21 de juny de 2007

Versionant

Dins la seva discografia "oficial" -discos propis, sense col·laboracions-, Lluís Llach només ha fet tres versions de cançons d'altres artistes: "Dóna'm sa mà", de Maria del Mar Bonet; "La idea podria enamorar-te", de Joan Amèric; i "Fins quan i per qui", de la francesa Barbara (a la foto). En són molt poques per a una trajectòria tan llarga. Les dues primeres verions les trobem al disc "Torna aviat" (1991), i la darrera al seu disc "I." (o Ítaca).

Certament Llach s'ha pres al peu de la lletra el terme "cantautor", essent l'autor de pràcticament tot allò que ha cantat. I quan ha fet versions, sempre sembla que n'hagi hagut de trobar alguna "excusa" o motiu: que si Amèric i Bonet per a "fer Països Catalans" (l'un és del País Valencià i l'altra de Ses Illes), i que si com a homenatge als Setze Jutges i la influència que en ells va tenir la cançó francesa.

A mi personalment m'hagués agradat que s'hagués deixat anar una mica més en aquest sentit i no fos tan rebuscat, i que ens hagués sorprès, per exemple, amb un disc tot de versions, cançons adaptades per ell de cantants com Jacques Brel, Mahalia Jackson, Tracy Chapman, Bob Dylan, Carla Bruni, Vinicius de Moraes i fins i tot els Beatles, Sting o Phil Collins. Aquests no són pas els meus artistes preferits, sinó que Llach els ha anomenat en més d'una ocasió com a referents o músics que li agradaven especialment. Us ho imagineu?

En el moment de sortir el disc, no haguessin faltat les crítiques de sempre de que si "Llach fa un disc de versions perquè ja no té inspiració per crear..." i etcètera... Això ja va passar una mica amb el "Torna aviat"! Però una persona que precisament sempre ha fet el que ha volgut musicalment parlant, no crec que això l'hagués de preocupar gaire. I per tant, jo confio que, potser, potser, encara serem a temps de veure-ho.