Pocs dies després del seu concert a Verges el 24 de març de 2007 (el darrer?), entra en funcionament aquest bloc dedicat al cantautor Lluís Llach, que vol aprofundir en l'obra i el pensament d'aquest gran artista, i en que es recuperaran entrevistes de tots els temps, articles d'opinió, fotografies, i també es faran anàlisis personals de les lletres, les músiques, les escenografies, les portades dels discos, els espectacles en directe...
28 de març del 2008
Se'ns envan...
Cassià Just, Palau i Fabre, Josep Benet... En pocs dies ens estan deixant molts referents d'aquest país, referents culturals, socials, polítics, religiosos, persones que van lluitar per un món més just, millor, per un país més lliure, i que van ser a primera línia i donant la cara. I omplien de sàvies paraules les seves declaracions, els seus discursos, els seus treballs, o les seves obres. Són noms que Llach de ben segur apreciava, una generació abans d'ell, amb els que segur va intercanviar més d'una conversa, i que sense ells potser tampoc hagués existit el Llach reivindicatiu i inquiet que hem conegut. Són persones que ja trobem a faltar, perquè ens estem quedant sense referents, i els que ho podrien ser o ho han sigut molts anys de cop s'amaguen darrera una roca i només es deixen veure en processons vergelitanes... En té tot el dret, però el país i tots plegats estem més que desorientats, i necessitem més llum a la finestra.
1 comentari:
Anònim
ha dit...
Ben cert!Ens calen referents.Fins i tot em vaig emocionar quan el vaig veure a Verges el dijous sant!!!Fins aviat.
Aprendre que res no acaba si dintre meu abans no acaba, que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba. Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà. Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.
Aprendre que si un infant mata la meva mà no és massa estranya, què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa. Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.
Aprendre que en certesa res no tinc si no m’ho dónes. A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa. Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix. Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.
Aprendre...
Més lluny, heu d'anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen, i quan els haureu guanyat tingueu ben present no aturar-vos. Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l'avui que ara us encadena. I quan sereu deslliurats torneu a començar els nous passos. Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s'acosta. I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
Em pregunto per què mai no sabré comprendre que darrere el somrís d’un infant sempre hi ha l’esglai d’algú que ens deixa.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre que el preu d’aquest fusell és un cos que la fam va ajaient a la terra.
Ni el cinisme d’aquells que encadenen el cos dels que van a estimar-se. Ni els que en nom d’algun déu crucifiquen de nou quan amaguen i callen.
En nom de qui, perdó?
Em pregunto per què mai no sabré comprendre que l’adéu d’un amor faci sempre oblidar tants moments de tendresa.
Em pregunto per què mai no sabré comprendre per què el meu benestar serà sempre la torna de la teva pobresa.
Ni els lladres de somnis que incapaços com són del demà que ens encisa fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme. No trobaran perdó!
Ni el cinisme d’aquells que encadenen el cos dels que van estimar-se. Ni els que en nom d’algun déu crucifiquen de nou quan amaguen i callen.
Ni els lladres de somnis que incapaços com són dels demà que ens encisa fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme.
Ni que un braç justicier, vingut del fons del mar, no executi solemne als qui amb i pel poder, bavegen sobre els pits destripats per la guerra. En nom de qui, perdó?
Oh, si un adéu d'amor fos només el gest del dolor compartit per no haver sabut volar junts més alt. Oh, si un adéu d'amor fos encara amor.
Oh, si un adéu d'amor fos pols d'un camí sense espai pels retrets, sols un pas més pel bell do de seguir en l'intent, en l'antic intent d'estimar i somiar de sempre, per sempre i sempre lliurament.
Oh, que no acabi mai el teu pas per mi ni aquest joc dels sentits que ara ens fan senyals d'un amor tan dens, rar entramat de por i desig d'enllà...
Oh, si un adéu d'amor fos encara amor, per sempre, de sempre i sempre lliurament.
Mai no em voldria esclau de res i encaro percaço l’anhel que tenaçment em fuig.
Sempre fidel al mateix gest que em fa senyal d’un obsessiu camí. Mai no em voldria esclau.
Però deutor d’amor ho seré de grat, que m’obliga el batec d’un cor generós. Ser deutor feliç dels qui em són amics, que a les seves mans tinc l’únic país meu. I deutor lleial de la gent d’arreu, dels qui conec només l’alè fratern. Així és la geografia del meu cor.
Lliure només em puc donar i lliure sols puc prendre el que tu em dons. Mai no em voldria esclau...
Però deutor d’amor ho seré de grat, que m’obliga el batec d’un cor generós. Ser deutor feliç dels qui em són amics, que a les seves mans tinc l’únic país meu. I deutor lleial de la gent d’arreu, dels qui conec només l’alè fratern, així és la geografia del meu cor...
