"El bandoler" és un dels temes que més vegades apareix en la discografia de Llach. Hi juga, és clar, el fet que és un dels més antics (1967), però també que és una cançó amb ritme, amb certa espectacularitat, i que li ha permès amb facilitat "posar-hi nous vestidets", com a ell li agrada de dir.
I això que va estar molts i molts anys en que no en va gravar cap versió, i jo diria que tampoc la interpretava mai en directe. Eren aquells anys en que Llach semblava renegar molt dels seus primers temes, no només amagant "L'Estaca", sinó també les altres cançons dels inicis que s'havien fet més conegudes, com "La gallineta", "La Madame" i "El bandoler". Així trobem que des del disc de l'Olympia (1973) fins al de "Ara, 25 anys en directe" (1992) no hi ha cap enregistrament de "El bandoler".
Una de les coses més sorprenents d'aquesta cançó és la repassada de dalt a baix que en va fer de la lletra, transformant l'any 73 de manera considerable la versió primera, un fet, per sort, que no va repetir en quasi cap cançó més (perquè si no haguéssim parat tots bojos). Aquesta és la lletra original de "El bandoler", que ha anat desapareixent de llibres i de tot arreu:
Era el segle XIX,
el seu nom Joan Serra
bandoler per vocació,
el seu mot: “en Lapera”.
Li agradava la sang
ben fresca i ben nova
per ferides brollant
i embrutint la roba.
Se sentien cridar
a les víctimes boges
per la por i el dolor
“pietat, pietat!”
- No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!
- No em mateu!
Us demano per ma mare.
- Reseu l’últim “crec en Déu”.
- Pietat, pietat!
I poc a poc
va clavant-li punyalades,
el seu mot era “en Lapera”,
bandoler per vocació.
L’endemà
davant la Verge del Carme
hi ha un home que està pregant
de dos ciris encén la flama.
I així,
per camins i muntanyes
se senten els forts crits
de la gent que en Lapera mata.
- No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!
- No em mateu!
Us demano per ma mare.
- Reseu l’últim “crec en Déu”.
- Pietat, pietat!
I altra cop
la Verge té una plegaria
i per l’ànima d’un mort
dos ciris ja tenen flama.
Però en Joan Serra
avui ja no ha tingut sort
dos soldats l’han agafat
i ara resta entre barrots.
I tothom de bon matí
veu la forca preparada,
en Lapera dóna un crit
es la última plegaria.
- Quan jo sigui ben mort
i penjat de l’alta forca
i defalleixi mon cor
i m’aneu a posar a la fossa
que algú resi una plegaria
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama.
Ningú ho va fer.
Certament era una cançó molt llarga, amb repeticions i reiteracions. Potser sí que li feia falta una repassada. I a l'Olympia, amb gran força i enmig d'ovacions, la va interpretar així:
Era el segle XIX,
amb el nom d'en Joan Serra
es coneix un bandoler
per tothom en "La Pera".
Li agradava la sang,
i el xiprer encara recorda
tots els crits que allà han pregat:
"pietat, pietat".
No em mateu,
que tinc dos fills i una esposa,
us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga.
No em mateu,
us demano per ma mare!
—Reseu l'últim "Crec en Déu".
—Pietat, pietat.
L'endemà de bon matí,
davant la Verge del Carme,
de genolls està pregant
i a dos ciris encén la flama.
Però altre cop surt del bosc
un gemec que el vent escampa
i el botxí no escoltarà:
"pietat, pietat".
Però, Joan Serra,
avui t'ha mancat la sort,
dos soldats t'han pres ben fort
i ara estàs entre barrots.
L'endemà de bon matí
veu la forca preparada,
en "La Pera" dóna un crit,
és l'última pregària.
Quan jo sigui ben mort
i penjat de l'alta forca
i defalleixi mon cor
i m'aneu a posar a la fossa,
que algú resi una pregària
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama.
Ningú no ho va fer...
La versió de l'any 92 correspon molt a l'estil que destil·lava Llach en aquells anys, diguem que va "tornaaviatzar" el tema, i demostrava que, malgrat els anys, continuava fent molt creïbles les dues veus. Finalment, Feliu Ventura li va demanar d'incorporar-la al repertori de la gira conjunta, i mentre Llach feia la veu greu, el de Xàtiva anava a pels aguts.
Com que és una cançó prou coneguda de Llach, no m'enredo a explicar-ne gaires coses més. Va ser trencadora en el seu moment, i encara ara he escoltat poques coses que se li puguin comparar.
3 comentaris:
L'any 1970, va sortir un EP: Cels trencats, Somni, Aquell vaixell i el bandoler. La versió en estudi d'El Bandoler és diferent a la de 1968. Ve a ser la cantada en directe a l'Olympia, però enregistrada a l'estudi
Ajà! Gràcies, Anton, sabia jo que em deixava alguna cosa! Malauradament no tinc aquest EP :-( Doncs encara més versions del Bandoler!
Gràcies per l'aportació.
Miner.
Llàstima que no es pot llegir, no es veu amb aquest color groc...
Jo tenia un single amb una lletra diferent, no la trobo enlloc i m'agradaria saber si és aquesta. Si la puguéssis posar en un color que es pugués veure... gràcies
Publica un comentari a l'entrada