "Un pont de mar blava". Ja estava en la recta final, i vaig ser a temps de posar el vídeo a gravar quan interpretava "Que tinguem sort". Tot i que ja tenia gravat el concert de la primera vegada que l'havien fet, tenia l'esperança de que després d'aquesta cançó en posessin alguna més que no havien posat en la retransmissió en directa pel tall per a mi brusc que van fer-ne. No va ser així, però bé.

Van passar els mesos, i un vespre em va donar per mirar de nou aquell concert solidari. No estava malament, alguns grups i cantants millor, d'altres no tant. Quan va finalitzar, em va aparèixer tot seguit - ni me'n recordava - el rostre d'en Llach cantant sol al piano, enmig d'un munt de llumetes enceses al Palau, el "Que tinguem sort". Va ser un impacte. Tot i que els grups del concert solidari eren de primera línia, no es podia ni comparar amb la bellesa de la melodia d'aquesta cançó, la veu tan especial d'en Llach, la comunió amb el públic... Molts dels grups que acabava de veure portaven no sé pas quants músics, algunes de les cançons me les sabia volgués o no perquè les havien radiat mil vegades per tot arreu... En canvi, en Lluís apareixia tot sol, només amb el seu piano, ja a les acaballes d'un concert que havia durat més de dues hores, i en canvi la qualitat musical, i la de la "posada en escena", el que transmetia, eren mil vegades més atraients que tots aquells que l'havien precedit a la tele. Va ser un moment en què per a mi es va posar en evidència la diferència entre qui és un geni, i qui es dedica simplement a fer algunes cançonetes que enganxen durant un temps amb el públic. Em vaig quedar ben escarxofat al sofà, per una sola cançó, per un sol moment.

25 d’abril del 2008

Lluís Llach: "neofachas como Aznar llegan al poder hablando de pureza y justicia, ¿cómo se atreven?"


Entrevista publicada a larepublica.es, el 14 de novembre de 2006.

Lluís Llach no es tan sólo un producto musical, no podemos encasillarlo tampoco en las exclusivas denuncias social y política. Pero sería injusto definirlo por aquello que no es. Lluís Llach es uno de los productos culturales más completos que hemos tenido la suerte de compartir en este país. Es un producto que ha educado y formado a muchos, con su poesía, con su palabra, con sus estilos musicales siempre inmersos en la innovación y la ruptura con lo establecido. Ha tenido siempre la palabra adecuada en el lugar preciso, pero además, siempre se ha brindado a la lucha solidaria, a la denuncia de las injusticias.

JULIO CASTRO Y ANA DELICADO | 16 11 2006

Más de dos décadas escuchándole y siguiéndole cuando se ha podido, él, en cambio cuatro décadas de profesión en los escenarios y en la discografía. Le avalan tantas cosas que es imposible enumerar todas. Baste decir que, para colmo, tras el personaje del escenario, detrás del piano, detrás del genio musical y de la dulce voz que a veces se endurece, se esconde una de las mentes más claras de nuestro cada vez más pobre panorama político. Una vez más, ahora desde nuestras páginas, y un rato antes de su despedida de los escenarios en Madrid, denuncia la situación política y social en todos los ámbitos que tocamos, y ofrece su visión particular de diversos y peliagudos asuntos. En esta despedida musical, en este traslado, esperemos que no aparque muy lejos, porque se le echará de menos.

¿Se hacen largos 40 años de giras y conciertos?

No, en absoluto. Es un trabajo muy hermoso en este aspecto. Se hacen largos los kilómetros, pero eso es normal.

Si los traducimos a términos de compromiso político, social y cultural...

Son largos, porque normalmente, cuando una persona empieza una actividad de este género a los 18 años como me pasó a mí, hay muchas posibilidades de que el sistema te vaya ganando, te vaya comprando, y resistir no es fácil. Todo te invita a la banalidad, a los laudos y festejos, y empiezas a vivir en una nube. En la música moderna pasa mucho así. Intentar mantener un cierto equilibrio personal interior que te permita durante mucho tiempo que la estética y la ética vayan juntos y equilibrados (al menos pretender, no digo que uno lo consiga), no es fácil, porque te encuentras con casas de discos, medios de comunicación que dan por hecho que lo normal es canción de consumo gilipollas y tú si no vas bien rodeado y defendido en tus parámetros interiores, es muy difícil.

