El públic de Llach: la renovació constant

He anat durant molts anys a concerts de Lluís Llach com per a fer-me una idea sobre els seguidors que té, si bé, és clar, tampoc n’he pogut fer una anàlisi científica ni m’he dedicat a fer enquestes entre els assistents als seus recitals.

Està clar que el seu públic ha estat molt transversal en quant ens referim a l’edat. És un dels temes més comentats: per molt que això que en diem “opinió pública” veiés en Llach un cantautor vell, cansat, amb cançons que fan adormir, etc., els seus concerts sempre han estat plens de gent jove, en una renovació constant que no es va aturar mai, i molt superior a la d’altres cantants de la seva generació. Reconec que en els darrers anys aquesta incorporació de jovent va ser menor: la barbaritat d’estils musicals i de modes que s’han menjat el mercat, el domini absolut en ràdios i televisions de cançons en anglès i en espanyol, o el fet que els joves catalans ja poguessin trobar, sortosament, una variada oferta en la nostra llengua, i no pràcticament només cantautors, en podrien ser algunes de les causes.

Els joves, n’estic segur, van ser els motiu principal de que Llach seguís molts anys dalt dels escenaris, a pesar de les constants intencions de plegar. No crec que l’haguéssim tingut 40 anys en directe si hagués observat que a les platees només hi havia cabells blancs. Ell va intentar anar renovant la seva música, sorprendre en cada disc, i hem d’entendre que també esperava que el seu públic canviés. No perquè volgués perdre el que ja tenia, però sabia que els majoritàriament consumidors de música, els que compren discos i van a concerts, són els joves. A més a més, per a molta gent es fa difícil seguir un mateix cantant o grup durant dècades, al meu voltant en tinc molts exemples, de persones que anaven als seus concerts durant molts anys però, pel que sigui, hi van deixar d’anar. A vegades la música, certes cançons o melodies, et porta a un passat que ja has superat, o que vols oblidar, o el que sigui, i també sovinteja la frase aquella de “m’agradava més abans”. Dit d’una altra manera, el públic o es renova o desapareix. Molts milers dels que van córrer a comprar una entrada per als seus darrers recitals ho van fer a mode de dir un adéu a algú que havia estat important per a ells en alguns anys de la seva vida, però que potser ara feia molt i molt de temps que no anaven a escoltar i ni coneixien els seus darrers treballs.

A pesar de la seva aparença, Llach sempre va voler mantenir un esperit jove, en la seva manera de parlar, les seves actituds, les seves col•laboracions amb grups de pop i de rock, la incorporació de potents guitarres elèctriques al conjunt... No sé si calia arribar a l’extrem d’actuar al Primavera Sound o al Senglar Rock (on finalment va haver de suspendre concert per malaltia), personalment penso que Llach apareixia com desubicat en aquests festivals, i també em feia patir especialment quan participava en concerts conjunts celebrats per causes vàries, sobretot al palau de Sant Jordi, i on la majoria del cartell el formaven grups de rock. Perquè una cosa és que hi hagi joves que s’incorporin als teus concerts, i l’altra és deixar-te caure allà enmig d’on hi ha pràcticament només joves i que hi van majoritàriament a escoltar un altre estil de música. Però bé, si ell s’ho passava bé fent-ho, doncs què s’ha de dir?

Foto: www.lluisllach.org