26 de gener del 2009

Diumenge


No trobeu curiós que tan sols un dia de la setmana aparegui citat en les cançons de Llach? El diumenge, sí.

Quan més m'hi endinso més em sorprèn la manera d'escriure lletres de Lluís Llach. Un dia en parlaré àmpliament, però és com si tot plegat no toqués gaire de peus a terra, com si tot fos pensat "en universal"... A diferència de molts altres lletristes, que ens parlen des d'una quotidianitat encisadora, amb cafès amb llet, tauletes de nit, llençols, o peces de vestir, Llach se sustenta com en un segon nivell, no menys encisador, però amb sentiments més d'acord amb el que succeeix "per dins" que no amb el que percebem en allò que toquem cada dia. En fi, com dic ja en parlarem un altre dia.

El fet d'esmentar dies de la setmana (o no fer-ho gaire gens, com és el cas de Llach) s'engloba també en aquest context. Llach no ens cita cap dimecres, ni cap divendres a la nit... Quan situa l'acció en algun dia només ho fa en diumenge, perquè és el dia que a ell li va millor per a la seva manera de fer cançons. El diumenge comporta una certa melangia, aquelles tardes tranquil·les amb les botigues tancades i les passejades silencioses entre arbres que es van desprenent de les fulles sobreres. És aquell dia de la sobretaula serena, el dia d'anar a veure la iaia o la tieta, o les hores detingudes per tombar-se al llit i llegir pausadament, o fer l'amor d'una forma diferent, sense haver-se de vestir de pressa per anar a treballar. Aquelles tardes d'hivern en que, si fa un fred com déu mana, un s'està calentó a casa, amb la manta a les cames i, si se'n té, la llar de foc vibrant que va consumint les branquetes amb el seu crec - crec particular... A molts no els agrada el diumenge, precisament per tot això; però precisament aquestes són característiques que marquen molt la manera de fer de Llach, si més no aquelles que mostra de cara enfora, aquesta serenor, aquesta pausa, aquesta tendresa amb algú que estimes, aquesta conversa entre persones, i no el córrer d'entre setmana...

Ell, el diumenge, l'aprofita per anar al Liceu amb la Roser ("... amb la Roser, que és diumenge", Esquizoclub); per recordar els balls ("... hi feien ball cada diumenge...", La Lira); per fer costat a la Tata mentre s'arregla ("... i si és diumenge mudes els teus ulls...", Tata); i, en resum, la seva adoració pel diumenge queda clara quan demana que "ens el facin" tots aquells que formen part del nostre cinema paradís:

"Hi ha un cinema dalt del cel
quan els somnis ens cremen, ens cremen.
Un cinema "Paradís"
perquè ens faci diumenge, diumenge,

on puguem netejar el cor

de tanta merda i "burreria" feta nord.

Tot l'univers com si fos

la sala immensa pels grans somnis que no...


....som cinema mut a les estrelles."