Article publicat per Jordi Solé a la revista Presència el 21 de desembre de 1974. Foto: F. Marull.A París el dia és gris, la pluja petitat i fa molt de fred, els cartells anunciant l'actuació d'en Quico i d'en Lluís a l'Olympia són nombrosos: "El recital comença a les sis de la tarda del diumenge dia 8 de desembre". La gent està esperant que s'obrin les portes per poder entrar, s'escolta parlar més en català que en francès, la majoria ens mirem uns als altres com intentant reconèixer algú. Darrere de l'escenari els nervis eren els principals personatges de la tarda, sobretot per en Quico, que dóna el primer recital a l'Olympia. El recital va estar preparat pas a pas des de fa una setmana, el so havia estat provat milions de cops, es varen fer autocars des de Barcelona per anar a veure el recital. Ara només resta saber el resultat d'aquests nervis...
CANTA EN QUICO
El primer de sortir a cantar va ser en Pi de la Serra, i va sortir amb ganes d'arribar a la gent, però no va ser pas així: el públic es va mantenir fred durant totes les catorze cançons que en Pi de la Serra va interpretar. En Quico va estar acompanyat al piano per en Lluís en dues cançons; concretament en "Sento el vent" i "Apa nois anem-hi tots"; cançó aquesta darrera homenatge a Bill Broonzy. La cançó més aplaudida va ser "Fills de Buda" i quan arribà el moment de cantar M..., perdó, "Verda", molt pocs són els que canten amb ell. Al meu costat hi ha una noia de potser 18 anys, ella queda sempre sense aplaudir, el seu rostre és seriós i per l'aspecte sembla francesa. Li ho pregunto amb el meu francès si és que no li agrada.
- Sí, molt, però... (em respon en francès) crec que, ai no sé, sí que m'agrada però trobo que no m'omple, crec que toca molt directament el problema de Catalunya.
Li explico, que jo personalment no creia pas això sinó que els temes d'en Quico s'obren més però que parteixen d'una base, que pot ésser el problema a Catalunya. Era prou clar doncs ell és de Catalunya.
- A sí, sí, però crec, per exemple, que sobren les cançons dedicades a Barcelona ("Sento el Vent", "Una tarda qualsevol" i "Passejant per Barcelona") però de totes maneres crec que té una força increïble i el trobo molt bo dintre el seu tipus de cançó.
Intento que m'expliqui què vol dir amb això del seu tipus de cançó, però, o no em va entendre o no m'ho volia dir. El recital continua, el Quico guanya molt quan l'acompanya en Lluís al piano; la compenetració d'un a l'altre és al punt. Des d'aquella experiència a la universitat fins ara s'ha anat perfilant fins arribar al moment de precisió que ens va demostrar a l'Olympia. [...]
LLUÍS LLACH A ESCENA
Després de l'obligat descans, surt en Lluís Llach i la gent aplaudeix amb força, la noia que hi ha al meu costat comença a somriure i a aplaudir, penso que el millor és no dir res i veure el recital, però no puc, i la meva curiositat m'obliga a preguntar si és que coneix en Lluís.
- Sí, tinc tots els seus discs i m'encanta.
- I què trobes en ell que no tingui Quico?
- Doncs, per exemple, la música, la música és molt més bonica i arriba més. I un altre avantatge és que en Lluís no es complica tant la vida per dir les coses, però amb això no vol dir que no respecti en Pi de la Serra.
Sembla, doncs, que la gent de París coneix molt més en Lluís que en Quico. Totes les cançons d'en Lluís troben uns aplaudiments molt forts. L'acompanyen a la guitarra la Laura Almerich, al violí i al trombó en Jordi Gene, al contrabaix i al clarinet en Rafael Ortiz i a la flauta Assumpció, a qui tothom diu Tete. Les cançons van passant una darrera l'altra, tothom canta amb en Lluís "L'estaca", no hi ha pas problema d'idioma, fins i tot la noia del meu costat canta.
L'acompanyament d'en Lluís va ésser formidable, la gent i jo vàrem quedar sorpresos a mesura que anaven sortint els músics. L'èxit era garantitzat, la gent dreta aplaudeix, en Lluís canta, ja per acabar, "On vas". Les cançons més aplaudides varen ésser "El jorn dels miserables", "Jo també he dormit a l'alba", "Abril 74", "Novembre del 72" i "I si canto trist". A més va cantar "Maurici", "A les cinquanta estrelles", "La gallineta", "Si arribeu" i "L'estaca".
INTENT DE DIÀLEG
En acabar el recital em disposo a parlar amb ells dos, cosa que va ser impossible per part d'en Lluís; només preguntes aïllades, amb una resposta curta i molt ràpida. Jo vaig a veure directament en Quico.
- Quico, com t'ha anat per Santo Domingo?
- Molt, molt, molt bé.
- Tant?
- Només et diré que hi havia 40.000 persones cada dia i que el mes de febrer hi tornaré.
- Què t'ha semblat la gent de París?
- Bé, però molt freda, no m'esperava aquesta reacció del públic.
- Però de totes maneres ha estat un èxit, no ho creus així?
- Sí, però encara tinc allò aquí a dins i els nervis...
Demano al mànager d'en Lluís que si serà possible poder parlar a soles amb ell però em diu que no pot ser, que ha de reposar. La gent al carrer crida amb molta força, volen veure i parlar amb els cantants i no els deixen entrar (el lloc on ens trobem és carregat de gent). Per fi surt en Quico a parlar amb ells.
