31 de març del 2009

Debilitat


Moltes vegades, massa vegades, m'he sentit així de malament, retornant a la crua realitat després de viure instants en un núvol. Massa vegades se'm fa de nit al cor.

Quan els mots només són
la impotència dels mots,
tot sovint fem cançons
que ens deslliuren un poc,
però, a la fi, retornem
amb el darrer acord.

Quan el cos només és
la impotència del cos,
tot sovint amb l'amor
donem tants de tresors,
però, a la fi, retornem
amb el darrer petó.

Quan la por només és
la impotència en la por,
tot sovint somniem
que la pau és això,
però, a la fi, retornem
quan rebem l'últim cop.

Foto: José Molina Pascual

29 de març del 2009

Lo cirerer


El cirerer que dibuixa Llach a través de l'expressivitat musical del segon tall del disc "Porrera" no és un cirerer en flor. Sembla més aviat un cirerer nu, despoblat tant del blanc com del vermell. És un cirerer solitari enmig del fred, on el pagès hi repenja un moment el cos per a donar descans a la feina. No per això menys bell, no per això menys entranyable. De fet, la música, en gran part en forma de cànon, arriba al fons de l'ànima, és intensa, emocional, i que en definitiva ens porta enmig d'una natura dura, un punt àrida, i en que l'home s'hi troba sol; perdut en aquesta natura, lo cirerer hi és present, i podem recordar, a través d'ell, que tot i que ara (en el moment de la música) no presenta el seu millor aspecte, no falta gaire per a que llueixi una imatge preciosa, amb les seves flors blanques, i més endavant amb la seva vermellor d'aquells fruits que tant agraden.

3 de març del 2009

Bona cara al mal temps



No era gaire amant dels llarguíssims discursos que feia Llach entre cançó i cançó, sobretot perquè el fet d'anar a més d'un i de dos concerts per gira portava a que ja et sabies totes les bromes i anècdotes de memòria. De totes maneres, cert era que en alguns dels seus monòlegs hi deia coses, idees, que et podien marcar tant o més que no pas les mateixes cançons. I aquests darrers dies he pensat especialment en una d'aquestes idees, quan, abans de presentar el tema "I amb el somriure, la revolta", comentava sovint que precisament el que volen els nostres enemics és veure'ns emprenyats, o tristos, i que les seves victòries eren les nostres derrotes. Que ells se sentien eufòrics quan observàvem com ens deprimiem quan les coses els anaven bé. I d'aquí que amb els somriures es puguin fer revoltes.

I és cert. Res té a veure la força que es té, com et sents de bé el cos, quan vas amb un somriure d'orella a orella en comparació amb quan estàs compungit. Penso en segons quin dirigent polític el feliç que seria si sabés que jo, que penso com penso, estic emprenyat només d'escoltar-lo, i per tant el millor és prendre-s'ho amb molt d'humor, i en tot cas enfotre-se'n una mica de tot plegat, però sobretot d'ell.

I en diumenges una mica negres, en que es produeixen segons quins resultats electorals, o que ja t'aixeques malament amb el so d'una ràdio que anuncia la mort d'un actor collonut (fins aviat, Pepe), penses que el millor remei és precisament aquest, somriure, i tirar endavant, amb el cap alt. Gràcies, Lluís.

1 de març del 2009

Només per a tu



"Només per a tu", la penúltima cançó del disc "Maremar" (1985) és pot considerar una composició llaquiana 100%. Trobem en ella una estructura que es repeteix en molts temes del de Verges, ell sol al piano, una cançó despullada de grans artificis, en que predomina el preciosisme de la melodia, amb el piano fa uns acords arpegiats i uns acompanyaments senzills però efectius, i els instruments de corda que entren per a reforçar l'harmonia i en moments per a repetir la melodia de la veu. A Llach li encantava aquesta combinació de piano i corda - en molts casos violoncel, en d'altres violí, però sovint també guitarra, i a vegades en combinacions -, ja que són composicions senzilles - per a ell, és clar -, però que de seguida arriben si al darrera hi ha una bona melodia.

El problema que veig en aquest tipus de composicions és que ell mateix, al costar-li menys de fer-les que d'altres, les devia menystenir. "Només per a tu", com tantes altres cançons compostes d'aquesta manera, no n'era una excepció i ben poques vegades la va tocar en directe, fora de la gira del "Maremar". D'altres cançons del mateix estil, tot i ser precioses, van córrer la mateixa sort, i només les interpretava en moments molt puntuals: "Novembre del 72", "La joia", "Un himne per no guanyar", "Infant de Beirut", "Cançó d'amor"... D'altres sí que van tenir llarga vida dalt dels escenaris, com "Laura" o "Tendresa".

La causa que jo dedueixo és la següent: a Llach li encantava fer nous vestits per a les seves cançons, nous arrenjaments, difícilment en dues gires diferents cap cançó sonava igual. I això és molt més fàcil d'aconseguir en cançons que parteixen d'una instrumentació treballada, amb diversos elements, que no pas d'una cançó que parteixi de només piano i un altre instrument. Difícilment s'entendria, o si més no sonaria extrany, que de cop i volta Llach interpretés "La joia", per posar un exemple, amb baix, bateria, guitarra... En definitiva, com que a Llach li aburria interpretar una cançó igual que estava enregistrada al disc, i aquestes cançons esmentades avui permeten poca modificació, les cantava poc, i llestos!

En quant a la lletra de "Només per a tu", la veritat és que tot i que té frases que enganxen, no és de les més aconseguides de Llach. En part moltes de les coses que hi diu són bastant comunes de les cançons d'amor, i repeteix recursos seus molt constants com el del vaixell, el mar, la llibertat... És clar, ja ens agradaria a qualsevol mortal escriure una lletra com aquesta dedicada a la persona estimada, però dins la seva extensa producció no crec que sigui del millor per la seva simplicitat. El primer paràgraf expressa pràcticament la mateixa idea que anys més tard reflectiria a la cançó "Penyora".

