Pocs dies després del seu concert a Verges el 24 de març de 2007 (el darrer?), entra en funcionament aquest bloc dedicat al cantautor Lluís Llach, que vol aprofundir en l'obra i el pensament d'aquest gran artista, i en que es recuperaran entrevistes de tots els temps, articles d'opinió, fotografies, i també es faran anàlisis personals de les lletres, les músiques, les escenografies, les portades dels discos, els espectacles en directe...
El gran fotògraf Juan Miguel Morales em fa arribar el cartell d'aquesta exposició que es podrà veure a principis del proper any a la zona d'art Setba de la plaça Reial de Barcelona. Tot i que encara resten algunes setmanes per a la inauguració, és bo que es vagi sabent. Morales es pot considerar el "fotògraf oficial" dels darrers anys de trajectòria artística de Llach, i li ha fet al de Verges moltes fotografies que es poden observar als llibres "Món Llach" i "Lluís Llach sempre més lluny", i que, tot i que no en tinc gaire més informació de la que hi ha al cartell que podeu veure, de ben segur seran les que s'exposaran a la plaça Reial.
Aquesta cèntrica plaça de Barcelona és l'indret de la capital catalana que més s'identifica amb Llach. Com ja dèiem en una altra post, tot i que Llach sempre ha estat molt gelós de la seva intimitat, no ha tingut cap problema en explicar mai on residia i tot el seguit de sensacions que li comportava aquest entorn vital. I a la plaça Reial hi va viure força temps, en va parlar en diverses entrevistes, va deixar entrar càmeres a casa seva, i alguna cançó en fa referència clara, com "Un cor a Barcelona".
Veurem, doncs, aquesta exposició amb molt de gust i interès, ja que Llach ha permès a Morales moltes fotografies en situacions singulars o curioses que cap altra fotògraf ha aconseguit. El cartell ja n'és un bon exemple.
L'any 1968 Lluís Llach publicava una cançó que es deia "L'estaca". Poca cosa queda per a explicar d'aquest tema, més que res preguntar-se una vegada més el perquè unes cançons arriben a tenir tantíssim èxit i popularitat, i d'altres en absolut. I en aquest cas no estem parlant de ràdios que punxessin tot el dia el tema gràcies als diners que hi aboquen les discogràfiques, ni molt menys. És més: sembla ser que la discogràfica en qüestió no tenia pas gaire confiança en aquest tema, i per això el va posar a la cara B d'aquells petits vinils de quatre cançons.
Però aquí la tenim, com a cançó en català més versionada de tots els temps i en més idiomes diferents, un autèntic himne per als catalans, per als lluitadors antifranquistes, i per a molts col·lectius de molts països ben diversos. Himne també de l'equip de rugbi USAP de Perpinyà, i motiu d'enfadament per part de Lluís Llach quan va saber que els policies l'havien taral·lejat durant una manifestació que van convocar, i diuen que fins i tot l'Aznar la xiulava un dia baixant d'un avió...
Cançó prohibida durant temps, i motiu de moments explosius i inoblidables en molts dels seus concerts, va fer bé de no posar-la en el repertori habitual durant la majoria de la seva carrera. Si ell preferia cantar altres peces seves en tenia tot el dret, i també per tal que molts incrèduls s'adonessin que aquell que hi havia dalt l'escenari havia fet infinitat més de coses bones a més a més de "L'estaca". Tot i que ni així ha pogut evitar que encara algun columnista recentment afirmés que Llach havia estat vivint de "L'estaca" al llarg de tota la seva carrera; la incultura musical, i general, no té límits, i més entre la gent que presumeix de ser de dretes.
