Maremar

Va ser després de treure al mercat Maremar (1985) que Lluís Llach va omplir el Camp Nou. De fet, aquell concert, si s'hagués celebrat en qualsevol altre lloc més "modest", no hagués estat altra cosa que la presentació d'aquest disc a Barcelona. Vol dir això que gràcies a Maremar Lluís Llach va gaudir dels moments de popularitat més alts mai tinguts?

El que està clar, i ho diuen les xifres, és que Maremar no és pas el seu disc més venut. Però Llach en aquells moments va enllaçar, en escassament 14 mesos, dos discos de concepció molt semblant, Amor particular i Maremar, amb vuit cançons cadascun (dues cares amb quatre temes), i que reunien un seguit de peces que el van situar de nou en primera línia i que van traspassar generacions.

Al costat d'això, d'aquests "grans èxits", certament algunes cançons menors i que fins i tot grinyolaven una mica. Però centrem-nos només en el disc Maremar. Les dues cares, A i B, són del tot diferents. La primera és per a emmarcar-la, la segona és molt més fluixa. Ell mateix ho ha explicat moltes vegades: després de la mort de la seva mare va quedar un cert temps com desorientat, sense poder compondre res, fins que es va deixar anar i li van sortir quasi seguides les quatre cançons que formen la primera cara del disc: la que dóna nom al treball, a més a més de Cant de l'enyor, Nin non, i Un núvol blanc. Potser Nin non és l'única que va quedar de seguida una mica més en segon pla, però les altres tres han estat una constant de les seves gires (el Cant de l'enyor, a causa dels jocs de veus, sempre que s'ho ha pogut manegar d'alguna manera), i sobretot Un núvol blanc m'atreviria a dir que és de les seves peces més conegudes i apreciades. La lletra i la melodia són "de pell de gallina".

A la cara B els temes ja són més diversos. A l'estació és una peça curiosa dins la seva carrera, si a la lletra ens referim, i amb una base rítmica força pop. En canvi Mai no sabré sembla guardar paral·lelismes amb temes com Infant de beirut o Aprendre; Només per a tu és una cançó d'amor molt despullada i melòdica, però ni de bon tros de les seves millors en aquest camp; i No és una manera contundent de tancar el disc, com ja ho havia fet, per exemple, a Somniem, i que també es pot semblar temàticament a peces com Companys, no és això, però en aquest cas amb l'entrada a l'OTAN com a rerefons.

En tot cas, Llach va encadenar dos bons discos de cançons després de la desorientació que havia suposat I amb el somriure, la revolta, i abans de sorprendre tothom una vegada més amb el canvi radical de registre d'Astres. El músic i arrenjador Manel Camp i Lluís Llach es trobaven en la maduresa de la seva col·laboració, i diríem que a Maremar trobem Llach en estat pur, sense grans "invents" ni músiques grandiloqüents, sinó el Llach de les cançons "normals" però intenses.