Un bloc sobre Lluís Llach: Fonomusic

2 de juliol del 2007

Fonomusic

La discogràfica Fonomusic va ser la primera en agafar els antics vinils de Llach i convertir-los a la nova tecnologia, a disc compacte. I no ho podia fer pitjor. Els CD's de Fonomusic fan pena per totes bandes, semblen elaborats per quatre aprenents amb poques ganes de treballar, i això que estem parlant dels anys 90!

Mires el llom del disc, i què hi posa? "LLUIS LLACH CD-1090", "LLUIS LLACH CD-1092", i així anar fent... ni el títol del disc! Ho heu vist en cap altre lloc, això? Els llibrets s'emporten el premi d'or de les "xapuces": són el més simple que es podien arribar a fer, perdent totalment les imatges o el tractament que hi havia als interiors dels vinils, amb una cançó darrera l'altre en lletra negra i el fons blanc (tots els CD's iguals), i uns errors ortogràfics a les lletres en català esgarrifosos (mireu l'exemple de dalt, només un exemple dels molts que es podien haver agafat). En cap moment hi posa els músics que hi escoltem, enlloc hi ha l'any en què va ser enregistrat el disc (sí que hi ha l'any en que aquest es va editar a CD, o sigui que algú poc informat que d'aquí uns anys agafi, per exemple, el "Com un arbre nu" en "versió" Fonomusic es pensarà que és del 1991...).

I molta gent encara es pregunta: "però, el "Ara i aquí" no era un disc gravat en directe al Palau de la Música?" Doncs sí, però els senyors de Fonomusic van "aprofitar" les noves tecnologies per a pulir aquest disc i deixar-lo irreconeixible, eliminant els aplaudiments dels assistents, els comentaris de Llach, la versió instrumental de "L'Estaca"... dient literalment, atenció, que "tot això pertany a una altra època i ara ja no interessa". Sense comentaris. Un autèntic nyap i que quasi seria denunciable.

A tot això, però, caldria preguntar-se com és que Lluís Llach va vendre els drets dels discos a aquesta gent, com és que no va controlar tot això... Potser ja ho hem dit en alguna altra ocasió, però no està de més dir-ho que sovint Llach ha descuidat en excés la imatge de la seva pròpia obra.

3 comentaris:

Anònim ha dit...: En el meu CD l'ordre de les cançons està feta per un tio que abans havia anat de "botellón"; 18 d’octubre del 2007, a les 2:07
Miner ha dit...: I això que per aquells anys encara no devia existir el "botellón"! Almenys que fossin precursors en alguna cosa!

Miner.; 18 d’octubre del 2007, a les 14:10
RayWashed ha dit...: En general estic totalment d'acord que les edicions de Fonomusic deixen molt que desitjar, però s'haurien de concretar algunes coses respecte al "Ara i aquí". En el seu moment, a l'any 70, es va fer l'edició per a Discolibro (una mena de Círculo de Lectores) que és exactament el mateix que l'edició de Fonomusic, això sí, li van canviar la portada. Ho puc assegurar perquè tinc les dues versions en vinil. Realment l'"Ara i aquí" no és un disc en directe (a excepció de "L'estaca", "Irene" i "Respon-me"). Probablement es va fer el que es fa a molts discos teòricament en directe: agafar un concert i a partir d'ell tornar-lo a gravar a l'estudi (hi ha casos que realment el concert original i el disc "en directe" no s'assemblen en res). Potser en el seu moment el van obligar a fer-ho i després va voler ser honest i ja que realment no era un directe hi va treure els aplaudiments, això ja no ho sé, però sé que la versió "oficial" actualment és la d'estudi; 15 de juny del 2012, a les 6:53

Publica un comentari a l'entrada

Algunes lletres per a pensar-hi...

Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre
que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre...

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

Em pregunto per què mai no sabré comprendre
que darrere el somrís d’un infant sempre hi ha l’esglai d’algú que ens deixa.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre
que el preu d’aquest fusell és un cos que la fam va ajaient a la terra.

Ni el cinisme d’aquells que encadenen el cos dels que van a estimar-se.
Ni els que en nom d’algun déu crucifiquen de nou quan amaguen i callen.

En nom de qui, perdó?

Em pregunto per què mai no sabré comprendre
que l’adéu d’un amor faci sempre oblidar tants moments de tendresa.

Em pregunto per què mai no sabré comprendre
per què el meu benestar serà sempre la torna de la teva pobresa.

Ni els lladres de somnis que incapaços com són del demà que ens encisa
fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme.
No trobaran perdó!

Ni el cinisme d’aquells que encadenen el cos dels que van estimar-se.
Ni els que en nom d’algun déu crucifiquen de nou quan amaguen i callen.

Ni els lladres de somnis que incapaços com són dels demà que ens encisa
fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme.

Ni que un braç justicier, vingut del fons del mar, no executi solemne
als qui amb i pel poder, bavegen sobre els pits destripats per la guerra.
En nom de qui, perdó?