Segurament en parlarem en d'altres ocasions, de "L'estaca", en aquest bloc, i per tant per avui prefereixo anar-ho deixant aquí. Més que res volia recordar que "L'estaca" ja ha fet quaranta anys, tot i que no ho haureu sentit quasi enlloc perquè és clar que perquè els mitjans parlin de tu t'has de muntar tu mateix la festa, com per exemple va fer Raimon amb l'aniversari de "Al vent" al palau de Sant Jordi. Si no, els periodistes són bastant incapaços de treure res que se surti del guió previst i de les notes de premsa que reben cada dia.
Per molts anys a "L'estaca", i que segueixi essent símbol de lluites per la llibertat.
El cantautor d'Alzira Joan Amèric pot sentir-se orgullós de ser l'únic al qual Llach ha produït un disc. L'anormalitat pròpia d'aquest nostre país va portar a aquesta situació: Amèric feia anys que es movia damunt dels escenaris, però no hi havia manera que cap discogràfica s'interessés per la seva obra i li proporcionés la possibilitat d'un bon productor que polís els seus temes. Va haver de ser Lluís Llach, amb qui havia coincidit en diverses ocasions precedint-lo en els seves actuacions, qui va assumir de manera quasi voluntària l'ajudar-lo a enregistrar el treball, produint-li les cançons i per tant fent-li arranjaments. Llach va declarar posteriorment que ho havia fet ben bé per a ell, però que descartava totalment convertir-se en habitual de les produccions musicals, considerant-les una feina molt dura i esgotadora, segons va dir.
Per això, el primer disc d'Amèric, "Tornar a l'aigua" (1989), sona tan Llach. Realment n'havia de ser el seu relleu: la seva veu sensual, la manera de compondre, els tempos en els ritmes... Llach encara li va donar un altre impuls versionant una cançó seva en el disc "Torna aviat", "La idea podria enamorar-te", una versió, però, com ja vam comentar fa un temps, excessivament arrossegada i que segurament ni supera l'original.
Era, a més, el temps en que havia esclatat amb força l'anomenat "rock català", i els vídeoclips de Joan Amèric es barrejaven en els programes amb els de Sopa de Cabra, Sau o Lax 'n' Busto. Van ser uns mesos en que vam semblar encantats de conèixer-nos i comprovar que en la nostra llengua es podia fer i vendre de manera força massiva sense cap mena de problema música de la dita "moderna", fins que ja se'n van encarregar prou uns quants de desacreditar dia sí i dia també aquesta nova fornada d'artistes i escampar mentides o mitges veritats de com havien aconseguit omplir grans recintes.
Amèric, en part, també va ser víctima de la baixada sobtada del boom de la música en català dels anys següents; però no només això, sinó que també va ser un més dels molts cantautors catalanocantants que, una vegada "omplerts" els Setze Jutges, i per molta qualitat que tinguessin, no hi va haver manera de poder mantenir una carrera de llarga durada, estable, i, en definitiva, amb suficient quòrum de públic per a poder seguir dalt dels escenaris. És ell, però també els Tero, els Isaac, Escala, i d'altres amb certs moments d'èxit però també excessivament passatgers, com Tomeu Penya o fins i tot Marina Rossell.
En definitiva, que Amèric va treure al mercat tres discos més: "Escala de colors" (1992), "Ànima, diari de les hores blaves" (1995), i "Obert" (2000), i cada disc amb cançons destacables, però cada vegada més amb la sensació (parlo de mi) que menys mitjans de comunicació i menys públic li feien cas.
Des del canvi de mil·leni, doncs, que no ha tret cap treball, però se l'ha vist darrerament més actiu del que ho va estar durant molts anys, i per tant de ben segur no es pot descartar algun retorn proper.
Una de les coses que, diguem-ne, no m'ha acabat d'agradar mai de Lluís Llach és la seva passió quasi cega pel Barça i el futbol. Mireu, què voleu que us digui? Sé que és (només) un esport, i que a vegades són coses, això de la passió esportiva, que es porten a la sang. Però em fot molt que una persona que sempre s'ha mostrat tan crítica amb tantes coses i amb tantes maneres de funcionar de la societat hagi estat incapaç de ser mínimament crítica (públicament, està clar) amb tot el que suposa el món del futbol avui en dia, aquesta bogeria de milions que van amunt i avall, el que arriben a cobrar quatre paios per donar puntades de peu a una pilota, i de l'atontament en general de molta gent davant de segons quins partits.
