Gràcies, Lluís

Article de Víctor Alexandre publicat el 26 de març de 2007.

Qui ens havia de dir que trenta-dos anys després de la mort de Franco i trenta-vuit d’ençà d’aquell mític recital al Palau de la Música Catalana, en què L’estaca només va poder ser interpretada instrumentalment, els concerts de Lluís Llach continuarien sent la veu dels sense veu. Qui ens havia de dir que la por que aleshores ens tenallava la gola esdevindria la covardia que avui ens tenalla la dignitat. Avui Llach pot cantar L’estaca, sí, però de què serveix si malgrat el pas del temps hi continuem tots lligats? No ens avergonyeix haver acabat acomodant els nostres moviments a la llargària de la corda? És aquesta subordinació anomenada “patriotisme social”, pel que vàrem plorar tants anhels? És en nom d’aquesta pusil•lanimitat anomenada “compliment de la llei”, que hem de ser respectuosos amb el comerç que es fa amb els nostres drets?

Gràcies, Lluís, per aquest concert; un concert amb les imatges històriques d’uns dirigents fent-se l’orni entre el públic mentre tu, des de l’escenari, talment com si fóssim als anys setantes, defensaves els drets nacionals de Catalunya –aquesta vegada sense ambigüitats, és clar- i blasmaves la profunda mediocritat de la nostra classe política. Hi eren tots: els qui ens deien que “si guanya Zapatero, guanya Catalunya”, els qui no tenen cap més iniciativa que riure les gràcies de Zapatero, els qui van pactar amb Zapatero un Estatut indigne a canvi d’unes engrunes de poder que ni tan sols han assolit i els qui van lliurar la presidència del nostre país al delegat del partit que lidera Zapatero. Tots ells, tots els qui han abaratit el nostre somni, tots els qui han malmès l’estel que hi ha al fons del camí, et van abraçar impàvids al final.

Si entre ells, això no obstant, especialment a ERC, CiU i ICV, no hi ha cínics, sinó polítics amb voluntat seriosa de convertir aquest poble en una nació veritablement lliure i respectada d’Europa –no pas en la regió escardelenca, genuflexa i vergonyida que és avui- no hi ha dubte que faran seves les teves paraules, les paraules de l’home que dissabte van acomiadar amb tant d’entusiasme: “Viure, a voltes, té el preu de dir prou. Prou de renúncies mediocres que no ens permeten la història dempeus. I, si cal, conviurem amb la misèria, però ha de ser sense engany, dignament. Prou d’amenaces innobles amb la fam i el tronar dels canons. No abarateixis el somni o et donaràs per menyspreu tu mateix”.

Els que han participat a l'enquesta creuen que Llach tornarà a actuar en directe

Per una àmplia majoria, la gent que ha votat en l'enquesta dels darrers dies plantejada en aquest bloc creu que Lluís Llach tornarà a pujar dalt de l'escenari en alguna ocasió.

De fet, el mateix Llach va deixar la porta oberta a fer-ho, però el gran rebombori que va causar el seu adéu segurament ha fet que una possible tornada esporàdica també sigui més dificultosa del que segurament ell previa: ara, qualsevol indici de que ha d'actuar, de segur que mobilitzaria d'immediat milers de persones... Ja va ocórrer: tenia compromès de participar feia temps amb una petita intervenció en un concert a Astúries preparat per vells republicans poques setmanes després del seu concert a Verges, i va anul·lar l'actuació perquè els telèfons de l'Ajuntament en qüestió van treure fum de gent que volia anar-hi.

Com segurament heu vist, he tornat a incloure enquestes al bloc després d'algunes setmanes de no fer-ho. Però només les mantindré si veig que hi ha un cert interès en elles. No és cap "amenaça", ni molt menys: sóc el primer en reconèixer que aquestes enquestes d'internet no tenen cap valor científic i que arreu n'hi ha. Però també és cert que és una altra manera d'obrir el bloc a la participació.

Ara ja es poden consultar les enquestes que s'han fet en aquest bloc, a través de l'enllaç corresponent que trobareu a la dreta de la pàgina.

I ja que avui toca parlar del bloc, hi ha una altra novetat de fa pocs dies també als menús de la dreta i és que podeu anar escoltant les cançons de Llach a través del Top 10 Llach setmanal.

Fotografia: Toni Sellas

Els imitadors

Malgrat la seva popularitat i ser un personatge amb tics força característics, durant més de mitja carrera artística ningú mai va imitar Llach. També és cert que tampoc hi havia tants programes a la televisió i a la ràdio com hi ha avui en dia, i els que hi havia pràcticament només es fixaven en els polítics: González, Guerra, Fraga, Pujol...

Va ser ja a finals dels anys 80 quan Alfons Arús, inventor segons ell mateix de la teleescombraria, va fer sortir esporàdicament una imitació de Llach. L'esquetx que més recordo és quan un dia estaven els personatges del programa esperant l'actuació de la brasilera Xuxa, aleshores molt de moda, però en canvi els va aparèixer Lluís Llach, per a desesper de tots. La confusió havia vingut per la pronúncia andalusa del nom, Xu Xa.

Al programa "Tot per l'audiència", de Xavier Sardà, les imitacions de Llach van començar a prendre un cert relleu de la mà d'Oriol Grau. En el programa organitzaven unes tertúlies amb "famosos" moderades per Sardà i els imitadors simplement es disfressaven amb una careta (a la foto). Grau va començar a treure-li suc com no havia fet fins aleshores ningú al personatge d'en Llach, i un dia fins i tot va sortir amb una gallina que va posar damunt la taula. El Llach de debò va anar al programa a imitar-se a ell mateix, es va amagar darrera una careta i va començar a cantar una cançó d'en Serrat, fent, doncs, que l'imitador fos "més bo" que l'original. Per cert, els altres dos imitadors de personatges eren Toni Clapés i Andreu Buenafuente.

La bona relació entre Llach i Grau va seguir al "Sense títol" i a "La cosa nostra". Tot i que no eren programes amb moltes imitacions, sovint Grau imitava Llach, i al darrer concert a Barcelona de la gira del "Nu" se li va presentar dalt l'escenari mentre interpretava el "Que tinguem sort", i el van fer a duet.

