Tata

Des del primer moment va ser una cançó oblidada, sepultada pel seu propi autor. I en canvi la seva melodia és preciosa, elaborada, tendra. El problema és que el disc "Geografia", al que pertany, la cançó "Tata", és un disc d'impàs, on Llach no acaba de trobar els instruments adecuats que han d'acompanyar les seves cançons, o diguem que queda a mig camí del canvi que vol realitzar, com fa molt més evident al "Torna aviat", i sobretot al "Ara. 25 anys en directe".

Però a més sembla com si gran part del públic de Llach no li accepti segones parts o repeticions de fórmules. No conscientment, esclar. Com si ens tingués tan acostumats a novetats, a sorpreses, a evolucions estilítiques, etc., que quan mínimament es repeteix, ho apartem. I és que "Tata" vol assemblar-se massa a "Un núvol blanc". Les dues són cançons dels anys 80, les dues pertanyen a discos, diguem-ne, de cançons "normals", les dues són unes balades tendres amb una tornada que es repeteix i que va agafant força, les dues tanquen la primera part del disc, l'una està dedicada amb molta estima a la seva mare i l'altra igualment però a la dona que li va fer de mare durant els seus estudis a Barcelona... Són massa el mateix, i com que la segona no supera la primera, doncs ens quedem amb l'original.

No obstant, repeteixo que em sembla preciosa la melodia de "Tata". Si per a alguna alguna gira hi hagués treballat uns bons arranjaments estaríem parlant potser no d'una obra mestra però sí d'una peça seva molt més coneguda. D'altra banda, es tracta d'una lletra molt descriptiva, plena d'imatges d'un matí assoleiat d'una Barcelona de fa quatre o cinc dècades, i com no, del mar acaronant la platja. Potser "tieteja" una mica en la manera de parlar del personatge, i això tampoc hi juga a favor. Bé, en tot cas, a mi em va agafar molt fort al llarg d'un estiu, diria que fins i tot em va ajudar, i, què més se li pot demanar a la música, no?

El teu cabell és un niu blanc on s’encalma el temps
i en cada rull hi dorm el gest d’un ahir viscut,
només els ulls més tendres, els més nets,
sabran mirar el teu secret.

El segle i tu éreu infants al carrer del Mar,
ell va jurar-te, enamorat, morir amb el teu temps,
tu a canvi li faries un món millor...
agulla, fil, i el teu cor,
agulla, fil, i

el teu cor,
la casa a prop del mar oberta al sol
i a l’ombra del record
vas brodant un destí millor
la casa a prop del mar oberta al sol.

T’has vestit sempre amb la bondat
pel fred dels humans
el temps ha dibuixat joiells a la teva pell
i si és diumenge
mudes els teus ulls
amb el record de l’amat...

El segle i tu sereu demà al carrer del Mar
et veurà hermosa amb els teus anys, sempre enamorat
sabent que has fet el món tant més bonic...
agulla, fil, i el teu cor
agulla, fil, i

el teu cor,
aquest rellotge antic de suau batec
que mesura la tendresa
i diu l’hora de l’amor més dolç.
Aquest rellotge antic de suau batec.

61

Que els gaudeixis amb la teva gent propera, i fes bondat amb la veu per si mai tens ganes de tornar-nos a cantar alguna cosa.

Per Molts Anys!

País petit

"País petit" (1980) té molts dels ingredients de les cançons que perviuen per sempre. Per mi és dels seus millors temes. Ho és tant per la lletra com per la música. Aquesta segona té una base pop, amb tres estrofes i una tornada que es repeteix en tres ocasions, és enganxosa i molt versionable - el mateix Llach n'ha fet variacions ben variades. M'agrada el so estripat però al mateix temps suau de la guitarra, i em sabia greu quan, durant molts i molts anys, el va eliminar en els directes.

Però és en la lletra on hi trobem l'excel·lència, aquestes metàfores tan ben trobades, potser un xic fàcils, sí, però molt poètiques, visuals, efectives, entendridores. "El meu país és tan petit que sempre cap dintre del cor si és que la vida et porta lluny d'aquí...", ens diu, i , buff!, només amb això ja tenim atrapades totes aquelles persones que, pel motiu que sigui, han hagut de marxar a viure lluny, i més encara, totes aquelles que algú proper ha hagut de marxar lluny .

"... que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist", magnífic, i a més a més és cert, perquè, com Llach explica en d'altres cançons, sigui quin sigui aquest nostre país petit, ens creiem el centre del món i no som ni un gra de sorra en un desert per a l'Univers.

"... sempre em sabré malalt d'amor pel meu país", quina declaració de principis més bonica, des de la tendresa absoluta, l'amor a la terra, sense anar en contra de cap altre petit país, ni tan sols diu si aquest amor està per davant o per darrera d'altres amors...

"... que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí", tot i que això no és una veritat absoluta, al seu Empordà s'hi acosta, i cert és que tenim un país en que, a diferència de molts altres territoris, els pobles i ciutats pràcticament arreu es toquen l'un amb l'altre. I malgrat aquesta frase, i això és important per a una cançó, no cal ser de l'Empordà, ni català, per a fer-te aquesta lletra plenament teva, adaptar-la a la teva realitat, al teu petit tresor, a l'espai minúscul que ens pertoca, i, com que la cançó també és petita, guardar-la dins del cor i posar-la al coixí, arran d'orella, quan la necessitis.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.


Fotografia: http://zel-aramateix.blogspot.com