I Lluís baixà de l'escenari i es convertí en un més de nosaltres...

Un dels moments més sorprenents i emocionants del darrer concert de Lluís Llach va ser quan va baixar de l'escenari al final del recital. Una nova (i darrera) originalitat, carregada de significat i que pocs mitjans de comunicació varen comentar. Ja se sap, tenen una hora de tancament, ja tenien la crònica pràcticament feta, i no ho canviaran tot a aquelles hores...

No conec d'altres artistes que hagin fet una cosa semblant. No sé si va ser idea seva o algú li va suggerir. El cas és que amb aquest gest va omplir de continguts mots espais.

En primer lloc, va servir per evitar que la darrera imatge que el públic conservés d'ell fos la de negar-se a sortir a cantar de nou, és a dir, la imatge d'un escenari desert i el públic cridant temps i temps bojament per a que tornés a sortir sense obtenir resposta. Us ben asseguro que molts van anar a aquest concert disposats a no deixar-lo plegar fàcilment.

També, el fet de baixar de l'escenari, li va permetre acabar amb la cançó que realment ell volia. Pot ser una bona tria o no, però va ser la seva tria.

Però el que a mi més em va agradar d'aquesta acció va ser el significat que, almenys jo, li dono: el dir "durant anys m'heu vist aquí dalt, m'hi vau posar i m'hi heu mantingut molt de temps; ara vull seguir amb vosaltres però des de baix, entre vosaltres, seguint el camí per a cercar la felicitat entre tots vosaltres, i amb les mateixes idees i lluites de sempre".

A mi, personalment, em va agradar molt aquest gest. A més a més, ell sabia que la seva gent el respectaria, no s'abraonaria bojament al seu damunt, que el deixaria avançar cap a on ell li plagués. Com sempre ha passat en tots aquests anys i com així va ser. Et vam deixar fer i et vam aplaudir i cantar entusiasmadament.