També ha interpretat sovint Llach Pep Plaza, no tan conegut perquè no ha sortit gaire en programes de prime time , però sí que va fent el seu camí a ràdio i televisió. La veritat és que les seves imitacions molts les consideren excessives i passades de voltes, però bé, que cadascú jutgi.

Però qui ara és "l'imitador oficial" de Llach és sens dubte Manel Lucas, al programa "Polònia". Lucas ha sabut aprofitar molt bé el camí marcat per Grau, els tics i tacs que aquest li va saber trobar, i els ha explotat al màxim. No és que sigui un imitador fenomenal, però l'èxit del programa i els bons guions han fet que hagi estat molt reconegut.

Ja se sap, els anys passen molt de pressa i la memòria és dèbil. Grau va deixar d'imitar Llach i en canvi ara és Lucas qui té tots els favors, i se'l va poder veure molt ben situat al darrer concert de Llach a Verges. A Oriol Grau, segurament, no se'l va ni convidar.

L'estupidesa de les guerres

Ahir van emetre per televisió la pel·lícula "El pianista", de Roman Polanski i amb un fenomenal Adrien Brody en el paper principal, i pensava que moltes imatges d'aquell film podrien pertànyer a qualsevol altra guerra. Em venia al cap la cançó "Un himne per no guanyar" (1999), de Lluís Llach, que va editar amb motiu de la guerra de Kósovo, però que, al igual que la pel·lícula, també podria ser una cançó per a qualsevol altra guerra.

I és que totes les guerres són pràcticament iguals, i clavades pel que fa a la seva estupidesa. Llach sempre s'ha mostrat tossudament contrari a qualsevol conflicte bèl·lic, però va ser especialment amb el tema "Un himne per no guanyar" quan va compondre una lletra molt directa a la llaga, a la ferida, com el film de Polanski. Una cançó senzilla (no pas pels acords que conté, però sí en la seva melodia i acompanyament musical, només a piano), però emblemàtica dels darrers anys de la seva carrera artística, i que estic convençut que si l'hagués fet als anys 70 ara seria tan coneguda per al gran públic com ho poden ser per exemple "La Madame" o "El jorn dels miserables".

Probablement aquesta cançó ja la tenia força preparada per al disc "9", del 1998, però la gran similitud i paral·lelismes que té amb el tema que tancava aquell disc "La joia", podrien ser el motiu de que la descartés. Just després del concert d'homentatge al malaurat Carles Sabater es va tancar dos dies als estudis de gravació per a enregistrar els dos temes que havien de formar part del senzill "Kósovo", i que es va vendre a les botigues, si no recordo malament, al preu de 500 pessetes. Tots els diners anaven a parar a ONG's que estaven treballant a la zona del conflicte, però ni així el disc va ser un supervendes; i és que ja se sap que el mercat musical cada vegada es va complicant més, i si no et punxen sovint per les ràdios o et promocionen amb una gran campanya és impossible vendre res. Possiblement per això, només un any després va decidir incloure les dues cançons d'aquell senzill dins el disc "Temps de revoltes", amb la qual cosa es podria dir que tots els que tenim el disc "Kósovo" ens sobra.

En la cançó, Llach, com ja va fer a "Infant de Beirut" i en d'altres peces, posa els infants en primer terme i com a principals perjudicats per les guerres. Crec que els infants no deixen de ser una metàfora sobre els més dèbils, els desprotegits, en definitiva, sobre tots aquells que, sense tenir-ne cap culpa, pagaran el preu de la guerra. La darrera estrofa també es pot llegir amb dobles lectures sobre la immigració, que començava a ser molt present a casa nostra.

És un tema que no ha tocat de manera freqüent en les gires però que sí li ha anat molt bé en esdeveniments concrets, com ara a la Festa de la Diversitat o precisament un concert al palau de Sant Jordi per Kósovo, i que sobretot en l'espectacle "Tranuites" (2007) va prendre una gran força.

Un himne per no guanyar
per no vèncer mai fent la guerra
que malmena tota raó que ens pugui fer lluitar...
Deixa'm doncs cantar
aquest himne per no guanyar.
Només som si vosaltres sou vida,
sols tenim si podem compartir-la.
Que de res no ens val
la vida en la mort,
la pau en la por...
Deixeu-me així doncs cantar...

Un himne que sigui un prec
pels infants que han de perdonar-nos
i salvar-nos. Per les dones que ens han d'infantar
un futur de pau
un demà on no calgui guanyar.
No som res si no som amb vosaltres,...
que no som si no sou amb nosaltres
Hem d'aprendre l'espai
difícil i fràgil de l nostre conviure
on puguem tots cantar
un himne per no guanyar...

Un himne que sigui un cant
on es mesclin totes les llengües
que ens permeten el so màgic del mot estimar.
Deixa'm doncs cantar
aquest himne per no guanyar.
Diferents en la pell i en la parla,
ens feu rics quan no sou com nosaltres.
Ens donem lo divers
compartim lo distint
i volem l'univers per conviure un destí.
Un himne per dir ben alt:
No ens cal ni volem guanyar...

Una setmana llaquiana

Dilluns 10 de setembre s'emetia per TV3 el resum-documental del darrer concert de Lluís Llach. El dimarts 11 se suposava que es posava a la venda el doble DVD amb el film "Llach, la revolta permanent" i l'enregistrament de l'espectacle "Tranuites"; dic "se suposava" perquè evidentment és una data que simbòlicament queda molt bé però totalment falsa perquè a Catalunya és festiu i per tant les botigues estan tancades, mentre que a fora de Catalunya tampoc encara no hi va arribar. El dijous 13 dedicaven els darrers minuts del programa "Polònia" a un enllaç de cançons llaquianes. I el cap de setmana arribaven a les botigues el primer número de la col·lecció sobre en Llach que ofereix La Vanguardia, i també el primer de la col·lecció sobre la Nova Cançó de l'Avui, amb el tema de Lluís Llach "Abril 74".

