Lorquiana

Lluís Llach va participar l'any 1986 en un disc d'homenatge al genial poeta Federico García Lorca. No en va, es complia mig segle des que el feixisme el va assassinar, i Llach va voler ser present al disc col·lectiu titulat "Poetas en Nueva York" amb l'adaptació al català de l'andalús, "Norma y paraíso de los negros", que precisament apareixia en segon lloc en el llibre "Poeta en Nueva York".

No devia ser fàcil l'adaptació a una altra llengua d'un poema de Lorca i a més a més que les paraules encaixessin amb les melodies, però Llah se'n va sortir prou bé. Enmig d'un univers d'excel·lents i històrics cantautors d'arreu, encapçalats per Leonard Cohen i el seu magnífic "Take this waltz", la cançó de Llach no queda pas en segon terme, sinó que llueix plena de força i de vida.

Va ser la primera i única vegada que Llach va traduir i musicar un poeta de fora del territori de parla catalana. I crec que, absurdament, ell va menystenir sempre aquesta composició, que no vaig sentir mai tocar-li en directe, i que hagués estat un luxe que, almenys, a la gira del "Poetes", l'hagués posada damunt l'escenari. Una autèntica llàstima, perquè la va compondre en l'època en que evolucionava cap als sons que ens va oferir al disc "Astres", i es nota, i de segur que amb el pas dels anys hagués pogut treure molt de suc a aquest tema, que ell va titular "Els Negres (Norma i Paradís), amb nous vestidets i moltes percussions.

Aquí va el poema original de Lorca, dels anys 1929 - 1930, i tot seguit la traducció de Lluís Llach.

Odian la sombra del pájaro
sobre el pleamar de la blanca mejilla
y el conflicto de luz y viento
en el salón de la nieve fría.

Odian la flecha sin cuerpo,
el pañuelo exacto de la despedida,
la aguja que mantiene presión y rosa
en el gramíneo rubor de la sonrisa.

Aman el azul desierto,
las vacilantes expresiones bovinas,
la mentirosa luna de los polos.
la danza curva del agua en la orilla.

Con la ciencia del tronco y el rastro
llenan de nervios luminosos la arcilla
y patinan lúbricos por aguas y arenas
gustando la amarga frescura de su milenaria saliva.

Es por el azul crujiente,
azul sin un gusano ni una huella dormida,
donde los huevos de avestruz quedan eternos
y deambulan intactas las lluvias bailarinas.

Es por el azul sin historia,
azul de una noche sin temor de día,
azul donde el desnudo del viento va quebrando
los camellos sonámbulos de las nubes vacías.

Es allí donde sueñan los torsos bajo la gula de la hierba.
Allí los corales empapan la desesperación de la tinta,
los durmientes borran sus perfiles bajo la madeja de los caracoles
y queda el hueco de la danza sobre las últimas cenizas.


Odien l’ombra de l’au
sobre la plenamar de la galta blanca
el conflicte de llum i vent
en el saló de la neu freda.

Odien la sageta sense cos
el mocador exacte de l’arreveure
l’agulla que manté pressió i rosa
en el carmini rubor del somriure.

Estimen el blau desert
les vacil·lants expressions bovines
la mentidera lluna polar
la dansa corba de l’aigua en la riba.

Amb la ciència del rastre i del tronc
omplen de nervis lluminosos argila
i patinen lúbrics per aigua i sorres
tastant l’amarga frescor de llum mil·lenària saliva.

És pel blau cruixidor
blau sense un cuc ni una petjada dormida
on els ous de l’estruç eterns es queden
i deambulen intactes les pluges ballarines.

És pel blau sense història
blau d’una nit sense temor de dia
blau on el nu del vent va trencant
els camells somnàmbuls del núvols buits.

Allà és on somnien els torsos sota la gola de l’herba.
Allà els corals emanen la desesperança de la tinta.