'I si canto trist', el seu millor disc de cançons

Parlar de "I si canto trist" (1974) és fer-ho - sempre al meu entendre - del millor disc de cançons de Lluís Llach, i possiblement un dels millors treballs de la dècada dels 70 de tot Europa. En aquest treball, Llach explota definitivament com a cantautor melodista, amb unes peces que sonen netes i equilibrades, i sobretot amb unes harmonies que ja han passat a la història, i això és perquè per molt que transcorrin anys mai avorreixen i sempre ve de gust taral·lejar-les i escoltar-les.

A "I si canto trist" s'hi desenvolupa el Llach cantautor, que arriba a una primera maduresa creativa, tot i la seva joventut. El disc és prou uniforme en quant a sonoritat i ús d'instruments, però al mateix temps variat, perquè va del crit de ràbia gospelià de "El jorn dels miserables", al folk - pop enganxós de "Que tinguem sort" i "Si arribeu", a ritmes mediterranis amb "Vaixell de Grècia", o a la balada amorosa de "Onades". No oblida tampoc l'estil que es podria considerar el propi de la cançó - protesta, com a "Silenci" i a "I si canto trist", mentre que posa música preciosa als poetes, amb "Cançó a Mahalta", plena de sensibilitat, i "La casa que vull", amb to més rítmic. Tota una amalgama de peces genials, i que a més a més temàticament serien l'avantsala del gran eix que és "Ítaca", un any més tard. Què ens expressen, si no, les lletres de "Si arribeu" o "Que tinguem sort"? Doncs moltes idees que després ens diu a "Ítaca".

Els gustos són molt personals, però el que és objectiu és que difícilment trobareu cap concert de tota la seva carrera (a partir de l'any 74, és clar) en que no hi interpretés com a mínim una cançó del "I si canto trist", cosa que no es pot dir de cap altre disc. També és objectiu que, en conjunt, aquest ha estat el seu treball més versionat; només cal veure el doble disc que va sortir aquest Nadal homenatjant-lo, i les hi trobareu quasi totes, les cançons.

És un disc que expressa l'anima llaquiana més profunda, el Llach en estat pur, el que hagués estat "l'estil Llach" si no hagués estat una persona tan inquieta i amb tantes ganes d'evolucionar sempre musicalment i cercar noves sonoritats. Un disc que dóna ganes d'escoltar en qualsevol moment, i que va enganxar - ja quan va sortir, però el curiós és que també ha estat porta d'entrada de moltes generacions futures - a un munt de gent des del primer moment, que només escoltar-lo una vegada es van convertir en seguidors de Llach.

Se'ns envan...

Cassià Just, Palau i Fabre, Josep Benet... En pocs dies ens estan deixant molts referents d'aquest país, referents culturals, socials, polítics, religiosos, persones que van lluitar per un món més just, millor, per un país més lliure, i que van ser a primera línia i donant la cara. I omplien de sàvies paraules les seves declaracions, els seus discursos, els seus treballs, o les seves obres. Són noms que Llach de ben segur apreciava, una generació abans d'ell, amb els que segur va intercanviar més d'una conversa, i que sense ells potser tampoc hagués existit el Llach reivindicatiu i inquiet que hem conegut. Són persones que ja trobem a faltar, perquè ens estem quedant sense referents, i els que ho podrien ser o ho han sigut molts anys de cop s'amaguen darrera una roca i només es deixen veure en processons vergelitanes... En té tot el dret, però el país i tots plegats estem més que desorientats, i necessitem més llum a la finestra.

1 any...

S'està bé, plegats, a Verges,
sota un cel teixit de sentiments, els anys i acords.
S'està bé perquè junts volem
fer el ritual d'un adéu d'amor.
És senzill, si jo puc, si tu vols...

S'està bé, plegats a Verges,
m'has deixat encendre estels de llum dins dels teus ulls,
sols això és el que et puc donar,
tot això és el que ara me'n duc,
tan senzill, si tu vols, jo sí vull.

I és tan gran, gran i màgic,
quan plegats alcem el cant i aixeca el vol
fins el somni d'un demà
que ara junts només podem imaginar
però amb la certesa de que els que arriben les viuran.

S'està bé, plegats a Verges,
mentre fem de les cançons i enyors un bell camí
que, si ens acosta a "l'adéu",
ha deixat escrit en el cor:
Molta sort, que tingueu molta sort..

El públic de Llach: el component polític

No és gaire difícil d'imaginar quins partits polítics serien els majoritaris si poséssim una urna als concerts de Lluís Llach per a que els assistents al recital votessin. Però penso que ens podríem emportar algunes sorpreses.