Possiblement no tindrem ja mai més una setmana com aquesta. El més important d'en Llach que havia de sortir a la venda ja ha sortit, i és el que més us recomano que no us deixeu perdre de tot el que he esmentat. Em refereixo al doble DVD, i sobretot la part del "Tranuites": una delícia. Però a més a més amb un munt d'extres que semblen recollir ja moltes coses que, de no ser així, podien haver anat sortint ara una cosa un any, ara una cosa un altre... Més val així, ben recopil·lat i ben presentat. En parlarem més endavant.

En tot cas, m'agradaria molt saber si tots aquests productes realment serveixen perquè més gent es vagi acostant a l'obra artística de Llach, o sempre acabem essent els mateixos els que anem adquirint tot allò que va sortint d'ell. I és que per a un sector molt ampli de gent, ja els hi pots posar davant dels nassos una obra monumental com el "Verges 50", o un espectacle fenomenal com el "Tranuites", que com que "és en Llach" i en tenen ple de prejudicis, no hi ha manera que hi entrin. Però en fi, això ja ho vam mig parlar un altre dia. Els que en sabem gaudir, doncs a gaudir-ne al màxim!

Mare meva, quin nyap!

Potser sóc molt perfeccionista, o molt tiquis - miquis... Però no suporto errors i incompetències totals com les que ara explicaré. El diari Avui comença diumenge vinent una col·lecció que porta per títol "La Nova Cançó. 1965 - 1982", i en que cada CD correspon a un any.

Doncs bé, només m'he entretingut a mirar el que hi surt de Lluís Llach, i ja he vist que aquesta col·lecció serà un nyap total, d'un patetisme que fa feredat. D'anys quasi no n'encerten cap, i hi ha unes llacunes brutals. Només alguns exemples per a no cansar-vos massa:

- "El bandoler" apareix en el CD de l'any 1978, quan és una cançó de 1967.
- En el CD de 1970 hi surt la cançó "Dóna'm sa mà" cantada amb la Maria del Mar Bonet... A no ser que els de Picap guardin unes coses increïbles als seus arxius, aquesta cançó només la van interpretar junts l'any 1997. Quasi res...
- El "Que tinguem sort" es publica en el CD del 1982, quan és una cançó de 1974.

I així podríem anar seguint amb totes les cançons. A partir d'ara, per a molta gent "L'Estaca" passarà a ser una cançó de 1973, i el "Cant miner", atenció, del 1977! El primer CD que sortirà és del 1974, i la cançó de Llach que hi apareix és "Abril 74". Llàstima que aquesta cançó sigui de 1975...

Encara més trist és que rebategin les cançons: en el compacte de l'any 1981 s'hi publicarà una cançó de Llach que porta per títol "El meu país". Bé, doncs aneu reservant aquest CD perquè es tracta d'un tema inèdit... a no ser que es refereixi al "País petit" (per cert, del 1980, i no del 1981).

Està clar que pel mig de tot això hi ha problemes de drets de les cançons i aquestes coses, perquè d'en Llach pràcticament només hi ha cançons que corresponen al disc "Les seves primeres cançons", i unes poquetes més. Però si no tenen material per a fer correctement aquesta col·lecció, doncs que no la facin! El que no poden fer és "xapuces" i enganyar la gent. Els de la discogràfica Picap i els de l'Avui s'hi han lluït. On ets Pep Blay??

10 de setembre de 2007: el darrer concert

A voltes et reconcilies amb la caixa tonta, i veus que aquest aparell pot servir d'alguna cosa. Lluís Danés s'està convertint en un mestre de l'àudiovisual i es nota que s'estima en Llach i mima especialment els productes que fa al voltant del de Verges. L'edició del vídeo del darrer concert que acaba de passar TV3 és fenomenal, cuidat al detall, amb 4 i 5 plans diferents per cançó. I on coi estaven les càmeres? Jo estava allí, al darrer concert, i us ben asseguro que en cap moment em va molestar cap càmera, i això també és un mèrit del realitzador.

La tria de cançons crec que ha estat molt encertada, i és clar que voldríem que les tornessin a posar totes, però per a això ja tenim el concert que van passar en directe. Ara es tractava de, a través d'alguns dels temes més representatius, acostar-se al pensament i a l'obra de Llach. Perquè hi segueix havent molta gent del nostra país que (sembla mentida) encara no el coneix, i d'altres que encara no els agrada (encara sembla més mentida).

Només he trobat un però a aquest gran documental: la tria dels personatges a entrevistar. Recoi: sembla que al concert, de famosos, només hi haguessin anat els polítics, l'Ariadna Gil, en Guardiola, i un parell de periodistes estrella, i ho dic tant pel resum d'avui com per la retransmissió en directe. Us asseguro que hi havia molta més gent famosa entre el públic. I també estaria bé donar molta més veu als "anònims", que hi surten poc.

Bé, tant se val: aquest concert, d'un so també molt bo, aconsegueix retransmetre emocions, m'ha tornat a emocionar i a fer vibrar. I això és el que acaba comptant.

L'absurda polèmica sobre "A Margalida"

El cantautor Joan Isaac va voler obrir una polèmica del tot absurda amb Lluís Llach perquè la seva cançó "A Margalida" no va ser inclosa al film "Salvador". Com segurament sabeu, Llach va ser l'encarregat de la banda sonora d'aquesta pel·lícula, i la cançó "A Margalida" està dirigida a "l'amant eterne" de Salvador Puig Antich, l'anarquista assassinat al garrot vil a finals del franquisme. El tema va tenir un cert ressò a nivell popular, i és el més conegut d'Isaac.

La polèmica és absurda perquè, que aquesta cançó tracti del procés a Salvador Puig Antich, no obliga a posar-la en qualsevol película que es faci sobre aquest. Us imagineu que a qualsevol film sobre la guerra del Vietnam hi hagin d'incloure totes les cançons que s'han compost amb motiu d'aquella guerra??? I a més a més, com molt bé va declarar Llach, la figura de la Margalida a la película de Manuel Huerga és molt i molt secundària (tot i que amb moments de gran intensitat, gràcies a la fenomenal Íngrid Rubio).