El so va ser perfecte, l'Olympia es va omplir i tots els nervis estan ja vençuts i ara tot són cares de satisfacció i d'alegria. La noia del meu costat se'n va amb la cara alegre, tot comentant les coses amb els companys. La nit és freda a París i la petita pluja no ha parat ni un sol moment de caure...
CANTA EN QUICO
El primer de sortir a cantar va ser en Pi de la Serra, i va sortir amb ganes d'arribar a la gent, però no va ser pas així: el públic es va mantenir fred durant totes les catorze cançons que en Pi de la Serra va interpretar. En Quico va estar acompanyat al piano per en Lluís en dues cançons; concretament en "Sento el vent" i "Apa nois anem-hi tots"; cançó aquesta darrera homenatge a Bill Broonzy. La cançó més aplaudida va ser "Fills de Buda" i quan arribà el moment de cantar M..., perdó, "Verda", molt pocs són els que canten amb ell. Al meu costat hi ha una noia de potser 18 anys, ella queda sempre sense aplaudir, el seu rostre és seriós i per l'aspecte sembla francesa. Li ho pregunto amb el meu francès si és que no li agrada.
- Sí, molt, però... (em respon en francès) crec que, ai no sé, sí que m'agrada però trobo que no m'omple, crec que toca molt directament el problema de Catalunya.
Li explico, que jo personalment no creia pas això sinó que els temes d'en Quico s'obren més però que parteixen d'una base, que pot ésser el problema a Catalunya. Era prou clar doncs ell és de Catalunya.
- A sí, sí, però crec, per exemple, que sobren les cançons dedicades a Barcelona ("Sento el Vent", "Una tarda qualsevol" i "Passejant per Barcelona") però de totes maneres crec que té una força increïble i el trobo molt bo dintre el seu tipus de cançó.
Intento que m'expliqui què vol dir amb això del seu tipus de cançó, però, o no em va entendre o no m'ho volia dir. El recital continua, el Quico guanya molt quan l'acompanya en Lluís al piano; la compenetració d'un a l'altre és al punt. Des d'aquella experiència a la universitat fins ara s'ha anat perfilant fins arribar al moment de precisió que ens va demostrar a l'Olympia. [...]
LLUÍS LLACH A ESCENA
Després de l'obligat descans, surt en Lluís Llach i la gent aplaudeix amb força, la noia que hi ha al meu costat comença a somriure i a aplaudir, penso que el millor és no dir res i veure el recital, però no puc, i la meva curiositat m'obliga a preguntar si és que coneix en Lluís.
- Sí, tinc tots els seus discs i m'encanta.
- I què trobes en ell que no tingui Quico?
- Doncs, per exemple, la música, la música és molt més bonica i arriba més. I un altre avantatge és que en Lluís no es complica tant la vida per dir les coses, però amb això no vol dir que no respecti en Pi de la Serra.
Sembla, doncs, que la gent de París coneix molt més en Lluís que en Quico. Totes les cançons d'en Lluís troben uns aplaudiments molt forts. L'acompanyen a la guitarra la Laura Almerich, al violí i al trombó en Jordi Gene, al contrabaix i al clarinet en Rafael Ortiz i a la flauta Assumpció, a qui tothom diu Tete. Les cançons van passant una darrera l'altra, tothom canta amb en Lluís "L'estaca", no hi ha pas problema d'idioma, fins i tot la noia del meu costat canta.
L'acompanyament d'en Lluís va ésser formidable, la gent i jo vàrem quedar sorpresos a mesura que anaven sortint els músics. L'èxit era garantitzat, la gent dreta aplaudeix, en Lluís canta, ja per acabar, "On vas". Les cançons més aplaudides varen ésser "El jorn dels miserables", "Jo també he dormit a l'alba", "Abril 74", "Novembre del 72" i "I si canto trist". A més va cantar "Maurici", "A les cinquanta estrelles", "La gallineta", "Si arribeu" i "L'estaca".
INTENT DE DIÀLEG
En acabar el recital em disposo a parlar amb ells dos, cosa que va ser impossible per part d'en Lluís; només preguntes aïllades, amb una resposta curta i molt ràpida. Jo vaig a veure directament en Quico.
- Quico, com t'ha anat per Santo Domingo?
- Molt, molt, molt bé.
- Tant?
- Només et diré que hi havia 40.000 persones cada dia i que el mes de febrer hi tornaré.
- Què t'ha semblat la gent de París?
- Bé, però molt freda, no m'esperava aquesta reacció del públic.
- Però de totes maneres ha estat un èxit, no ho creus així?
- Sí, però encara tinc allò aquí a dins i els nervis...
Demano al mànager d'en Lluís que si serà possible poder parlar a soles amb ell però em diu que no pot ser, que ha de reposar. La gent al carrer crida amb molta força, volen veure i parlar amb els cantants i no els deixen entrar (el lloc on ens trobem és carregat de gent). Per fi surt en Quico a parlar amb ells.
El so va ser perfecte, l'Olympia es va omplir i tots els nervis estan ja vençuts i ara tot són cares de satisfacció i d'alegria. La noia del meu costat se'n va amb la cara alegre, tot comentant les coses amb els companys. La nit és freda a París i la petita pluja no ha parat ni un sol moment de caure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada