Recitats

Un dels recursos utilitzats per Llach, no de manera molt freqüent però sí remarcable, ha estat el recitar, i no cantar, alguns del seus temes; en alguns casos parcialment i en d'altres tota una cançó. Això no ho han fet gaires cantautors, però a més a més, a diferència d'aquests, ell no ho ha usat tant des del punt de vista poètic com des del punt de vista de causar impacte, allò que en podríem dir "posar la pell de gallina". Es converteix en aquests moments en tot un rapsode, i sembla mentida com una persona que quan parla ho fa en aquest to baix, sovint entrebancant-se, equivocant-se, quan es posa en aquest paper pren una força descomunal.

De recitats que en podríem dir "poètics" només n'he trobat dos "i mig", però de gran bellesa: el de l'inici de la cançó "Sol", del disc "Astres" (1986), i alguns fragments de la cançó "Vell és tan bell", al disc "Jocs"(2002). El "mig" es refereix a uns breus moments de la cançó "Una finestra al mar", del "9" (1998). Reproduïm el primer:

"Sé pels antics oracles
que ets com un escull jove i valent
i que en els teus cabells d'algues i curculles
jo aprendré els camins tan difícils del vent.

Que el teu pit contra la mar,
que els teus ulls contra la llum
són només el senyal de la teva primavera
i que encara no tens por del teu orgull.

Jo, adorador de les branques d'olivera
captiu dels raigs de sol,
amb una magrana d'estels com únic present, vinc a tu
i despullo el meu pit
per encadenar-lo al teu."

Però és, com deia, en aquells recitats "de força", de gran energia dramàtica, on no el supera ningú. Sobreactuat? Potser una mica, i també de fàcil imitació. Però, qui no s'ha sentit frepat quan ha escoltat allò de "Assassins, assassins de raons, assassins de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies, i que en la mort us persegueixin les nostres memòries", del "Campanades a morts" (1976)?

D'un to semblant és una cançó sens dubte trencadora com "Somniem" (1979), que serveix per cloure un disc, donar-li nom, i, ja molts anys més tard, obrir un espectacle també d'impacte com el "Tranuites Circus".

Com dèiem, Llach no ha abusat d'aquest recurs, li podia haver tret més suc, i no el torna a utilitzar fins el disc "Porrera" (1995), en aquest cas en dos temes, i també de gran impacte, "Pilar" i, sobretot, "Núvols":

"Passen els núvols per la Sentiu
talment com antics vaixells per un mar
blau de solituds i esperances

passen els núvols
i de les fumeres dels teulats de Porrera
s’enfilen amunt àncores blanques
que intenten retenir-los inútilment

roden món
greus i misteriosos
van cap a Sarajevomathaussen
Groznimathaussen
Kigalimathaussen
Riomathaussen
casamathaussen

passen els núvols talment com antics vaixells
i miren les dones i els homes
barquetes sense timó ni orsa."

Aquí la força de la seva veu es barreja amb el so del saxo d'una manera vibrant i contundent, i que, en directe, era d'una teatralitat total.