Dic que la polèmica és absurda perquè en la película, en tot moment, les cançons que hi apareixen són peces que els protagonistes podrien haver escoltat en els anys en que s'emmarca el film, i fins i tot en algunes escenes les estan realment escoltant. L'excepció és, lògicament, la part musical creada expressament per a la película, la música dramàtica composta per Llach. Per tant, una mica extrany que els protagonistes haguessin escoltat "A Margalida", ja que aquesta va ser feta, és clar, després de l'assassinat de Puig Antich; no, amic Isaac? L'únic moment en que hagués pogut aparèixer "A Margalida" hagués estat en els crèdits, però home, lògicament Llach hi va voler posar la seva cançó "I si canto trist", faltaria més.

Isaac va arribar a la demagògia de declarar que "tampoc Llach entendria que es fes una película sobre el final de la dictadura o la transició i no s'hi posés "L'estaca"". Doncs home, sembla que el noi encara no ha entès la diferència entre ficció i documental: "Salvador" és una ficció, i se n'han fet moltíssimes de ficcions ambientades a finals de la dictadura franquista i no s'hi ha inclòs "L'estaca" ni moltes altres cançons del moment. Una altra cosa seria un documental sobre aquells anys i en que la música del moment fos molt rellevant, i aleshores sí que seria important que s'hi inclogués "L'estaca".

En fi, que no tinc res en contra de Joan Isaac, però em sembla que en aquest tema va pixar molt i molt fora de test. Aquí va la lletra de "A Margalida", una cançó preciosa:

Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.

I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora.

El joc d'anar a parar sota les voltes de la plaça

L'any 2003 el Festival Altaveu de Sant Boi celebrava el seu 15è aniversari, i per a la commemoració van decidir muntar un concert titulat "15 altres veus". Varen demanar a 15 cantants catalans d'estils diversos que versionessin algun tema català que els hagués marcat, que els agradés especialment.

Lluís Llach, que sempre ha anat bastant a la seva i interpretant els "encàrrecs" com li ha semblat, va triar una cançó que mai s'havia escoltat en català: un tema de la cantant francesa Barbara de títol juganer i d'execució gens fàcil. El per què va relacionar aquell encàrrec amb aquesta cançó ho vam saber anys més tard: Llach considera a Barbara tot un referent per als Setze Jutges i per a la Cançó Catalana en general, i per a ell els Setze Jutges van ser la gran escola. Per a no triar una cançó concreta d'un "Jutge" determinat, va preferir escollir una de les fonts de la cançó catalana.

Al concert de Sant Boi -tot i que hi havia un públic molt variat també per la varietat d'artistes que s'hi presentaven -, es va acollir molt bé aquest tema.

Però no va ser fins anys més tard, al seu darrer disc, que vam veure publicada aquesta cançó, amb el títol de "Fins quan i per qui", després que durant tota la gira Llach la presentés com a "El joc d'anar a parar sota les voltes de la plaça", un nom molt més bonic, penso jo. Però és que no us ho perdeu: al disc "Verges 2007" el tema apareix amb el nom de "Contra qui, fins quan i per què"! En fi, es digui com es digui, la veritat és que penso que és una de les millors peces del disc, té una gran força i cadascuna de les frases és pura poesia, cada estrofa fa pensar, i molt. Llach demostra que, quan vol, també es concentra cantant una lletra complicada sense entrebancar-se, i al piano també es mostra extraordinari. Als concerts de la darrera gira suposava un punt àlgid, però inexplicablement als concerts de Madrid la va eliminar del repertori.

De nou reclamem des d'aquí a Llach que s'atreveixi a fer tot un disc de versions, encara que sigui sol amb el piano, sobretot si han de tenir la qualitat d'aquesta cançó.

I Lluís baixà de l'escenari i es convertí en un més de nosaltres...

Un dels moments més sorprenents i emocionants del darrer concert de Lluís Llach va ser quan va baixar de l'escenari al final del recital. Una nova (i darrera) originalitat, carregada de significat i que pocs mitjans de comunicació varen comentar. Ja se sap, tenen una hora de tancament, ja tenien la crònica pràcticament feta, i no ho canviaran tot a aquelles hores...

No conec d'altres artistes que hagin fet una cosa semblant. No sé si va ser idea seva o algú li va suggerir. El cas és que amb aquest gest va omplir de continguts mots espais.

En primer lloc, va servir per evitar que la darrera imatge que el públic conservés d'ell fos la de negar-se a sortir a cantar de nou, és a dir, la imatge d'un escenari desert i el públic cridant temps i temps bojament per a que tornés a sortir sense obtenir resposta. Us ben asseguro que molts van anar a aquest concert disposats a no deixar-lo plegar fàcilment.

També, el fet de baixar de l'escenari, li va permetre acabar amb la cançó que realment ell volia. Pot ser una bona tria o no, però va ser la seva tria.

Però el que a mi més em va agradar d'aquesta acció va ser el significat que, almenys jo, li dono: el dir "durant anys m'heu vist aquí dalt, m'hi vau posar i m'hi heu mantingut molt de temps; ara vull seguir amb vosaltres però des de baix, entre vosaltres, seguint el camí per a cercar la felicitat entre tots vosaltres, i amb les mateixes idees i lluites de sempre".

A mi, personalment, em va agradar molt aquest gest. A més a més, ell sabia que la seva gent el respectaria, no s'abraonaria bojament al seu damunt, que el deixaria avançar cap a on ell li plagués. Com sempre ha passat en tots aquests anys i com així va ser. Et vam deixar fer i et vam aplaudir i cantar entusiasmadament.

Com és que t'agrada en Llach?

Potser com en cap altre camp, en el món de la música és molt habitual el retret: "Com és que t'agrada X cantant?", no preguntat en el sentit de voler obtenir una informació sinó de manera pejorativa. Jo fa anys que vaig aprendre a deixar de fer-lo a ningú i sobre cap estil musical, que tothom gaudeixi amb la música que li plagui i amb les veus que li toquin la fibra, i via fora!

