Si véns amb mi

Ja anem sabent més coses del disc de tribut a Llach que es publicarà ben aviat. Aquesta és la notícia que surt al "Diari de Girona".

DDEG, GIRONA La discogràfica Picap distribuirà properament el disc d´homenatge a Lluís Llach titulat "Si véns amb mi". Llach fa uns mesos va decidir oferir el seu darrer concert -celebrat a Verges- i tal com diu ell «deixar de fer de Lluís Llach».
"Si véns amb mi" és un homenatge a l´autor i a l´artista a través dels seus companys i amics d´arreu del món que interpreten a la seva manera les cançons de l´empordanès. Una visió diferenciada i amb la personalitat de cada un d´ells li dóna una nova dimensió a cada una de les obres.Un primer CD amb versions inèdites presenta la interpretació de Penyora a càrrec de la Maria del Mar Bonet, que a més ha realitzat la il·lustració de la portada, unes palmeres fetes amb l´ungla sobre sorra. Pedro Guerra, Silvio Rodríguez, Adrià Puntí i Miquel Gil participen en el disc, igualment com Marina Rossell, en Roger Mas, Joan Isaac, Josep Tero, Joan Amèric, Túrnez & Sesé, Gorka Nnörr, Manu Guix i altres. Un segon CD amb versions ja existens, algunes de prou conegudes com la de l´Ana Belén Nube blanca i d´altres de desconegudes pel gran públic, com la que fa l´italià Alessio Lega d´Abril 74, Jean-Michel Jarre de l´Estaca, la brasilera Zizi Possi de Cançó d´amor, la francesa Catherine Ribeiro de Lluna, els Pomada de Que tinguem sort, Zéspol Reprezentacyjny d´Encara o Inadaptats de La gallineta entre d´altres, conformen el doble àlbum. Segons ha informat l´empresa discogràfica Picap, aquest és un disc que dóna l´autèntica visió internacional del cantant de Verges.

De cara

Tot i aquesta timidesa que sempre sembla haver arrossegat Lluís Llach, i certa senzillesa i humilitat, sembla haver estat conscient de que era ell l'artista, l'autor de les cançons, i que més enllà a ningú no li corresponia, ningú no tenia l'obligació, de defensar la seva trajectòria. "Sí, jo sóc Lluís Llach, amb tots els meus defectes, però sóc jo, i sóc així. Què hi farem?", sembla haver-nos dit alguna vegada...

Per això no és d'extranyar que, com dèiem, a pesar de la seva humilitat, el seu rostre hagi ocupat gran part de les portades de discos que ha publicat. Potser també una certa manca d'idees? És probable. En més d'una ocasió ha declarat sobre les dificultats de trobar un títol a un disc que englobi una idea general per a unes cançons de temàtiques diferents entre elles. Jo hi afegiria també en la mateixa línia la manca de idees per a una portada global, tot i que aquí la culpa ja hauria de recaure més en el dissenyador gràfic.

I és que portades com la de "Com un arbre nu" o "I si canto trist..." poden estar tractades més o menys bé gràficament, però està clar que els títols del disc podrien ser uns altres ben diferents i en canvi les portades seguir essent les mateixes, perquè són d'allò més neutres. Es podria quasi dir el mateix, tot i que les caràtules ja em semblen més treballades, dels discos "I amb el somriure, la revolta" (en que, per cert, molt no somriu), "Somniem", i "Torna aviat". S'entén perfectament que aparegui en les portades dels directes, com en la del "Camp del Barça" o en la de "Ara i aquí", però en canvi en el "Ara, 25 anys en directe" prefereix aparèixer-hi estàtic, no actuant precisament en directe. També en directe és el disc enregistrat a l'Olympia, però prefereix potenciar-hi la seva imatge a París que no pas en un teatre en concret o actuant-hi; bé, és una opció, mentre que al disc del "Gener de 1976" està clar que ell està dalt l'escenari però el públic és el protagonista.

El súmmum del "hi ha d'aparèixer ell" és en la portada del disc "Verges 50", en que es seu rostre sembla un enganxat a una portada que ja hagués quedat prou bé sense ell. Tot i així, és una portada que m'agrada molt, ja que la seva cara està també dibuixada, com el paisatge, i com si respirés a fons els aires del poble. Una portada bonica i amb personalitat per a un disc que li va sortir de molt endins.

La portada del "T'estimo"... bé, potser que en parlem un altre dia, perquè necessita d'una anàlisi en profunditat. I per fi arribem als discos en que, apareixent-hi ell, hi juga una mica i estan més pensats i currats: "Rar", "Porrera", "9" i "Jocs". És des de "Un pont de mar blava" que sembla que Llach comenci a donar més importància a les portades i a la imatge, i en els quatre discs esmentats se'l veu actiu, no simplement posant, i "acompanyant" el títol del disc amb la seva actitud. Encara que el "Jocs" és la més fluixa de les quatre, s'hi veu un Llach amb un somriure precisament juganer, però la "l" que li baixa pel nas és realment horrible. En totes es veu un Llach somrient, amb ganes de viure, lluny d'aquell Llach tan rígid i seriós que apareixia a totes les càratules en que hi surt fins al disc "Ara".

Lorquiana

Lluís Llach va participar l'any 1986 en un disc d'homenatge al genial poeta Federico García Lorca. No en va, es complia mig segle des que el feixisme el va assassinar, i Llach va voler ser present al disc col·lectiu titulat "Poetas en Nueva York" amb l'adaptació al català de l'andalús, "Norma y paraíso de los negros", que precisament apareixia en segon lloc en el llibre "Poeta en Nueva York".

No devia ser fàcil l'adaptació a una altra llengua d'un poema de Lorca i a més a més que les paraules encaixessin amb les melodies, però Llah se'n va sortir prou bé. Enmig d'un univers d'excel·lents i històrics cantautors d'arreu, encapçalats per Leonard Cohen i el seu magnífic "Take this waltz", la cançó de Llach no queda pas en segon terme, sinó que llueix plena de força i de vida.

Va ser la primera i única vegada que Llach va traduir i musicar un poeta de fora del territori de parla catalana. I crec que, absurdament, ell va menystenir sempre aquesta composició, que no vaig sentir mai tocar-li en directe, i que hagués estat un luxe que, almenys, a la gira del "Poetes", l'hagués posada damunt l'escenari. Una autèntica llàstima, perquè la va compondre en l'època en que evolucionava cap als sons que ens va oferir al disc "Astres", i es nota, i de segur que amb el pas dels anys hagués pogut treure molt de suc a aquest tema, que ell va titular "Els Negres (Norma i Paradís), amb nous vestidets i moltes percussions.

Aquí va el poema original de Lorca, dels anys 1929 - 1930, i tot seguit la traducció de Lluís Llach.

Odian la sombra del pájaro
sobre el pleamar de la blanca mejilla
y el conflicto de luz y viento
en el salón de la nieve fría.

Odian la flecha sin cuerpo,
el pañuelo exacto de la despedida,
la aguja que mantiene presión y rosa
en el gramíneo rubor de la sonrisa.

Aman el azul desierto,
las vacilantes expresiones bovinas,
la mentirosa luna de los polos.
la danza curva del agua en la orilla.

Con la ciencia del tronco y el rastro
llenan de nervios luminosos la arcilla
y patinan lúbricos por aguas y arenas
gustando la amarga frescura de su milenaria saliva.

Es por el azul crujiente,
azul sin un gusano ni una huella dormida,
donde los huevos de avestruz quedan eternos
y deambulan intactas las lluvias bailarinas.

Es por el azul sin historia,
azul de una noche sin temor de día,
azul donde el desnudo del viento va quebrando
los camellos sonámbulos de las nubes vacías.

Es allí donde sueñan los torsos bajo la gula de la hierba.
Allí los corales empapan la desesperación de la tinta,
los durmientes borran sus perfiles bajo la madeja de los caracoles
y queda el hueco de la danza sobre las últimas cenizas.


Odien l’ombra de l’au
sobre la plenamar de la galta blanca
el conflicte de llum i vent
en el saló de la neu freda.

Odien la sageta sense cos
el mocador exacte de l’arreveure
l’agulla que manté pressió i rosa
en el carmini rubor del somriure.

Estimen el blau desert
les vacil·lants expressions bovines
la mentidera lluna polar
la dansa corba de l’aigua en la riba.

Amb la ciència del rastre i del tronc
omplen de nervis lluminosos argila
i patinen lúbrics per aigua i sorres
tastant l’amarga frescor de llum mil·lenària saliva.

És pel blau cruixidor
blau sense un cuc ni una petjada dormida
on els ous de l’estruç eterns es queden
i deambulen intactes les pluges ballarines.

És pel blau sense història
blau d’una nit sense temor de dia
blau on el nu del vent va trencant
els camells somnàmbuls del núvols buits.

Allà és on somnien els torsos sota la gola de l’herba.
Allà els corals emanen la desesperança de la tinta.

La llum de nou mil llumins

Algú de vosaltres hi era? Jo, malauradament, era "massa jove". Però llegint les paraules de Conxa Millan, en el llibre de Víctor Mansanet "Alè de revolta", me'n puc fer una idea del que es va viure aquelles tres nits al palau dels Esports.

Nit per al record.
Nit per assaborir-la de mica en mica,
gent, molta gent,
amics, molts amics,
rialles, aldarull, cridòria.
Ulls, molts ulls
esbrinant l'horitzó
a la recerca
d'altres companys.
Mans, moltes mans
que alçades tremolen
amb gest entranyable.

A poc a poc
les llums s'esblamen,
la ciutadella curulla,
s'hi fa silenci,
i així va començar.

Els raigs dels reflectors
reverberen intensament
damunt l'heroi
d'aqueixa nit.
Els aplaudiments rabiosos
ofeguen la veu d'en Lluís.
De sobte
el silenci, el cant, la llum,
la llum de nou mil llumins
il·luminen l'estança.
La llum de nou mil llumins
fan una llum inexpressable,
i una i altra vegada
la llum de nou mil llums
fent-hi fantasia
fins a la fi
d'aquella nit inesborrable.

Conxa Millan
Nit del 15 de gener de 1976.

Teatre Principal, 8 de novembre de 1998

El teló es tanca, i ningú el pot tornar a separar. Amb experiència, decideixes agafar els músics i portar-los al davant, ben arran del precipici, a poc més de dos metres de la primera filera. I aleshores es produeix un d'aquells moments màgics dels teus concerts: com si d'un grup d'esplai es tractés, seieu al mateix terra de l'escenari i, amb en Jordi a un costat, la Laura a l'altra, i la companyia al voltant, cantes un parell de cançons. M'imagino un foc de camp encès enmig, i que formo part del teu grup d'amics.

Tot i ser diumenge tarda i portar ja tota una setmana seguida de recitals, no et fa res donar-te amb aquests gestos. Dues hores i mitja de concert, i com si res. Al Jordi se li va la bola i rasca amb més força del compte l'acústica, però tots dos feu un gest de complicitat i somrieu. El públic embogeix, i ni amb el mecanisme de la cortina espatllat et deixem plegar.

Demanes a un tècnic d'escenari que aguanti la cortina perquè vols tornar a seure al piano. Ell abraça la cortina, tu acarones les tecles i comences a cantar "Vinyes verdes vora el mar". Miro expressament en Martí i Pol, a pocs metres, i fa un somriure d'orella a orella. És feliç escoltant-te. Jo també, molt. Tot i que no la interpretes sencera per no fer patir més el noi encortinat, i potser la teva gola, que dos dies després ha de tornar a estar a punt per a fer feliç, per a fer somriure, tots i cadascun dels que ocuparan la gran platea pendents de tu, quan s'obri de nou el teló.

Joan Molas, les confessions d'un mànager

De tots els extres que hi ha al DVD de la pel·lícula "Llach, la revolta permanent", no us perdeu l'entrevista al que durant molts anys va ser el mànager de Llach, Joan Molas. L'home fa un balanç amb perspectiva i des de l'experiència de tot plegat, i sembla tenir ganes d'explicar moltes coses que, ves per on, tot i ser una de les persones més properes a Lluís Llach durant temps i temps, potser ningú li havia preguntat encara.

Un dels apartats de l'entrevista ho diu prou clar: "Confessions". Molas ens parla d'alguna anècdota o aspecte poc conegut de la carrera de Llach, però també parla de la feina del productor i mànager, i ho fa des d'un punt de desencís. No pas perquè Llach el "tractés" malament, sinó perquè li correspon una feina que sovint ningú et reconeix, perquè "l'artista" no ets tu si no per al qui treballes, i és el que s'endú tots els aplaudiments, reconeixements, etc. I la frase "quan més important és l'artista, menys important és la feina del mànager, perquè la feina ja ve sola" la trobo d'allò més sensata.

Molas, junt amb la seva companya Núria Batalla, van tenir un pes decisiu en l'èxit de Lluís Llach, i no només a Catalunya sinó també per a la "carrera internacional" forzosa, a l'hora de fer mans i mànigues per a que no censuressin les cançons, l'organització de concerts històrics... Després del Camp Nou, que va ser un gran somni assolit i la culminació d'una etapa, i després de moltíssimes hores i caps de setmana d'anar a remolc de l'artista (no sé com la gent pot aguantar tant en una feina com aquesta), Joan Molas va decidir deixar el management, però penso que amb molta satisfacció de tot el que havia treballat.

La sala Apolo

A la sala Apolo de Barcelona Llach hi va oferir, en la darrera part de la seva carrera, diverses tongades de concerts. Aquest espai a mi sempre em va produir contradiccions, i encara me les produeix. Entenia que Llach volgués oferir concerts en llocs originals, diferents, fora dels circuits tradicionals, però... calia martiritzar el seu públic d'aquella manera?? Sovint, per les seves declaracions, sembla que l'únic que el feia patir dels assistents als seus concerts és que l'entrada no els costés gaire cara... Ja, però: i una certa comoditat? I un "arribar just de temps perquè no tens altre remei" sense que això suposi no veure absolutament res del concert? I unes certes "condicions atmosfèriques" dins la sala? La calor, en determinats moments, era insuportable. Crec que demanar aquests mínims no és ser un "pijo", no?

I és que aquesta és una sala més de ball que no pas de concerts, i les cadires eren d'allò més incòmodes, de plàstic, mal posades, molts llocs sense bona visibilitat, les entrades (en ple segle XXI!) no eren numerades... Els músics quasi no hi cabien dalt l'escenari, ni el públic a baix. Només acabar el concert, les cadires s'amuntegaven i a fora ja esperaven tot ple de "nengs" per a entrar-hi. Entenc que Llach vulgués anar de hippy - progre, però no calia descartar del seu recital, amb aquesta elecció de l'espai, tot un seguit de gent amb problemes físics, fos per edat o el que fos, o putejar tothom que volia veure alguna cosa a fer hores de cua davant l'entrada?

Que ho fes una vegada, d'acord; però que ho repetís i ho repetís, amb l'excusa que allà encara "se sentien les olors de les vedets", i que oferia proximitat, què voleu que us digui. Jo l'encant al lloc no li vaig trobar per enlloc, i que hi fes algun concert, d'acord, però que hi presentés per exemple l'espectacle "Poetes" ho vaig trobar francament empobridor. Que bonic podia haver estat l'ambient del "Poetes" per exemple a l'antic teatre Lliure, o perquè no més cap a l'estiu al teatre Grec...

El Projecte Ítaca, més lluny

Sembla ser que ens quedarem sense Projecte Ítaca. Possiblement alguns es van precipitar a anunciar-ho quan encara es tractava d'un projecte en estat molt embrionari, i fins i tot posaven la data del setembre passat com a inici dels concerts.

Segurament van estar empesos per l'eufòria momentània i el bany de masses que van generar l'adéu de Llach, una darrera febrada social al voltant de la carrera d'aquest artista, creient que hi havia una gran demanda per a que algú seguís interpretant els seus temes en directe. I res més lluny de la realitat: les febrades tal com vénen, se'n van, i tot i que Llach ja tindrà per sempre el seu nom escrit en lletres d'or en la història de la Música, la veritat és que la gent gira molt ràpid full, l'actualitat passa depressa, i tot està massa saturat com per a estar pendents gaire temps d'una sola persona, d'un sol artista. Què ràpid l'oblidarem...

Una mica com el que em va passar a mi amb aquest bloc: el vaig iniciar amb tota la bona intenció pensant que hi havia molta gent amb ganes de comentar coses sobre en Llach, les seves cançons, la seva música, les seves idees... I la veritat és que sovint em decepciona el poc "feed back" que rebo; no interessa en Llach? quina part de culpa en tinc jo? Em pregunto a voltes...

Disculpeu aquesta "autoreferència", que tenia necessitat de fer, i que algun dia tindré necessitat d'ampliar, perquè m'he trobat en aquest temps amb coses que no m'esperava gens.

Tornant al Projecte Ítaca. Sembla ser que problemes personals, i l'inici d'altres projectes per part dels músics van allunyant molt la possibilitat de que veiem ni un sol concert. Jo, tan de bo m'equivoqués, el veia abocat al fracàs. A veure si hi som a temps de que em contradiguin i els veiem pujar a l'escenari i triomfant.

La poesia dels teus ulls

M'agrada deixar-me portar per la musicalitat de "La poesia dels teus ulls", una balada clàssica en que Llach deixa respirar molt la música; cosa extranya en les seves cançons, ja que quasi sempre vol omplir espais amb la veu. Potser és perquè en aquest disc va posar ell pràcticament tots els instruments?

És una cançó juganera, parla de que no sap com escriure una lletra per a uns ulls que el tenen encisat, i és el que va fent; la música acompanya aquest joc, repetint des de mitja cançó i amb més presència en el darrer fragment un "nananananana" que sembla sortit d'un pianet de joguina o d'una capsa de música, i que és com la burleta simpàtica d'un infant. I tot plegat envoltat de mar, de mediterraneitat...

I en el fons no deixa de tenir un rerefons real, ja que Llach ha expressat en moltes ocasions que s'ha sentit molt limitat com a lletrista, i que això li fa sovint ràbia, no poder expressar amb paraules tot el que vol dir.

Aquest exercici que fa amb la lletra té algun altre paral·lelisme, com ara amb la cançó "Bon senyor", en que també parla de la lletra que està fent.

En canvi, a cap altra cançó, ni anterior ni posterior, li hem sentit parlar de fades; el que més s'hi acosta, el que més usa, són els déus, fins i tot en aquell mateix disc ("Què diran els déus si aturem el pas...").