Llach és de ben segur dels cantautors que més parlen entre cançó i cançó, i que més es mulla políticament. I no se centra només en els grans i més o menys allunyats temes, com el dir no a les guerres, l'armamentisme, o en contra de la fam i a favor del medi ambient. Tot això ho diu, però sobretot ha parlat molt del dia a dia polític, potser amb alguns moments de demagògia, com ell mateix reconeixia sovint, però dient el que pensava en veu ben alta i sabent que de ben segur alguns dels que l'escoltaven en aquell moment no estaven gens d'acord amb les seves afirmacions.

Amb això, potser molts seguidors de Llach s'han preguntat sovint, per exemple, si és possible ser votant del PP, o ser clarament de dretes, i agradar-te la música de Llach. Al meu entendre, no és pas incompatible, i de casos coneguts n'hi ha, però també és cert que deu ser difícil si s'és molt tancat de mires o un fanàtic; dit d'una altra manera: es deu poder ser seguidor de Llach essent una persona declarada de dretes sempre i quan tinguis un esperit almenys una mica obert i dialogant.

Està clar que els evidents posicionaments de Llach al llarg de 40 anys li han creat simpaties molt fortes en certs sectors, i a l'altra costat de la balança molt públic potencial que mai no n'ha volgut ni sentir a parlar per aquestes idees que expressava. Dic públic potencial en el sentit que podria ser gent que li pot agradar el seu tipus de cançó, la seva veu, la manera de cantar... però que no el poden veure ni en pintura. I és que la música traspassa fronteres ideològiques, i com dic de casos reconeguts n'hi ha, però per a moltes persones que pensen de determinades maneres havia de ser ben difícil anar a concerts de Lluís Llach perquè no s'hi sentien còmodes, fins i tot a vegades se sentien insultats o els dolents de la pel·lícula, i això no agrada a ningú. Però després aquests mateixos possiblement escoltessin Llach a casa seva, en la intimitat...

Foto: www.lluisllach.org

Despertar

Obrir els finestrons i esperar un nou dia... Així comença "Despertar", una cançó que durant molts anys va descansar a l'armari llaquià, i que a partir del disc "Nu" va tornar a prendre gran volada.

Segurament és una cançó senzilleta, amb estrofes constants de quatre versos i una tornada que es va repetint. Les metàfores també són fàcils de fer i d'interpretar. Però segurament per tot això i d'altres motius van passar els anys i la cançó va tornar a entrar a la primera.

Crec que a "Despertar" li devem moltes coses. Probablement Llach hi estableix un precedent temàtic que seria clau en la seva trajectòria, i que es podria resumir en "que fotuts que estem, però cal mirar endavant i ser optimistes". I com que això es pot aplicar en tants i tants casos, a nivell col·lectiu i en la vida privada de cadascú, aquests temes tenen gran acceptació i la gent es fa seves les lletres. Compareu "Despertar" amb "L'Estaca": són cançons totalment paral·leles. En una a través d'una conversa amb un avi, en l'altra s'ho diu a sí mateix, però vénen a dir exactament el mateix. I no diguem ja frases concretes, quasi iguals que en futures cançons: "... mirar molt més enllà d'aquesta boira espessa...", que al "Que tinguem sort" es converteix en "...malgrat la boira cal caminar...".

En definitiva, un tema de gran força, bonic d'escoltar i de cantar, precedent de futurs grans èxits.

Obrir els finestrons i esperar un nou dia,
i trobar altre cop entelats els vidres,
com aquests meus ulls, que sovint obliden
que encara hi ha llum per a adreçar la vida.

He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa.
He d'esborrar el pensar que sempre ens toca perdre,
mirar molt més enllà d'aquesta boira espessa.
He d'aprendre a lluitar sense tenir cap eina.

I el pas del temps, hores repetides,
va llaurant la pell cada cop menys lliure.
Sense guanyar res, perdre un tros de vida,
i anar cap al llit fent veure que es somnia.

He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa...

I aquesta cadira coixa i atrotinada,
els vells finestrons i la llarga escala
són la gran mentida, perdre l'esperança.
Per això m'aixeco ara que puc encara.

He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa...

Manu Guix

Et vaig descobrir en el teatre musical, amb "Tu, jo, ell, ella...", ja fa una pila d'anys i tu amb prou feines deixaves enrera l'adolescència. Tothom parlava tan bé de tu! Apuntaves molt i molt amunt, i jo de seguida et vaig veure una espurna llaquiana dins teu. Però pensava: "massa jove!, de segur que en Llach no li interessa gens!". Però jo veia que en podies ser un perfecte hereu. Al cap i a la fi, no hi ha gaire gent en la nostra llengua que toqui el piano perfectament mentre canta amb una gran veu, i a més a més sigui compositor! Així doncs, et vaig imaginar de seguida com al "nou Llach", tot i que no les tenia totes.

