25 de setembre de 2007

Gràcies, Lluís

Article de Víctor Alexandre publicat el 26 de març de 2007.

Qui ens havia de dir que trenta-dos anys després de la mort de Franco i trenta-vuit d’ençà d’aquell mític recital al Palau de la Música Catalana, en què L’estaca només va poder ser interpretada instrumentalment, els concerts de Lluís Llach continuarien sent la veu dels sense veu. Qui ens havia de dir que la por que aleshores ens tenallava la gola esdevindria la covardia que avui ens tenalla la dignitat. Avui Llach pot cantar L’estaca, sí, però de què serveix si malgrat el pas del temps hi continuem tots lligats? No ens avergonyeix haver acabat acomodant els nostres moviments a la llargària de la corda? És aquesta subordinació anomenada “patriotisme social”, pel que vàrem plorar tants anhels? És en nom d’aquesta pusil•lanimitat anomenada “compliment de la llei”, que hem de ser respectuosos amb el comerç que es fa amb els nostres drets?

Gràcies, Lluís, per aquest concert; un concert amb les imatges històriques d’uns dirigents fent-se l’orni entre el públic mentre tu, des de l’escenari, talment com si fóssim als anys setantes, defensaves els drets nacionals de Catalunya –aquesta vegada sense ambigüitats, és clar- i blasmaves la profunda mediocritat de la nostra classe política. Hi eren tots: els qui ens deien que “si guanya Zapatero, guanya Catalunya”, els qui no tenen cap més iniciativa que riure les gràcies de Zapatero, els qui van pactar amb Zapatero un Estatut indigne a canvi d’unes engrunes de poder que ni tan sols han assolit i els qui van lliurar la presidència del nostre país al delegat del partit que lidera Zapatero. Tots ells, tots els qui han abaratit el nostre somni, tots els qui han malmès l’estel que hi ha al fons del camí, et van abraçar impàvids al final.

Si entre ells, això no obstant, especialment a ERC, CiU i ICV, no hi ha cínics, sinó polítics amb voluntat seriosa de convertir aquest poble en una nació veritablement lliure i respectada d’Europa –no pas en la regió escardelenca, genuflexa i vergonyida que és avui- no hi ha dubte que faran seves les teves paraules, les paraules de l’home que dissabte van acomiadar amb tant d’entusiasme: “Viure, a voltes, té el preu de dir prou. Prou de renúncies mediocres que no ens permeten la història dempeus. I, si cal, conviurem amb la misèria, però ha de ser sense engany, dignament. Prou d’amenaces innobles amb la fam i el tronar dels canons. No abarateixis el somni o et donaràs per menyspreu tu mateix”.

1 comentari:

Anònim ha dit...

gràcies lluis per tot el que has fet , pel que ens has gaudir i vibrar i pel que representes pel pais i la seva gent .
moltes gràcies i una forta abraçada de
www.marc-sabates.com
roda de ter
nacio catalana lliure 2014 //// .