¿Es compleja la complicidad con el público?

Compleja sí, pero es inexplicable. Creo que es compleja porque no tenemos buena memoria. Creo que las dos Españas existen porque el PP en menos de 10 años ha hecho resucitar las dos, así que cuando es tan fácil resucitarlas, con ocho años de gobierno y un poco más de oposición, quiere decir que las dos Españas existen. Yo diría que Madrid es el resumen de estas dos Españas, porque es una ciudad que por un lado, en sí misma, es la esencia de lo que es el poder, y por tanto hay toda una clase ligada al poder y desde hace casi siglos, y por lo tanto hay unos remanentes en estas clases políticas y administrativas que dominan el poder, muy difícil de pasarlas por encima. En el Estado español hemos tenido la mala suerte de que el poder siempre ha sido de un reaccionarismo yo diría impenitente. Somos un mal ejemplo en Europa y en el mundo. Y todo eso convive con el otro Madrid, que es el Madrid que se entronca con el Madrid progresista, con el Madrid republicano, con el Madrid antifascista y que está muy vivo. Y ese Madrid queda semioculto detrás del Madrid del poder, y yo supongo que la gente que viene a mí es de este, porque si es de otro entonces quiere decir que lo hago muy mal.

Es una gente que desde hace 40 años me ha ido aceptando y se ha ido renovando porque, no sé qué pasará, pero ayer había una mayoría de gente bastante joven y entonces dices: bueno y a esta gente, quién les ha dicho que han de venir aquí... yo supongo que es bastante complejo, para mí inexplicable, pero el único camino que veo es entroncar con esa España con grandes ansias de libertad, con tradiciones republicanas muy ahondadas, la comprensión de pluralidad aunque solo sea sospechada, de que hay cosas que no se han esclarecido aunque insistentemente les digan que hay los buenos y los malos y entiendan que puede haber matices... yo imagino que la comunicación es con este sector. Otra cosa no me explicaría.

¿Cómo está, a tu juicio, el panorama musical en nuestro país?

No está en un buen momento, entre otras cosas, porque lo primero que falla es la propia industria. La música normalmente ha sido una cultura muy industrial. No tiene que ser forzosamente así. Lo que pasa es que deja de ser industrial. La industria ha tenido siempre un soporte para vender. A partir de los años ’90, 2000, la industria se queda sin soporte. La música pasa por otros canales que la industria no domina, como Internet. ¿Qué pasa? que la industria está patas arriba. Y por lo tanto está intentando controlar el poder sobre la productividad económica del sector y al mismo tiempo ve que no hay futuro posible. Se están haciendo intentos muy astutos, como lo del i-pod de Mac, y por lo tanto la gente que empieza música actualmente lo tiene muy mal. Tiene un campo de libertad muy grande, ya que no han de tener el miedo de antes de hacer concesiones a la industria para que te hagan caso. Es igual, ahora no te hacen caso de ninguna manera fuera de que no hay interés en canales muy precisos pero ya ligados a poderes mediáticos: Prisa, El País, 40 principales, SER etc. O entras ahí, y pagas los precios que se deben de pagar por estar ahí (o en otro grupo) o no hay manera.

A nivel creativo, en los países catalanes hay mucho movimiento y a mí me parece que en el Estado también. Lo que pasa es que va por unos canales que no son los normales, a los que estábamos habituados. Es decir, no pretendas ver algo interesante en la televisión. Casi nunca ha pasado. Está todo muy confuso.

Tú supiste adaptarte a los medios electrónicos desde el principio, pero hay gente que empieza y que no tiene estas posibilidades. ¿Crees que las administraciones (que son muchas ya) hacen su trabajo?

