De cara

Tot i aquesta timidesa que sempre sembla haver arrossegat Lluís Llach, i certa senzillesa i humilitat, sembla haver estat conscient de que era ell l'artista, l'autor de les cançons, i que més enllà a ningú no li corresponia, ningú no tenia l'obligació, de defensar la seva trajectòria. "Sí, jo sóc Lluís Llach, amb tots els meus defectes, però sóc jo, i sóc així. Què hi farem?", sembla haver-nos dit alguna vegada...

Per això no és d'extranyar que, com dèiem, a pesar de la seva humilitat, el seu rostre hagi ocupat gran part de les portades de discos que ha publicat. Potser també una certa manca d'idees? És probable. En més d'una ocasió ha declarat sobre les dificultats de trobar un títol a un disc que englobi una idea general per a unes cançons de temàtiques diferents entre elles. Jo hi afegiria també en la mateixa línia la manca de idees per a una portada global, tot i que aquí la culpa ja hauria de recaure més en el dissenyador gràfic.

I és que portades com la de "Com un arbre nu" o "I si canto trist..." poden estar tractades més o menys bé gràficament, però està clar que els títols del disc podrien ser uns altres ben diferents i en canvi les portades seguir essent les mateixes, perquè són d'allò més neutres. Es podria quasi dir el mateix, tot i que les caràtules ja em semblen més treballades, dels discos "I amb el somriure, la revolta" (en que, per cert, molt no somriu), "Somniem", i "Torna aviat". S'entén perfectament que aparegui en les portades dels directes, com en la del "Camp del Barça" o en la de "Ara i aquí", però en canvi en el "Ara, 25 anys en directe" prefereix aparèixer-hi estàtic, no actuant precisament en directe. També en directe és el disc enregistrat a l'Olympia, però prefereix potenciar-hi la seva imatge a París que no pas en un teatre en concret o actuant-hi; bé, és una opció, mentre que al disc del "Gener de 1976" està clar que ell està dalt l'escenari però el públic és el protagonista.

El súmmum del "hi ha d'aparèixer ell" és en la portada del disc "Verges 50", en que es seu rostre sembla un enganxat a una portada que ja hagués quedat prou bé sense ell. Tot i així, és una portada que m'agrada molt, ja que la seva cara està també dibuixada, com el paisatge, i com si respirés a fons els aires del poble. Una portada bonica i amb personalitat per a un disc que li va sortir de molt endins.

La portada del "T'estimo"... bé, potser que en parlem un altre dia, perquè necessita d'una anàlisi en profunditat. I per fi arribem als discos en que, apareixent-hi ell, hi juga una mica i estan més pensats i currats: "Rar", "Porrera", "9" i "Jocs". És des de "Un pont de mar blava" que sembla que Llach comenci a donar més importància a les portades i a la imatge, i en els quatre discs esmentats se'l veu actiu, no simplement posant, i "acompanyant" el títol del disc amb la seva actitud. Encara que el "Jocs" és la més fluixa de les quatre, s'hi veu un Llach amb un somriure precisament juganer, però la "l" que li baixa pel nas és realment horrible. En totes es veu un Llach somrient, amb ganes de viure, lluny d'aquell Llach tan rígid i seriós que apareixia a totes les càratules en que hi surt fins al disc "Ara".