També et vaig veure després a "El somni de Mozart" al TNC, de ben segur una de les millors obres de teatre musical que s'ha fet al nostre país, per la màgia, per la joventut i a la vegada grandesa dels actors i actrius que hi sortíeu. Però aleshores vas deixar la companyia El Musical Més Petit, te'n vas anar a millorar la teva formació musical, i quan vas tornar, oh horror, ho vas fer en programes de televisió de dubtosa qualitat musical.

No et pensis que no ho entenc. El món de la música (com molts d'altres) està del tot complicat. 20 segons d'una cançó en un anunci de TV et poden reportar èxits i anys d'omplir la butxaca; en canvi d'altres fan bones i més bones cançons, i no hi ha manera que es mengin un rosco.

I com que una cosa porta a l'altra, vas començar a treure discos en castellà, i que poc em semblaven que aportessin gran cosa.

Però per fi els meus somnis es van complir: primer perquè et vaig veure cantar "Que tinguem sort" en un concert amb l'Àngel Llàcer en una Festa de la Diversitat. I després vas adaptar "Despertar" al disc d'homenatge a Llach, en la que és per mi una de les millors versions del disc. En tenia la intuició, gràcies, sabia que tard o d'hora Llach i tu us creuaríeu i hi hauria màgia.

I ara treus un disc que tot sencer versionarà Llach. Sensacional! Tot i que a vegades trobo que tens coses millorables, veig que sí, que comences a ser el relleu natural de Llach, tot i que no es podrà comparar ni per l'època ni per gaires més coses. Però la força que mostres i el teu posat davant d'un piano servirà per a que, ens enyorem, el recordem una mica. Gràcies i esperem ben aviat aquest disc!

Un Llach molt 'guitarrero' a l'Olympia

Essent Llach molt més pianista que no pas guitarrista, pot sorprendre com en els seus primers treballs la presència de la guitarra tocada per ell mateix és tan contundent. Hi ha dues explicacions per aquest fet: l'una és que sobtava que un cantautor - protesta de l'època es presentés darrera d'un piano, era molt més habitual la guitarra; i la segona explicació és el simple fet de la logística: portar un piano dalt d'un escenari era molt més complicat que no pas una guitarra, també econòmicament. I no només això: en cas que s'hagués de córrer a mig concert davant la policia, era més fàcil emportar-se la guitarra a coll que no pas el piano!

En tot cas, un altre dia ampliarem la dicotomia entre el Llach de tecla i el Llach de corda. Encara que el piano també tingui cordes, ja ens entenem. Aquesta introducció era només per comentar que el disc "Lluís Llach a l'Olympia", enregistrat en directe en aquest teatre de París el 21 de gener de 1973, i editat el mateix any (en versió diferent a França i a Espanya), és de llarg el disc més "guitarrero" de Llach. I les guitarres hi sonen la mar de bé, amb molta força, i amb versions que superaven les originals enregistrades bàsicament gràcies a la contundència de les guitarres de Llach i de Laura: "El bandoler", "Aquell vaixell", "Com un arbre nu"...

Però de sobte apareix com un miratge una cançó nova i que, a més a més, està interpretada amb la suavitat d'un piano, i també amb una viola. Es tracta de "Novembre 72". Tot i que hi apareixen els aplaudiments del públic al principi i al final, és molt fàcil malpensar i considerar que aquesta peça la devia gravar en estudi i la va incloure enmig del directe, de manera molt semblant al que va fer molts anys més tard amb la cançó "Vaig i vinc". "Novembre 72", enmig de la contundència guitarrística del disc de l'Olympia, trenca esquemes, i al ser una cançó nova fins i tot pot considerar-se com una declaració d'intencions, ja que a partir d'aquest disc sí que ja trobem un Llach molt més abocat al piano que no pas a la guitarra, tant en els estudis com dalt dels escenaris.

Ens acaba de desconcertar del tot, però, una segona cançó tocada al piano: "Jo també he dormit a l'alba". Sens dubte, aquesta cançó necessita de piano. Però aleshores: van portar expressament a dalt l'escenari un piano per a interpretar-hi només una, o màxim dues, cançons? O és que aquesta també la va enregistrar a l'estudi? Són d'aquelles anècdotes o dubtes que queden per a la història dels enregistraments discogràfics, ja que molt probablement ni el mateix Llach se'n recorda de com va anar tot plegat...