23 de setembre de 2008

Tocant els baixos

Llach sempre s'ha acompanyat de molt bons músics dalt l'escenari, alguns d'esplèndids, d'altres excel·lents. El més habitual era que s'envoltés d'un quintet o d'un sextet, això sí, amb una varietat de combinacions d'instruments força àmplia segons el que li convenia. En casos excepcionals, com per exemple la gira de "Un pont de mar blava", l'equip va augmentar força, mentre que en èpoques com les del "Nu" es va quedar ben sol amb el piano.

Però avui volia escriure una mica sobre els baixistes de Lluís Llach, ja que considero que el baix i el contrabaix són instruments força desagraïts perquè no estan fets per a prendre gaire el protagonisme de cara al públic ni elaborar-hi solos espectaculars i amens a l'oïda. És més un instrument per a dotar d'un ritme continu la cançó i per a omplir-la, i per això, ¡com es nota quan no hi és! Llach sempre ha cuidat molt la part musical del baix, i penso que per les seves formacions han passat alguns dels millors baixistes que ha donat mai aquest país, molts cultivats en l'àmbit del jazz, i la majoria amb una versatilitat gens fàcil, que tant prenien el baix elèctric (alguna vegada de sis cordes), com el contrabaix, amb l'arc o sense aquest. Quico Rodríguez, Eduard Altaba, Jordi Portaz o Marc Prat són només alguns d'aquests baixistes sensacionals.

Sempre recordaré, ja fa bastants anys, quan li "vaig fer" escoltar el "Viatge a Ítaca" a una persona molt propera, a casa seva. El seu equalitzador tenia la part de baixos molt pujada, i la veritat és que l'equip en sí sonava la mar de bé. Asseguts al sofà, vam al·lucinar de valent del que arribava a fer el baix en la versió original de "Ítaca", i tots dos vam convenir que sigui aquest un instrument que sovint passa desapercebut.

Feu-ne la prova, poseu els baixos ben amunt dels vostres aparells, i deixeu-vos portar per com es toquen els baixos en els discos de Llach.

A la foto, Marc Prat, el darrer baixista de Lluís Llach.