Aquí no. Creo que la tentativa más hermosa en este aspecto se hace en Brasil. Lo hace un Ministro de Cultura que es un pirado de la música, muy progre, que tiene el permiso (si lo renombran, que no sé) de la presidencia de la República brasileña para que lleve adelante un programa de ese género. Allí se hacen cosas muy interesantes: apertura de canales de comunicación y de creación completamente distintos de los normales. Pero yo creo que, de la misma manera que el sistema que se cae está patas arriba, el sistema que están haciendo está empezando a poner sus patitas. Es una época en la que vivimos todos muy despistados. De todo lo que yo conozco (y he tenido el privilegio de que me lo explicara él) me parece que lo más interesante es lo que se hace en Brasil, que es una sociedad tan nueva, y que viene de unos problemas económicos tan inmensos, que para ellos es muy posible hacer un salto revolucionario sin tener que luchar contra las estructuras anteriores. En cambio aquí, venimos de unas sociedades más complejas, burguesas, etc., donde todo eso está no sólo controlado por la ley sino controlado por usos y costumbres sociales, y saltarse eso es mucho más difícil.

A mí me parece que en este aspecto hemos de intentar crear nuestros espacios y mirar mucho qué se está haciendo por ahí. Estamos en un momento en el que se debe apostar por la mejor idea no salga de aquí o de París. Puede salir de Sudáfrica, o de México, o de Brasil. Como puedes imaginar, hay infinidad de gente que se está haciendo esta pregunta que nos estamos haciendo nosotros. Y aquí yo creo que el poder va absolutamente despistado. Yo no he escuchado a ninguna Ministra de Cultura monárquica socialista que me dé ninguna solución o ninguna orientación, y en la Generalitat, en la Consellería de Cultura, están en un lenguaje, en este aspecto, completamente decimonónico. Están en otro sitio, se les escapa.

En torno a la política
¿Crees que las libertades ciudadanas se van incrementando con el tiempo? ¿Qué nos diría en Siset?

No, no hace falta, yo ya soy l’avi Siset, creo que estamos en una rebaja de las libertades, sobre todo mirado en macro-estructura. En el mundo, en general, hay un empobrecimiento de las libertades adquiridas. Es posible que haya poblaciones que antes no tenían esta posibilidad y ahora se les abra. Pero aquellas sociedades tenían ya espacios de libertad adquiridos, y yo creo que ahí vamos a menos. La preparación de eso viene de muy lejos. La gente piensa en Bin Laden. Yo no. Yo pienso que todo eso empieza cuando suben al poder un triunvirato que le llamo diabólico por lo papal, de Juan Pablo II, de Reagan y de Thatcher. Es una gente que lo que hace es poner las bases del neoliberalismo más bestia, la escuela famosa de Chicago, (que además dicen los economistas buenos que son los más idiotas de todos), y que a partir de ahí, ayudados por los grandes lobbies que necesitan un capitalismo salvaje y deshonesto, todo eso va haciendo un caldo de cultivo, con la retirada del socialismo, sobre todo el europeo, de contrapeso. Lo del muro de Berlín es relativo. Lo que es importante en el socialismo europeo es la rendición que hacen de cuestiones éticas y que el socialismo francés tenga que acabar con punto final, el italiano (huido en Túnez) en danzas del vientre, Papandreu por otro lado, y el Felipe González axioma de la listeza política española habiendo practicado nepotismo, terrorismo de Estado etc. Todo eso sucede en un momento muy importante en que se tenía que responder a la conformación de este neoliberalismo.

Y esta izquierda totalmente cretina, totalmente estúpida sin ningún sentido de su función histórica, lo que hace es traicionar a los aspirantes a ciudadanos de izquierda y los deja sin instrumentos ni éticos ni formales, porque lo hacen tan mal que lo que provocan es la llegada al poder de las derechas, y así pasa en toda Europa, los Berlusconi, los Aznares, los Carmanlis, los Chirac son el fruto del fracaso de esta izquierda. A veces hay fracasos electorales. Esta izquierda no sólo fracasa electoralmente sino que se queda sin moral, sin instrumentos éticos con los que luchar contra la derecha. Es por eso que fachas, neofachas como Aznar llegan al poder hablando de pureza, hablando de justicia, y dices: ¿cómo se atreven a esto, ellos que son los herederos de los embaucadores de siempre?

