23 de novembre del 2008

Serveix, la cançó?

Crec que era Bob Dylan que deia que la guitarra era el seu fusell amb el qual "matava" els senyors de la guerra. També hi ha qui considera una cançó com una gota d'aigua, que sembla poca cosa, però una gota darrera l'altra i amb molta paciència acaba erosionant o transformant completament la roca més dura.

Jo, permeteu-me que tingui els meus dubtes d'aquest poder de la cançó, i sigui més pessimista. Certament una cançó ens pot fer pujar a dalt de tot, o enfonsar-nos en una profunda tristesa, o evocar-nos escenes molt diverses... Però no és això al poder de la cançó que em refereixo aquí. Més aviat potser hauria d'haver preguntat si les lletres de les cançons realment serveixen per a millorar l'ésser humà, per a transformar la societat... I aquí estan els meus dubtes.

Quan veig i escolto seguidors de Lluís Llach amb un discurs completament xenòfob i fins i tot racista; o quan parlo amb gent que li agrada Llach que per res del món acceptarien, ja no la independència, si no ni tan sols una consulta popular per saber què vol aquest poble... Jo ho sento molt però no ho acabo d'entendre. Està clar que la qüestió no és creure en tot el que diu Llach només perquè t'agradin les seves cançons, ni pensar exactament com ell en tots els temes. No, és clar que no. Però tampoc veig com hi ha persones que puguin corejar o almenys cantar amb passió segons quines cançons, i després la seva actitud davant la vida sigui completament distant d'allò que canta aquell que tan admiren, o del que ells mateixos han taral·lejat tantes vegades. Penso si tots plegats no tenim distorsions dins del nostre cervell no descobertes encara per la comunitat científica. El cas més evident és el del famós columnista neofeixista del diari Avui, que sembla mentida les barbaritats i bajanades que arriba a escriure (evidentment en molts casos només per a provocar, perquè el que diu no s'ho creu ni ell) i després es declara un fan total de Llach.

En fi, doncs el que dèiem, que si ni tan sols entre les persones que segueixen i se saben de memòria determinades cançons els efectes positius de les lletres no són clars, imagineu-vos en aquells que "passen" completament de la cançó, diguem-ne, compromesa. No, no tinc gens clar que la cançó serveixi de gaire res, almenys a nivell global, com tampoc cap pel·lícula, obra de teatre, o llibre. És molt difícil canviar la gent per a bé; cap a pitjor és infinitament més fàcil.

Foto: Quadre de Michael Morris.

4 comentaris:

Igter ha dit...

No hi estic d'acord. Potser hi ha qui pensa com tu dius i el què li agrada del Lluís Llach són cançons de caire més universal. Segurament també hi haurà qui qui contradigui la seva forma de pensar amb gustos musicals que no s'hi adiuen. Però en els dos casos, crec que són minories i que el problema és seu.

Cert és que amb una cançó no es fa una revolució, però ajuda a posar en comú idees i sentiments i a ajudar-nos a veure que la visió que tenim sobre la realitat és més compartida del què a vegades pensem.

Anònim ha dit...

Estimat amic,la cançó hauria de servir per quan la gent té ganes d´escoltar allò que diu la cançó en qüestió,ho escolti i s´indentifiqui,només faltaria que amb una cançó la gent canviés de conducta:Si ens fa reflexionar ja n´hi hauria d´haver prou.La gent que no té aquesta necessitat doncs que no escolti i prou..De gent n´hi ha molta i per sort,les persones tenen necessitat d´escoltar,per tan, "la gent" que es tapi les orelles i vagi fent.

Anònim ha dit...

Miner et veig molt pessimista!
Això del bé i del mal és tant relatiu! el que per uns està malament, pels altres està bé i tothom li sembla que té la raó.
Però bé, jo crec que la cançó no pot canviar la societat per ella mateixa, però hi pot ajudar. Només que et faci pensar una estona,
inclús dubtar una miqueta, dons deunidó, no?
dolors

Anònim ha dit...

La cita con la que comienzas la entrada no es exacta. La frase a la que te refieres la llevaba Woody Guthrie, -un mito del folk norteamericano y una de las primeras grandes influencias de Dylan-, pegada en su guitarra, y decía: "Esta es una máquina de matar fascistas".

Un saludo desde Oviedo. He seguido desde hace décadas con pasión la obra de Lluís Llach. Gracias a él, entre mil cosas, he aprendido el catalán suficiente como para seguir tu blog.