Amor, t’estimo, i tant t’estimo
que en l’amor meu ets mesura.
Tu has obert límits al meu vol,
que amb serenor declinava,
i avui em crec prop de la plenitud,
només perquè me la imagines tu.
Amor t’estima tant i tot l’amor meu.

I buscaré només per a tu,
amb la ignorància de sempre,
paraules dites pels amants
des de l’albada dels segles,
i per l’engany del meu amor creuré
reinventar el llenguatge a cada gest.
Engany d’amor i veritat de l’engany.

Amor d’etern recomençar,
que empenys la meva aventura,
que proa et fas del meu vaixell,
quan la mar veus embranzida,
en qui allibero antiga esclavitud,
per qui confesso aquesta servitud.
Amor esclau i llibertat de l’amor.

26 de febrer del 2009

Aparadors


Quan sortia al mercat un nou disc de Lluís Llach passava força dies mirant, més o menys de reüll, més o menys fixament, els aparadors de les botigues de discos per veure si li hi posaven, en definitiva el cas que en feien, d'aquest nou treball. Una curiositat. No anava expressament a cercar les botigues, sinó que em venien de pas, i també era una manera de saber com tractaven en general la música cantada en català. Cal dir que les emprenyades eren freqüents? Amb rares excepcions, la immensa majoria de botigues no posaven mai a l'aparador el nou disc de Llach (almenys en els anys que jo ho mirava). Les preguntes que em venien al cap eren moltes: si això ho fan amb Llach, tot un nom propi al nostre país, i dels que ven més discos, sinó el que més, què deuen fer amb altres grups i cantants catalans? I certament: si a l'aparador hi havia 30 caràtules, ni una acostumava a ser d'un grup d'aquí...

Una nova prova de l'habitual autoodi en molta gent d'aquest país. Com ha costat que des de sectors que ho podien fer es recolzés mínimament la música que es feia i es fa aquí... Si nosaltres no potenciem la música en català, qui ho ha de fer? Qui l'ha de comprar? Però sobretot heus aquí una prova que la llibertat de mercat no sempre vol dir llibertat d'expressió. No en tinc ni idea de si és cert allò que he escoltat a vegades que les mateixes discogràfiques paguen a cadenes com l'FNAC i tantes altres per a que els seus llançaments se situïn en llocs destacats i visibles de les botigues, i es puguin escoltar durant setmanes en els auriculars. Molt m'imagino que en gran part deu ser cert, i de nou, per tant, es pot veure com llibertat de mercat i llibertat d'expressió o de possibilitats no van junts, perquè davant de fets com aquest les discogràfiques catalanes poques coses poden fer. El riure que em feia que després sortissin amos de botigues de discos queixant-se que Llach hagués venut primer el disc "Verges 2007" a través d'un diari que no a través dels canals habituals...

I és que, encara que sembli una tonteria, cada acte té la seva importància. Potser molts dels que llegiu aquest bloc teníeu molt clar quan sortia el nou disc de Llach i l'anàveu a comprar el primer dia. Però molta gent no viu amb Llach al cap encara que li agradi, i veure o no veure un dia el disc en un aparador pot ser la diferència entre que se l'acabi comprant o no.

9 de febrer del 2009

Josep M. Flotats


Lluís Llach sempre s'ha sentit molt a prop de la gent del teatre. Ell mateix ha afirmat en alguna ocasió que tenia més amics en aquest camp artístic que no pas en el de la música, i s'ha vinculat especialment amb tot allò que envoltava el teatre Lliure de Barcelona. D'entre les amistats amb actors coneguts va donar fruits especialment dolços la que va mantenir amb Josep M. Flotats.

Flotats és l'exemple d'actor amb personalitat molt forta i, per a molts i sobretot especialment durant els 80, considerat com el número 1 de l'escena catalana. La seva interpretació de Cyrano de Bergerac (1984) és especialment inoblidable, i era per aquells anys que era coneguda la seva amistat amb Llach. D'alguna manera, es tractava de dos tótems del país que dominaven l'escena, l'un en el camp de la música i l'altre en el camp del teatre. Però Flotats representava molt més, representava aquella mirada que, cap a França i sobretot cap a París, sempre han tingut sectors artístics de la societat catalana. Possiblement per la proximitat d'aquest país però sobretot, és clar, per la seva potència cultural. Un contacte i vinculació que es dóna ja al segle XIX, que pren especialment rellevància amb els nostres pintors avantguardistes del segle XX, i del que el teatre català i la Cançó en són hereus. Al meu entendre, aquesta mirada cap a París s'ha anant fonent, sigui perquè ja no els tenim tant a envejar, sigui perquè França ja no és tan capdavantera en moviments artístics.

No és estrany que fos en el pis de Flotats a França que Llach descobrís un poema de Martí i Pol que començava amb uns versos que deien "Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar...". D'immediat Llach li va fer llegir el poema al seu amic Flotats, i va tenir clar, a l'hora de fer el disc "I amb el somriure, la revolta" (1982) que la primera part l'havia de recitar el prestigiós actor. Es feia visible així una combinació de tres "cracks" en tres àmbits diferents de la cultura catalana: Llach com a cantautor, Flotats com a actor, i Martí i Pol com a poeta. Una combinació d'un nivell excels i difícilment comparable amb gaire res que s'hagi fet en aquest país.

Sobreactuat per molts, amb una força extraordinària per a molts d'altres, el cas és que el recitat de Flotats dels versos del "Ara mateix" han fet que milers de persones se'ls sàpiguen de memòria i fins i tot els recitin imitant l'accent o l'entonació de Flotats. El que va passar anys més tard amb tot el tema del TNC i tot plegat ja són figues d'un altre paner...