I si vaig aprendre això és perquè a mi, amb en Lluís Llach, m'ha passat en un munt d'ocasions, que algú m'ha dit "Com és que t'agrada en Lluís Llach?". Em passava de ben jovenet i em segueix passant ara. I la veritat és que dol, i emprenya haver de donar explicacions de per què t'escoltes un cantant. Durant molt temps, i encara ara en segons quins àmbits, intentava evitar de dir quines són les meves preferències musicals, no tinc ganes que em mirin com un ésser extrany ni haver de començar a filosofar amb segons qui sobre la vida i miracles d'en Llach.

Suposo, com apuntava abans, que li deu haver passat a molta gent i en relació a grups i cantants molt diversos, però em sembla que als que ens agrada en Llach ens hi hem trobat tots, i sovint. I és que en Llach és d'aquells cantants prou consagrats i amb prou anys de trajectòria com perquè el conegui tothom de nom (almenys a Catalunya) i per tant es vagi creant sobre ell una sèria de mites i d'estigmes: que si és avorrit, que si fa adormir, que si s'enrolla molt, etc. Aquests comentaris poden tenir la seva part de raó, no dic que no, però en Llach no només fa cançons lentes i "per adormir", i sí, s'enrolla, però com també ho pot fer un monologuista, i els seus comentaris estan farcits d'humor, de crítica, d'anècdotes...

Bé, m'estic anant del tema. El cas és que la immensa majoria de persones que t'etziben aquesta frase estan plenes de prejudicis i et parlen des de la més remota ignorància. A la que els hi preguntes: "però, has anat mai a algun concert d'ell? Tens algun disc seu a casa? Quantes cançons coneixes?...", en els dos primers casos la resposta és no, i en la tercera pregunta fan prou si et responen "L'estaca".

Per sort, tinc la satisfacció d'haver vist al llarg d'aquests anys com moltes persones que algun dia van dir aquesta frase es van sumar al club llaquià després d'aconseguir portar-los a un concert. Ara, qui és tancat de mires del tot, no hi ha res a fer.

Foto: colitafotografia.com

Pel broc gros

Quan Lluís Llach presenta les cançons durant el concert, o en qualsevol entrevista que li fan, usa molt el sentit de l'humor i la ironia. En canvi, la immensa majoria de les seves lletres són serioses, poètiques, reflexives...

Només unes poques cançons de la seva discografia es podrien considerar com a iròniques o directament sarcàstiques i amb un cert sentit de l'humor, que van pel broc gros tant en la lletra com en la música. Són poques però molt marcades, i que no deixen a ningú indiferent. Els crítics musicals normalment no han perdonat a Llach introduir-se en aquest tipus de cançó: ja en el seu moment es van carregar "La mula sàvia" (del disc "Somniem"), però la que se'n va emportar la palma va ser "Neofatxes globals" (del disc "Jocs"), a la que els crítics van desqualificar de mala manera.

Com que hi ha temps per a tot, més endavant ja dedicarem articles exclusius a cadascuna d'aquestes cançons, però així en general es podria dir que és cert que aquest no és el gènere que més afortunadament ha creat Llach, molt lluny d'altres veritables especialistes en la matèria del país com poden ser La Trinca, Ovidi Montllor, o fins i tot Pi de la Serra. I que, amb alguna excepció, aquestes cançons han desaparegut de seguida del repertori llaquià, interpretant-les només en la corresponent gira de presentació del disc en que es trobaven. Però també és cert que aquestes peces servien per donar un canvi de to al treball discogràfic, un altre ambient, i que a més a més hi ha vegades que cal dir les coses pel seu nom, clarament i sense fer tombs, com passava a "Neofatxes globals".

El disc "Com un arbre nu" (1972) és el que més experimenta en aquest gènere, amb cançons com "La gallineta" i "La Madame", però sobretot amb "Bon senyor". Molts anys després (1979) arribaria "La mula sàvia", i hem d'esperar fins al disc "Torna aviat" (1991), amb el tema "Esquizoclub", per a trobar una altra cançó d'aquestes característiques. A "9" (1998) hi ha la peça dedicada al xofer de Jordi Pujol, "L'Estanislau anant a palau", mentre que "Neofatxes globals" és del disc "Jocs", editat l'any 2002.

Són aquestes una sèrie de cançons a les que jo els hi veig com un nexe d'unió, un denominador comú, una manera molt semblant de denunciar i dir les coses.

Junts Llach i Carreras

Lluís Llach i Josep Carreras junts dalt d'un escenari, 29 de desembre de 2002. Una trobada que amb protagonistes equivalents en qualsevol altre racó de món hagués omplert no un sinó molts palaus Sant Jordi, mentre que a casa nostra amb prou feines va omplir la meitat del recinte olímpic. Una vegada més va fer-se evident una mena d'autoodi brutal i que arrosseguem de fa anys, tot i que les causes de no omplir en van ser diverses, des d'una nefasta promoció fins al preu de les entrades. Ara mateix tenim dos cantants veterans que s'han aplegat per fer una gira conjunta, ens diuen que matarem dos ocells d'un tret; algú no se n'ha assabentat? Tot i que les entrades no són pas barates, venen tot el paper com si res. Saben fer màrqueting, et venen com una gran cosa el tornar a interpretar per enèsima vegada les seves cançons de sempre, això sí, ara l'un, ara l'altre; d'altres això, el màrqueting, no l'han sabut fer mai, i aquest concert de Llach i Carreras en va ser un bon exemple.

Però deixant de banda aquest fet l'espectacle va tenir moments prou emotius. Se'ns dubte el que més la interpretació del "Campanades a morts", i moments per oblidar, com que Josep Carreras no se sabia ni la tornada de "L'estaca". Potser és per això que encara és l'hora que ha de sortir a la venda el DVD que ens havien promès?

També van sonar força bé "Un núvol blanc" i "País petit", i va ser prou ben trobat l'encaix entre dues versions tan diferents de "El cant dels ocells".

Llàstima que en aquella època no era quan Llach es trobava millor de veu, i no es va poder posar al nivell de Carreras. A més a més, es va equivocar al fer-se el valent i dir: "ei, que jo també tinc veu", i intentar interpretar temes com "El jorn dels miserables" (quan feia temps que el feia a mitges amb l'Odette), i que ni tan sols es va recollir en el CD posterior.