En canvi, pel que fa a la música... Txas, txas - txas, txas, txas - txas... un ritme molt marcat amb el clavecí, un Llach amb ganes d'experimentar amb instruments nous, potser la manera que veia de seguir-se renovant i seguir evolucionant. Txas, txas - txas... Fins que arriba aquella "... la teva mirada..." en que dóna pas a la música que va repetint la melodia, i me l'imagino aixecant-se del clavecí i marxant mentre el públic l'apladeix per l'excel·lent cançó, i els músics que segueixen tocant. I dic "imagino" perquè diria que no li he sentit mai en directe.

I acabant així el disc "El meu amic el mar" (1978), perquè està clar que aquesta és la darrera cançó d'aquest disc conceptual, ja que "Companys, no és això" és com un apèndix, com un afegitó que res té a veure amb les altres set cançons que la precedeixen.

Molt sovint, quan ve la nit,
se m’emporta una fada:
la bellesa dels teus ulls
- negre intens sobre mar blanca -
sempre incerts a la mirada.
I així, gelós, vaig desfent
cançons que m’acostin a ella. Però...

La poesia dels teus ulls
sé que no la podré escriure,
cada vers que jo trobés
en el paper se’m moriria
del dolor de no ser prou fidel.

Però sé que no m’he de cansar
de buscar aquell llenguatge amic
que m’acosti a la poesia dels teus ulls,
malgrat que no la pugui escriure,
però així lluitaré amb mi,
esperant sempre una albada,
àvid de sorprendre la teva mirada.

Espurnes de bellesa (1)

- El públic cantant sol "Que tinguem sort" quan comprova que no faràs cap bis a la "Tríada".

- Les segones veus a "Si ens queda la cançó".

- Martí i Pol mirant el públic des de l'escenari mentre interpretes la cançó "Roda".

- Cada nota del violí a "Marçona".

- El cinquè "que jo" al "Amor particular" del darrer concert.

- "Hola Lluís, com estàs?"

- La llum i les estrelles de la plaça de Verges mentre hi interpretes "Astres".

- El piano cantant "Més lluny" mentre la contorsionista s'intenta encabir en la maleta.

- "Si ho sabessis, si ens veiessis".

- El punteig de guitarra de la Laura a "Un núvol blanc".

Tranuites, Tranuites, Tranuites!

Si a nivell de concerts llaquians amb gran ressò mediàtic els anys 70 van estar marcats pels concerts al palau dels Esports de Barcelona, els 80 pel concert del Camp Nou, i els 90 per la doble ració de "Un pont de mar blava" al palau de Sant Jordi, el segle XXI hauria d'haver tingut dues potes, en dos espectacles diferents però amb certs paral·lelismes: la "Tríada" i el "Tranuites Circus". Però els mitjans de comunicació acaben destacant sempre aquelles concentracions de grans masses; tan se val si el concert no va complir les expectatives, si a la majoria no els va agradar, o el que fos: el cas és que allí s'hi van reunir tants milers de persones, i això és el que compte.

I, és clar, aquest no era el cas dels dos espectacles que he esmentat, i van tenir molt menys ressò mediàtic del que haurien merescut, ja que ambdós van tenir lloc durant diversos dies al Teatre Nacional de Catalunya, en una sala gran d'aforament destacat però en cap cas és un gran estadi.

Deixem els preliminars i penetrem en el tema. "Tranuites Circus" és la millor posada en escena que mai han tingut les cançons de Lluís Llach. És un espectacle absolut, amb una màgia molt especial, comparable a la que en el seu moment va tenir "Antaviana" de Dagoll Dagom. Reconec que m'hagués agradat que Llach hagués interactuat una mica més amb els acròbates i actors, que en alguna altra cançó s'hagués aixecat del piano per a fer alguna cosa especial, i no només en el tema d'obertura. Això, i el fet que potser hauria pogut durar una miqueta més de l'hora establerta, van ser els únics peròs que vaig trobar a un espectacle fenomenal, per l'ambientació, la il·luminació, el missatge que volia transmetre, el vestuari, i molt especialment els arranjaments de les cançons. Llach estava que se sortia, i el fet de poder interpretar algunes peces només al piano, sense haver-les de cantar, feia que es pogués centrar en l'instrument i ens oferís belles armonies.

Llach ja havia declarat feia força temps que li agradaria fer un espectacle relacionat amb el circ. Per tant, cal agrair a Lluís Danés que prengués la idea i la portés a escena, però hauria d'haver quedat més clar que la idea inicial era del mateix Llach. Marta Carrasco - per als que no la coneguin recomano anar a veure algun espectacle seu - posa el seu saber al servei de les cançons, i aporta la seva personalitat especialment en els moviments dels personatges en temes com "Tinc un clavell per a tu" o el pupurri de cançons enllaçades mentre la parella de rics s'afarta de menjar.

"Tranuites Circus" és una de les millors cireretes que se li podia haver posat a les darreries de la carrera de Lluís Llach, ja que a més la filosofia que transmet es basa en una de les seves màximes: "Hi ha una altra manera de viure, segur!". I cal que la somniem, perquè "depenent de la qualitat dels nostres somnis, així viuran els nostres néts".

De números n'hi ha de realment apassionants; tot i que és cert, com va dir algun crític, que la majoria no són d'una gran dificultat (jo ja us dic que jo no en sabria fer ni un, està clar...), la veritat és que estan molt ben trobats, travats amb la música, tenen ritme, no es fan ni llargs ni curts, i alguns sí que tenen certa espectacularitat. A més a més, tot i que tots juguen en una divisió semblant, la varietat també és present: des de l'erotisme cabareter de "Com un arbre nu", fins a les acrobàcies de la Fura, passant per l'angoixa interpretada a "Un himne per no guanyar" o el número de la ballarina amb els cistells als peus, i la força i ràbia de "I ara de nou", en el, possiblement, número més arriscat.

Si no vau poder anar al TNC, de veritat que el DVD que acaba de sortir és prou fidel al que s'hi va veure i viure. Però caldria que aquest espectacle, que devia comportar hores i hores de feina, tornés damunt l'escenari. Si Llach ha de tornar a trepitjar l'escena, que sigui per a tranuitar!

Llach, homenatjat als Premis Octubre

Notícia del diari El Punt, dimecres 24 d'octubre de 2007.

Ni tan sols s'ha fet la preceptiva convocatòria de premsa per a informar dels actes i els convidats de la setmana cultural que cada any se celebra al voltant dels premis literaris. Fonts d'ACPV asseguren que la direcció de l'entitat està tan capficada en la campanya de defensa de les emissions de TV3 al territori valencià que potser s'han «oblidat» un poc dels Octubre. Uns guardons literaris que enguany es caracteritzaran per la sobrietat si atenem les novetats que es donen a conèixer des de la web de l'entitat.

El primer fet destacable és la substitució del tradicional sopar de lliurament dels premis per un acte a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC), seu d'ACPV, que inclou el reconeixement dels premiats seguit d'un còctel. Aquest sopar ha estat un referent en la vida cultural valenciana, en què es reunien polítics, escriptors, esportistes, músics i periodistes de tot l'àmbit lingüístic. La cita serà ineludible igualment, però les travesses que es feien a les taules per saber el nom de l'homenatjat o dels premiats ja no es faran perquè no seran una incògnita. L'organització ha informat que enguany s'han presentat 95 originals a les cinc categories en què es divideixen els premis Octubre. Al premi Andròmina de narrativa s'han presentat 22 originals; al Joan Fuster d'assaig, 11; al premi Vicent Andrés Estellés de poesia, 20; al premi de teatre, 15, i finalment, al premi Ramon Barnils de periodisme d'investigació, 27 treballs. Els diferents jurats han avançat la qualitat dels textos que han seleccionat i dels quals coneixerem el resultat final aquest dissabte a la nit.

HOMENATGE A LLACH

El que ja es coneix és el nom de la persona homenatjada, que en aquesta edició serà Lluís Llach, qui enguany ha donat per acabat el seu viatge pels escenaris de tot el món. L'homenatge vol reconèixer la trajectòria professional i cívica de l'artista i la persona; una trajectòria de quaranta anys marcada per la sensibilitat, la coherència i la fermesa pel compromís amb la cultura catalana i el país.

Una altra de les novetats d'enguany és la retallada que hi ha hagut en la setmana cultural que es fa al voltant dels premis. El congrés històric, que l'any passat es va dedicar a la Guerra Civil, ha desaparegut. També han estat eliminades les conferències, que l'any passat van tractar temes com ara el dret civil valencià i els documents sonors de la II República. La resta de congressos es mantenen, però amb una durada de tres dies a l'OCCC. En el congrés de mitjans de comunicació es debatrà sobre els reptes de la llibertat d'expressió i la qualitat de la informació avui, que la censura i la persecució de periodistes, en les seues formes més rústegues o subtils, continuen vives. En aquesta cita destaca la conferència inaugural de Romà Gubern, que du per títol Molta informació i poca qualitat. El XX Encontre d'Escriptors està centrat en el 300 aniversari de la batalla d'Almansa, episodi de la història dels valencians que suposà la l'entrada del País Valencià en un estat de postració política i cultural sense precedents. El XIII Congrés de Pensament debatrà una qüestió sempre d'actualitat: la creació social de la memòria.