3 de febrer del 2009

'Gener de 1976', disc en directe preferit




Per mi no hi ha hagut sorpresa. El disc de "Barcelona. Gener de 1976" té una força i energia fora de mida. És un treball que reflecteix molt bé un temps i un país, i a més a més en un moment dolcíssim a nivell compositiu i interpretatiu de Llach. Més que un disc són sentiments, veus entretallades per l'emoció, crits de revoltes... No sé si a vegades diem molt a la fresca que ens agradaria tornar a aquells anys, o haver-los viscut. Sí, segur, ho diem molt sense pensar-ho gaire, perquè eren moments d'incerteses, i encara d'exiliats, i de por, però, és clar, també moments d'il·lusió col·lectiva i de resorgiment de les veus apagades.

El segon lloc ja estava més disputat, i precisament entre els dos extrems més extrems: la majestuositat del Camp del Barça, i la intimitat i recolliment d'un disc com "Nu". Finalment s'ha imposat el primer, potser per allò que acaba tirant el "jo hi era", o perquè agrada a més gent, i punt.

Gràcies a tots els que participeu en les enquestes. Sé que no serveixen de gaire res, però és una manera més per a que participeu en el bloc i expresseu les vostres opinions.

Sabeu que podeu proposar preguntes, suggerir temes i tot el que vulgueu!


PD: Poques imatges que hi ha d'aquell concert del 76, i sembla ser que al YouTube han tret el vídeo que hi havia. Per això il·lustro l'article amb aquesta presentació que algú ha fet per al YouTube.

29 de gener del 2009

Au blanca


Com una au blanca creuant la mar
només amb ales de tendresa,
així et sé en el teu vol.

Com una au blanca a l´horitzó,
fent-nos senyal de la Bellesa
que t´ha deixat el teu secret,

és així com et conec:
només per una veu que estima,
només per un batec en el teu cant.

Com una au blanca buscant recer,
fent niu per als seus amors més fràgils,
així et sé... com una au blanca.

26 de gener del 2009

Diumenge


No trobeu curiós que tan sols un dia de la setmana aparegui citat en les cançons de Llach? El diumenge, sí.

Quan més m'hi endinso més em sorprèn la manera d'escriure lletres de Lluís Llach. Un dia en parlaré àmpliament, però és com si tot plegat no toqués gaire de peus a terra, com si tot fos pensat "en universal"... A diferència de molts altres lletristes, que ens parlen des d'una quotidianitat encisadora, amb cafès amb llet, tauletes de nit, llençols, o peces de vestir, Llach se sustenta com en un segon nivell, no menys encisador, però amb sentiments més d'acord amb el que succeeix "per dins" que no amb el que percebem en allò que toquem cada dia. En fi, com dic ja en parlarem un altre dia.

El fet d'esmentar dies de la setmana (o no fer-ho gaire gens, com és el cas de Llach) s'engloba també en aquest context. Llach no ens cita cap dimecres, ni cap divendres a la nit... Quan situa l'acció en algun dia només ho fa en diumenge, perquè és el dia que a ell li va millor per a la seva manera de fer cançons. El diumenge comporta una certa melangia, aquelles tardes tranquil·les amb les botigues tancades i les passejades silencioses entre arbres que es van desprenent de les fulles sobreres. És aquell dia de la sobretaula serena, el dia d'anar a veure la iaia o la tieta, o les hores detingudes per tombar-se al llit i llegir pausadament, o fer l'amor d'una forma diferent, sense haver-se de vestir de pressa per anar a treballar. Aquelles tardes d'hivern en que, si fa un fred com déu mana, un s'està calentó a casa, amb la manta a les cames i, si se'n té, la llar de foc vibrant que va consumint les branquetes amb el seu crec - crec particular... A molts no els agrada el diumenge, precisament per tot això; però precisament aquestes són característiques que marquen molt la manera de fer de Llach, si més no aquelles que mostra de cara enfora, aquesta serenor, aquesta pausa, aquesta tendresa amb algú que estimes, aquesta conversa entre persones, i no el córrer d'entre setmana...

Ell, el diumenge, l'aprofita per anar al Liceu amb la Roser ("... amb la Roser, que és diumenge", Esquizoclub); per recordar els balls ("... hi feien ball cada diumenge...", La Lira); per fer costat a la Tata mentre s'arregla ("... i si és diumenge mudes els teus ulls...", Tata); i, en resum, la seva adoració pel diumenge queda clara quan demana que "ens el facin" tots aquells que formen part del nostre cinema paradís:

"Hi ha un cinema dalt del cel
quan els somnis ens cremen, ens cremen.
Un cinema "Paradís"
perquè ens faci diumenge, diumenge,

on puguem netejar el cor

de tanta merda i "burreria" feta nord.

Tot l'univers com si fos

la sala immensa pels grans somnis que no...


....som cinema mut a les estrelles."

20 de gener del 2009

A cavall del vent



És un d'aquells temes que ens mostren la vessant més "pop" de Llach. D'aquelles cançons que el diferenciaven d'altres cantautors de l'època. No descobrireu peces de Raimon o de Paco Ibáñez que sonin així, amb aquests acords majors tan frescos i aquestes tornades enganxoses. Segurament Llach no li va poder donar tota la sonoritat que hagués volgut, o potser no ho va voler per a no trencar en excés amb d'altres cançons del mateix disc ("Com un arbre nu", 1972). Però, com passa sovint, apareixen segones oportunitats per a les bones cançons, i Manu Guix li ha sabut donar en els seus "Onze Llachs" tota la força necessària i l'ha popularitzat entre el jovent. A mi em sobta que cap altre grup rocker de casa nostra s'hagués fixat en "A cavall del vent" i la versionés.

La lletra, no ens enganyem, és senzilleta i una mica desordenada, però ben encaixada, perquè la repetició del "crida" hi lliga molt bé, enganxa, i la força que pren el mot "vent", també en la tornada, referma la idea que tota la cançó va a cop de vent. Si jo n'hagués de fer un vídeoclip en aquells anys, no dubtaria gaire en muntar Llach dalt d'un cavall i cantant la cançó mentre l'animal va a tota velocitat i a Llach se li mou la cabellera (encara existent aleshores). El que no sé és si ell s'hagués deixat... Ara, aquesta clucada d'ull reivindicativa en una sola frase ("Sé que hem tingut la raó..."), la veritat és que no l'acabo d'entendre. Per la resta, em sembla una cançó de comiat de la parella, però, com va cantar molts i molts anys després, un adéu d'amor que encara era amor, però ell s'encaparrava a anar cap a d'altres aventures, tot i que escrivia mots per a tenir amb ell la semblança de la persona estimada... En fi, una mica liat tot plegat.

Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.

Sé que el temps llevarà
un mur silenciós
d'oblits i records.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

Sé que hem tingut la raó
i, només per això,
tornaria a estimar-te.

Sé que els acords que escric
són per tenir aquí
la teva semblança.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

13 de gener del 2009

Aquesta foto...


Quantes vegades he vist publicada aquesta foto. Segurament perquè va ser un concert (de fet tres, però és com si fossin un de sol) que va passar a la història, però en canvi de documentació gràfica i àudiovisual en va quedar ben poca. Com han canviat els temps! El dia següent del Verges 2007 ja hi havia una vintena de vídeos penjats al YouTube. Del concert del gener del 76 al Palau dels Esports de Barcelona hi ha quatre fotos mal comptades i un fragment de "L'Estaca" enregistrat per a una pel·lícula amb pocs recursos.

No sé si aquesta foto pot ser exemple d'allò que una imatge val més que mil paraules. Les teves paraules valen molt, i sovint la imatge em sembla a mi que no l'has cuidada prou, o almenys no tant com d'altres cantants. Sigui com sigui és una imatge molt autèntica, molt d'aquells anys foscos sortint d'una llarga dictadura, però encara amb molts dubtes, pensaments emboirats, somnis i il·lusions per complir-se. Tot això - dubtes, pensaments, somnis i il·lusions - ho sembla reflectir la teva cara, i potser sigui motiu també pel qual aquesta foto s'ha reproduït tantes i tantes vegades, com a exemple d'un temps i d'un país. Què pensaves, Lluís, en aquest precís moment? Eres feliç? Estaves emocionat? Quina partitura miraven els teus ulls? Era al principi del concert? O potser tornant d'entre bambolines per a fer ja algun bis després d'una llarga ovació? Es tractava potser d'una de les habituals transicions d'aquells concerts en que anaves del piano a la guitarra i viceversa? O només t'havies aixecat per a saludar? I el fotògraf, on era? Es diria que es trobava tocant la cua del piano, un piano amb els budells a l'aire, ensenyant el seu interior, com tu mostraves els sentiments profunds amb les teves melodies i ens les feies entrar dins nostre.

Un instant d'un dia d'un mes de gener d'un 1976. Una data que com la d'ahir mateix ja no pot tornar, mai més, però que es pot recordar a través d'una simple foto, d'un moment captat, encara que sigui en un blanc-i-negre aspre. No hi ha música, no hi ha aplaudiments, no hi ha crits; els podem posar cadascú, ens els podem imaginar i podem tornar a aquell instant, a aquell dia que vas fer vibrar tants ulls i tantes veus.

11 de gener del 2009

La gestió de la composició per part del cantautor

A vegades he pensat en quin percentatge els acompanyaments musicals de les cançons de Llach - com de tants altres cantautors - estan creats per ell mateix, i quina part és obra dels seus músics. És a dir, si Llach agafava i li deia al guitarrista: "tu aquí has de fer do - mi - fa - do - mi - do", o bé els mateixos músics li proposaven melodies, solos, etc.

Suposo que hi va haver una mica de tot, però no ha de ser del tot senzill gestionar un grup de músics i plasmar amb ells la idea que es té. Al cap i a la fi, ja prou feina hi ha en fer les lletres, la composició musical i tot plegat, que a més a més cal pensar en què farà cada instrument i si el músic en qüestió ho trobarà bé o no. Però el problema fonamental jo el veig en el següent: si marques completament el que ha de fer el músic, resulta que ets un petit dictador i no ets gens flexible; en canvi, si li dones molta llibertat i que pugui aportar de la seva banda, et pots trobar amb el cas Rabi.

Què va passar amb Manuel Rabinad, 'Rabi'? Va ser el flautista de Llach durant una pila d'anys (posaria la mà al foc que, després de Laura Almerich, és el músic que va estar més anys amb Llach), i les seves flautes travasseres realment donaven un aire a moltes composicions del de Verges que eren un valor afegit més i un tret distintiu respecte a molts d'altres cantautors. Rabi va arribar a un dels seus moments culminants musicalment amb la coproducció del disc "Porrera". Però la relació entre cantautor i flautista sembla que no devia acabar del tot bé, ja que si no no s'entén que Rabi portés Llach als tribunals. El motiu: considerava o millor dit reclamava que li corresponien cobrar drets d'autor d'algunes cançons de Llach.

És un tema complex, està clar. Sense la base composta per Llach, Rabi no tindria res a "afegir"; però també és cert que sense les aportacions de Rabi potser algunes peces no sonarien igual o no haguessin tingut la mateixa, diguem-ne, elegància. I sembla ser que la resolució judicial va donar la raó a Rabi! O sigui que des d'aquell dia potser sí que Llach poca cosa més va deixar aportar als seus músics...

7 de gener del 2009

Lluís Llach, "el plasta"


Un dels motius pels quals, n'estic prou segur, va decidir plegar Lluís Llach va ser per alguns dels canvis produïts recentment en la societat. Jo estic convençut que Llach és un ferm defensor de la llibertat que dóna internet, però potser no tant cap allà on s'encaminen molts d'aquests canvis o llibertats; dit d'una altra manera, que la llibertat d'opinió a internet s'ha convertit en llibertat d'insult. Si fins i tot passa en els darrers anys en programes de ràdio i de televisió, i amb noms i cognoms, i sembla que a ningú no li passa res, imagineu-vos a internet i darrera d'un anonimat. Diaris de gran prestigi (almenys fins ara) i renom permeten comentaris a tota mena de notícies, i sense que absolutament ningú controli cap ofensa ni cap insult... És el mercat en el que tot s'hi val, en el que tothom pot tirar a terra la paradeta del veí i quedar-se tan ample, o trencar una producció de cristall sencera i que encara es rigui la gracieta.

