Potser molts no recorden que "Un pont de mar blava" no només va ser portat a escena, pel que fa a Barcelona ciutat, en aquell doble concert del palau de Sant Jordi. Quasi dos anys després, el 30 de setembre de 1995, Llach interpretava també aquest disc conceptual ben a prop, a l'Estadi Olímpic de Barcelona. Si no em falla la memòria, va ser l'única vegada que el de Verges va actuar en aquest emblemàtic recinte, si bé no era l'únic protagonista d'aquell dia... i a més a més es pot considerar que fou un concert fallit.
Davant la petició de moltes persones que li havien demanat que tornés a interpretar aquest espectacle a "la ciutat comtal", Llach va veure l'oportunitat de fer-ho en el marc de la "Gran festa del civisme i la tolerància", organitzada per la Generalitat de Catalunya, i que també comptava amb la companyia Comediats i l'Elèctrica Dharma. Va ser una matinal de dissabte, en que prop de 50.000 persones, prèvia sol·licitud d'invitació per telèfon, es van acostar a l'Estadi. Va ser un matí ben estrany, recordo que era el meu darrer cap de setmana d'estiu, hi vaig anar amb molts amics, i l'ambient no és que fos una gran festa, com el nom indicava. Tothom estava com desubicat, i això de l'entrada gratis (jo no n'he estat mai partidari, dels concerts gratuïts) va fer que molta gent es dediqués a petar la xerrada en comptes d'escoltar la música. I qui ho va pagar va ser "Un pont de mar blava", obra complexa i que requereix d'atenció, i que va anar desenvolupant-se amb evident rostre de "encara no s'acaba!?" per part de moltes persones que van pujar a Montjuïc per a anar a passar l'estona, i que no eren seguidors de Llach ni, encara menys, coneixen el "Pont". Per mi Llach va fer una mala elecció - no ha estat l'únic cop que li ha passat -, l'ideal aquell dia hagués estat un seguit de cançons curtes, i tirant a animades, ja que l'altre cap de cartell era la Dharma, com deia, i la gent anava allà a moure's una mica, i no a seure al terra de les pistes d'atletisme durant 45 minuts seguits... A més a més, al ser a plena llum del dia, no hi havia ni els afectes de llums ni res de res del que s'havia pogut veure al Sant Jordi, i la veritat és que l'espectacle va deixar molt que desitjar. També recordo un Llach molt malament de veu (potser no li va això de cantar als matins?).
Resultat: així com al Sant Jordi les ovacions havien durat un quart d'hora, a l'Estadi encara no s'havien situat tots els músics a primera fila per a saludar que la gent ja havia deixat d'aplaudir. I jo que em volia fondre... Per acabar-ho d'adobat, una barra de ferro de l'Estadi em va caure sobre l'espatlla, deixant-me ben grogui. Segurament des d'aquell dia "Un pont de mar blava" està lluny, molt lluny, de ser un dels meus discos preferits de Llach.
Davant la petició de moltes persones que li havien demanat que tornés a interpretar aquest espectacle a "la ciutat comtal", Llach va veure l'oportunitat de fer-ho en el marc de la "Gran festa del civisme i la tolerància", organitzada per la Generalitat de Catalunya, i que també comptava amb la companyia Comediats i l'Elèctrica Dharma. Va ser una matinal de dissabte, en que prop de 50.000 persones, prèvia sol·licitud d'invitació per telèfon, es van acostar a l'Estadi. Va ser un matí ben estrany, recordo que era el meu darrer cap de setmana d'estiu, hi vaig anar amb molts amics, i l'ambient no és que fos una gran festa, com el nom indicava. Tothom estava com desubicat, i això de l'entrada gratis (jo no n'he estat mai partidari, dels concerts gratuïts) va fer que molta gent es dediqués a petar la xerrada en comptes d'escoltar la música. I qui ho va pagar va ser "Un pont de mar blava", obra complexa i que requereix d'atenció, i que va anar desenvolupant-se amb evident rostre de "encara no s'acaba!?" per part de moltes persones que van pujar a Montjuïc per a anar a passar l'estona, i que no eren seguidors de Llach ni, encara menys, coneixen el "Pont". Per mi Llach va fer una mala elecció - no ha estat l'únic cop que li ha passat -, l'ideal aquell dia hagués estat un seguit de cançons curtes, i tirant a animades, ja que l'altre cap de cartell era la Dharma, com deia, i la gent anava allà a moure's una mica, i no a seure al terra de les pistes d'atletisme durant 45 minuts seguits... A més a més, al ser a plena llum del dia, no hi havia ni els afectes de llums ni res de res del que s'havia pogut veure al Sant Jordi, i la veritat és que l'espectacle va deixar molt que desitjar. També recordo un Llach molt malament de veu (potser no li va això de cantar als matins?).
Resultat: així com al Sant Jordi les ovacions havien durat un quart d'hora, a l'Estadi encara no s'havien situat tots els músics a primera fila per a saludar que la gent ja havia deixat d'aplaudir. I jo que em volia fondre... Per acabar-ho d'adobat, una barra de ferro de l'Estadi em va caure sobre l'espatlla, deixant-me ben grogui. Segurament des d'aquell dia "Un pont de mar blava" està lluny, molt lluny, de ser un dels meus discos preferits de Llach.
3 comentaris:
"Un pont de mar blava" és per a mi una obra mestre. L'escoltat mil vegades i cada cop trobo nous espais on refuguiar el pensament. En la crónica només et queda dir que aquest treball el va estrenar a Valencia ja que el govern català no li va donar suport en el seu moment.
A mi tampoc és el l'obra que més m'agrada des del punt de vista musical, encara que la idea i el concepte global em sembla molt encertat:
"Atletes de la pau, de les idees,
atletes del somni d'un món millor...Aquests són els qui esperem"
És evident que un estadi, de matí, amb un escenari compartit i debades no és l'ambient més oportú per a interpretar aquesta obra.
Jo vaig estar a l'estrena (de la mà d'ACPV)al Pavelló de la Font de Sant Lluís a València. Recorde que m'agradà bastant tot i que aquest espai tampoc és el que més m'agrada per no tindre una bona sonoritat.
Quant a estrena, la que més recorde és la de Germanies (també de la mà d'ACPV)una meravellosa nit a la plaça de bous de València plena de gom a gom.
No he vist l'espectacle "un pont de mar blava" però tinc el disc i el teme que m'agrada més es "el carrer dels quatre llits". Me recorda la situació actual de Xina i el Tíbet per allò de "atletes de la pau de les idees, atletes del sommni d'un món millor". No entenc que les olimpiadetinguin lloc en un país tan opressor.
Per cert, enhorabona pel blog.
Publica un comentari a l'entrada