Article de Josep M. Espinàs per a "El Periódico de Catalunya", edició del 23 de març de 2007.Estimat Lluís Llach: has decidit que s'han acabat els recitals, i jo m'ho crec. Atenció: vull dir que m'ho crec, que ho hagis decidit. Però no veig tan clar que efectivament pleguis. Moltes vegades decidim una cosa que després no podem complir. Fixa't que he escrit "no podem".
Perquè estic convençut que manem sobre nosaltres mateixos molt menys del que ens pensem. No no- més és el cervell el que dicta ordres. Hi ha altres forces que lluiten per imposar-se.
Penso en el teu cas, en algú que ha anat treballant anys i anys amb exigent continuïtat, amb la pràctica d'un ofici que no és estrictament un ofici, sinó que s'ha convertit en una "manera d'estar en el món", com em sembla que va dir algú. Potser dubto que t'aturis perquè jo també he exercit un ofici, fins avui, i tot i la meva edat no m'imagino que decideixi deixar-lo. Potser un dia serà l'ofici, el que em deixarà a mi, però això és una altra cosa.
No et demano que expliquis les teves raons, ni he vist que les hagin recollit els mitjans de comunicació. Seria impertinent preguntar-te el perquè. El perquè de debò només el pot saber un mateix, i sovint ni un mateix el sap. Per això, si no es tracta de raons inapel.lables, com l'esfonsament físic, jo no em fiaria de cap raó que poguessis donar. Perquè les raons per fer alguna cosa, o per no fer-la, van i vénen, guanyen i perden amb una rapidesa imprevisible.
Evidentment, sí que ets capaç de fixar una data per abandonar els escenaris, com alguns fumadors programen quin dia deixaran de fumar. Com que tu no fumes, potser creus que trencar amb una addicció és fàcil. Penso que t'equivoques. Adreçar-te cantant, durant 40 anys, a un públic --a un poble-- i veure com t'escolta, com aplaudeix --no tan sols les teves cançons, sinó la teva existència--, estic segur que és una droga fantàstica, vull dir boníssima, però que difícilment accepta l'abstinència.
Hi ha qui ha dit que tu "no pots" plegar. Aquesta devoció és d'agrair, i és comprensible, i t'ha de satisfer legítimament, però, i ara parlo en general, cap admirador pot prohibir la llibertat de la persona admirada, i menys encara si és estimada. L'autèntic afecte es caracteritza pel respecte.
O sigui, estimat Lluís, fes el que creus que has de fer. I si demà creus que has de fer una altra cosa, endavant.
Una abraçada.
2 comentaris:
Bonsoir a Catalunya!
Merci pour les mots, qui font l'echo avec les notres...
On imagine que Lluis le sait, il le sent bien et on croit que son choix n'a pas ete facile, mais alors pas de tout. Qu'est ce que on peut souhaiter?
A lui, notre maestro, qui a su tres bien comprendre comment les choses vont dans le monde, ou a nous-memes, les gens, qui ont compris, que Lluis a tout comprit...
Qu'il puisse rester avec nous, comme nous restons avec lui, toujours dans nos pensees et dans nos actes, dans nos decisions de chaque jour...
Bisous, petons et merci pour chaque instant avec les pages de ce blog super!
Gabi et les amis de Paris
Moltes gràcies, no coneixia aquest article del estimat Espinàs.
JT
Publica un comentari a l'entrada