Mahalta

Cançó a Mahalta desprèn per a mi una sensibilitat fora del normal. Va estar molts anys Lluís Llach sense cantar-la, i només la podíem escoltar en aquella antiga cinta de cassete en que, a la portada, en Lluís sembla que porti una arrecada per un rínxol dels cabells que il·lumina el sol. Quan per fi la vaig sentir en directe, a la gira Nu, pel cap em passaven moltes imatges de la meva vida, i de manera molt semblant a com Lluís Danés en va fer el vídeoclip.

A més a més, aquesta versió de ja ben avançats els '90 guanya en força respecte a la de l'any 74, sobretot per la repetició de la tornada, allò de "... en els meandres, grocs de lliris...". És una de les melodies que més m'agrada de la seva llarga trajectòria.

I la lletra. Doncs senzillament és una petita joia que per sort Lluís Llach va trobar un bon dia. Un text del poeta lleidatà Màrius Torres, que va escriure malalt de tuberculosi, i certament el to melancòlic i nostàlgic de la música hi encaixa a la perfecció. He llegit en algun lloc que les lletres de Torres podrien ser perfectament de fados, i hi estic d'acord.

Després la va tornar a cantar i a publicar en la gira i disc Poetes. Crec que Llach se'n va adonar, i en part penedir, que l'havia tingut massa anys omplint-se de terenyines, i fins i tot li va guardar un lloc en el seu darrer concert. He de confessar que va ser el moment en que més em vaig emocionar.

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.