Se atreven, simplemente, porque la izquierda no sólo ha dejado de hacer su función, sino que ha traicionado su función. Ahí es cuando llegan los Bushes, los Berlusconi, y el neoliberalismo se impone no como una opción política sino como la única manera de tirar. Y además, no sólo eso. Además, esta izquierda está amputada por todos lados y ni tan siquiera ofrece recambios. Yo no veo ninguna izquierda que me diga que se va a acabar el latrocinio financiero que representa el movimiento libre de capitales, que puede arruinar países, que no paga impuestos, etc. No hay ni uno. Lo que hacen es la gestión de un sistema de derechas, pero de extrema derecha y el sistema económico corresponde no a una derecha moderada, corresponde a un sistema de derechas de ultraderecha. Pretenden gestionarlo siendo de izquierdas, lo pretenden gestionar con estos matices de izquierdas. Y por eso se encuentran con estas contradicciones, que al final acaban perdiendo el norte.

Pasamos tiempos aciagos por eso. Los papeles no están definidos, sino que son traicionados. Y cuando buscas la complicidad (hablo de la izquierda alternativa de poder, la izquierda más radical, la que no hace estos planteamientos es otra cosa).La cuestión política genérica está fatal.

Zapatero tiene ideas progresistas, quizá, pues sí. ¿Cómo lo hará? Pues gobernando un sistema absolutamente de ultraderecha. Si ha de contentar a los de siempre, los poderes económicos, los poderes fácticos, ¿cómo lo hará? Con matices. Vale, de acuerdo, deja casarse a los gays. Gracias Dios mío, está muy bien, es muy importante para las libertades individuales, pero a nivel de lo que es importante en política, que es el cambio de estructura para cambiar el mundo y funcionar de otra manera, es un cachondeo. Yo lo veo así.

Hablando de los conflictos internacionales más grandes, porque conflictos internacionales hay muchos, ¿cómo los ves? ¿Se agravan conflictos como el de Palestina? ¿O l’infant de Beirut sigue ahí?

Eso va mucho peor, porque yo diría que antes, lo de que la política defendía la economía, era más o menos sabido: ahora ya se sabe que la política es un instrumento de la economía, la usan los poderes económicos, y esto es aceptado así.Por lo tanto, ahora a los políticos no se les pide “altura de Estado”, visión de Estado. Y si no, no se entiende que un Bush pueda ser presidente de verdad (más allá de las pasiones sexuales personales, este señor no lo puede ser). Igual que en la vieja Europa, un Presidente del Consiglio Italiano que ha de estar continuamente haciendo leyes para no ir a prisión no sería recibido en ninguna mesa decente, etc.

Creo que la cualidad política es absurda, y entonces los lobbies, como son los grandes petroleros, los lobbies informáticos, antes encontraban gente que defendía sus intereses, pero con una cierta visión, yo qué se, un Carter... es que si me apuras, hasta los Kennedy, que representan intereses muy concretos. Es que, hasta Reagan, a ver, no hacía lo que estos.

Estos no, estos ya no han de pasar casi cuentas a ningún tipo de ética ni de moral universal, y entonces: ¿se acaba el petróleo en los próximos 50 años y...? ¡ostras! ¿cómo tenemos eso?: pues vamos allá y hostias limpias y pam, se matan los que sean.

Tenemos un problema en Israel (el Estado de Israel, porque yo no digo nunca “los judíos”) que está efectuando el escarnio más impensable que uno pueda imaginar a su propia historia: está haciendo a un pueblo que tiene a su merced lo mismo que hacían los nazis con ellos, rompiendo huesos a los jóvenes, asesinando,... esto es así, pero ¿qué hace la vieja Europa? Absolutamente nada.

Se han perdido todos los parámetros, que la política internacional, con todos los problemas que tenía de traiciones, de deshonestidades, más o menos intentaba llevar una cara limpia. Pero eso ya se acabó. Estamos en un mundo donde lo que funciona es que el que llega primero es el más fuerte. Y en esta política el mundo se puede encontrar en cualquier situación, en cualquiera. ¿Quién te dice que si Bush no ganase las elecciones no le encantaría entrar en Irán? Lo van a dejar así, y espero que el que gane no tenga ganas de entrar, pero el sentimiento de la gente de la calle es que estamos en manos de locos.