Lluitadors

Ahir al Palau de Sant Jordi, se'm va fer de nou present la teoria de que, gràcies a uns quants, a uns pocs, s'han aconseguit els avenços i els guanys que s'han aconseguit. Els que érem ahir al Sant Jordi no som ni millors ni pitjors que els que no hi eren, però sí que vam decidir dedicar part del nostre temps a fer visible el que crec que és una reivindicació molt justa i que clama al cel. Mentrestant, centenars de milers de compatriotes preferien quedar-se escarxofats al sofà de casa, mirant com quatre milionaris gastaven benzina i neumàtics, cap d'aquests, per cert, català.

Déu n'hi do la gent que hi havia al Sant Jordi, però, què voleu que us digui, quan veig que un acte com el d'ahir, no només pel que reivindicava sinó també per la presència de primeres espases de la cançó catalana, no provoca cues quilomètriques per assistir-hi i revenda d'entrades, a mi el meu país em provoca certa tristesa.

Però tornem al principi. Quan per fi tornin tots els papers, molts dels que ahir no van fer el mínim esforç per estar al Sant Jordi també se n'alegraran. Però hauran de saber que això no ha estat un acte diví del cel, sinó que hi ha gent i entitats lluitant de fa anys perquè això sigui així i es restitueixi aquesta injustícia.

A les darreries del franquisme, molts es van jugar el físic i moltes altres coses per a fer visible que hi havia gent que volia una democràcia, que hi havia una oposició al règim, i que lluitava per a canviar les coses. Gràcies a aquests, que en el seu moment la "gent bé" els devia titllar de radicals, peluts, vàndals i aneu a saber quants adjectius més, gràcies a aquests, deia, molts dels que no van moure mai el cul del sofà avui en dia gaudeixen de la democràcia.

Llach, des de la seva professió, també va lluitar, i molt, i també va col·laborar amb la seva lluita a establir una democràcia. Per això, molts que diuen pestes de les cançons de Llach, a molts que no els agrada, molts que el critiquen, no ho saben però en el fons també li estan profundament agraïts pel seu cant. I, per cert, ahir se'l va trobar a faltar.

I un Nobel de la Pau per a Llach?

Ha passat 40 anys de la seva vida cantant contra les guerres, contra la misèria, contra el plor desesperat dels infants, a favor de la llibertat, en contra de l'esclavatge i de les dictadures, a favor de la llibertat d'expressió, en contra del racisme i de la xenofòbia, per la pau, per l'amor, per un demà amb més llum per a tots els oprimits, siguin països o persones...

És difícil saber l'impacte real d'una cançó en la societat. Però estic segur que, com deia aquell, cada cançó és com una gota d'aigua, que sembla que no faci res, però una darrera l'altra fins i tot pot anar moldejant la roca més dura. Segurament una sola pel·lícula té, en un primer moment, més repercussió que un grapat de cançons, sobretot si la fa qui la fa, i no demanis als vells de l'Acadèmia que es moguin gaire del sofà de casa per atorgar premis; no tenen gaires ganes de gratar, de buscar. Han estat també vençuts pels mèdia. Però arribarà algun dia, espero, o n'estic segur, en que es farà justícia veritable amb tots aquells que durant el segle XX i part del XXI han conscienciat pobles sencers amb les seves cançons, amb les seves lletres i amb la seva sensibilitat, que ens ajuden a ser millors i a reflexionar sobre el que passa i el que ens envolta, i que provoquen una mica de mala consciència, ni que sigui una mica, a uns quants (no cal dir noms). Espero, desitjo, que algú des del seu sofà també se'n recordi d'ells, tard o d'hora.

A la taverna del mar

Després d'una primera cara amb una força descomunal, la cara B del vinil "Campanades a morts" corria el risc de quedar en l'oblit, de ser composta per unes cançons fetes per a omplir i prou. Res més lluny de la realitat. Només descendir l'agulla, se senten uns compassos commovedors, a ritme de vals, però un vals trist, fet en to menor, per a ballar poc a poc. És "A la taverna del mar", i obre la fenomenal cara B. Era l'any 1977.

Llach recorre de nou a Kavafis. Ja ho ha fet sovint, això de musicar poetes a ratxes. I després de l'èxit de "Viatge a Ítaca" no era d'extranyar. Això sí, quan es va "casar" amb Martí i Pol, allà es va quedar.

Sovint no saps explicar per què una cançó t'agrada tant. Jo "A la taverna del mar" la trobo brutal. Aquella força en la tornada, però també la melodia encertada; i la lletra, una lletra que ens parla del pas del temps, de la soledat a la tercera edat, la pèrdua de la bellesa, la tristor per no haver aprofitat el moment (carpe diem!)... i sobretot, de l'homosexualitat. Perquè el vell està sol perquè ha hagut d'amagar la seva homosexualitat tota la vida, no ha gosat, el seu entorn no li ho ha permès. Molts temes, i tots molt importants, en ben pocs versos.

Així, la cara B del disc és un cap-i-cua, dues cançons de temàtica molt semblant l'obren i la tanquen, l'una amb un llenguatge diguem-ne més purament poètic i existencialista, i l'altra ("Cançó d'amor") amb un llenguatge més de cantautor, més planer i més modern.

"A la taverna del mar" és retrat en estat pur. T'imagines el vell, t'imagines la taverna, i t'imagines fins i tot el diari que té al davant. Penso molt en aquests versos, moltes vegades quan torna a ser l'hora d'acostar-se de nou al mar perquè arriba la calor, però més quan ja comences la recollida de la temporada. O quan passejant per S'Agaró et sorprèn un restaurant que porta aquest nom, "La Taverna del Mar", i penses "mira que n'és de bonic, aquest restaurant", i t'hi vols quedar a dinar però veus que la butxaca no està per a aquests escamarlans.

Piano vibrant, melodia embriagadora, bona versió també al disc "Nu", i en d'altres gires amb el violoncel de l'Anna Comellas donant cops directes al cor.

A la taverna del Mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.

Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.

I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia "demà tindràs temps encara".

I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota...

A la taverna del Mar hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s’ha quedat adormit damunt la taula.

Luis Llach no está en el pesebre

Article publicat al diari "El Mundo", signat per Antonio Burgos, l'1 de novembre de 1998.

No sé si Pujol pasará a la Historia de España, pero a la Enciclopedia Catalana de la Cultura Española, desde luego. Tampoco sé si en el palacio de la plaza de San Jaime hay galería de retratos de presidentes de la Generalidad. Ni importa. Los españoles tenemos en la memoria visual el mejor retrato de Pujol, el que le hizo Albert Boadella. Ese Atlas tamaño cadete que sostiene en sus espaldas la pesada bola del mundo. Pujol está en la Historia del Teatro y ahora, en la Historia de la Canción. Luis Llach ha grabado una obra maestra sobre Pujol. En concreto, sobre el chófer de Pujol: "L´Estanislau anant a Palau". El monólogo de Pujol con su chófer no lo mejora ni Shakespeare con la calavera de Hamlet: "Fa calor enmig de la gent,/peró a Palau tenim la fresca del talent..."

Como suele ocurrir con Cataluña, el hecho diferencial de la canción del chófer de Pujol producirá el clásico agravio comparativo en las otras autonomías. Bono querrá que le escriban unas jotas manchegas a su chófer, no va a ser menos que Estanis. Gallardón querrá un chotis de Olga Ramos a su chófer. Chaves pedirá a sus cantaores de plantilla que monten un cuadro flamenco por bulerías sobre su chófer. Pero esas obras de teatro, esas canciones, nos demuestran que en Cataluña hay una resistencia civil a la Cultura del Pesebre que el resto no existe. Boadella y Llach demuestran que pesebre, en Cataluña, es sólo el belén, el nacimiento. Que hay artistas no sometidos al pesebre. El día que Miguel Bosé cante un rock sobre el chofer de Aznar empezaré a creer que aquí hay una cultura no domeñada por las subvenciones y creadores no amarrados a la estaca de TVE.

Noms propis a les cançons

Potser pel seu afany constant de fer les cançons el més universals possibles, o que tothom se les pugui fer seves, o potser perquè sempre s'ha mostrat molt gelós de la seva intimitat, el cas és que, de les moltes lletres de Lluís Llach, més aviat a poques hi trobem algun nom propi. Podria semblar el contrari, ja que algunes peces seves de les més conegudes, com "L'estaca" o "El bandoler", tenen protagonistes amb noms, com són l'avi Siset i en Joan Serra, respectivament. També una altra cançó molt famosa dels seus inicis, "Irene", porta un nom propi, si bé després aquest nom no apareix en cap moment de la cançó. Com passaria molts anys més tard, amb un tema titulat "Fabià", però que després no surt citat. Un cas ben diferent del de "Laura", aquesta sí citada en la cançó diverses vegades, i també a "Roses blanques".

Trobem altres noms de dona: la vella Winnie, en el tema que porta el mateix títol; Maria, a la cançó "Nin non", dedicada a la seva mare; o Pilar, a les acaballes del disc "Porrera".

Molt llunyanes queden aquelles cançons titulades "En Quítero", o "Damunt d'una terra", amb un tal Maurici com a protagonista. Més endavant va "fer servir" personatges prou coneguts per tothom: Allende ("Amor que m'ets amic"), Charlot (l'únic, junt amb Laura, que apareix en dues cançons, a "Bambolines" i a "Un cinema paradís, si us plau"), o Reagan i Andròpov ("Fills d'Hiroshima"). Però l'autèntic número 1 en aquest camp és el tema "Esquizoclub": hi apareixen Sting, Verdi, Tracy Chapman, Tom Waits, el seu músic Rabi, i uns personatges més anònims, la Roser i en Ferrusol. Amb permís de "Un cinema paradís, si us plau": Laurel, Paulette Godard, Grouxo, i el ja comentat Charlot. Aquestes dues cançons són autèntiques galeries de personatges, junt amb dues més: "Una finestra al mar", en que hi surten l'Antònia, en Samir, en Ianis, i la Nena (Venetsanou), i "L'Estanislau anant a palau", amb Ramon, Miquel, Josep i Estanis.