La barreja de tot plegat va acabar resultant un pèl estranya: cançons tradicionals catalanes amb les cançons més conegudes de Llach, però interpretades en els moments culminants (com el "pinyol" del "Amor particular") per Josep Carreras... A més a més, entre un sector dels assistents s'observava com una certa necessitat de convertir allò en un concert històric, com l'oportunitat de recuperar alguna cosa perduda. No es van acabar de complir els objectius, tot i que el concert va ser un bon regal de Cap d'Any.

Veritat i mentida

Aquesta cançó la va interpretar per primera vegada en un concert el 23 de setembre de l'any 2.000 a Verges, poques setmanes abans que sortís el disc que la contenia, "Temps de revoltes". Curiosament, en el seu concert de comiat també a Verges, sis anys i mig més tard, aquesta va ser precisament l'única cançó que va saltar del repertori habitual que feia en la darrera gira. Davant la previsible llarga durada dels bisos, Llach va voler treure algun tema de la primera part del recital, i "Veritat i mentida" va ser la sacrificada.

I això que a "Veritat i mentida" hi trobem potser alguns dels motius que, al meu entendre, l'han portat a deixar els escenaris. Un cert desencís per com està evolucionant el món, i no només per l'actuació dels polítics, a qui és molt fàcil de donar la culpa de tot, sinó la societat en general, el poble. Una certa sensació d'estar predicant en el desert, de que els referents van marxant i els que queden estan més vistos com a éssers rars i com a especímens que l'únic que volen és portar la contrària, que no pas com a això, com a referents. Sovint Llach deia, en la presentació d'alguna cançó, que l'entristia veure com una lletra que havia escrit potser feia 20 o 30 anys seguia tenint la mateixa vigència...

Malgrat tot plegat, a "Veritat i mentida" Llach veu en l'amor una força motriu per a seguir, per a continuar, deixant així una porta oberta a l'esperança. És, per a mi, una mica forçada aquesta lletra, entra una mica en calçador la contraposició, ja que després d'enumerar tot un seguit de temes prou trascendents acaba dient que, menys aquest "amor", tot el demés li és per demés, i per tant fa el gest d'amagar el cap sota l'ala, refugiat en el dibuix d'un somriure.

Musicalment, la cançó li servia en els directes per al seu lluïment vocal i al piano, i la interpretava molt per sobre del que ofereix al disc. Comença amb un to força greu i pausat que recorda Leonard Coen, per anar in crescendo cap a la tornada. Potser és la millor del disc "Temps de revoltes", malgrat els punts febles que he dit.

És veritat que hi ha un gran silenci
que s'escolta de tot arreu,
és veritat que el buit és esplèndid
quan ens queda tant per a fer,
però és veritat també que t'estimo així com ets... dolç com la mel

és veritat que els déus ja no habiten
els olimps del pensament,
és veritat que el més banal brilla
mentre s'apaguen els rars estels,
però és veritat també que t'estimo així com ets... dolç com la mel

és veritat que el món ja no roda,
com sol dir-se, humanament,
és veritat que fa vergonya
dir-se humà tal com som i fem,
però és veritat també que t'estimo així com ets... dolç com la mel

dolç com la mel per amor, dolç per bondat,
dolç i és així com t'estimo,
tot el demés és per demés,
així ho canta el dibuix lluminós que hi ha en el teu somriure

és mentida que no hi ha esperança
quan espera un món sencer,
és mentida que la mentida
guanyi sempre a la bona gent,
és mentida que jo t'estimi si tu no ets... dolç com la mel

és mentida que siguem feliços
mentre a fora hi ha guerra i fam
és mentida que amb més mentides
puguem creure que és tan normal...
és mentida que jo t'estimi si tu no ets... dolç com la mel.

Llach i Prokofief

Quasi sempre que es parla de la música del disc "Verges 50" (1980) s'esmenten les influències que Llach podia tenir de Nino Rota, excel·lent compositor italià sobretot de bandes sonores de películes molt famoses. Llach, però, ja va dir en el seu moment que en aquells anys desconeixia força el treball de l'italià.

En canvi, poc es parla d'una influència claríssima, com és la del rus Sergey Prokofief. El cantautor empordanès es va mostrar molt sorprès de que cap crític músical ni ningú en fes referència, i va ser ell mateix qui va haver de dir, ja anys més tard, que el "Tema dels carros", el tercer de la primera cara del disc, era quasi un plagi d'una peça de Prokofief. Efectivament, si algun tema de Llach es pot considerar un plagi és aquest, quasi calcat al fragment titulat "The Montagues and Capulets", de l'obra per a ballet "Romeo i Julieta". És una de les parts més conegudes no només del treball sinó també de tot el que va escriure el compositor rus, i té una força brutal. O sigui que es podria dir que fins i tot quan Llach ha triat per a copiar, ho ha triat bé!

Projecte Ítaca

Els músics que en la darrera gira van acompanyar Lluís Llach en el directe estan preparant el Projecte Ítaca. Sembla ser que no volen deixar d'interpretar les cançons de Llach, i al setembre estrenaran un espectacle amb temes llaquians. Hi seran quasi tots els músics de la darrera etapa del cantautor: Laly Rodríguez (a la fotografia), Jorge Cuscueta, Dani Forcada i, com no, Laura Almerich, i se n'incorporaran de nous, destacant sobretot Odette Telleria, que en diverses gires ja va acompanyar el de Verges i que serà qui "portarà la veu cantant".

De moment no se sap gaire de les ambicions d'aquest nou grup, si preveuen fer molts concerts, si volen omplir grans teatres o més aviat petits cafès, si enregistraran algun disc...

Suposem que ja estan preparats per a rebre per tots costats, i els diran que es volen aprofitar de l'èxit de Llach sense crear res de nou, o que al retirar-se Llach s'han quedat sense feina i ara s'inventen aquesta història, o que simplement es dediquen a fer karaoke...

Jo, sincerament, tampoc les tinc totes, i no per res de tot això, sinó perquè els directes de Llach eren molt més que les seves cançons. Eren els seus comentaris, durs, irònics, sarcàstics, tendres, divertits... eren els seus moviments de cames, eren les seves pujades i baixades de veu, era el seu buidar-se dalt d'un escenari... en definitiva, era Llach, amb tot el que comportava d'espectacle en sí. I Llach sense Llach...

