2 de desembre de 2008

De nou la mort


Em deixeu en un dia com avui fer un escrit una mica més personal?

Durant força anys vaig viure una mena de lluna de mel amb la mort. Estava lluny, no s'acostava als meus, voltava segurament per altres paratges i no acariciava a persones estimades. Però fa ja un temps que no és així, que em ronda i que s'emporta familiars i amics amb qui he compartit tants moments... Fa pensar molt, la mort. Per als que ens quedem, és un parell d'hòsties ben donades que fan despertar de tanta tonteria per la que ens preocupem cada dia. Entenem que fem el que fem no tenim escapatòria, i que tots anirem a parar allà mateix. Però mentre no ens ve a buscar, hem de conviure amb els buits que van deixant persones que havíem conegut des que vam arribar al món, i que d'un dia per l'altre saps que ja no podràs donar-li la mà, que no podràs consultar-li els dubtes, explicar-li les penes, que no podràs recolzar el front a la seva espatlla ni sentir la seva escalfor.

Quan se'ns en va gent com en Joan Baptista Humet i en Mikel Laboa tornen a sortir tot de sentiments que tenim just sota la pell, perquè tots, sense remei, anem perdent gent que estimem. Jo no m'entristeixo tant com quan se m'envà algú proper, perquè, tot i fer aquest bloc, crec que no sóc gens mitòman, i primer hi poso tots aquells que conec personalment. Però, com deia, sí que tornen a remoure's coses, i de nou les idees de que tots aquells que coneixem, siguin família, coneguts o simplement gent que admirem per la seva música o la seva obra, se n'aniran anant, si no ho fem nosaltres abans.

A vegades he pensat en el dia que mori Llach. Pot semblar dur, però és així, ell mateix ens hi convida a pensar amb algunes de les seves cançons. Especulo sobre com m'assabentaré de la notícia, quin espai li dedicaran els informatius i els diaris, si la seva música aleshores haurà caigut bastant en l'oblit o bé s'haurà revaloritzat... Hi he pensat algun cop, com també pensava fa anys com em quedaria quan anunciés que es retirava, o en quin estat anímic estaria jo en el seu darrer concert... En fi, són coses que, agradin o no, arriben, que passaran els anys i vindrà l'adéu, com ell mateix diu, mentre encara que no ho vulguem el cor se'ns ha d'anar endurint amb els cops que anem rebent.

6 comentaris:

tina ha dit...

Estimat amic. És un plaer llegir tot el que escrius en el teu blog.
Moltes gràcies per a tot

Tirant ha dit...

I aixó és l´art de viure. El gran misteri.

Tirant

Lluna ha dit...

La mort forma part de la vida encara que no ho volguem veure, però quan colpeja fa mal i més si ho fa de molt aprop.
Una molt bona reflexió, m'agradat.
Gràcies

Lluna

Anònim ha dit...

Si,la mort sempre fa pensar i a cada instant de la vida aprenem a entendre-la demanera diferent.
Cal entendre-la ,malgrat que això costa molt i assimilar la pròpia mort i la dels que tens a prop encara costa molt més.
Ara bé és la unica veritat certa i per això la vida tan incerta a vegades cal viure-la amb intensitat,tan com es pugui i els moments bons assaborir-los fins al màxim.
MAREMAR.

Albanta ha dit...

Enfrontar-nos a la mort d'èssers estimats sempre és difícil, hi moltes vegades no ho arribem a superar. Però cal aprendre a assumir que és part de la vida, i que aquesta continua pels que quedem aqui.
I el millor que podem fer és viure la VIDA amb intensitat, amb coherència, amb la certesa de que val la pena viure-la.
M'agrada molt perdre'm per aquest bloc, especialment en els moments especials que la vida ens regala.

technology ha dit...

louis vuitton handbag
louis vuitton handbags
vuitton
louis vuitton bags
louis vuitton bag