He trobat dues vegades en que se cita a ell mateix pel seu nom: a "La mula sàvia", quan diu "Lluís cal fotre el camp", i a "Vell és tan bell", "Hola Lluís, com estàs?". En Sergi de "Al Cafè Antic", l'Eudald de "Ens veiem a Folegandros", o en Joan de "La mula sàvia", són noms de persones desconegudes per a la majoria del seu públic, però properes a ell. En canvi, en Ponza de "Et deixo un pont de mar blava" i "Ulisses", i la Verge d'Ocaña de "Un cor a Barcelona" ja formen part d'una altra esfera.

9

El disc "9" (1998) és per mi el darrer gran disc d'estudi i de cançons de Llach, l'últim en que cap gran part del disc el compon alguna revisió o reversió de temes anterios, com sí passaria al "Jocs" i al mateix "I."

A "9" hi veig un Llach que musicalment vol acostar-se a l'esperit de "I si canto trist" (1974), Evidentment, doncs, no suposa el treball una evolució o canvi estilístic en sí, com es poden considerar tants altres discos com "Astres" o "Un pont de mar blava", però sí que és un treball fruit d'una maduresa molt marcada a l'hora de fer cançons de tres minuts, envoltat d'un equip de gent de prestigi i solvència contrastada com Jordi Armengol a les guitarres i a la producció, o Nacho Lesko i el malaurat Joan Trayter a pianos i teclats. Així, aconsegueix un disc fresc i amb sonoritat excel·lent, que es podria ben bé encabir dins un pop acústic. "Una finestra al mar" és una delícia, el primer senzill i una de les poques cançons dels darrers anys que va compondre amb guitarra, i no amb piano, a prop d'una finestra que al davant, de mar, res de res. Però "Penyora", la segona cançó, és del disc la que em té el cor robat. Ja havia usat la melodia per a la banda sonora de la sèrie "La forja de un rebelde", però la cançó té molta més força; és l'única del disc que no té una dedicatòria expressa, si bé es pot ben interpretar que és un tema força autobiogràfic i dedicat a la persona de la qual estava en aquells moments pres.

No tot són flors i violes, però, i en aquest bloc sempre intento dir les coses tal i com les penso. Tres cançons les trobo molt fluixes: "Novembre", "Junts" i "L'Estanislau anant a palau". M'agrada, en canvi, la força i originalitat d'estil i lletra de "Véns", la tendresa de "Tendresa", que segurament ha passat a ser la cançó més coneguda del disc, i la manera d'acabar el disc, amb la bonica "La joia". "Un cinema paradís, si us plau" és veïna de carrer amb "Véns", per l'originalitat i la manera d'interpretar-les.

La portada del disc és força divertida, però l'interior es podria haver cuidat una mica més. Pel que fa al títol, ja entenc que costa de posar un nom a un disc amb cançons tan diverses, però potser s'hi podria haver "matat" una mica més. Tot i que crea un joc subtil amb l'anterior treball, "Nu" (1997), perquè només afegeix al títol una lletra i, en ambdos casos, el grafisme de les lletres fa que el nom es pugui llegir de la mateixa manera girant el disc.

Gràcies, Lluís

Article de Víctor Alexandre publicat el 26 de març de 2007.

Qui ens havia de dir que trenta-dos anys després de la mort de Franco i trenta-vuit d’ençà d’aquell mític recital al Palau de la Música Catalana, en què L’estaca només va poder ser interpretada instrumentalment, els concerts de Lluís Llach continuarien sent la veu dels sense veu. Qui ens havia de dir que la por que aleshores ens tenallava la gola esdevindria la covardia que avui ens tenalla la dignitat. Avui Llach pot cantar L’estaca, sí, però de què serveix si malgrat el pas del temps hi continuem tots lligats? No ens avergonyeix haver acabat acomodant els nostres moviments a la llargària de la corda? És aquesta subordinació anomenada “patriotisme social”, pel que vàrem plorar tants anhels? És en nom d’aquesta pusil•lanimitat anomenada “compliment de la llei”, que hem de ser respectuosos amb el comerç que es fa amb els nostres drets?

Gràcies, Lluís, per aquest concert; un concert amb les imatges històriques d’uns dirigents fent-se l’orni entre el públic mentre tu, des de l’escenari, talment com si fóssim als anys setantes, defensaves els drets nacionals de Catalunya –aquesta vegada sense ambigüitats, és clar- i blasmaves la profunda mediocritat de la nostra classe política. Hi eren tots: els qui ens deien que “si guanya Zapatero, guanya Catalunya”, els qui no tenen cap més iniciativa que riure les gràcies de Zapatero, els qui van pactar amb Zapatero un Estatut indigne a canvi d’unes engrunes de poder que ni tan sols han assolit i els qui van lliurar la presidència del nostre país al delegat del partit que lidera Zapatero. Tots ells, tots els qui han abaratit el nostre somni, tots els qui han malmès l’estel que hi ha al fons del camí, et van abraçar impàvids al final.

Si entre ells, això no obstant, especialment a ERC, CiU i ICV, no hi ha cínics, sinó polítics amb voluntat seriosa de convertir aquest poble en una nació veritablement lliure i respectada d’Europa –no pas en la regió escardelenca, genuflexa i vergonyida que és avui- no hi ha dubte que faran seves les teves paraules, les paraules de l’home que dissabte van acomiadar amb tant d’entusiasme: “Viure, a voltes, té el preu de dir prou. Prou de renúncies mediocres que no ens permeten la història dempeus. I, si cal, conviurem amb la misèria, però ha de ser sense engany, dignament. Prou d’amenaces innobles amb la fam i el tronar dels canons. No abarateixis el somni o et donaràs per menyspreu tu mateix”.

Els que han participat a l'enquesta creuen que Llach tornarà a actuar en directe

Per una àmplia majoria, la gent que ha votat en l'enquesta dels darrers dies plantejada en aquest bloc creu que Lluís Llach tornarà a pujar dalt de l'escenari en alguna ocasió.

De fet, el mateix Llach va deixar la porta oberta a fer-ho, però el gran rebombori que va causar el seu adéu segurament ha fet que una possible tornada esporàdica també sigui més dificultosa del que segurament ell previa: ara, qualsevol indici de que ha d'actuar, de segur que mobilitzaria d'immediat milers de persones... Ja va ocórrer: tenia compromès de participar feia temps amb una petita intervenció en un concert a Astúries preparat per vells republicans poques setmanes després del seu concert a Verges, i va anul·lar l'actuació perquè els telèfons de l'Ajuntament en qüestió van treure fum de gent que volia anar-hi.

Com segurament heu vist, he tornat a incloure enquestes al bloc després d'algunes setmanes de no fer-ho. Però només les mantindré si veig que hi ha un cert interès en elles. No és cap "amenaça", ni molt menys: sóc el primer en reconèixer que aquestes enquestes d'internet no tenen cap valor científic i que arreu n'hi ha. Però també és cert que és una altra manera d'obrir el bloc a la participació.

Ara ja es poden consultar les enquestes que s'han fet en aquest bloc, a través de l'enllaç corresponent que trobareu a la dreta de la pàgina.

I ja que avui toca parlar del bloc, hi ha una altra novetat de fa pocs dies també als menús de la dreta i és que podeu anar escoltant les cançons de Llach a través del Top 10 Llach setmanal.

Fotografia: Toni Sellas

Els imitadors

Malgrat la seva popularitat i ser un personatge amb tics força característics, durant més de mitja carrera artística ningú mai va imitar Llach. També és cert que tampoc hi havia tants programes a la televisió i a la ràdio com hi ha avui en dia, i els que hi havia pràcticament només es fixaven en els polítics: González, Guerra, Fraga, Pujol...

Va ser ja a finals dels anys 80 quan Alfons Arús, inventor segons ell mateix de la teleescombraria, va fer sortir esporàdicament una imitació de Llach. L'esquetx que més recordo és quan un dia estaven els personatges del programa esperant l'actuació de la brasilera Xuxa, aleshores molt de moda, però en canvi els va aparèixer Lluís Llach, per a desesper de tots. La confusió havia vingut per la pronúncia andalusa del nom, Xu Xa.

Al programa "Tot per l'audiència", de Xavier Sardà, les imitacions de Llach van començar a prendre un cert relleu de la mà d'Oriol Grau. En el programa organitzaven unes tertúlies amb "famosos" moderades per Sardà i els imitadors simplement es disfressaven amb una careta (a la foto). Grau va començar a treure-li suc com no havia fet fins aleshores ningú al personatge d'en Llach, i un dia fins i tot va sortir amb una gallina que va posar damunt la taula. El Llach de debò va anar al programa a imitar-se a ell mateix, es va amagar darrera una careta i va començar a cantar una cançó d'en Serrat, fent, doncs, que l'imitador fos "més bo" que l'original. Per cert, els altres dos imitadors de personatges eren Toni Clapés i Andreu Buenafuente.