¿Los hilos de la economía, tú crees que los manejan, o más bien se les han ido las riendas?

Yo creo que los hilos de la economía manejan la política. Nosotros habíamos aprendido hace muchos años según la teoría política que la política maneja la economía en función de los intereses... Bueno, eso hoy en día es de un infantilismo tal que lo de Astérix es mucho más serio. Hoy en día esto se acabó, son los grandes poderes económicos los que se hacen servir de la política según sus intereses, y eso se ve claramente.Cuando empieza la mundialización (y yo estoy por la mundialización de la justicia y demás), se trata de las grandes multinacionales, a las que los controles estatales ya les molestan para sus asuntos, y que necesitan la explotación de los países más pobres del mundo para poder crear riqueza y demás. Y ves cómo los políticos se ponen a trabajar, a pesar de que pagan precios inmensos (chomage en Francia, aquí problemas de competitividad en el textil,...) pero es igual, porque se han de poner al servicio de las grandes empresas.

¿Qué eso nos lleva al progreso económico? Pues no lo sé, porque la distancia entre la riqueza y la pobreza es cada vez mayor; lo dicen los economistas, yo no sé, tenemos continentes enteros condenados. ¿Dónde está todo eso?Creo que la sociedad ha de intentar encontrar un punto de inflexión, y espero que todas esas reuniones que hay, el Foro de Portoalegre, Praga, Génova, lleven a algún sitio, y que algún día tengan alguna influencia y los ciudadanos nos demos cuenta de que, realmente, el poder es para nosotros, y que, por lo tanto, lo hemos de ejercer, y hemos de tomar un compromiso mucho más alto en la sociedad, y que hemos de exigir a nuestros políticos el cumplimiento de sus promesas.

Tal como lo veo, hoy es espantoso.

Zapatero: es un ejemplo majísimo, Zapatero. Es un tío bien querido por la izquierda. Con el Estatut de Catalunya: es un tío que se pasa por el forro la voluntad del 90% del Parlamento catalán, traiciona a su partido catalán, traiciona al presidente que siendo Secretario General de los Socialistas Catalanes lo hizo Secretario General del Socialismo Español, y traiciona al President de la Generalitat, que es de su partido, para poder tener el apoyo de CiU durante una legislatura, porque tiene miedo al PP, pero no tiene miedo de que Catalunya se vaya al carajo.Y claro, cuando tú ves todo eso dices: ¿fuerzas centrífugas? No, oiga, un cohete en el culo y fuera ¿me explico?. Estos son los malos cálculos que hacen los políticos, y ¿esto qué es, política de Estado o política de qué? Y cómo este señor puede, desde el talante hermoso que aparentemente tiene, hacer cosas así. ¿Cómo puede poner en juego su carrera? (porque ha ido de un pelo que la izquierda catalana en general, pierda). Y si pierde, ¿qué piensa que va a pasar con el PSC y con Catalunya?

Bueno, pues si estamos en estos niveles, y la alternativa a esto es un Bono, o un Ibarra, o un Rajoy, dices: estamos aviados, si el panorama político genérico está fatal y el nuestro también, no se puede ir así por la vida. No puedes pactar jugándote la responsabilidad de no respetar al 90% y contra tus cómplices y tu hermano fiel... y dices ¡y éste es el bueno de la película!: un bambi que se le debe ver la cola roja por aquí.

Yo creo que Zapatero es un punto de renovación que el PSOE necesitaba y por tanto estoy muy de acuerdo con que esté en el poder... dentro de las posibilidades que hay, evidentemente, si no, butifarra de pajés. Ahora, cuando le ves hacer esas cosas, dices ¿qué sentido de Estado hay? ¿A qué se juega? ¿Es que son todas pequeñas Medeas y Casandras...? ¿Están locos o qué? No se entiende.

¿Quizá están poniendo la carne en el asador en el proceso de paz de Euskadi, o es una cortina de humo...?

