25 d’agost de 2007

Pel broc gros


Quan Lluís Llach presenta les cançons durant el concert, o en qualsevol entrevista que li fan, usa molt el sentit de l'humor i la ironia. En canvi, la immensa majoria de les seves lletres són serioses, poètiques, reflexives...

Només unes poques cançons de la seva discografia es podrien considerar com a iròniques o directament sarcàstiques i amb un cert sentit de l'humor, que van pel broc gros tant en la lletra com en la música. Són poques però molt marcades, i que no deixen a ningú indiferent. Els crítics musicals normalment no han perdonat a Llach introduir-se en aquest tipus de cançó: ja en el seu moment es van carregar "La mula sàvia" (del disc "Somniem"), però la que se'n va emportar la palma va ser "Neofatxes globals" (del disc "Jocs"), a la que els crítics van desqualificar de mala manera.

Com que hi ha temps per a tot, més endavant ja dedicarem articles exclusius a cadascuna d'aquestes cançons, però així en general es podria dir que és cert que aquest no és el gènere que més afortunadament ha creat Llach, molt lluny d'altres veritables especialistes en la matèria del país com poden ser La Trinca, Ovidi Montllor, o fins i tot Pi de la Serra. I que, amb alguna excepció, aquestes cançons han desaparegut de seguida del repertori llaquià, interpretant-les només en la corresponent gira de presentació del disc en que es trobaven. Però també és cert que aquestes peces servien per donar un canvi de to al treball discogràfic, un altre ambient, i que a més a més hi ha vegades que cal dir les coses pel seu nom, clarament i sense fer tombs, com passava a "Neofatxes globals".

El disc "Com un arbre nu" (1972) és el que més experimenta en aquest gènere, amb cançons com "La gallineta" i "La Madame", però sobretot amb "Bon senyor". Molts anys després (1979) arribaria "La mula sàvia", i hem d'esperar fins al disc "Torna aviat" (1991), amb el tema "Esquizoclub", per a trobar una altra cançó d'aquestes característiques. A "9" (1998) hi ha la peça dedicada al xofer de Jordi Pujol, "L'Estanislau anant a palau", mentre que "Neofatxes globals" és del disc "Jocs", editat l'any 2002.

Són aquestes una sèrie de cançons a les que jo els hi veig com un nexe d'unió, un denominador comú, una manera molt semblant de denunciar i dir les coses.

1 comentari:

Anònim ha dit...

En "La mula sàvia" entenc que l'autor es venja,
i la venjança no és ironia (no al meu entendre);
és una renúncia a SER! Tot el que no és AMOR
pot ser venjança pura i dura disfressada de sorna!

Sempre la salto aquesta cançó del disc
"Somniem" perquè, si el somni no és d'AMOR
irrenunciable, el SER sempre es desintegrarà en el misteri de l'agonia. Encara que per l'autor l'agonia
només sigui, un morir-se sorneguerament.

No! No és una cançó pobre de simpaties, crec
que té molts i moltes simpatitzans, i ja fa temps
que jo no m'hi compto entre ells/elles.