Si arribeu en la vida més lluny d'on pugui arribar, moriré molt gelós del que m'hàgiu avançat, que no em sabré resignar a no ser el millor vianant, l'atleta més fornit i el més frondós amant.
I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas, tot allò que hàgiu vist i jo no podré mirar: la fondària dels rius que els meus peus no mullaran, la fragància del cos que no podré estimar, la immensitat d'un cel en el qual mai no he volat, les espurnes d'un foc que no m'hauran cremat, les barques que a la mar no podré amarinar.
No em doneu consol, no em sabré consolar.
I perquè sé que vosaltres anireu més lluny que jo, estic gelós i content, molt gelós i content de la sort que heu tingut, de la sort que tindreu, que tanmateix sé que mai no he estat fornit atleta, ni tan sols digne amant, només un vianant.
No abarateixis el somni, res més que això tinc per dir-te, si vols. No abarateixis el somni, que és com l’estel que hi ha al fons del camí.
Si cal, refarem tots els signes d’un present tan difícil i esquerp, però no abarateixis el teu somni mai més.
Que ens han fet preu per viure i el viure a voltes té el preu de dir prou. Prou de renúncies mediocres que no ens permeten la història dempeus.
Si cal, conviurem la misèria, però ha de ser sense engany, dignament, prou d’amenaces innobles amb la fam i el tronar dels canons.
No abarateixis el somni, el teu estel que hi ha al fons del camí, no abarateixis el somni o et donaràs per menyspreu tu mateix.
Un himne per no guanyar per no vèncer mai fent la guerra que malmena tota raó que ens pugui fer lluitar... Deixa'm doncs cantar aquest himne per no guanyar. Només som si vosaltres sou vida, sols tenim si podem compartir-la. Que de res no ens val la vida en la mort, la pau en la por... Deixeu-me així doncs cantar...
Un himne que sigui un prec pels infants que han de perdonar-nos i salvar-nos. Per les dones que ens han d'infantar un futur de pau un demà on no calgui guanyar. No som res si no som amb vosaltres,... que no som si no sou amb nosaltres Hem d'aprendre l'espai difícil i fràgil de l nostre conviure on puguem tots cantar un himne per no guanyar...
Un himne que sigui un cant on es mesclin totes les llengües que ens permeten el so màgic del mot estimar. Deixa'm doncs cantar aquest himne per no guanyar. Diferents en la pell i en la parla, ens feu rics quan no sou com nosaltres. Ens donem lo divers compartim lo distint i volem l'univers per conviure un destí. Un himne per dir ben alt: No ens cal ni volem guanyar...
SOMNIEU. És clar que sí, somniem constantment. ESPEREU MASSA. És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot. VOLEU MASSA. És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament. TENIU MASSA PRESSA. Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.
SOMNIEU. Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà. ESPEREU MASSA. És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança. VOLEU MASSA. És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure. EXIGIU. És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.
I tanmateix, i tanmateix, millor així, millor un poble que es mou, encara que, a vegades, precipitat, encara que, a vegades, massa prudent, encara que, a vegades, brut, baix, rastrer, encara que, a vegades, sublim, millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla; millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos. Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar: somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis, somniem fins l’inimaginable. Somniem sempre, i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot, i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible, volem el possible per a arribar a l’impossible; millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla; millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos; per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...
SOMNIEU. És clar que sí! constantment, somniem sempre. Si en dieu: ESPEREU MASSA. És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot. Si ens dieu: VOLEU MASSA. És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament. Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA. És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.
Cassià Just, Palau i Fabre, Josep Benet... En pocs dies ens estan deixant molts referents d'aquest país, referents culturals, socials, polítics, religiosos, persones que van lluitar per un món més just, millor, per un país més lliure, i que van ser a primera línia i donant la cara. I omplien de sàvies paraules les seves declaracions, els seus discursos, els seus treballs, o les seves obres. Són noms que Llach de ben segur apreciava, una generació abans d'ell, amb els que segur va intercanviar més d'una conversa, i que sense ells potser tampoc hagués existit el Llach reivindicatiu i inquiet que hem conegut. Són persones que ja trobem a faltar, perquè ens estem quedant sense referents, i els que ho podrien ser o ho han sigut molts anys de cop s'amaguen darrera una roca i només es deixen veure en processons vergelitanes... En té tot el dret, però el país i tots plegats estem més que desorientats, i necessitem més llum a la finestra.
1 comentari:
Ben cert!Ens calen referents.Fins i tot em vaig emocionar quan el vaig veure a Verges el dijous sant!!!Fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada