"Només per a tu", la penúltima cançó del disc "Maremar" (1985) és pot considerar una composició llaquiana 100%. Trobem en ella una estructura que es repeteix en molts temes del de Verges, ell sol al piano, una cançó despullada de grans artificis, en que predomina el preciosisme de la melodia, amb el piano fa uns acords arpegiats i uns acompanyaments senzills però efectius, i els instruments de corda que entren per a reforçar l'harmonia i en moments per a repetir la melodia de la veu. A Llach li encantava aquesta combinació de piano i corda - en molts casos violoncel, en d'altres violí, però sovint també guitarra, i a vegades en combinacions -, ja que són composicions senzilles - per a ell, és clar -, però que de seguida arriben si al darrera hi ha una bona melodia.
El problema que veig en aquest tipus de composicions és que ell mateix, al costar-li menys de fer-les que d'altres, les devia menystenir. "Només per a tu", com tantes altres cançons compostes d'aquesta manera, no n'era una excepció i ben poques vegades la va tocar en directe, fora de la gira del "Maremar". D'altres cançons del mateix estil, tot i ser precioses, van córrer la mateixa sort, i només les interpretava en moments molt puntuals: "Novembre del 72", "La joia", "Un himne per no guanyar", "Infant de Beirut", "Cançó d'amor"... D'altres sí que van tenir llarga vida dalt dels escenaris, com "Laura" o "Tendresa".
La causa que jo dedueixo és la següent: a Llach li encantava fer nous vestits per a les seves cançons, nous arrenjaments, difícilment en dues gires diferents cap cançó sonava igual. I això és molt més fàcil d'aconseguir en cançons que parteixen d'una instrumentació treballada, amb diversos elements, que no pas d'una cançó que parteixi de només piano i un altre instrument. Difícilment s'entendria, o si més no sonaria extrany, que de cop i volta Llach interpretés "La joia", per posar un exemple, amb baix, bateria, guitarra... En definitiva, com que a Llach li aburria interpretar una cançó igual que estava enregistrada al disc, i aquestes cançons esmentades avui permeten poca modificació, les cantava poc, i llestos!
En quant a la lletra de "Només per a tu", la veritat és que tot i que té frases que enganxen, no és de les més aconseguides de Llach. En part moltes de les coses que hi diu són bastant comunes de les cançons d'amor, i repeteix recursos seus molt constants com el del vaixell, el mar, la llibertat... És clar, ja ens agradaria a qualsevol mortal escriure una lletra com aquesta dedicada a la persona estimada, però dins la seva extensa producció no crec que sigui del millor per la seva simplicitat. El primer paràgraf expressa pràcticament la mateixa idea que anys més tard reflectiria a la cançó "Penyora".
Amor, t’estimo, i tant t’estimo
que en l’amor meu ets mesura.
Tu has obert límits al meu vol,
que amb serenor declinava,
i avui em crec prop de la plenitud,
només perquè me la imagines tu.
Amor t’estima tant i tot l’amor meu.
I buscaré només per a tu,
amb la ignorància de sempre,
paraules dites pels amants
des de l’albada dels segles,
i per l’engany del meu amor creuré
reinventar el llenguatge a cada gest.
Engany d’amor i veritat de l’engany.
Amor d’etern recomençar,
que empenys la meva aventura,
que proa et fas del meu vaixell,
quan la mar veus embranzida,
en qui allibero antiga esclavitud,
per qui confesso aquesta servitud.
Amor esclau i llibertat de l’amor.
El problema que veig en aquest tipus de composicions és que ell mateix, al costar-li menys de fer-les que d'altres, les devia menystenir. "Només per a tu", com tantes altres cançons compostes d'aquesta manera, no n'era una excepció i ben poques vegades la va tocar en directe, fora de la gira del "Maremar". D'altres cançons del mateix estil, tot i ser precioses, van córrer la mateixa sort, i només les interpretava en moments molt puntuals: "Novembre del 72", "La joia", "Un himne per no guanyar", "Infant de Beirut", "Cançó d'amor"... D'altres sí que van tenir llarga vida dalt dels escenaris, com "Laura" o "Tendresa".
La causa que jo dedueixo és la següent: a Llach li encantava fer nous vestits per a les seves cançons, nous arrenjaments, difícilment en dues gires diferents cap cançó sonava igual. I això és molt més fàcil d'aconseguir en cançons que parteixen d'una instrumentació treballada, amb diversos elements, que no pas d'una cançó que parteixi de només piano i un altre instrument. Difícilment s'entendria, o si més no sonaria extrany, que de cop i volta Llach interpretés "La joia", per posar un exemple, amb baix, bateria, guitarra... En definitiva, com que a Llach li aburria interpretar una cançó igual que estava enregistrada al disc, i aquestes cançons esmentades avui permeten poca modificació, les cantava poc, i llestos!
En quant a la lletra de "Només per a tu", la veritat és que tot i que té frases que enganxen, no és de les més aconseguides de Llach. En part moltes de les coses que hi diu són bastant comunes de les cançons d'amor, i repeteix recursos seus molt constants com el del vaixell, el mar, la llibertat... És clar, ja ens agradaria a qualsevol mortal escriure una lletra com aquesta dedicada a la persona estimada, però dins la seva extensa producció no crec que sigui del millor per la seva simplicitat. El primer paràgraf expressa pràcticament la mateixa idea que anys més tard reflectiria a la cançó "Penyora".
Amor, t’estimo, i tant t’estimo
que en l’amor meu ets mesura.
Tu has obert límits al meu vol,
que amb serenor declinava,
i avui em crec prop de la plenitud,
només perquè me la imagines tu.
Amor t’estima tant i tot l’amor meu.
I buscaré només per a tu,
amb la ignorància de sempre,
paraules dites pels amants
des de l’albada dels segles,
i per l’engany del meu amor creuré
reinventar el llenguatge a cada gest.
Engany d’amor i veritat de l’engany.
Amor d’etern recomençar,
que empenys la meva aventura,
que proa et fas del meu vaixell,
quan la mar veus embranzida,
en qui allibero antiga esclavitud,
per qui confesso aquesta servitud.
Amor esclau i llibertat de l’amor.
1 comentari:
una de les millors del disc, si no la millor
Publica un comentari a l'entrada