Llach ve d'uns altres temps, uns temps en que podien estar a favor o en contra del teu discurs, de la teva música, o del que fos, però almenys hi havia arguments i no qualsevol persona, sense tenir-ne ni la més absoluta idea, podia opinar públicament arreu i que tothom ho llegís. Amb internet - que jo trobo un invent magnífic, per no dir fins i tot el gran invent del present i del futur - està clar que és molt més difícil ser personatge públic, i encara més, si ho ets, pronunciar-se públicament de qualsevol tema polític o social sense que, al cap de poques hores, centenars d'insults impunes - que no arguments en contra de la teva opinió - ja pengin de la xarxa. I si el personatge públic en qüestió ja té feta la seva trajectòria, i ja fa temps que es plantejava una altra manera de viure, per què continuar aguantant tot això?

En fi, me n'estic anant una mica, però és que aquesta és una qüestió que m'interessa força... El que volia dir és que junt amb els anònims comentaristes de tot, han sortit també de sota les pedres els periodistes i d'altres opinadors de tot i que cada dia han de penjar una columna en algun dels anomenats diaris digitals sense tenir-ne ni idea en moltes ocasions del que parlen. N'hi ha tants, d'opinadors a la xarxa, que l'has de dir ben grossa per a destacar, per a tenir molts comentaris, per a que la gent entri al teu text a veure quina una en dius avui... Adjunto tot seguit només un exemple - i no pas excessivament dur amb Llach, n'hi ha que ho són molt més - d'un personatge força lamentable que es diu Sergi Fidalgo i que escriu en un diari digital també esperpèntic anomenat e-notícies. És un article del 20 de febrer de 2007, i el problema, que també, no està tant en les bajanades que escriu, sinó en tot el seguit de comentaris que sap que desencadenarà, més propis (com en molts casos en aquests espais) d'una colla d'embriagats a altes hores de la matinada que no pas d'unes persones amb un mínim d'estudis, ni que sigui l'ESO.

Lluís Llach, "el plasta"

Sergi Fidalgo
Ho sento, he intentat no pensar així, i durant un temps he intentat comprendre aquest personatge, però ara considero Lluís Llach el tio més pesat i més plasta de tot Catalunya. La seva pose de consciència crítica del país no em resulta convincent, quan forma part de l'establishment cultural i mediàtic català: quan ets el referent per a bona part de la nostra classe política, la que ocupa conselleries i ajuntaments, no pots ser ni alternatiu, ni ser antisistema. Llach és sistema pur, un cantant que, amb les seves cançons, fa plorar d'emoció les tietes, els dissenyadors progres amb estudi a l'Eixample i compte corrent més que sanejat, els diputats i els botiguers, mentre es dedica a fer negoci venent vins.

Si Lluís Llach és la nostra veu crítica, és que Catalunya està molt malament, i l'oasi ha triomfat. Som un país tancat, que es mira el melic, i que busca Pepitos grillos que no ens facin mal, que simplement ens donin un petit clatellot mentre pensem "tant és, ens l'ha donat el Lluís, que és un dels nostres". Trist destí el de Catalunya amb herois d'aquesta mena. Llach és un poeta musical de qualitat, i res més. I dic "de qualitat" perquè accepto el consens que hi ha entre els crítics, perquè a mi la seva obra no em diu res.

4 de gener del 2009

L'estrany afer del vídeo del concert del Camp del Barça



Fa uns dies plantejava a l'enquesta si hauria de sortir editat en DVD l'històric concert que Lluís Llach va fer al Camp Nou el 6 de juliol de 1985. Les respostes (gràcies a tots els que hi heu participat) no deixen gaire lloc al dubte que molts seguidors de Llach, tot i segurament tenir enregistrada la part d'aquest concert que ha emès en algunes ocasions TV3, i també el disc doble que en va sortir pocs mesos després, anirien a la botiga a comprar aquest producte, i més si hi anés tot el concert, de principi a fi. I és que tot el que es refereix al vídeo d'aquell concert està envoltat d'un cert misteri, i mai, mai, s'ha emès íntegre.


Ja els dies abans de l'esdeveniment es va especular molt de si s'emetria en directe per televisió. S'entén en part que no fos així, ja que les entrades es van acabar de vendre el mateix dia, i aleshores no era tan habitual com en els darrers anys fer concerts en directe d'un cantant o un grup per la petita pantalla. Però van dir que hi connectarien a la part final, i així es va fer, declarant que al cap d'uns dies el farien sencer.

Però va arribar el moment i de tot el concert en va quedar un resum d'una hora en imatges. Per què? Ningú no en va donar cap explicació, i per tant hi va haver un munt de cançons d'aquella nit màgica que, excepte els que allí estaven, ningú més no ha pogut veure. Aleshores es va rumorejar si seria perquè en treurien al mercat el vídeo, però van passar els anys i no va ser així.

En la celebració del desè aniversari del concert, el 33 va emetre de nou el resum d'una hora. Hagués estat un magnífic moment per a fer-lo sencer. Estem parlant de l'única vegada que un cantant català, tot sol i amb entrada de pagament, ha reunit 100.000 persones en un concert. Però no va ser així, ni en dates properes a la seva retirada dels escenaris, en que també TV3, o almenys el 33, s'haguessin pogut marcar un gran detall.

Als anys 80 no era tan habitual com ara editar vídeos de concerts, però ja es feia, i crec que hagués estat un dels primers vídeos d'un cantant en llengua catalana que hagués sortit al mercat. Ja que no va ser així, poc hagués costat fer-ho més recentment, en format DVD, i acompanyant per exemple la col·lecció completa de Llach que va sortir a la venda fa uns pocs anys, o la col·lecció més recent de La Vanguardia. Aquest sí que hagués estat un gran valor afegit a aquests productes!