Però bé, el que està clar és que aquests músics tenen moltes taules, en saben, i per tant abans de jutjar res caldrà esperar. I sobretot, demanar-los que no vulguin omplir un buit, perquè no ho aconseguiran: el buit hi és, i, com deia, Llach és Llach, encara que parlem de músics que n'aprenguessin molt amb ell.

Si... Quan...

Crec que les paraules més usades per Llach per començar una cançó són "Si" i "Quan". Suposen una bona manera de situar l'oient en un lloc, un espai, un temps... en definitiva, en una història o ficció. El "Si" és de suposició, una cosa que pot ocórrer o no, tot i que en alguns temes, per tal com es desenvolupen, sembla clar que això que ens diu està passant. Per exemple, al Torna aviat: "Si tu no hi ets les coses no van bé...". L'ús del "Quan" és segur que ha passat, passa o passarà: "Quan la plaça s'adorm...", "Quan el sol trenca l'alba...", "Quan l'onada em durà, a la platja dels morts...".

Té un punt de curiós veure com en algunes cançons el "Si" es podria substituir pel "Quan", i el to del tema canviaria un xic però no suposaria cap destrossa. Per exemple, en el "Vaixell de Grècia": "Quan per les albes veieu passar un vaixell..."; o en "En Quítero": "Quan pel carrer et trobes sol...". En canvi, a la inversa és molt més complicat de fer-ho en cap cas, i, al meu entendre, quan es pot fer, el to de la cançó canvia molt més. Per exemple "Si surts a fer el viatge cap a Ítaca...", seria una manera molt més "poruga" d'iniciar aquest viatge...

Fins a deu cançons de Lluís Llach comencen amb "Quan"! Aquí van els "Quan" i els "Si":

"Si em dius adéu vull que el dia sigui net i clar..."
Que tinguem sort

"Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca..."
Ítaca

"Quan l'onada em durà, a la platja dels morts..."
Ídem

"Quan tancarem les llums d'aquesta escena..."
Al teatre

"Si avui parlo d'amor és per dir-vos potser..."
Cançó d'amor

"Quan els mots només són la impotència dels mots..."
Debilitas Formidinis

"Quan moriré porteu-me a l'Empordà..."
Arran de terra

"Si pel carrer et trobes sol..."
En Quítero

"Quan estava tot sol amb la mare..."
Que feliç era mare

"Si arribeu en la vida més lluny d'on jo pugui arribar..."
Si arribeu

"Quan el desig fa el seu camí a soles..."
Potser el desig

"Si m'heu de fer callar que sigui ara..."
Silenci

"Quan el vent amb recança..."
Valset per a innocents

"Si per les albes veieu passar un vaixell..."
Vaixell de Grècia

"Si tu no hi ets les coses no van bé..."
Torna aviat

"Quan el sol trenca l'alba..."
Somni

"Quan la plaça s'adorm..."
Un cor a Barcelona

A sac! Entrevista a la revista Enderrock, 1995

Després d'una entrevista "convencional", la revista Enderrock va fer aquest test ràpid a Lluís Llach. Apareix al número 10 de la revista, el gener - febrer de 1995.

Text: Agnès Rotger. Foto: Juan Miguel Morales.

1.- Què se n'ha fet, del teu primer piano?
És a casa del meu germà, amb els pedals i les cordes molt fotuts. És de marca desconeguda.
2.- El veurem algun dia a la subhasta d'en Jordi Tardà?
Espero que en Jordi no sigui tan sàdic.
3.- Ets tan meticulós com diuen?
No, sóc molt anàrquic.
4.- Tu que vius a la plaça Reial, què li falta i què li sobra a Ciutat Vella?
L'hi falten moltes estructures socials que permetin una vida millor a la gent que no té gaires mitjans, i li sobren misèria, pobresa, droga i policia.
5.- Quants quilòmetres hi ha entre Lluís Llach i Roda de Ter?
Zero!
6.- Què es pot fer amb el 0,7%?
Es pot fer moltíssima feina, i em sembla una lliçó de coratge i de dignitat. Encara que s'ha de continuar lluitant, el que s'ha aconseguit ja és una victòria fantàstica.
7.- Què és ser d'esquerres avui?
És un ofici molt difícil, perquè no hi ha referències. És un acte de voluntat profund, meditat i que porta moltes contradiccions.
8.- Què és ser nacionalista avui?
El mateix de sempre. Ser nacionalista vol dir defensar el dret dels pobles a ser lliures.
9.- Defensar causes perdudes no és ser una mica massoquista?
No, perquè t'ho passes molt bé! A més, totes les causes guanyades, abans han estat causes perdudes. Ja n'he vist algunes.
10.- Per exemple?
Bé, jo vaig viure 28 anys de la meva vida sota una dictadura militar, on la llibertat sexual, d'expressió, etc. eren inexistents.
11.- Ara que estan de moda les campanyes, quina en podríem organitzar?
Una campanya llarga i profunda per l'intent de la felicitat, no?
12.- Què faràs quan t'imposin una quota de bilingüisme?
Amb mi no podran!
13.- Quina ha estat la causa més estrambòtica on t'han demanat l'adhesió?
Ui! N'hi ha hagut de molt, molt, molt estranyes. D'aquelles que dubtava si era una broma o què.
14.- Epíleg d'Els Setze Jutges.
Per a mi són intocables. Només els faria pròlegs.
15.- Quina és la teva assignatura pendent en matèria musical?
Fer un musical. Espero que m'ho proposin.
16.- Qui o què són les teves muses?
Res, a mi m'agrada molt pencar. Jo subscric allò que les muses t'han de trobar treballant. Ara, quan estàs en un estat d'ànim trist o nostàlgic, tens més necessitat d'expressar-te.
17.- Quantes cartes d'amor reps?
Algunes, però no gaires. M'agradaria rebren més, i que enviessin la foto. A veure si s'animen.
18.- Vas imitar-te a tu mateix al programa "Tot per l'audiència" de TV3. Què cal fer per riure's de sí mateix?
És un exercici molt bo, enfotre's d'un mateix. Va estar molt bé donar quatre hòsties ben donades a aquesta imatge que he cuidat tant. Vaig trucar jo mateix, per anar-hi.
19.- La família Aiguader és el nou model de família catalana?
No ho sé; jo dec ser l'única persona d'aquest país que no he vist mai el "Poble Nou".

