20 de gener de 2009

A cavall del vent



És un d'aquells temes que ens mostren la vessant més "pop" de Llach. D'aquelles cançons que el diferenciaven d'altres cantautors de l'època. No descobrireu peces de Raimon o de Paco Ibáñez que sonin així, amb aquests acords majors tan frescos i aquestes tornades enganxoses. Segurament Llach no li va poder donar tota la sonoritat que hagués volgut, o potser no ho va voler per a no trencar en excés amb d'altres cançons del mateix disc ("Com un arbre nu", 1972). Però, com passa sovint, apareixen segones oportunitats per a les bones cançons, i Manu Guix li ha sabut donar en els seus "Onze Llachs" tota la força necessària i l'ha popularitzat entre el jovent. A mi em sobta que cap altre grup rocker de casa nostra s'hagués fixat en "A cavall del vent" i la versionés.

La lletra, no ens enganyem, és senzilleta i una mica desordenada, però ben encaixada, perquè la repetició del "crida" hi lliga molt bé, enganxa, i la força que pren el mot "vent", també en la tornada, referma la idea que tota la cançó va a cop de vent. Si jo n'hagués de fer un vídeoclip en aquells anys, no dubtaria gaire en muntar Llach dalt d'un cavall i cantant la cançó mentre l'animal va a tota velocitat i a Llach se li mou la cabellera (encara existent aleshores). El que no sé és si ell s'hagués deixat... Ara, aquesta clucada d'ull reivindicativa en una sola frase ("Sé que hem tingut la raó..."), la veritat és que no l'acabo d'entendre. Per la resta, em sembla una cançó de comiat de la parella, però, com va cantar molts i molts anys després, un adéu d'amor que encara era amor, però ell s'encaparrava a anar cap a d'altres aventures, tot i que escrivia mots per a tenir amb ell la semblança de la persona estimada... En fi, una mica liat tot plegat.

Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.

Sé que el temps llevarà
un mur silenciós
d'oblits i records.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

Sé que hem tingut la raó
i, només per això,
tornaria a estimar-te.

Sé que els acords que escric
són per tenir aquí
la teva semblança.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.