8 de novembre de 2007

Teatre Principal, 8 de novembre de 1998


El teló es tanca, i ningú el pot tornar a separar. Amb experiència, decideixes agafar els músics i portar-los al davant, ben arran del precipici, a poc més de dos metres de la primera filera. I aleshores es produeix un d'aquells moments màgics dels teus concerts: com si d'un grup d'esplai es tractés, seieu al mateix terra de l'escenari i, amb en Jordi a un costat, la Laura a l'altra, i la companyia al voltant, cantes un parell de cançons. M'imagino un foc de camp encès enmig, i que formo part del teu grup d'amics.

Tot i ser diumenge tarda i portar ja tota una setmana seguida de recitals, no et fa res donar-te amb aquests gestos. Dues hores i mitja de concert, i com si res. Al Jordi se li va la bola i rasca amb més força del compte l'acústica, però tots dos feu un gest de complicitat i somrieu. El públic embogeix, i ni amb el mecanisme de la cortina espatllat et deixem plegar.

Demanes a un tècnic d'escenari que aguanti la cortina perquè vols tornar a seure al piano. Ell abraça la cortina, tu acarones les tecles i comences a cantar "Vinyes verdes vora el mar". Miro expressament en Martí i Pol, a pocs metres, i fa un somriure d'orella a orella. És feliç escoltant-te. Jo també, molt. Tot i que no la interpretes sencera per no fer patir més el noi encortinat, i potser la teva gola, que dos dies després ha de tornar a estar a punt per a fer feliç, per a fer somriure, tots i cadascun dels que ocuparan la gran platea pendents de tu, quan s'obri de nou el teló.

1 comentari:

Tirant ha dit...

Jo també hi era. Memorable. Records. Certa al.legria. Certa tristesa.