La poesia dels teus ulls

M'agrada deixar-me portar per la musicalitat de "La poesia dels teus ulls", una balada clàssica en que Llach deixa respirar molt la música; cosa extranya en les seves cançons, ja que quasi sempre vol omplir espais amb la veu. Potser és perquè en aquest disc va posar ell pràcticament tots els instruments?

És una cançó juganera, parla de que no sap com escriure una lletra per a uns ulls que el tenen encisat, i és el que va fent; la música acompanya aquest joc, repetint des de mitja cançó i amb més presència en el darrer fragment un "nananananana" que sembla sortit d'un pianet de joguina o d'una capsa de música, i que és com la burleta simpàtica d'un infant. I tot plegat envoltat de mar, de mediterraneitat...

I en el fons no deixa de tenir un rerefons real, ja que Llach ha expressat en moltes ocasions que s'ha sentit molt limitat com a lletrista, i que això li fa sovint ràbia, no poder expressar amb paraules tot el que vol dir.

Aquest exercici que fa amb la lletra té algun altre paral·lelisme, com ara amb la cançó "Bon senyor", en que també parla de la lletra que està fent.

En canvi, a cap altra cançó, ni anterior ni posterior, li hem sentit parlar de fades; el que més s'hi acosta, el que més usa, són els déus, fins i tot en aquell mateix disc ("Què diran els déus si aturem el pas...").

En canvi, pel que fa a la música... Txas, txas - txas, txas, txas - txas... un ritme molt marcat amb el clavecí, un Llach amb ganes d'experimentar amb instruments nous, potser la manera que veia de seguir-se renovant i seguir evolucionant. Txas, txas - txas... Fins que arriba aquella "... la teva mirada..." en que dóna pas a la música que va repetint la melodia, i me l'imagino aixecant-se del clavecí i marxant mentre el públic l'apladeix per l'excel·lent cançó, i els músics que segueixen tocant. I dic "imagino" perquè diria que no li he sentit mai en directe.

I acabant així el disc "El meu amic el mar" (1978), perquè està clar que aquesta és la darrera cançó d'aquest disc conceptual, ja que "Companys, no és això" és com un apèndix, com un afegitó que res té a veure amb les altres set cançons que la precedeixen.

Molt sovint, quan ve la nit,
se m’emporta una fada:
la bellesa dels teus ulls
- negre intens sobre mar blanca -
sempre incerts a la mirada.
I així, gelós, vaig desfent
cançons que m’acostin a ella. Però...

La poesia dels teus ulls
sé que no la podré escriure,
cada vers que jo trobés
en el paper se’m moriria
del dolor de no ser prou fidel.

Però sé que no m’he de cansar
de buscar aquell llenguatge amic
que m’acosti a la poesia dels teus ulls,
malgrat que no la pugui escriure,
però així lluitaré amb mi,
esperant sempre una albada,
àvid de sorprendre la teva mirada.