La bona relació entre Llach i Grau va seguir al "Sense títol" i a "La cosa nostra". Tot i que no eren programes amb moltes imitacions, sovint Grau imitava Llach, i al darrer concert a Barcelona de la gira del "Nu" se li va presentar dalt l'escenari mentre interpretava el "Que tinguem sort", i el van fer a duet.

També ha interpretat sovint Llach Pep Plaza, no tan conegut perquè no ha sortit gaire en programes de prime time , però sí que va fent el seu camí a ràdio i televisió. La veritat és que les seves imitacions molts les consideren excessives i passades de voltes, però bé, que cadascú jutgi.

Però qui ara és "l'imitador oficial" de Llach és sens dubte Manel Lucas, al programa "Polònia". Lucas ha sabut aprofitar molt bé el camí marcat per Grau, els tics i tacs que aquest li va saber trobar, i els ha explotat al màxim. No és que sigui un imitador fenomenal, però l'èxit del programa i els bons guions han fet que hagi estat molt reconegut.

Ja se sap, els anys passen molt de pressa i la memòria és dèbil. Grau va deixar d'imitar Llach i en canvi ara és Lucas qui té tots els favors, i se'l va poder veure molt ben situat al darrer concert de Llach a Verges. A Oriol Grau, segurament, no se'l va ni convidar.

L'estupidesa de les guerres

Ahir van emetre per televisió la pel·lícula "El pianista", de Roman Polanski i amb un fenomenal Adrien Brody en el paper principal, i pensava que moltes imatges d'aquell film podrien pertànyer a qualsevol altra guerra. Em venia al cap la cançó "Un himne per no guanyar" (1999), de Lluís Llach, que va editar amb motiu de la guerra de Kósovo, però que, al igual que la pel·lícula, també podria ser una cançó per a qualsevol altra guerra.

I és que totes les guerres són pràcticament iguals, i clavades pel que fa a la seva estupidesa. Llach sempre s'ha mostrat tossudament contrari a qualsevol conflicte bèl·lic, però va ser especialment amb el tema "Un himne per no guanyar" quan va compondre una lletra molt directa a la llaga, a la ferida, com el film de Polanski. Una cançó senzilla (no pas pels acords que conté, però sí en la seva melodia i acompanyament musical, només a piano), però emblemàtica dels darrers anys de la seva carrera artística, i que estic convençut que si l'hagués fet als anys 70 ara seria tan coneguda per al gran públic com ho poden ser per exemple "La Madame" o "El jorn dels miserables".

Probablement aquesta cançó ja la tenia força preparada per al disc "9", del 1998, però la gran similitud i paral·lelismes que té amb el tema que tancava aquell disc "La joia", podrien ser el motiu de que la descartés. Just després del concert d'homentatge al malaurat Carles Sabater es va tancar dos dies als estudis de gravació per a enregistrar els dos temes que havien de formar part del senzill "Kósovo", i que es va vendre a les botigues, si no recordo malament, al preu de 500 pessetes. Tots els diners anaven a parar a ONG's que estaven treballant a la zona del conflicte, però ni així el disc va ser un supervendes; i és que ja se sap que el mercat musical cada vegada es va complicant més, i si no et punxen sovint per les ràdios o et promocionen amb una gran campanya és impossible vendre res. Possiblement per això, només un any després va decidir incloure les dues cançons d'aquell senzill dins el disc "Temps de revoltes", amb la qual cosa es podria dir que tots els que tenim el disc "Kósovo" ens sobra.

En la cançó, Llach, com ja va fer a "Infant de Beirut" i en d'altres peces, posa els infants en primer terme i com a principals perjudicats per les guerres. Crec que els infants no deixen de ser una metàfora sobre els més dèbils, els desprotegits, en definitiva, sobre tots aquells que, sense tenir-ne cap culpa, pagaran el preu de la guerra. La darrera estrofa també es pot llegir amb dobles lectures sobre la immigració, que començava a ser molt present a casa nostra.

És un tema que no ha tocat de manera freqüent en les gires però que sí li ha anat molt bé en esdeveniments concrets, com ara a la Festa de la Diversitat o precisament un concert al palau de Sant Jordi per Kósovo, i que sobretot en l'espectacle "Tranuites" (2007) va prendre una gran força.

Un himne per no guanyar
per no vèncer mai fent la guerra
que malmena tota raó que ens pugui fer lluitar...
Deixa'm doncs cantar
aquest himne per no guanyar.
Només som si vosaltres sou vida,
sols tenim si podem compartir-la.
Que de res no ens val
la vida en la mort,
la pau en la por...
Deixeu-me així doncs cantar...

Un himne que sigui un prec
pels infants que han de perdonar-nos
i salvar-nos. Per les dones que ens han d'infantar
un futur de pau
un demà on no calgui guanyar.
No som res si no som amb vosaltres,...
que no som si no sou amb nosaltres
Hem d'aprendre l'espai
difícil i fràgil de l nostre conviure
on puguem tots cantar
un himne per no guanyar...

Un himne que sigui un cant
on es mesclin totes les llengües
que ens permeten el so màgic del mot estimar.
Deixa'm doncs cantar
aquest himne per no guanyar.
Diferents en la pell i en la parla,
ens feu rics quan no sou com nosaltres.
Ens donem lo divers
compartim lo distint
i volem l'univers per conviure un destí.
Un himne per dir ben alt:
No ens cal ni volem guanyar...

Una setmana llaquiana

Dilluns 10 de setembre s'emetia per TV3 el resum-documental del darrer concert de Lluís Llach. El dimarts 11 se suposava que es posava a la venda el doble DVD amb el film "Llach, la revolta permanent" i l'enregistrament de l'espectacle "Tranuites"; dic "se suposava" perquè evidentment és una data que simbòlicament queda molt bé però totalment falsa perquè a Catalunya és festiu i per tant les botigues estan tancades, mentre que a fora de Catalunya tampoc encara no hi va arribar. El dijous 13 dedicaven els darrers minuts del programa "Polònia" a un enllaç de cançons llaquianes. I el cap de setmana arribaven a les botigues el primer número de la col·lecció sobre en Llach que ofereix La Vanguardia, i també el primer de la col·lecció sobre la Nova Cançó de l'Avui, amb el tema de Lluís Llach "Abril 74".

Possiblement no tindrem ja mai més una setmana com aquesta. El més important d'en Llach que havia de sortir a la venda ja ha sortit, i és el que més us recomano que no us deixeu perdre de tot el que he esmentat. Em refereixo al doble DVD, i sobretot la part del "Tranuites": una delícia. Però a més a més amb un munt d'extres que semblen recollir ja moltes coses que, de no ser així, podien haver anat sortint ara una cosa un any, ara una cosa un altre... Més val així, ben recopil·lat i ben presentat. En parlarem més endavant.

En tot cas, m'agradaria molt saber si tots aquests productes realment serveixen perquè més gent es vagi acostant a l'obra artística de Llach, o sempre acabem essent els mateixos els que anem adquirint tot allò que va sortint d'ell. I és que per a un sector molt ampli de gent, ja els hi pots posar davant dels nassos una obra monumental com el "Verges 50", o un espectacle fenomenal com el "Tranuites", que com que "és en Llach" i en tenen ple de prejudicis, no hi ha manera que hi entrin. Però en fi, això ja ho vam mig parlar un altre dia. Els que en sabem gaudir, doncs a gaudir-ne al màxim!

Mare meva, quin nyap!

Potser sóc molt perfeccionista, o molt tiquis - miquis... Però no suporto errors i incompetències totals com les que ara explicaré. El diari Avui comença diumenge vinent una col·lecció que porta per títol "La Nova Cançó. 1965 - 1982", i en que cada CD correspon a un any.

Doncs bé, només m'he entretingut a mirar el que hi surt de Lluís Llach, i ja he vist que aquesta col·lecció serà un nyap total, d'un patetisme que fa feredat. D'anys quasi no n'encerten cap, i hi ha unes llacunes brutals. Només alguns exemples per a no cansar-vos massa:

- "El bandoler" apareix en el CD de l'any 1978, quan és una cançó de 1967.
- En el CD de 1970 hi surt la cançó "Dóna'm sa mà" cantada amb la Maria del Mar Bonet... A no ser que els de Picap guardin unes coses increïbles als seus arxius, aquesta cançó només la van interpretar junts l'any 1997. Quasi res...
- El "Que tinguem sort" es publica en el CD del 1982, quan és una cançó de 1974.

I així podríem anar seguint amb totes les cançons. A partir d'ara, per a molta gent "L'Estaca" passarà a ser una cançó de 1973, i el "Cant miner", atenció, del 1977! El primer CD que sortirà és del 1974, i la cançó de Llach que hi apareix és "Abril 74". Llàstima que aquesta cançó sigui de 1975...

Encara més trist és que rebategin les cançons: en el compacte de l'any 1981 s'hi publicarà una cançó de Llach que porta per títol "El meu país". Bé, doncs aneu reservant aquest CD perquè es tracta d'un tema inèdit... a no ser que es refereixi al "País petit" (per cert, del 1980, i no del 1981).

Està clar que pel mig de tot això hi ha problemes de drets de les cançons i aquestes coses, perquè d'en Llach pràcticament només hi ha cançons que corresponen al disc "Les seves primeres cançons", i unes poquetes més. Però si no tenen material per a fer correctement aquesta col·lecció, doncs que no la facin! El que no poden fer és "xapuces" i enganyar la gent. Els de la discogràfica Picap i els de l'Avui s'hi han lluït. On ets Pep Blay??

