Un bloc sobre Lluís Llach: Interpretació de la portada de "Si véns amb mi"

22 de novembre del 2007

Interpretació de la portada de "Si véns amb mi"

Maria del Mar Bonet és l'autora de la portada del disc d'homenatge a Lluís Llach. I la interpretació que en faig d'aquestes tres palmeres és que són una representació d'ella, en Lluís Llach al mig, i la Marina Rosell, quan interpretaven el "Cant de l'enyor". Una manera de dir que a ell també se l'enyora, una manera de recordar-li un gran instant artístic que han passat junts... No hi veig pas egocentrisme per part de la Bonet, per voler "sortir" en la portada, sinó de reconèixer que al costat de Llach, i gràcies a la interpretació d'una cançó seva, va viure un dels seus moments artístics inoblidables. I ara que un conjunt de músics i cantants li dedica un disc, era el moment oportú de fer-li un dibuix com aquest, recordant, a més a més, una de les interpretacions que més seguidors del cantautor de Verges tenen gravades en la memòria.

Aquella nit al Camp Nou, després d'una breu xerrada, en Llach va dir a la Maria del Mar i a la Marina "anem?", convidant-les a pujar a l'escenari. Ara tots el conviden a que vagi amb ells, "si véns amb mi...".

4 comentaris:

Anònim ha dit...: Bonsoir de Paris!
Tres interessante et bonne nouvelle, un autre regard sur l'art et oeuvre magistrale de notre maestro, le vide est lourd apres son depart, qui sait, peut etre on pourra reveiller aussi les artistes en France pour un CD en hommage de Lluis? Nous pouvons lancer une initiative sur les forums, ou, pourquoi pas, sur la "Llista-Llach"? On sait tres bien que ce n'est pas simple (surtout qu'on ne trouve plus ses CDs sur le marche fr.), mais qui n'essaie rien, n'a rien et l'esperance "meurt" en dernier moment... Lluis a beaucoup d'amis en France, peut etre on peut passer par le chef d'Orchestre de Lille, M.Casadesus, ou G.Moustaki?
Toujours mille MERCI pour ce blog, notre "fil" qui reste presque unique avec tant d'articles, analyses et nouvelles concernant notre artiste prefere!
Petons i sort,
Gabi et les amis de Paris, France.; 23 de novembre del 2007, a les 10:03
Anònim ha dit...: Gabi et amis,

Gràcies a vosaltres pels vostres comentaris i aportacions, sempre importants i interessants. Una abraçada forta!

Miner.; 24 de novembre del 2007, a les 3:59
Anònim ha dit...: Felicitats per aquest bloc tan interessant! hi estic completament enganxada.; 25 de novembre del 2007, a les 2:01
Anònim ha dit...: Que guapos i preciosos els tres...; 18 de desembre del 2007, a les 10:32

Publica un comentari a l'entrada

Algunes lletres per a pensar-hi...

Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre
que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre...

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

Em pregunto per què mai no sabré comprendre
que darrere el somrís d’un infant sempre hi ha l’esglai d’algú que ens deixa.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre
que el preu d’aquest fusell és un cos que la fam va ajaient a la terra.

Ni el cinisme d’aquells que encadenen el cos dels que van a estimar-se.
Ni els que en nom d’algun déu crucifiquen de nou quan amaguen i callen.

En nom de qui, perdó?

Em pregunto per què mai no sabré comprendre
que l’adéu d’un amor faci sempre oblidar tants moments de tendresa.

Em pregunto per què mai no sabré comprendre
per què el meu benestar serà sempre la torna de la teva pobresa.

Ni els lladres de somnis que incapaços com són del demà que ens encisa
fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme.
No trobaran perdó!

Ni el cinisme d’aquells que encadenen el cos dels que van estimar-se.
Ni els que en nom d’algun déu crucifiquen de nou quan amaguen i callen.

Ni els lladres de somnis que incapaços com són dels demà que ens encisa
fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme.

Ni que un braç justicier, vingut del fons del mar, no executi solemne
als qui amb i pel poder, bavegen sobre els pits destripats per la guerra.
En nom de qui, perdó?

Oh, si un adéu d'amor fos només el gest
del dolor compartit
per no haver sabut volar junts més alt.
Oh, si un adéu d'amor fos encara amor.

Oh, si un adéu d'amor fos pols d'un camí
sense espai pels retrets,
sols un pas més pel bell do de seguir en l'intent,
en l'antic intent d'estimar i somiar
de sempre, per sempre i sempre lliurament.

Oh, que no acabi mai el teu pas per mi
ni aquest joc dels sentits
que ara ens fan senyals d'un amor tan dens,
rar entramat de por i desig d'enllà...

Oh, si un adéu d'amor fos encara amor,
per sempre, de sempre i sempre lliurament.

Mai no em voldria esclau de res
i encaro percaço l’anhel
que tenaçment em fuig.

Sempre fidel al mateix gest
que em fa senyal d’un obsessiu camí.
Mai no em voldria esclau.

Però deutor d’amor ho seré de grat,
que m’obliga el batec d’un cor generós.
Ser deutor feliç dels qui em són amics,
que a les seves mans tinc l’únic país meu.
I deutor lleial de la gent d’arreu,
dels qui conec només l’alè fratern.
Així és la geografia del meu cor.

Lliure només em puc donar
i lliure sols puc prendre el que tu em dons.
Mai no em voldria esclau...

Però deutor d’amor ho seré de grat,
que m’obliga el batec d’un cor generós.
Ser deutor feliç dels qui em són amics,
que a les seves mans tinc l’únic país meu.
I deutor lleial de la gent d’arreu,
dels qui conec només l’alè fratern,
així és la geografia del meu cor...

Si arribeu en la vida
més lluny d'on pugui arribar,
moriré molt gelós
del que m'hàgiu avançat,
que no em sabré resignar
a no ser el millor vianant,
l'atleta més fornit
i el més frondós amant.

I no em vulgueu consolar,
només digueu-me, si de cas,
tot allò que hàgiu vist
i jo no podré mirar:
la fondària dels rius
que els meus peus no mullaran,
la fragància del cos que no podré estimar,
la immensitat d'un cel
en el qual mai no he volat,
les espurnes d'un foc
que no m'hauran cremat,
les barques que a la mar
no podré amarinar.

No em doneu consol,
no em sabré consolar.

I perquè sé que vosaltres
anireu més lluny que jo,
estic gelós i content,
molt gelós i content
de la sort que heu tingut,
de la sort que tindreu,
que tanmateix sé que mai
no he estat fornit atleta,
ni tan sols digne amant,
només un vianant.

No abarateixis el somni,
res més que això tinc per dir-te, si vols.
No abarateixis el somni,
que és com l’estel que hi ha al fons del camí.

Si cal, refarem tots els signes
d’un present tan difícil i esquerp,
però no abarateixis el teu somni mai més.

Que ens han fet preu per viure
i el viure a voltes té el preu de dir prou.
Prou de renúncies mediocres
que no ens permeten la història dempeus.

Si cal, conviurem la misèria,
però ha de ser sense engany, dignament,
prou d’amenaces innobles
amb la fam i el tronar dels canons.

No abarateixis el somni,
el teu estel que hi ha al fons del camí,
no abarateixis el somni
o et donaràs per menyspreu tu mateix.

Un himne per no guanyar
per no vèncer mai fent la guerra
que malmena tota raó que ens pugui fer lluitar...
Deixa'm doncs cantar
aquest himne per no guanyar.
Només som si vosaltres sou vida,
sols tenim si podem compartir-la.
Que de res no ens val
la vida en la mort,
la pau en la por...
Deixeu-me així doncs cantar...

Un himne que sigui un prec
pels infants que han de perdonar-nos
i salvar-nos. Per les dones que ens han d'infantar
un futur de pau
un demà on no calgui guanyar.
No som res si no som amb vosaltres,...
que no som si no sou amb nosaltres
Hem d'aprendre l'espai
difícil i fràgil de l nostre conviure
on puguem tots cantar
un himne per no guanyar...

Un himne que sigui un cant
on es mesclin totes les llengües
que ens permeten el so màgic del mot estimar.
Deixa'm doncs cantar
aquest himne per no guanyar.
Diferents en la pell i en la parla,
ens feu rics quan no sou com nosaltres.
Ens donem lo divers
compartim lo distint
i volem l'univers per conviure un destí.
Un himne per dir ben alt:
No ens cal ni volem guanyar...

SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

Un bloc sobre Lluís Llach

22 de novembre del 2007

Interpretació de la portada de "Si véns amb mi"

4 comentaris:

Cercar en aquest blog

Contacte

Ai si no fos per la música

Seguidors del bloc

Companys / es que tenen linkat aquest bloc

Selecció de Vídeos

Una selecció de llibres...

Enllaços relacionats

Arxiu de temes

Arxiu del blog

Algunes lletres per a pensar-hi...