Perdona pero, ¿estáis locos en Madrid o qué? Para mí, el proceso de paz de Euskadi se acaba en Catalunya. ¿No os dais cuenta? Si a Catalunya desde el respeto institucional, desde el respeto a la voluntad del 90% del Parlamento, de todas las fuerzas democráticas con mucha tradición... porque todo ese follón que se monta con Esquerra Republicana: mira Esquerra Republicana era democrática cuando todos los que la critican aún iban levantando el brazo y cantando el “cara al sol”. ¡Por favor! Con presidentes mártires con luchas republicanas, con todo lo que se quiera. Si no se es capaz de respetar todo eso...

¿Cómo quieres que los representantes del aliento vasco de autodeterminación (que me parece que deben ser cercanos al 60%, más o menos) piensen que pueden discutir sobre un proceso de paz donde ellos puedan pedir sus aspiraciones? Yo creo que este es un error político inmenso. Lo que se tenía que hacer con el Estatut de Catalunya era una gran demostración de generosidad, entender que el Estado era la voluntad de los pueblos que lo componen, con los riesgos que sea (pero cuanta más generosidad menos riesgo hay, curiosamente) y hacer una Federación, una Confederación (es igual), encontrar una fórmula que permita una salida. Si Catalunya hubiese conseguido unas cotas altas de autogobierno y autodeterminación, los vascos verían una salida, pero ha sido un cachondeo: el Guerra diciendo: “¡Les hemos cortado por la mitad!”... ¿Cómo vas después a Donosti a hablar con una gente que es mucho más radical en algunos planteamientos, y que tiene sus razones históricas y sociales? Porque tienen un cuerpo social que les va detrás fantástico.

O los gobernantes del Estado son rematadamente cretinos, o ya saben desde hace mucho tiempo que ese proceso de paz no va para adelante. Porque si alguno piensa que los vascos y los partidos políticos vascos se van a conformar con algo parecido al Estatut de Catalunya... esto es un cachondeo. Cuando ahora oigo hablar a Rajoy y a Bono, digo que no puede haber proceso de paz, porque no se está a punto para la negociación.

Más allá de las cuestiones éticas, los asesinos son asesinos y se acabó. Pero más allá de eso, el tema del proceso de paz es un cachondeo desde hace muchos meses, y donde empezó es en la propuesta de Maragall: Maragall es un nacionalista enamorado de España, y eso en España no lo ha entendido nadie. Pero claro, si España no es capaz de identificar a los que la quieren, bueno, tienen un problema grande. Y Maragall es lo que proponía: consigamos un Estado plurinacional (plurinacional quiere decir plurinacional). Y a partir de un reconocimiento de la realidad nacional catalana, está la puerta abierta para conseguir algo para el País Vasco y para Galicia, y si Andalucía quiere, pues... Y lo otro es la España Castellana... o no sé... Yo me imagino a los Otegui, los Ibarretxe, discutiendo si son una “nacionalidad”.

¿Le das mucha supervivencia a este modelo de Estado?

Sí... a base de mantenerlo así, en mal estado.

¿No crees que cada vez hay más voces discordantes?

Claro. Pero es que el otro proyecto es facilísimo. A mí me dejó acongojado. El proyecto de una España plurinacional donde los pueblos puedan participar a través de unos compromisos éticos, de política internacional, de solidaridad económica, etc., pero desde la propia voluntad de cómo quiere gestionar cada uno sus propios problemas internos. Es un proyecto de futuro inmediato. No pasa nada, es el camino que está siguiendo más o menos Gran Bretaña, es el camino que viene funcionando desde hace muchos años en Alemania, y no pasa nada. ¡Es el camino de Estados Unidos! No hablemos ya de Suiza, que es el ejemplo que nadie quiere ni mirar.

Esta posibilidad existe, se propone y se le acusa de no sé qué.

Mirada hacia delante
¿Tienes en marcha alguna publicación musical antes de cerrar la puerta?

Hago las canciones nuevas, y me parece que las saco ahora en Navidad.

Decías en el concierto que casi debes acabar escondiéndote detrás del piano... Entiendo que te retiras, pero, obviamente, no te retiras para esconderte detrás del piano, ¿el compromiso político sigue ahí?