10 de setembre de 2007: el darrer concert

A voltes et reconcilies amb la caixa tonta, i veus que aquest aparell pot servir d'alguna cosa. Lluís Danés s'està convertint en un mestre de l'àudiovisual i es nota que s'estima en Llach i mima especialment els productes que fa al voltant del de Verges. L'edició del vídeo del darrer concert que acaba de passar TV3 és fenomenal, cuidat al detall, amb 4 i 5 plans diferents per cançó. I on coi estaven les càmeres? Jo estava allí, al darrer concert, i us ben asseguro que en cap moment em va molestar cap càmera, i això també és un mèrit del realitzador.

La tria de cançons crec que ha estat molt encertada, i és clar que voldríem que les tornessin a posar totes, però per a això ja tenim el concert que van passar en directe. Ara es tractava de, a través d'alguns dels temes més representatius, acostar-se al pensament i a l'obra de Llach. Perquè hi segueix havent molta gent del nostra país que (sembla mentida) encara no el coneix, i d'altres que encara no els agrada (encara sembla més mentida).

Només he trobat un però a aquest gran documental: la tria dels personatges a entrevistar. Recoi: sembla que al concert, de famosos, només hi haguessin anat els polítics, l'Ariadna Gil, en Guardiola, i un parell de periodistes estrella, i ho dic tant pel resum d'avui com per la retransmissió en directe. Us asseguro que hi havia molta més gent famosa entre el públic. I també estaria bé donar molta més veu als "anònims", que hi surten poc.

Bé, tant se val: aquest concert, d'un so també molt bo, aconsegueix retransmetre emocions, m'ha tornat a emocionar i a fer vibrar. I això és el que acaba comptant.

L'absurda polèmica sobre "A Margalida"

El cantautor Joan Isaac va voler obrir una polèmica del tot absurda amb Lluís Llach perquè la seva cançó "A Margalida" no va ser inclosa al film "Salvador". Com segurament sabeu, Llach va ser l'encarregat de la banda sonora d'aquesta pel·lícula, i la cançó "A Margalida" està dirigida a "l'amant eterne" de Salvador Puig Antich, l'anarquista assassinat al garrot vil a finals del franquisme. El tema va tenir un cert ressò a nivell popular, i és el més conegut d'Isaac.

La polèmica és absurda perquè, que aquesta cançó tracti del procés a Salvador Puig Antich, no obliga a posar-la en qualsevol película que es faci sobre aquest. Us imagineu que a qualsevol film sobre la guerra del Vietnam hi hagin d'incloure totes les cançons que s'han compost amb motiu d'aquella guerra??? I a més a més, com molt bé va declarar Llach, la figura de la Margalida a la película de Manuel Huerga és molt i molt secundària (tot i que amb moments de gran intensitat, gràcies a la fenomenal Íngrid Rubio).

Dic que la polèmica és absurda perquè en la película, en tot moment, les cançons que hi apareixen són peces que els protagonistes podrien haver escoltat en els anys en que s'emmarca el film, i fins i tot en algunes escenes les estan realment escoltant. L'excepció és, lògicament, la part musical creada expressament per a la película, la música dramàtica composta per Llach. Per tant, una mica extrany que els protagonistes haguessin escoltat "A Margalida", ja que aquesta va ser feta, és clar, després de l'assassinat de Puig Antich; no, amic Isaac? L'únic moment en que hagués pogut aparèixer "A Margalida" hagués estat en els crèdits, però home, lògicament Llach hi va voler posar la seva cançó "I si canto trist", faltaria més.

Isaac va arribar a la demagògia de declarar que "tampoc Llach entendria que es fes una película sobre el final de la dictadura o la transició i no s'hi posés "L'estaca"". Doncs home, sembla que el noi encara no ha entès la diferència entre ficció i documental: "Salvador" és una ficció, i se n'han fet moltíssimes de ficcions ambientades a finals de la dictadura franquista i no s'hi ha inclòs "L'estaca" ni moltes altres cançons del moment. Una altra cosa seria un documental sobre aquells anys i en que la música del moment fos molt rellevant, i aleshores sí que seria important que s'hi inclogués "L'estaca".

En fi, que no tinc res en contra de Joan Isaac, però em sembla que en aquest tema va pixar molt i molt fora de test. Aquí va la lletra de "A Margalida", una cançó preciosa:

Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.

I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora.

El joc d'anar a parar sota les voltes de la plaça

L'any 2003 el Festival Altaveu de Sant Boi celebrava el seu 15è aniversari, i per a la commemoració van decidir muntar un concert titulat "15 altres veus". Varen demanar a 15 cantants catalans d'estils diversos que versionessin algun tema català que els hagués marcat, que els agradés especialment.

Lluís Llach, que sempre ha anat bastant a la seva i interpretant els "encàrrecs" com li ha semblat, va triar una cançó que mai s'havia escoltat en català: un tema de la cantant francesa Barbara de títol juganer i d'execució gens fàcil. El per què va relacionar aquell encàrrec amb aquesta cançó ho vam saber anys més tard: Llach considera a Barbara tot un referent per als Setze Jutges i per a la Cançó Catalana en general, i per a ell els Setze Jutges van ser la gran escola. Per a no triar una cançó concreta d'un "Jutge" determinat, va preferir escollir una de les fonts de la cançó catalana.

Al concert de Sant Boi -tot i que hi havia un públic molt variat també per la varietat d'artistes que s'hi presentaven -, es va acollir molt bé aquest tema.

Però no va ser fins anys més tard, al seu darrer disc, que vam veure publicada aquesta cançó, amb el títol de "Fins quan i per qui", després que durant tota la gira Llach la presentés com a "El joc d'anar a parar sota les voltes de la plaça", un nom molt més bonic, penso jo. Però és que no us ho perdeu: al disc "Verges 2007" el tema apareix amb el nom de "Contra qui, fins quan i per què"! En fi, es digui com es digui, la veritat és que penso que és una de les millors peces del disc, té una gran força i cadascuna de les frases és pura poesia, cada estrofa fa pensar, i molt. Llach demostra que, quan vol, també es concentra cantant una lletra complicada sense entrebancar-se, i al piano també es mostra extraordinari. Als concerts de la darrera gira suposava un punt àlgid, però inexplicablement als concerts de Madrid la va eliminar del repertori.

De nou reclamem des d'aquí a Llach que s'atreveixi a fer tot un disc de versions, encara que sigui sol amb el piano, sobretot si han de tenir la qualitat d'aquesta cançó.

I Lluís baixà de l'escenari i es convertí en un més de nosaltres...

Un dels moments més sorprenents i emocionants del darrer concert de Lluís Llach va ser quan va baixar de l'escenari al final del recital. Una nova (i darrera) originalitat, carregada de significat i que pocs mitjans de comunicació varen comentar. Ja se sap, tenen una hora de tancament, ja tenien la crònica pràcticament feta, i no ho canviaran tot a aquelles hores...

No conec d'altres artistes que hagin fet una cosa semblant. No sé si va ser idea seva o algú li va suggerir. El cas és que amb aquest gest va omplir de continguts mots espais.

En primer lloc, va servir per evitar que la darrera imatge que el públic conservés d'ell fos la de negar-se a sortir a cantar de nou, és a dir, la imatge d'un escenari desert i el públic cridant temps i temps bojament per a que tornés a sortir sense obtenir resposta. Us ben asseguro que molts van anar a aquest concert disposats a no deixar-lo plegar fàcilment.

També, el fet de baixar de l'escenari, li va permetre acabar amb la cançó que realment ell volia. Pot ser una bona tria o no, però va ser la seva tria.

Però el que a mi més em va agradar d'aquesta acció va ser el significat que, almenys jo, li dono: el dir "durant anys m'heu vist aquí dalt, m'hi vau posar i m'hi heu mantingut molt de temps; ara vull seguir amb vosaltres però des de baix, entre vosaltres, seguint el camí per a cercar la felicitat entre tots vosaltres, i amb les mateixes idees i lluites de sempre".

A mi, personalment, em va agradar molt aquest gest. A més a més, ell sabia que la seva gent el respectaria, no s'abraonaria bojament al seu damunt, que el deixaria avançar cap a on ell li plagués. Com sempre ha passat en tots aquests anys i com així va ser. Et vam deixar fer i et vam aplaudir i cantar entusiasmadament.

Com és que t'agrada en Llach?

Potser com en cap altre camp, en el món de la música és molt habitual el retret: "Com és que t'agrada X cantant?", no preguntat en el sentit de voler obtenir una informació sinó de manera pejorativa. Jo fa anys que vaig aprendre a deixar de fer-lo a ningú i sobre cap estil musical, que tothom gaudeixi amb la música que li plagui i amb les veus que li toquin la fibra, i via fora!

I si vaig aprendre això és perquè a mi, amb en Lluís Llach, m'ha passat en un munt d'ocasions, que algú m'ha dit "Com és que t'agrada en Lluís Llach?". Em passava de ben jovenet i em segueix passant ara. I la veritat és que dol, i emprenya haver de donar explicacions de per què t'escoltes un cantant. Durant molt temps, i encara ara en segons quins àmbits, intentava evitar de dir quines són les meves preferències musicals, no tinc ganes que em mirin com un ésser extrany ni haver de començar a filosofar amb segons qui sobre la vida i miracles d'en Llach.