Els motius de tot plegat són ben desconeguts. Potser una tossuderia del mateix Llach, potser algun impediment dels polítics de torn (només cal recordar que pràcticament cap polític amb càrrec va assistir al concert), potser per una mala entesa amb la discogràfica... El cas és que, una vegada acabada la seva carrera, ens trobem amb uns productes àudiovisuals de Llach al mercat poc representatius i que sembla que cerquin recuperar el temps perdut o la mala gestió d'anys enrera; tenim el concert del Liceu de la presentació del disc "Jocs", el DVD del concert del palau de Sant Jordi amb Feliu Ventura, i un dels concerts que va fer a la sala Apolo de Barcelona per a presentar en la gira de "Poetes"; quan seria molt més àlgid i representatiu poder adquirir la presentació de "Un pont de mar blava" al palau de Sant Jordi, el concert també al Sant Jordi amb Josep Carreras, la "Tríada" del TNC, i com no el del Camp Nou.

En tot cas, si cap discogràfica s'hi posa, i ja que els drets de la retransmissió els deu seguir tenint la Televisió de Catalunya, ara que hi mana una gran amiga seva a veure si està per la labor i el retransmeten íntegre ni que sigui pel canal 300.

26 de desembre del 2008

Potser el desig


"Potser el desig" és possiblement la cançó més interessant del treball "I.". Llach recupera el que en podríem dir la "sexualitat sensual", un tema del que no ha defugit mai però que tampoc ha cultivat de manera freqüent, possiblement per allò de no espantar les iaies, i de no passar-se podent semblar barruer. Així, els seus dos grans exemples de lletres de sexualitat sensual són "Onades" i aquesta "Potser el desig". També més o menys s'hi podria incloure "Dibuix".

A diferència de la primera, a "Potser el desig" aprofita un tema tan humà com és la temptació, el desig sexual, en definitiva les ganes de fer servir allò que tenim entre les cames, per a tocar directament la petitesa de l'ésser humà. Res que inventi ell i que no hagués explicat ja en altres cançons, però segurament ho fa de manera més precisa i més poètica que mai: "curiós aquest humà que es pensa centre del món quan ni tan sols es reconeix". I també diu: "Tenim ressons tant secrets dins nostre
i massa sovint no en sabem quasi res, pensem que anem per un camí plàcid on tot és ben previst i res no ens corprèn, però arriba el desig de sobte i ens trenca els motlles dels membres i sentiments". Cert, ens pensem que som la pera, la mar d'importants, i un simple desig que no ens esperàvem ens pot fer trontollar una vida estable o ens trastoca tots els plans. Fins i tot a l'íntegre Llach, que així com a la cançó Geografia ens diu que "mai no em voldria esclau de res", ara ens reconeix que "sóc esclau del desig quan m'acosto a la teva pell".

L'acompanyament musical en aquest cas s'adiu molt amb la lletra. Una música bolera, un mig temps una mica arrossegat que va marcant l'ànsia del desig, i en que aquesta paraula, "desig", pren un constant protagonisme, pronunciant-la fins a set vegades i de la manera tan bé que sap fer ell aquestes "tx" finals. Dóna joc i importància a tots els músics que l'acompanyaven, primer amb unes bastonades de violoncel precioses, després amb la força de percussió, baix i guitarres, i amb el solo de saxo.

Als concerts aprofitava aquest tema per a fer una de les presentacions més boniques i alhora entranyables, perquè no estava malament veure un home del voltant dels 60 anys deixant-se portar per aquestes qüestions. I és que segurament quan perdem el desig, i no només el sexual, sinó també cap a molts altres aspectes de la vida, segurament estem començant a morir.

Quan el desig fa el seu camí a soles
i el cor no li pot fer senyal de cap llei,
sovint llavors entrem en les ombres
quan el cos voluptuós no es vol sotmès.
Curiós aquest humà que es pensa centre del món
quan ni tan sols es reconeix
i mentre tot això t'escric
sóc esclau del desig quan m'acosto a la teva pell.

Tenim ressons tant secrets dins nostre
i massa sovint no en sabem quasi res,
pensem que anem per un camí plàcid
on tot és ben previst i res no ens corprèn,
però arriba el desig de sobte
i ens trenca els motlles dels membres i sentiments,
m'agrada així deixar-me anar pels carrers del desig
quan m'ofrenes la teva pell.

Quan el desig no fa el camí a soles
i busca company en la solitud,
el cor naufraga en un mar d'angoixes
i el cos neguiteja sense aixopluc.
Desig de passió extrema
que ens neix al sexe d'un somni mai satisfet,
si ara puc dir-m'ho no es perquè tinc en tu aquest desig
que em fa esclau del meu sentiment.

Anem vestint un gest rutinari
Però arriba de sobte el desig.

8 de desembre del 2008

El públic de Llach: el fòrum del Cafè Antic


Una de les grans idees que va tenir Josep M. Vileu, l'autor de la pàgina web oficial de Lluís Llach, va ser la d'obrir un fòrum per tal que els seguidors "internautes" del de Verges es puguessin posar en contacte. Segurament ell devia ser el primer sorprès de la gran resposta que de seguida va tenir l'invent, i la constant arribada de missatges a la llista (com n'hi diuen) ininterrompudament, independentment que Llach estigués més o menys d'actualitat. Fins i tot a vegades un excés de correus electrònics i que feien que sovint algunes persones es donessin de baixa perquè no donaven l'abast...

Suposo que molts dels que llegiu aquest bloc esteu també en el fòrum del Cafè Antic, o hi heu estat algun temps, i per tant no m'extendré gaire més explicant quins temes s'hi han tractat, polèmiques, trobades que s'han organitzat, etc, entre d'altres coses perquè se'n podria fer tot un llibre. Però sí dir que en Vileu quan va obrir aquest espai de debat no s'imaginava pas les conseqüències que tindria per a molts dels que en un moment o altre s'hi van subscriure. Les coneixences entre alguns dels seus habituals contertulis ("lluïstaires") s'han fet molt intenses, i ja n'han sortit diversos aparellaments i d'altres relacions d'amistat ferma. Però independentment de les relacions personals que s'hi hagin pogut establir, col·lectivament mai s'ha perdut la raó de ser del grup, i les cançons i els concerts de Llach sempre són presents i en primera línia dels debats de la llista.

