No, no és que ja m’acomiadi d’aquest bloc que estic fent no fa gaires setmanes; tot i que en vista de la “gran participació” que hi ha, de ganes a vegades no me’n falten... No, amb el títol el que em refereixo és a una cançó (de Lluís Llach, és clar) que porta aquest nom, i que és força desconeguda dins la seva producció.
Al meu entendre, Adéu – siau, que tancava el disc T’estimo de l’any 1984, en part va passar tan desapercebuda perquè es trobava en un disc magnífic, al final de tot i després d’una sèrie de cançons fenomenals. Ja no parlem de la que obre el disc, Amor particular, segurament de les seves millors peces, però és que també hi trobem títols com Tinc un clavell per tu, No abarateixis el somni, Aprendre, Corrandes d’exili...
A pesar d’això, també és cert que Adéu – siau no és res de l’altre món, ni per la lletra ni per la música. Té algun fragment bo i enganxós, i el seu ritme “pop” tampoc està malament, però sembla una cançó senzillament per acabar d’omplir el disc, fins i tot per la seva temàtica (molt utilitzada en poesia o música de tancar un treball amb una lletra de comiat als que et llegeixen / t’escolten). Clarament una cançó de “cara B”. Això no treu que no sigui bo escoltar-la de tant en tant, ja que almenys aquí, i a diferència d’altres lletres seves, ens deixa clar que no està pensant de retirar-se:
I abans de descobrir
l’inútil del meu cant
me’n vaig fins un altre any,
bona sort.
Al meu entendre, Adéu – siau, que tancava el disc T’estimo de l’any 1984, en part va passar tan desapercebuda perquè es trobava en un disc magnífic, al final de tot i després d’una sèrie de cançons fenomenals. Ja no parlem de la que obre el disc, Amor particular, segurament de les seves millors peces, però és que també hi trobem títols com Tinc un clavell per tu, No abarateixis el somni, Aprendre, Corrandes d’exili...
A pesar d’això, també és cert que Adéu – siau no és res de l’altre món, ni per la lletra ni per la música. Té algun fragment bo i enganxós, i el seu ritme “pop” tampoc està malament, però sembla una cançó senzillament per acabar d’omplir el disc, fins i tot per la seva temàtica (molt utilitzada en poesia o música de tancar un treball amb una lletra de comiat als que et llegeixen / t’escolten). Clarament una cançó de “cara B”. Això no treu que no sigui bo escoltar-la de tant en tant, ja que almenys aquí, i a diferència d’altres lletres seves, ens deixa clar que no està pensant de retirar-se:
I abans de descobrir
l’inútil del meu cant
me’n vaig fins un altre any,
bona sort.
Jo em distrauré
seguint el rastre a uns acords,
no fos que se’m perdés una cançó,
i no conec un camí millor
que m’acostés a tu.
En canvi, com a mínim jo, no entenc gens aquest paràgraf, ni a què venen aquestes metàfores:
Cavalls de núvols blancs
i llàgrimes d’estels,
mil lliris navegant
com vaixells.
1 comentari:
M'agrada la fotografia dels núvols!
Però, ni que sigui en veu baixa,
vull dir-te que fa temps vaig deixar de formar part del seu públic.
Tot el que et puc dir és això i res més:les fotografies dels núvols i de la pluja
em són els silencis més lúcids de les paraules, cercant la música.
Si tanco els ulls, sento els núvols assajar!
Si obro els ulls, la pluja dibuixa perfils generosos davant meu!
Publica un comentari a l'entrada