Dibuix

Per mi "Dibuix" (disc "Somniem", 1979) és una de les cançons més sensuals de Lluís Llach. I a més a més és, de nou, una raresa que el caracteritza i el singularitza com a cantautor. Quan Las Ketchup es pensaven que descobrien la sopa d'all perquè amb el "Aserejé" van fer una tornada de paraules inventades, se'ls hauria d'explicar que això Llach ho practicava des de feia anys, i el cas més frepant va ser el de "Dibuix", en que pràcticament la totalitat de la cançó la canta en "monstre", com diu ell.

Amb aquest tema Llach ens ensenya una composició a mig fer, ja que quan compon, i també en la majoria d'assajos, la melodia la fa amb aquesta mena de sons. Descobrim les seves interioritats compositives, però també de desig i de passió, i ens demostra que la veu humana pot ser un instrument més, i que pot commoure sense necessàriament expressar paraules.

La cançó, que comença a ritme molt lent, amb un piano i una guitarra distorsionada que sona a Janis Joplin, es va accelerant i va creixent. Primer s'acaricia el cos, suaument, fins que s'acaba fent l'amor de manera apassionada i s'arriba a l'orgasme, moment en el qual torna a alentir-se el ritme, els batecs del cor van recuperant-se de l'esforç, i fins i tot sembla que al final els protagonistes de "l'acció" quedin adormits.

Una persona que escrivia a la llista de discussió del Cafè Antic, la Marta "pessigot", la va transcriure, ja fa uns quants anys, d'aquesta genial manera:

Dibuix del teu cos,
només fet amb soooooo
que maaaaai no he sabut trobar els teus mots,
trobar el seu pols.

Dibuuuuuu leroror niroreroovoooo vaíiiiii doasiiiisennn
mmmmnenaaahhhaaa ditosasiiiih
tasedendiiii nanevafindoporoaaah
mmmnanenosinoro divasenosisaquin
nenadorerondaaaa eooonesone
deguin nera deguin nenla deguin
Viiiiraravaguevaquivenwania
lamareasiiigoguinaoveveverara quivarera
ninaera naera naera nivasjo nivasjo nivasjo nivasjo
nereatereamereaquegüei
pepeeeeeeeee titotitoeeeeeaaaaahhhh
vare vare vare vavaaaaaa
vare vare vare tata
tituverahhhhh quequequiquequema
alebasivi siki sipiiiiii pi pi paaaa
memadau madau madau
metorequeeee

I tot aixòoooo és el teu cos
quan descobreixo una nova drecera a la teva pell,
i en un instant es faaaaa present
un univers on tot és nou per tu i per mi.

Dibuix hh! del teu cos
fet només amb soooooo
que maiiiiiiiii no heee sabut trobar els teus mots
mai no he sabut trobar els teus mots.

Recitats

Un dels recursos utilitzats per Llach, no de manera molt freqüent però sí remarcable, ha estat el recitar, i no cantar, alguns del seus temes; en alguns casos parcialment i en d'altres tota una cançó. Això no ho han fet gaires cantautors, però a més a més, a diferència d'aquests, ell no ho ha usat tant des del punt de vista poètic com des del punt de vista de causar impacte, allò que en podríem dir "posar la pell de gallina". Es converteix en aquests moments en tot un rapsode, i sembla mentida com una persona que quan parla ho fa en aquest to baix, sovint entrebancant-se, equivocant-se, quan es posa en aquest paper pren una força descomunal.

De recitats que en podríem dir "poètics" només n'he trobat dos "i mig", però de gran bellesa: el de l'inici de la cançó "Sol", del disc "Astres" (1986), i alguns fragments de la cançó "Vell és tan bell", al disc "Jocs"(2002). El "mig" es refereix a uns breus moments de la cançó "Una finestra al mar", del "9" (1998). Reproduïm el primer:

"Sé pels antics oracles
que ets com un escull jove i valent
i que en els teus cabells d'algues i curculles
jo aprendré els camins tan difícils del vent.

Que el teu pit contra la mar,
que els teus ulls contra la llum
són només el senyal de la teva primavera
i que encara no tens por del teu orgull.

Jo, adorador de les branques d'olivera
captiu dels raigs de sol,
amb una magrana d'estels com únic present, vinc a tu
i despullo el meu pit
per encadenar-lo al teu."

Però és, com deia, en aquells recitats "de força", de gran energia dramàtica, on no el supera ningú. Sobreactuat? Potser una mica, i també de fàcil imitació. Però, qui no s'ha sentit frepat quan ha escoltat allò de "Assassins, assassins de raons, assassins de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies, i que en la mort us persegueixin les nostres memòries", del "Campanades a morts" (1976)?

D'un to semblant és una cançó sens dubte trencadora com "Somniem" (1979), que serveix per cloure un disc, donar-li nom, i, ja molts anys més tard, obrir un espectacle també d'impacte com el "Tranuites Circus".

Com dèiem, Llach no ha abusat d'aquest recurs, li podia haver tret més suc, i no el torna a utilitzar fins el disc "Porrera" (1995), en aquest cas en dos temes, i també de gran impacte, "Pilar" i, sobretot, "Núvols":

"Passen els núvols per la Sentiu
talment com antics vaixells per un mar
blau de solituds i esperances

passen els núvols
i de les fumeres dels teulats de Porrera
s’enfilen amunt àncores blanques
que intenten retenir-los inútilment

roden món
greus i misteriosos
van cap a Sarajevomathaussen
Groznimathaussen
Kigalimathaussen
Riomathaussen
casamathaussen

passen els núvols talment com antics vaixells
i miren les dones i els homes
barquetes sense timó ni orsa."

Aquí la força de la seva veu es barreja amb el so del saxo d'una manera vibrant i contundent, i que, en directe, era d'una teatralitat total.