Veritat i mentida

Aquesta cançó la va interpretar per primera vegada en un concert el 23 de setembre de l'any 2.000 a Verges, poques setmanes abans que sortís el disc que la contenia, "Temps de revoltes". Curiosament, en el seu concert de comiat també a Verges, sis anys i mig més tard, aquesta va ser precisament l'única cançó que va saltar del repertori habitual que feia en la darrera gira. Davant la previsible llarga durada dels bisos, Llach va voler treure algun tema de la primera part del recital, i "Veritat i mentida" va ser la sacrificada.

I això que a "Veritat i mentida" hi trobem potser alguns dels motius que, al meu entendre, l'han portat a deixar els escenaris. Un cert desencís per com està evolucionant el món, i no només per l'actuació dels polítics, a qui és molt fàcil de donar la culpa de tot, sinó la societat en general, el poble. Una certa sensació d'estar predicant en el desert, de que els referents van marxant i els que queden estan més vistos com a éssers rars i com a especímens que l'únic que volen és portar la contrària, que no pas com a això, com a referents. Sovint Llach deia, en la presentació d'alguna cançó, que l'entristia veure com una lletra que havia escrit potser feia 20 o 30 anys seguia tenint la mateixa vigència...

Malgrat tot plegat, a "Veritat i mentida" Llach veu en l'amor una força motriu per a seguir, per a continuar, deixant així una porta oberta a l'esperança. És, per a mi, una mica forçada aquesta lletra, entra una mica en calçador la contraposició, ja que després d'enumerar tot un seguit de temes prou trascendents acaba dient que, menys aquest "amor", tot el demés li és per demés, i per tant fa el gest d'amagar el cap sota l'ala, refugiat en el dibuix d'un somriure.

Musicalment, la cançó li servia en els directes per al seu lluïment vocal i al piano, i la interpretava molt per sobre del que ofereix al disc. Comença amb un to força greu i pausat que recorda Leonard Coen, per anar in crescendo cap a la tornada. Potser és la millor del disc "Temps de revoltes", malgrat els punts febles que he dit.

És veritat que hi ha un gran silenci
que s'escolta de tot arreu,
és veritat que el buit és esplèndid
quan ens queda tant per a fer,
però és veritat també que t'estimo així com ets... dolç com la mel

és veritat que els déus ja no habiten
els olimps del pensament,
és veritat que el més banal brilla
mentre s'apaguen els rars estels,
però és veritat també que t'estimo així com ets... dolç com la mel

és veritat que el món ja no roda,
com sol dir-se, humanament,
és veritat que fa vergonya
dir-se humà tal com som i fem,
però és veritat també que t'estimo així com ets... dolç com la mel

dolç com la mel per amor, dolç per bondat,
dolç i és així com t'estimo,
tot el demés és per demés,
així ho canta el dibuix lluminós que hi ha en el teu somriure

és mentida que no hi ha esperança
quan espera un món sencer,
és mentida que la mentida
guanyi sempre a la bona gent,
és mentida que jo t'estimi si tu no ets... dolç com la mel

és mentida que siguem feliços
mentre a fora hi ha guerra i fam
és mentida que amb més mentides
puguem creure que és tan normal...
és mentida que jo t'estimi si tu no ets... dolç com la mel.