Oh, si un adéu d'amor fos només el gest
del dolor compartit
per no haver sabut volar junts més alt.
Oh, si un adéu d'amor fos encara amor.

Oh, si un adéu d'amor fos pols d'un camí
sense espai pels retrets,
sols un pas més pel bell do de seguir en l'intent,
en l'antic intent d'estimar i somiar
de sempre, per sempre i sempre lliurament.

Oh, que no acabi mai el teu pas per mi
ni aquest joc dels sentits
que ara ens fan senyals d'un amor tan dens,
rar entramat de por i desig d'enllà...

Oh, si un adéu d'amor fos encara amor,
per sempre, de sempre i sempre lliurament.

Mai no em voldria esclau de res
i encaro percaço l’anhel
que tenaçment em fuig.

Sempre fidel al mateix gest
que em fa senyal d’un obsessiu camí.
Mai no em voldria esclau.

Però deutor d’amor ho seré de grat,
que m’obliga el batec d’un cor generós.
Ser deutor feliç dels qui em són amics,
que a les seves mans tinc l’únic país meu.
I deutor lleial de la gent d’arreu,
dels qui conec només l’alè fratern.
Així és la geografia del meu cor.

Lliure només em puc donar
i lliure sols puc prendre el que tu em dons.
Mai no em voldria esclau...

Però deutor d’amor ho seré de grat,
que m’obliga el batec d’un cor generós.
Ser deutor feliç dels qui em són amics,
que a les seves mans tinc l’únic país meu.
I deutor lleial de la gent d’arreu,
dels qui conec només l’alè fratern,
així és la geografia del meu cor...

Si arribeu en la vida
més lluny d'on pugui arribar,
moriré molt gelós
del que m'hàgiu avançat,
que no em sabré resignar
a no ser el millor vianant,
l'atleta més fornit
i el més frondós amant.

I no em vulgueu consolar,
només digueu-me, si de cas,
tot allò que hàgiu vist
i jo no podré mirar:
la fondària dels rius
que els meus peus no mullaran,
la fragància del cos que no podré estimar,
la immensitat d'un cel
en el qual mai no he volat,
les espurnes d'un foc
que no m'hauran cremat,
les barques que a la mar
no podré amarinar.

No em doneu consol,
no em sabré consolar.

I perquè sé que vosaltres
anireu més lluny que jo,
estic gelós i content,
molt gelós i content
de la sort que heu tingut,
de la sort que tindreu,
que tanmateix sé que mai
no he estat fornit atleta,
ni tan sols digne amant,
només un vianant.

No abarateixis el somni,
res més que això tinc per dir-te, si vols.
No abarateixis el somni,
que és com l’estel que hi ha al fons del camí.

Si cal, refarem tots els signes
d’un present tan difícil i esquerp,
però no abarateixis el teu somni mai més.

Que ens han fet preu per viure
i el viure a voltes té el preu de dir prou.
Prou de renúncies mediocres
que no ens permeten la història dempeus.

Si cal, conviurem la misèria,
però ha de ser sense engany, dignament,
prou d’amenaces innobles
amb la fam i el tronar dels canons.

No abarateixis el somni,
el teu estel que hi ha al fons del camí,
no abarateixis el somni
o et donaràs per menyspreu tu mateix.

Un himne per no guanyar
per no vèncer mai fent la guerra
que malmena tota raó que ens pugui fer lluitar...
Deixa'm doncs cantar
aquest himne per no guanyar.
Només som si vosaltres sou vida,
sols tenim si podem compartir-la.
Que de res no ens val
la vida en la mort,
la pau en la por...
Deixeu-me així doncs cantar...

Un himne que sigui un prec
pels infants que han de perdonar-nos
i salvar-nos. Per les dones que ens han d'infantar
un futur de pau
un demà on no calgui guanyar.
No som res si no som amb vosaltres,...
que no som si no sou amb nosaltres
Hem d'aprendre l'espai
difícil i fràgil de l nostre conviure
on puguem tots cantar
un himne per no guanyar...

Un himne que sigui un cant
on es mesclin totes les llengües
que ens permeten el so màgic del mot estimar.
Deixa'm doncs cantar
aquest himne per no guanyar.
Diferents en la pell i en la parla,
ens feu rics quan no sou com nosaltres.
Ens donem lo divers
compartim lo distint
i volem l'univers per conviure un destí.
Un himne per dir ben alt:
No ens cal ni volem guanyar...

SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

Un bloc sobre Lluís Llach

2 de juliol del 2007

Fonomusic

3 comentaris:

Cercar en aquest blog

Contacte

Ai si no fos per la música

Seguidors del bloc

Companys / es que tenen linkat aquest bloc

Selecció de Vídeos

Una selecció de llibres...

Enllaços relacionats

Arxiu de temes

Arxiu del blog

Algunes lletres per a pensar-hi...