I que Llach és del Barça? Doncs perfecte, si ho trobo fenomenal! Fins i tot potser jo ho sóc. Però també en podria haver estat una veu més crítica, més en consonància amb idees que en altres àmbits ell sempre ha defensat, com ara el fet que, durant moltes etapes recents, pràcticament el primer equip no ha comptat amb jugadors catalans en les seves files, o la violència que en molts moments es vivia al Camp Nou per part de determinats sectos juvenils sense que cap directiva hi fes res (més aviat al contrari).
Posats a ser una persona que sempre ha defensat causes minoritàries i als més febles, hagués preferit un Llach que en un moment donat hagués trencat una llança a favor d'altres esports més petits, o que hagués tingut algun gest alguna vegada vers clubs tan catalans com el Barça (ja que fa sortir una fotografia seva en el disc del Camp Nou lluint una gorra del Barça, també se'n podria haver posat una del corresponent equip quan ha fet concerts als pavellons del Joventut de Badalona o del Granollers d'handbol, per posar uns exemples).
Però és clar, amb el Barça hem topat, la fe del poble català del segle XX i XXI, i amb aquesta mena de corrent de fons de molta intel·lectualitat catalana que va esclatar els anys 60 i 70 que tenen clar que un dels exemples de ser bon català és ser del Barça i, a més a més, fer-ho públic sempre que calgui. En això sí que hi ha front comú indestructible, i fins i tot Serrat i Llach s'entenen en aquest sentit.
La música composta per a la pel·lícula "Salvador" (2006) és, de llarg, la millor banda sonora que ha fet Lluís Llach al llarg de la seva carrera. Tampoc és que n'hagi fet gaires: tot i el seu talent, compondre obres d'aquest estil comporta de ben segur molt de temps i feina, i segurament, per a tenir una continuïtat en aquest camp, hagués hagut d'estar alguna temporada fora dels escenaris o sense enregistrar un disc "clàssic" cada dos anys, coses que sembla que mai li van interessar.
Però tornem a "Salvador". En les melodies s'hi respira Llach: la tendresa de "Merçona", preciosa, és marca de la casa. Però en peces més "rock", com "Detenció en negre" o "Detenció en blac" també s'hi pot reconèixer la manera de compondre de Llach. A la darrera i lacrimògena part final de la pel·lícula és on apareix el Llach clàssic, grandiloqüent, amb violins a punta pala: "Salvador descansa", "L'adéu", "El cementiri es desvetlla", i, sobretot, "Salvador", conformen un clima que ja el voldrien haver-lo tingut molts dels millors directors cinematogràfics. La peça "Salvador", que també és la que acompanya els crèdits de l'inici de la pel·lícula i que ja et situa en l'ambient adequat des de bon començament, va jugant amb tonades del "I si canto trist", cançó que va compondre precisament en el seu moment per l'assassinat a Puig Antich, i que al mateix temps li serveix per a clicar l'ull al seu públic habitual i que ja coneixia aquesta cançó. És l'únic moment durant la pel·lícula que apareix la veu de Llach. Un "I si canto trist" que serveix per a acomiadar el film, amb una nova versió impressionant, actualitzada, trepidant, i plena de ràbia, acompanyat en les veus per Miquel Gil, i amb noves clicades d'ull als seus seguidors, ja que també deixa escapar unes melodies de "Astres", com dient: "en el moment que va morir Puig Antich, va néixer una nova estrella per a guiar-nos".
