Diuen que quan estàs tan ocupat estimant plenament una persona no escrius perquè ja li expresses directament a ella tot el que sents, ja et buides en / amb ella. És quan vénen els desenganys, les roptures, les baralles, que aleshores et poses davant del paper i deixes anar la teva pena o la teva ràbia.
Això només deu ser veritat a mitges, perquè, com tothom sap, hi ha milers de cançons d'amor precioses, i Llach en té un grapat. Però certament també n'hi ha moltes de desamor. I la gran cançó de desamor de Llach es titula "Irene". Un tema primerenc, de l'any 1969, i el qual, diuen, va sonar molt per les ràdios i li va obrir un camí al mercat espanyol.
Hi trobem encara un Llach perfilant el seu estil, tant musical com a l'hora de fer lletres. Sobretot això darrer, perquè no repetirà gaire més el fet d'expressar de manera tan clara i amb nom propi i tot un cas particular d'amor (desamor) de parella. En tot cas, aquesta tal Irene s'emporta l'honor, junt amb Laura, de ser l'única dona que dóna nom a una cançó de Llach.
Oblidada per sempre del seu repertori als directes, "Irene" forma part de la memòria musical d'un sector de públic d'una època molt determinada, però amb gran força perquè, com dèiem, en el seu moment sembla ser que va fer furor. No hagués estat malament que, com a dedicatòria al públic que l'ha seguit des dels seus inicis, hagués recuperat el tema en alguna de les seves darreres gires.
No, no he volgut pintar
el teu cabell llarg
ni les teves mans.
Ni el teu cos, que he envoltat
d'ones que he robat
al mar abrivat.
No, no he volgut pintar
aquest despertar
serè, deslliurat.
Ni el primer cant d'ocell
que ens acosta el vent
abans de l'adéu.
I ara que el temps se m'emporta
i em tanques la porta
per on vaig entrar,
no, no vull recordar
ni la teva imatge
ni les teves mans,
No, no em puc aturar
i mirar la vida
des del finestral.
No, no vull trepitjar
fulles que em recorden
el teu caminar.
No, ja no vull tornar
al camí que em porta
a la teva llar.
I ara que queda enrera
aquella drecera
per on vam passar,
no, no vull recordar
ni la teva imatge
ni les teves mans.
No, no em puc aturar
i mirar la vida
des del finestral.
Això només deu ser veritat a mitges, perquè, com tothom sap, hi ha milers de cançons d'amor precioses, i Llach en té un grapat. Però certament també n'hi ha moltes de desamor. I la gran cançó de desamor de Llach es titula "Irene". Un tema primerenc, de l'any 1969, i el qual, diuen, va sonar molt per les ràdios i li va obrir un camí al mercat espanyol.
Hi trobem encara un Llach perfilant el seu estil, tant musical com a l'hora de fer lletres. Sobretot això darrer, perquè no repetirà gaire més el fet d'expressar de manera tan clara i amb nom propi i tot un cas particular d'amor (desamor) de parella. En tot cas, aquesta tal Irene s'emporta l'honor, junt amb Laura, de ser l'única dona que dóna nom a una cançó de Llach.
Oblidada per sempre del seu repertori als directes, "Irene" forma part de la memòria musical d'un sector de públic d'una època molt determinada, però amb gran força perquè, com dèiem, en el seu moment sembla ser que va fer furor. No hagués estat malament que, com a dedicatòria al públic que l'ha seguit des dels seus inicis, hagués recuperat el tema en alguna de les seves darreres gires.
No, no he volgut pintar
el teu cabell llarg
ni les teves mans.
Ni el teu cos, que he envoltat
d'ones que he robat
al mar abrivat.
No, no he volgut pintar
aquest despertar
serè, deslliurat.
Ni el primer cant d'ocell
que ens acosta el vent
abans de l'adéu.
I ara que el temps se m'emporta
i em tanques la porta
per on vaig entrar,
no, no vull recordar
ni la teva imatge
ni les teves mans,
No, no em puc aturar
i mirar la vida
des del finestral.
No, no vull trepitjar
fulles que em recorden
el teu caminar.
No, ja no vull tornar
al camí que em porta
a la teva llar.
I ara que queda enrera
aquella drecera
per on vam passar,
no, no vull recordar
ni la teva imatge
ni les teves mans.
No, no em puc aturar
i mirar la vida
des del finestral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada