Jordi Armengol

La dècada dels 90 de Lluís Llach ve marcada per la presència del guitarrista i productor Jordi Armengol. Després d'un disc com "Astres" en que no hi sona ni una sola guitarra, i "Geografia" en que aquest instrument hi apareixia tímidament, Llach decideix donar corda a la guitarra, i no només en la seva vessant acústica sinó també en l'elèctrica, com ja havia fet a la dècada dels 70 i primers 80 en temes com "Escriu-me aviat", "Ítaca" o "País petit".

La seva incorporació va suposar clarament una nova etapa, deixant enrera el so més pianístic que aportava Carles Cases. Llach va confiar en un músic molt jove, i amb relativament poca experiència, pel que es podria dir que Armengol ha crescut com a músic al costat de Lluís Llach.

La primera experiència, a parer meu, no va ser del tot fructífera. El "Torna aviat" (1991) és un disc en el que es nota que encara falta la compenetració. Les cançons tenen les parts lentes molt nues i quan es passa a la tornada aleshores s'incorporen les guitarres potser massa estridents i distorsionades d'Armengol. Però en la gira posterior ja es va anar trobant la mesura, com ho demostra el disc "Ara, 25 anys en directe" (1992), en que les cançons més antigues realment sonen molt noves i en gran part gràcies a les cordes del nou guitarrista.

Però arriba un altre moment clau: Armengol rep l'encàrrec de produir musicalment, en part, el que serà el següent disc de Llach: "Un pont de mar blava" (1993). Tot un repte i del que se'n va sortir amb nota excel·lent. Allí els seus solos de guitarra ja resultaven equilibrats, i molts el recorden en aquesta gira amb la seva guitarra de doble coll (com la de la foto) fent tota una demostració de força.

La producció de "Porrera" (1995) també resultaria tot un èxit, i es mantindria el llistó en tots els altres àlbums que va produir per a Llach, en que la seva guitarra, fos elèctrica o acústica, cada vegada prenia més cos.

No obstant, "Temps de revoltes" (2000) no va acabar de ser un disc rodó, i segurament del "Germanies", la peça central d'aquesta obra, se n'hagués pogut treure molt més suc. Fos per això o no, Armengol deixa Llach després d'aquest treball, i comença molts altres projectes tant de guitarrista com de productor, amb noms coneguts i consagrats o no tant, i intentant marcar un perfil propi.

Realment el té, aquest perfil propi. Té una manera de tocar la guitarra molt particular, li dóna una vida concreta a les cordes. Armengol és un gran músic, i a més a més en el concert de Verges 2007 Llach el va definir com un "col·lega" quan va presentar la banda. I és que a pesar de deixar de ser el "seu" guitarrista, ha col·laborat amb Llach quan aquest li ho ha demanat: als espectacles "Tríada" i "Tranuites", a la banda sonora de la pel·lícula "Salvador", i fins i tot essent el productor del darrer disc, "I.", tot un agraïment de Llach a un dels segurament responsables dels seus èxits dels anys 90 i que durant aquesta dècada molta gent jove s'incorporés als seus concerts.