Han estat tantes les històries que ja ha comportat aquest punt de trobada... No conec gaires més fòrums, però dubto que l'ambient que es respira en el del Cafè Antic tingui gaires paral·lelismes.

El que sí m'ha vingut al cap en més d'una ocasió és el preguntar-me si Llach no ha tingut un grup diguem-ne més o menys organitzat i nombrós de seguidors (o fans, si ho voleu dir així, tot i que aquesta paraula sé que no agrada a molta gent) fins que no es va formar el del Cafè Antic. Els "lluïstaires" van començar a trobar-se i a anar a concerts de Llach de manera conjunta cap a finals de l'any 2000. Llach, per tant, ja portava més de tres dècades dalt dels escenaris, i amb un poder de convocatòria extraordinari. Per tant, m'extranyaria molt que des dels 70 fins al 2000 no hi hagués cap mena de grup de gent de diferents punts que el seguís arreu, que l'esperés sempre a l'acabar els concerts per a parlar amb ell, que fes trobades als voltants de Verges... és a dir, més o menys el que han estat fent molts dels membres del Cafè Antic aquests darrers temps, però en unes altres circumstàncies, i molts anys enrera. De ser així, on és ara aquesta gent? Els segueix agradant Llach? Hi ha algú d'entre els "lluïstaires" que això ho sap o en formava part i no ho vol explicar?

Certament, internet ha facilitat molt coses com aquesta, però a mi, repeteixo, em sorprèn que mai hi hagués hagut un grup de seguidors organitzats al voltant de Llach. Caldrà gratar una mica per veure què trobem...

2 de desembre del 2008

De nou la mort


Em deixeu en un dia com avui fer un escrit una mica més personal?

Durant força anys vaig viure una mena de lluna de mel amb la mort. Estava lluny, no s'acostava als meus, voltava segurament per altres paratges i no acariciava a persones estimades. Però fa ja un temps que no és així, que em ronda i que s'emporta familiars i amics amb qui he compartit tants moments... Fa pensar molt, la mort. Per als que ens quedem, és un parell d'hòsties ben donades que fan despertar de tanta tonteria per la que ens preocupem cada dia. Entenem que fem el que fem no tenim escapatòria, i que tots anirem a parar allà mateix. Però mentre no ens ve a buscar, hem de conviure amb els buits que van deixant persones que havíem conegut des que vam arribar al món, i que d'un dia per l'altre saps que ja no podràs donar-li la mà, que no podràs consultar-li els dubtes, explicar-li les penes, que no podràs recolzar el front a la seva espatlla ni sentir la seva escalfor.

Quan se'ns en va gent com en Joan Baptista Humet i en Mikel Laboa tornen a sortir tot de sentiments que tenim just sota la pell, perquè tots, sense remei, anem perdent gent que estimem. Jo no m'entristeixo tant com quan se m'envà algú proper, perquè, tot i fer aquest bloc, crec que no sóc gens mitòman, i primer hi poso tots aquells que conec personalment. Però, com deia, sí que tornen a remoure's coses, i de nou les idees de que tots aquells que coneixem, siguin família, coneguts o simplement gent que admirem per la seva música o la seva obra, se n'aniran anant, si no ho fem nosaltres abans.

A vegades he pensat en el dia que mori Llach. Pot semblar dur, però és així, ell mateix ens hi convida a pensar amb algunes de les seves cançons. Especulo sobre com m'assabentaré de la notícia, quin espai li dedicaran els informatius i els diaris, si la seva música aleshores haurà caigut bastant en l'oblit o bé s'haurà revaloritzat... Hi he pensat algun cop, com també pensava fa anys com em quedaria quan anunciés que es retirava, o en quin estat anímic estaria jo en el seu darrer concert... En fi, són coses que, agradin o no, arriben, que passaran els anys i vindrà l'adéu, com ell mateix diu, mentre encara que no ho vulguem el cor se'ns ha d'anar endurint amb els cops que anem rebent.

30 de novembre del 2008

Aprendre


Per a molts, aquesta és una de les millors lletres de Lluís Llach, i no seré jo qui els contradigui. Emmarcada dins d'un treball especialment esplèndid a nivell lletrístic com és "T'estimo" (1984), d'aquells que fan gran la figura d'un cantautor, "Aprendre" es pot considerar una cançó - bandera per a l'artista, ja que recull moltes de les idees força i pensaments que, a vegades separadament en d'altres temes, vol transmetre.

Tot i que el to de la cançó vol ser positiu ("res no acaba si tu no ho vols", "que el sol es pon sempre amb tornada"...), la veritat és que la base musical i la presència d'infants que maten, la tendresa que mor, la tristesa que és només un refugi... porten a que, si ja estàs una mica tocat, no sigui la millor audició per a enlairar-te de nou. Encara recordo quan, acabat de sortir el "Ara", a un amic que ho acabava de deixar amb la parella li vaig posar el vinil i, quan vam arribar a "Aprendre", em va preguntar si el volia acabar d'enfonsar... En tot cas, les frases clau queden al cap, penetren i ajuden quan les pots necessitar.

Aprendre. Un verb que Llach diu sovint que és un eix de la seva experiència vital. Una gran cançó; potser no és de les més fàcils d'entrar ja que no té estructura de tornada que es repeteix i que queda, com passa en el mateix treball amb "Amor particular" o "Tinc un clavell per a tu", però el clima que creava en els concerts era molt especial. Llàstima que caigués ben aviat en els directes la part en que Llach puja el to de la veu i fa com si se n'anés per les branques, i que de fet és un moment de trencament del ritme de la canço que, pel meu gust, hauria d'haver mantingut de manera semblant.

Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre
que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre...