El disc, que s'hauria d'haver venut a milers, compta a més a més amb les altres cançons que es poden escoltar al llargmetratge de Huertas: des de Moustaki fins a Cohen, Dylan, Demis Roussos o Pau Riba. Segurament cançons massa evidents, massa "típiques" dels progres del moment, però que certament devien ser les que escoltava Salvador abans que el feixisme acabés amb ell. El que ja no tinc tan clar és si és un encert anar intercal·lant fragments de diàlegs de la pel·lícula entre cançó i cançó.
És una vergonya que Llach no s'emportés el Goya per aquesta banda sonora, i li donessin a Alberto Iglesias per l'aburridíssima i poc original música de "Volver", demostrant així la "Academia del Cine" que potser en saben molt de cinema, però de música no en tenen ni idea. I reflectint-se una vegada més les dues espanyes (que no són exactament les que deia Machado), ja que mentre a Catalunya la pel·lícula va servir per a reobrir un intens debat sobre l'assassinat de Puig Antich, i el film es va emportar tota mena d'elogis i reconeixements (també crítiques, és clar, però al menys se'n parlava), a Espanya només estaven que no c... amb el seu "Volver" i tornaven, una vegada més, a tancar els ulls a fets com els que van acabar amb Salvador Puig Antich.
Aprendre que res no acaba si dintre meu abans no acaba, que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba. Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà. Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.
Aprendre que si un infant mata la meva mà no és massa estranya, què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa. Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.
Aprendre que en certesa res no tinc si no m’ho dónes. A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa. Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix. Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.
Aprendre...
Més lluny, heu d'anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen, i quan els haureu guanyat tingueu ben present no aturar-vos. Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l'avui que ara us encadena. I quan sereu deslliurats torneu a començar els nous passos. Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s'acosta. I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
Em pregunto per què mai no sabré comprendre que darrere el somrís d’un infant sempre hi ha l’esglai d’algú que ens deixa.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre que el preu d’aquest fusell és un cos que la fam va ajaient a la terra.
Ni el cinisme d’aquells que encadenen el cos dels que van a estimar-se. Ni els que en nom d’algun déu crucifiquen de nou quan amaguen i callen.
En nom de qui, perdó?
Em pregunto per què mai no sabré comprendre que l’adéu d’un amor faci sempre oblidar tants moments de tendresa.
Em pregunto per què mai no sabré comprendre per què el meu benestar serà sempre la torna de la teva pobresa.
Ni els lladres de somnis que incapaços com són del demà que ens encisa fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme. No trobaran perdó!
Ni el cinisme d’aquells que encadenen el cos dels que van estimar-se. Ni els que en nom d’algun déu crucifiquen de nou quan amaguen i callen.
Ni els lladres de somnis que incapaços com són dels demà que ens encisa fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme.
Ni que un braç justicier, vingut del fons del mar, no executi solemne als qui amb i pel poder, bavegen sobre els pits destripats per la guerra. En nom de qui, perdó?
Oh, si un adéu d'amor fos només el gest del dolor compartit per no haver sabut volar junts més alt. Oh, si un adéu d'amor fos encara amor.
Oh, si un adéu d'amor fos pols d'un camí sense espai pels retrets, sols un pas més pel bell do de seguir en l'intent, en l'antic intent d'estimar i somiar de sempre, per sempre i sempre lliurament.
Oh, que no acabi mai el teu pas per mi ni aquest joc dels sentits que ara ens fan senyals d'un amor tan dens, rar entramat de por i desig d'enllà...
Oh, si un adéu d'amor fos encara amor, per sempre, de sempre i sempre lliurament.
Mai no em voldria esclau de res i encaro percaço l’anhel que tenaçment em fuig.
Sempre fidel al mateix gest que em fa senyal d’un obsessiu camí. Mai no em voldria esclau.
Però deutor d’amor ho seré de grat, que m’obliga el batec d’un cor generós. Ser deutor feliç dels qui em són amics, que a les seves mans tinc l’únic país meu. I deutor lleial de la gent d’arreu, dels qui conec només l’alè fratern. Així és la geografia del meu cor.
