7 de novembre de 2008

Enric Casasses


Què té a veure el poeta Enric Casasses amb Lluís Llach? Doncs malauradament ben poca cosa. Ja he expressat en més d'una ocasió que em sabia greu que Llach no hagués posat música a més poemes, ja que sempre que ho va fer se'n va sortir molt bé i va ser clau per a popularitzar lletres precioses. Que ho va fer de manera habitual als anys 70, però una vegada va trobar Martí i Pol ja es va plantar i, com aquell qui diu, no es va fixar en res més. Miquel Martí i Pol, evidentment, fantàstic, i les creacions entre ambdós estan en l'altar de la producció del de Verges. Però ho podria haver combinat amb d'altres excel·lents autors...

No gaires mesos abans d'anunciar la seva propera retirada, va confessar en una entrevista que li agradaria musicar algun poema d'Enric Casasses. Vaig obrir uns ulls com unes taronges: sóc un fervent admirador de la poesia de Casasses, i a més a més trobo que hagués servit per connectar l'obra llaquiana, ni que fos simbòlicament, amb tot un sector del nostre país que des dels anys 60 ha tingut molt de pes, aquest espai de persones segurament tan "progres" com els Llach, Serrat i companyia, però que es mouen en un ambient molt més alternatiu, més "underground", que se'n diu. I d'aquest sector, Enric Casasses n'és un dels principals exponents, i malgrat tenir quasi la mateixa edat que Llach (va néixer l'any 1951), el seu esperit diguem-ne hippie el fa connectar de seguida amb generacions molt joves. És tota una experiència escoltar-lo recitar els seus propis poemes, i no sé si algú dels que em llegiu l'ha pogut veure anant de gira compartida amb els instruments de joguina de Pascal Comelade.

Tot això pensava quan sentia a Llach dir que potser musicaria Casasses. Malauradament, ja no hi va ser a temps, o potser ho va provar i no se'n va acabar de sortir, aneu a saber. Potser hagués triat aquest poema, que precisament es titula "Cançó", ja musicat per algú altre, però que val tan la pena.

L'amor ho cura tot i no et fas vell,
és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L'amor, que juga a daus amb la fortuna,
cura de tot, menys de mirar la lluna.

L'amor, la pedra, l'esguard de l'esfinx,
l'estrella que guia el foll,
els yangs amagats als yins,
l'orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l'un com l'una
i no ens manem, prô ens pot manar la lluna.

L'amor, la cara oculta de la mort,
fa moure veles i vents,
és tan fluix que no n'hi ha gens,
qui sap si en té, d'amor, o si en dejuna?
L'amor és déu...!?
L'únic déu és la lluna!

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquest poema ja l'ha musicat el Gerard Quintana fantasticament al disc LES CLAUS DE SAL

Jaume Francesc ha dit...

El tàndem Casasses-Comelade és impressionant; però val a dir que ambdós personatges són impressionants també per ells mateixos i individualment.
Sentir en Casasses recintat-se a sí mateix és tota una experiència, i a més.....bufff no sé com dir-ho, però és com si estigués un esglaó més enllà....

Et faig notar que des que va entrar en vigor la llei que permet reconvertir els cognoms catalans a la grafia ortogràfica correcta, l'Enric ho va fer, i ja no és Casassas, sinó Casasses (també ho va fer en mikimoto, de Calzada a Calçada, i uns quants més; dignes exponents de la seva coherència nacional).

Salut.
Jaume Francesc.

Miner ha dit...

Jaume Francesc, moltes gràcies per l'observació! Ja ho he rectificat.

Miner.

googler ha dit...

vuitton handbags
louis vuitton
hermes
hermes kelly bag
hermes bags