29 de novembre del 2008

Més sobre l'exposició "Llach a la plaça Reial"

El fotògraf Juan Miguel Morales m'envia aquesta nota de premsa en que ja es detallen totes les activitats paral·leles a l'exposició que tindrà lloc els mesos de gener i febrer a SETBA Zona d'Art de la plaça Reial. Apunteu-vos-ho a les agendes!

Lluís Llach va viure catorze anys al número 10 de la Plaça Reial de Barcelona, al mateix pis on actualment es troba ubicada SETBA Zona d’Art. Aquesta relació entre el cantautor i la galeria ha motivat l’exposició “Llach a la Plaça Reial”. La mostra recollirà 36 fotografies en blanc i negre, de les quals 5 són inèdites, i 11 textos. En total, un conjunt de 47 peces que representaran un viatge per la vida de Lluís Llach, des de la seva infantesa a l’Empordà fins a la seva retirada dels escenaris, alternant aspectes artístics amb d’altres de personals. Els autors de l’exposició són Juan Miguel Morales, fotògraf que ha seguit la carrera del cantautor, i el periodista Omar Jurado, també autors del llibre Món Llach del qual s’extraurà gran part del material de l’exposició. La inauguració de “Llach a la Plaça Reial” tindrà lloc el dijous 8 de gener i l’exposició es podrà veure fins el 13 de febrer de 2009.

A més de la mostra fotogràfica, estan programades un seguit d’activitats que permetran aprofundir en la figura del cantautor.

• 8 de gener – Inauguració de l’exposició.

• 15 de gener – Recital de poemes de Miquel Martí i Pol a càrrec de les actrius Pepa López i Carme Callol. Tot seguit, el cantautor Josep Tero interpretarà un poema musicat per ell mateix. L’acte serà presentat per la periodista de la revista ‘Enderrock’ Helena Morén.

• 22 de gener – L’escriptor Lluís Serrahima, autor de l’article “Ens calen cançons d’ara” publicat el 1959 a la revista ‘Germinabit’, explicarà els inicis del moviment de la Nova Cançó, els Setze Jutges i com Lluís Llach va introduir-se en aquest cercle. Seguidament, el jove cantautor Cesc Freixes parlarà del significat de ser cantautor ‘combatiu’ en l’actualitat i ens cantarà algunes de les seves peces. La periodista de l’Enderrock’ Helena Morén s’encarregarà de presentar l’acte.

• 29 de gener – Projecció de la pel·lícula documental “Llach: La revolta permanent” dirigida per Lluís Danés.

• 5 de febrer - Ens acompanyaran el periodista Joaquim Vilarnau, director del disc de versions de cançons de Lluís Llach “Si véns amb mi” (Picap), i el músic Manu Guix que interpretarà algunes peces del seu disc “Onze Llachs” (Blanco y Negro).

• 12 febrer – Subhasta d’una de les fotografies exposades en benefici del Casal d’Infants del Raval.

Totes les activitats tindran lloc a les 20 h a Setba Zona d’Art (Plaça Reial, 10, 1º, 2º. Barcelona).

28 de novembre del 2008

El TNC acollirà un concert d'homenatge a Humet amb Serrat i Llach com a caps de cartell

Com dic sovint, aquest no vol ser un bloc d'actualitat, que per a això ja hi ha altres mitjans. Però bé, tampoc en vull defugir del tot, o sigui que aquí adjunto la informació publicada pel diari "Avui" sobre el concert d'homenatge a Humet.

Per cert, per si algú no ho sap, avui divendres a la nit TV3 emet la pel·lícula "Salvador", amb banda sonora de Llach.

"Ens ha costat molt trobar una data lliure perquè tots els teatres de Barcelona estaven ocupats, però al final el Teatre Nacional de Catalunya, amb Sergi Belbel al capdavant, i totes les administracions catalanes, junt amb l'Ajuntament de Terrassa [d'on és Humet], s'hi han implicat i els estem molt agraïts". Amb aquestes paraules, Lluís Marrasé, promotor musical i cultural, expresident de l'Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana (ACIC) i ara director artístic d'aquest concert que tindrà lloc el dia 16 de desembre a la sala gran del TNC, donava per acabat el primer capítol del que fa tot just un mes era una idea de la cantant Marina Rossell: organitzar un concert d'homenatge a Joan Baptista Humet, afectat d'un càncer d'estómac.
El concert es preveu com una trobada d'amics i companys de professió, cantants i músics que interpretaran un cançó pròpia i una altra d'Humet. Ja han confirmat la seva presència Joan Manuel Serrat, Lluís Llach -tocarà les dues peces al piano però no cantarà-, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta, Joan Isaac -que farà un preciós tema primerenc, Busco una flor-, Núria Feliu -recitant acompanyada al piano per Francesc Burrull-, Víctor Manuel, Ana Belén, Moncho, els membres de Pegasus, Sisa i Francesc Pi de la Serra. En l'acompanyament musical destaquen dos dels músics d'Humet, Joan Eloi Vila i Josep Maria Francino, mentre que la presentació anirà a càrrec de Xavier Graset. "Aquests són els confirmats, però encara s'hi poden afegir noves veus", deia ahir Marrasé.
A l'equip organitzatiu del concert s'hi ha afegit avui com a coordinador el germà de Joan Baptista, Agustí Humet. Marrasé destaca que es tracta d'un concert benèfic en què tota la recaptació serà per a la família d'Humet -les entrades es començaran a vendre a mitjans de la setmana que ve i costaran entre 20 i 30 euros-. "És important ressaltar que tothom s'hi ha implicat en cos i ànima i que cap dels participants cobrarà res, i això és una cosa que emociona".
Paral•lelament, Pablo Herrero, excantant de Los Relámpagos, està intentant muntar un segon concert a Madrid, però, com a Barcelona, el problema és disposar d'un local amb dates lliures.
Joan Baptista Humet, conscient de l'allau de respostes rebudes es mostrava emocionat fa una setmana en una entrevista a l'AVUI: "M'ha sorprès moltíssim la resposta de la gent, que està donant validesa al que he fet a la meva vida. No et pots imaginar la dosi d'autoestima que això suposa per a mi".