De tots els extres que hi ha al DVD de la pel·lícula "Llach, la revolta permanent", no us perdeu l'entrevista al que durant molts anys va ser el mànager de Llach, Joan Molas. L'home fa un balanç amb perspectiva i des de l'experiència de tot plegat, i sembla tenir ganes d'explicar moltes coses que, ves per on, tot i ser una de les persones més properes a Lluís Llach durant temps i temps, potser ningú li havia preguntat encara.
Un dels apartats de l'entrevista ho diu prou clar: "Confessions". Molas ens parla d'alguna anècdota o aspecte poc conegut de la carrera de Llach, però també parla de la feina del productor i mànager, i ho fa des d'un punt de desencís. No pas perquè Llach el "tractés" malament, sinó perquè li correspon una feina que sovint ningú et reconeix, perquè "l'artista" no ets tu si no per al qui treballes, i és el que s'endú tots els aplaudiments, reconeixements, etc. I la frase "quan més important és l'artista, menys important és la feina del mànager, perquè la feina ja ve sola" la trobo d'allò més sensata.
Molas, junt amb la seva companya Núria Batalla, van tenir un pes decisiu en l'èxit de Lluís Llach, i no només a Catalunya sinó també per a la "carrera internacional" forzosa, a l'hora de fer mans i mànigues per a que no censuressin les cançons, l'organització de concerts històrics... Després del Camp Nou, que va ser un gran somni assolit i la culminació d'una etapa, i després de moltíssimes hores i caps de setmana d'anar a remolc de l'artista (no sé com la gent pot aguantar tant en una feina com aquesta), Joan Molas va decidir deixar el management, però penso que amb molta satisfacció de tot el que havia treballat.
4 comentaris:
Acabo de llegir el teu post i m'ha sorprès. Mai hi hagut desencis en mi. Sempre he estat conscient de quina era la meva feina. I mai he volgut ni pogut ser lo que no era.
Sóc i he estat un home bastant feliç, com poden testimoniar tots els que em coneixen. I al revés del que sembles deduir de l'entrevista que cites , sempre m'he considerat un privilegiat per haver tingut la sort de fer la feina que vaig fer i també per poder deixar de fer-la quan al fer-me gran i canviar les circumstàncies va deixar d'agradar-me tant com m'havia agradat.
joan molas
Joan, un record ben especial per tu... Gràcies per tantes coses i per que amb 7 anys vas ser uns dels primers noms que vaig memoritzar. Records de contraportada.
Una abraçada carinyosa.
Benvolgut Joan, moltíssimes gràcies per intervenir en aquest bloc, i sento que fins ara no he vist el teu comentari!
També sento que la impressió que et va donar el meu escrit fos la que defineixes. Considero que tu i la Núria vau fer una feina brutal, magnífica, sensacional, i sé que ho vau amb el màxim d'energies i de ganes. I m'imagino que ara deus seguir pensant que va ser una etapa molt important de la teva vida.
Jo el tema del "desencís" només l'aplicava a la frase concreta que dius al DVD de que "quan més important és el cantant, menys ho és el mànager, perquè la feina ja arriba sola". I que a l'entrevista del DVD es presentava d'una manera com si aquest fos un dels principals motius pels quals vas decidir deixar el manejament de Llach.
Disculpa si no ho vaig interpretar bé. I molta sort en tot el que estiguis fent.
Bona tarda Joan . Soc la dona d en Michel Gineste de Llo. Voldriem parlar amb tu dels records... de quina manera es pot fer-ho?amistats Ewa Karpinska
Publica un comentari a l'entrada