Lliure només em puc donar i lliure sols puc prendre el que tu em dons. Mai no em voldria esclau...
Però deutor d’amor ho seré de grat, que m’obliga el batec d’un cor generós. Ser deutor feliç dels qui em són amics, que a les seves mans tinc l’únic país meu. I deutor lleial de la gent d’arreu, dels qui conec només l’alè fratern, així és la geografia del meu cor...
Si arribeu en la vida més lluny d'on pugui arribar, moriré molt gelós del que m'hàgiu avançat, que no em sabré resignar a no ser el millor vianant, l'atleta més fornit i el més frondós amant.
I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas, tot allò que hàgiu vist i jo no podré mirar: la fondària dels rius que els meus peus no mullaran, la fragància del cos que no podré estimar, la immensitat d'un cel en el qual mai no he volat, les espurnes d'un foc que no m'hauran cremat, les barques que a la mar no podré amarinar.
No em doneu consol, no em sabré consolar.
I perquè sé que vosaltres anireu més lluny que jo, estic gelós i content, molt gelós i content de la sort que heu tingut, de la sort que tindreu, que tanmateix sé que mai no he estat fornit atleta, ni tan sols digne amant, només un vianant.
No abarateixis el somni, res més que això tinc per dir-te, si vols. No abarateixis el somni, que és com l’estel que hi ha al fons del camí.
Si cal, refarem tots els signes d’un present tan difícil i esquerp, però no abarateixis el teu somni mai més.
Que ens han fet preu per viure i el viure a voltes té el preu de dir prou. Prou de renúncies mediocres que no ens permeten la història dempeus.
Si cal, conviurem la misèria, però ha de ser sense engany, dignament, prou d’amenaces innobles amb la fam i el tronar dels canons.
No abarateixis el somni, el teu estel que hi ha al fons del camí, no abarateixis el somni o et donaràs per menyspreu tu mateix.
Un himne per no guanyar per no vèncer mai fent la guerra que malmena tota raó que ens pugui fer lluitar... Deixa'm doncs cantar aquest himne per no guanyar. Només som si vosaltres sou vida, sols tenim si podem compartir-la. Que de res no ens val la vida en la mort, la pau en la por... Deixeu-me així doncs cantar...
Un himne que sigui un prec pels infants que han de perdonar-nos i salvar-nos. Per les dones que ens han d'infantar un futur de pau un demà on no calgui guanyar. No som res si no som amb vosaltres,... que no som si no sou amb nosaltres Hem d'aprendre l'espai difícil i fràgil de l nostre conviure on puguem tots cantar un himne per no guanyar...
Un himne que sigui un cant on es mesclin totes les llengües que ens permeten el so màgic del mot estimar. Deixa'm doncs cantar aquest himne per no guanyar. Diferents en la pell i en la parla, ens feu rics quan no sou com nosaltres. Ens donem lo divers compartim lo distint i volem l'univers per conviure un destí. Un himne per dir ben alt: No ens cal ni volem guanyar...
SOMNIEU. És clar que sí, somniem constantment. ESPEREU MASSA. És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot. VOLEU MASSA. És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament. TENIU MASSA PRESSA. Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.
SOMNIEU. Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà. ESPEREU MASSA. És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança. VOLEU MASSA. És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure. EXIGIU. És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.
I tanmateix, i tanmateix, millor així, millor un poble que es mou, encara que, a vegades, precipitat, encara que, a vegades, massa prudent, encara que, a vegades, brut, baix, rastrer, encara que, a vegades, sublim, millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla; millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos. Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar: somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis, somniem fins l’inimaginable. Somniem sempre, i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot, i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible, volem el possible per a arribar a l’impossible; millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla; millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos; per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...
SOMNIEU. És clar que sí! constantment, somniem sempre. Si en dieu: ESPEREU MASSA. És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot. Si ens dieu: VOLEU MASSA. És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament. Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA. És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.