Suposo, com apuntava abans, que li deu haver passat a molta gent i en relació a grups i cantants molt diversos, però em sembla que als que ens agrada en Llach ens hi hem trobat tots, i sovint. I és que en Llach és d'aquells cantants prou consagrats i amb prou anys de trajectòria com perquè el conegui tothom de nom (almenys a Catalunya) i per tant es vagi creant sobre ell una sèria de mites i d'estigmes: que si és avorrit, que si fa adormir, que si s'enrolla molt, etc. Aquests comentaris poden tenir la seva part de raó, no dic que no, però en Llach no només fa cançons lentes i "per adormir", i sí, s'enrolla, però com també ho pot fer un monologuista, i els seus comentaris estan farcits d'humor, de crítica, d'anècdotes...

Bé, m'estic anant del tema. El cas és que la immensa majoria de persones que t'etziben aquesta frase estan plenes de prejudicis i et parlen des de la més remota ignorància. A la que els hi preguntes: "però, has anat mai a algun concert d'ell? Tens algun disc seu a casa? Quantes cançons coneixes?...", en els dos primers casos la resposta és no, i en la tercera pregunta fan prou si et responen "L'estaca".

Per sort, tinc la satisfacció d'haver vist al llarg d'aquests anys com moltes persones que algun dia van dir aquesta frase es van sumar al club llaquià després d'aconseguir portar-los a un concert. Ara, qui és tancat de mires del tot, no hi ha res a fer.

Foto: colitafotografia.com

Pel broc gros

Quan Lluís Llach presenta les cançons durant el concert, o en qualsevol entrevista que li fan, usa molt el sentit de l'humor i la ironia. En canvi, la immensa majoria de les seves lletres són serioses, poètiques, reflexives...

Només unes poques cançons de la seva discografia es podrien considerar com a iròniques o directament sarcàstiques i amb un cert sentit de l'humor, que van pel broc gros tant en la lletra com en la música. Són poques però molt marcades, i que no deixen a ningú indiferent. Els crítics musicals normalment no han perdonat a Llach introduir-se en aquest tipus de cançó: ja en el seu moment es van carregar "La mula sàvia" (del disc "Somniem"), però la que se'n va emportar la palma va ser "Neofatxes globals" (del disc "Jocs"), a la que els crítics van desqualificar de mala manera.

Com que hi ha temps per a tot, més endavant ja dedicarem articles exclusius a cadascuna d'aquestes cançons, però així en general es podria dir que és cert que aquest no és el gènere que més afortunadament ha creat Llach, molt lluny d'altres veritables especialistes en la matèria del país com poden ser La Trinca, Ovidi Montllor, o fins i tot Pi de la Serra. I que, amb alguna excepció, aquestes cançons han desaparegut de seguida del repertori llaquià, interpretant-les només en la corresponent gira de presentació del disc en que es trobaven. Però també és cert que aquestes peces servien per donar un canvi de to al treball discogràfic, un altre ambient, i que a més a més hi ha vegades que cal dir les coses pel seu nom, clarament i sense fer tombs, com passava a "Neofatxes globals".

El disc "Com un arbre nu" (1972) és el que més experimenta en aquest gènere, amb cançons com "La gallineta" i "La Madame", però sobretot amb "Bon senyor". Molts anys després (1979) arribaria "La mula sàvia", i hem d'esperar fins al disc "Torna aviat" (1991), amb el tema "Esquizoclub", per a trobar una altra cançó d'aquestes característiques. A "9" (1998) hi ha la peça dedicada al xofer de Jordi Pujol, "L'Estanislau anant a palau", mentre que "Neofatxes globals" és del disc "Jocs", editat l'any 2002.

Són aquestes una sèrie de cançons a les que jo els hi veig com un nexe d'unió, un denominador comú, una manera molt semblant de denunciar i dir les coses.

Junts Llach i Carreras

Lluís Llach i Josep Carreras junts dalt d'un escenari, 29 de desembre de 2002. Una trobada que amb protagonistes equivalents en qualsevol altre racó de món hagués omplert no un sinó molts palaus Sant Jordi, mentre que a casa nostra amb prou feines va omplir la meitat del recinte olímpic. Una vegada més va fer-se evident una mena d'autoodi brutal i que arrosseguem de fa anys, tot i que les causes de no omplir en van ser diverses, des d'una nefasta promoció fins al preu de les entrades. Ara mateix tenim dos cantants veterans que s'han aplegat per fer una gira conjunta, ens diuen que matarem dos ocells d'un tret; algú no se n'ha assabentat? Tot i que les entrades no són pas barates, venen tot el paper com si res. Saben fer màrqueting, et venen com una gran cosa el tornar a interpretar per enèsima vegada les seves cançons de sempre, això sí, ara l'un, ara l'altre; d'altres això, el màrqueting, no l'han sabut fer mai, i aquest concert de Llach i Carreras en va ser un bon exemple.

Però deixant de banda aquest fet l'espectacle va tenir moments prou emotius. Se'ns dubte el que més la interpretació del "Campanades a morts", i moments per oblidar, com que Josep Carreras no se sabia ni la tornada de "L'estaca". Potser és per això que encara és l'hora que ha de sortir a la venda el DVD que ens havien promès?

També van sonar força bé "Un núvol blanc" i "País petit", i va ser prou ben trobat l'encaix entre dues versions tan diferents de "El cant dels ocells".

Llàstima que en aquella època no era quan Llach es trobava millor de veu, i no es va poder posar al nivell de Carreras. A més a més, es va equivocar al fer-se el valent i dir: "ei, que jo també tinc veu", i intentar interpretar temes com "El jorn dels miserables" (quan feia temps que el feia a mitges amb l'Odette), i que ni tan sols es va recollir en el CD posterior.

La barreja de tot plegat va acabar resultant un pèl estranya: cançons tradicionals catalanes amb les cançons més conegudes de Llach, però interpretades en els moments culminants (com el "pinyol" del "Amor particular") per Josep Carreras... A més a més, entre un sector dels assistents s'observava com una certa necessitat de convertir allò en un concert històric, com l'oportunitat de recuperar alguna cosa perduda. No es van acabar de complir els objectius, tot i que el concert va ser un bon regal de Cap d'Any.

Veritat i mentida

Aquesta cançó la va interpretar per primera vegada en un concert el 23 de setembre de l'any 2.000 a Verges, poques setmanes abans que sortís el disc que la contenia, "Temps de revoltes". Curiosament, en el seu concert de comiat també a Verges, sis anys i mig més tard, aquesta va ser precisament l'única cançó que va saltar del repertori habitual que feia en la darrera gira. Davant la previsible llarga durada dels bisos, Llach va voler treure algun tema de la primera part del recital, i "Veritat i mentida" va ser la sacrificada.

I això que a "Veritat i mentida" hi trobem potser alguns dels motius que, al meu entendre, l'han portat a deixar els escenaris. Un cert desencís per com està evolucionant el món, i no només per l'actuació dels polítics, a qui és molt fàcil de donar la culpa de tot, sinó la societat en general, el poble. Una certa sensació d'estar predicant en el desert, de que els referents van marxant i els que queden estan més vistos com a éssers rars i com a especímens que l'únic que volen és portar la contrària, que no pas com a això, com a referents. Sovint Llach deia, en la presentació d'alguna cançó, que l'entristia veure com una lletra que havia escrit potser feia 20 o 30 anys seguia tenint la mateixa vigència...

Malgrat tot plegat, a "Veritat i mentida" Llach veu en l'amor una força motriu per a seguir, per a continuar, deixant així una porta oberta a l'esperança. És, per a mi, una mica forçada aquesta lletra, entra una mica en calçador la contraposició, ja que després d'enumerar tot un seguit de temes prou trascendents acaba dient que, menys aquest "amor", tot el demés li és per demés, i per tant fa el gest d'amagar el cap sota l'ala, refugiat en el dibuix d'un somriure.

Musicalment, la cançó li servia en els directes per al seu lluïment vocal i al piano, i la interpretava molt per sobre del que ofereix al disc. Comença amb un to força greu i pausat que recorda Leonard Coen, per anar in crescendo cap a la tornada. Potser és la millor del disc "Temps de revoltes", malgrat els punts febles que he dit.

És veritat que hi ha un gran silenci
que s'escolta de tot arreu,
és veritat que el buit és esplèndid
quan ens queda tant per a fer,
però és veritat també que t'estimo així com ets... dolç com la mel

és veritat que els déus ja no habiten
els olimps del pensament,
és veritat que el més banal brilla
mentre s'apaguen els rars estels,
però és veritat també que t'estimo així com ets... dolç com la mel

és veritat que el món ja no roda,
com sol dir-se, humanament,
és veritat que fa vergonya
dir-se humà tal com som i fem,
però és veritat també que t'estimo així com ets... dolç com la mel

dolç com la mel per amor, dolç per bondat,
dolç i és així com t'estimo,
tot el demés és per demés,
així ho canta el dibuix lluminós que hi ha en el teu somriure

és mentida que no hi ha esperança
quan espera un món sencer,
és mentida que la mentida
guanyi sempre a la bona gent,
és mentida que jo t'estimi si tu no ets... dolç com la mel

és mentida que siguem feliços
mentre a fora hi ha guerra i fam
és mentida que amb més mentides
puguem creure que és tan normal...
és mentida que jo t'estimi si tu no ets... dolç com la mel.