No, no, no, es que sigue en mi interior. Yo me retiro por cuestiones mucho más estéticas que no políticas. Políticas no hay ninguna. Al revés, yo por política continuaría, porque esto me permite decir las cosas que tengo ganas de decir, y denunciar las cosas que tengo ganas de denunciar, desde un sitio tan humilde como éste, que son 800-900 personas cada día. Pero yo continuaré, por eso no es: el compromiso yo creo que no es un problema de oficio, es un problema interior, porque, aunque seas un viejete con el bastoncito por un pueblecito de 300 habitantes paseándote, tú puedes tener un real compromiso con el mañana y con los sueños.

Y en los años que te quedan por delante, ¿dónde te veremos participando?

No lo sé. Porque yo quisiera romper un poco con todo lo que hago ahora. Me parece que mi reto en la vida, precisamente, es cortar, para aprender a vivir de otra manera, y yo esto no sé qué quiere decir, lo de inventar y probar. No sé si podré hacerlo, pero no quiero que los jirones hagan que lo deje a medias. No sé si podré hacerlo, si sabré hacerlo, y por lo tanto, en estos momentos no me planifico todo eso. El 25 de marzo me voy a encontrar delante de un vacío estrepitoso y voy a decidir a ver qué hago.

Y en esta despedida, ¿ves el sentimiento del público, digamos, un tanto agobiado, o crees que es una despedida más bien alegre?

Los conciertos no me los planteo desde el punto de vista nostálgico ni remotamente. Hago canciones nuevas, arreglos nuevos, no hablo de ello durante el concierto. Cuando me despido hago así con la mano [saluda], porque realmente ya lo hacía antes. Ahora digo: ¡hostia, ahora sí que va de verdad!, pero me lo planteo como un recital más, y con plenas ganas de comunicar, y de ser creativo, y de trabajar bien. Si hubiese querido hacer una despedida “melo-nostálgica”, cantaría otras canciones, evidentemente, tengo recursos para poderlo hacer, en los países catalanes, y aquí algunos. Para mí es un acto de alegría, un lujo, poder demostrar respeto a mi público, que me ha mantenido ahí a contracorriente durante 40 años.

Cuidado, que eso tiene mérito, no mío, del público. Porque si yo no hubiese tenido este público (no sé cuánta gente son) que tozudamente me ha ido comprando discos, me ha ido a ver a los recitales, hace años que yo no existiría, pero muchos, y además con razón, porque a los que tienen el poder, si les molestas, un bandazo y se acabó. Yo he podido estar encima de los escenarios por ese milagro que pasa aquí. No me ha tenido que invitar nadie. Ni el Ministerio de Cultura del PSOE (que no lo ha pensado y seguro que tiene ganas), ni el Partido Popular en Madrid me invitan. A las cinco o seis mil personas que habrán venido, poderles decir “muchas gracias”, poder decirlo antes de las “debacles”, que no sé cuando llegarán pero van a llegar, es para mí un acto de alegría, un privilegio.

Muchas gracias, Lluís, y mucha suerte.


23 d’abril del 2008

Lentament comença el cant...


Ja es veia a venir que Lluís Llach no podria estar eternament amagat. I aquests darrers dies, amb l'excusa de que els seus vins complien 10 anys i que llençava al mercat el seu primer vi blanc, dedicat a Miquel Martí i Pol, Llach ha concedit unes quantes entrevistes a mitjans prou importants. Qui realment el va treure del cau, però, va ser l'escriptora Isabel Clara - Simó, a qui va fer la presentació del seu darrer llibre, "El meu germà Pol", en una sala en que no hi cabia ni una agulla. Potser inconscientment com a agraïment a l'escriptora, avui, dia de Sant Jordi, he comprat aquest llibre.

Diguem, doncs, que Llach ha fet un any sabàtic clavat, sense voler saber res de la seva part pública, però aquest any s'ha acabat, per sort dels que volem saber alguna cosa d'ell de tant en tant. Jo no espero que torni a fer concerts, i entenc perfectament la seva decisió. Però després de veure que, com si res, tant amb en Bassas com amb en Basté es prestava a cantar algunes cosetes, no m'extranyaria gens que tard o d'hora donés alguna sorpresa. Lentament comença el cant, i amb força pot continuar.